La Transparència, molt més que publicar ‘pdf’

6 Mai 2016

Sembla que el 2016 és l’any de la transparència. L’entrada en vigor de dues lleis, la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern de l’estat espanyol, i de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de la transparència, accés a la informació i bon govern del Parlament de Catalunya han obligat les administracions locals a posar l’accelerador per complir aquestes exigències legals. Unes exigències que no són més que pura lògica de cara al retiment de comptes que com a administracions públiques hem de fer cap a la ciutadania de l’ús que es fa dels recursos públics.

lliurament-Infoparticipa-alcaldes

(Fotografía: Els alcaldes i alcaldesses al lliurament del Segell Infoparticipa 2015)

A més dels mateixos sistemes reguladors que estableix aquesta nova legislació, arriben les avaluacions externes i públiques que donen visibilitat als resultats de la implantació i desplegament que els ajuntaments, amb major o menor fortuna estan desenvolupant. Un exemple recent ha estat l’atorgament del Segell Infoparticipa, per part del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB (LPCCP). Per primer cop, l’Ajuntament de Rubí ha obtingut el reconeixement en aquesta tercera edició i forma part dels 25 municipis catalans que han assolit el 100% de la puntuació. En total han estat guardonats 67 municipis, 10 menys que l’anterior edició. Però, això vol dir que estem complint amb la transparència?.

diploma-infoparticipa

(Fotografia: Diploma del Segell Infoparticipa)

De fet, aquesta avaluació se centra en l’estudi dels webs municipals i com publiquen una informació –enguany han establert 52 indicadors– relativa a la gestió dels recursos col•lectius, els representants del municipi, formes de participació… Els mateixos organitzadors d’aquest estudi ja ho han manifestat, aquesta avaluació no contempla totes les exigències de la llei de transparència, és a dir, que l’obtenció del guardó no implica que es compleixi amb la Llei sinó amb els criteris d’avaluació del Segell Infoparticipa. Per tant, hauríem de tenir molt clar que ser una administració transparent va molt més enllà de publicar documents al web o al portal de Transparència, si no que queda molta feina a fer. Pròximament sortirà l’avaluació realitzada pel Síndic de Greuges de Catalunya, que és l’òrgan designat pel Parlament de Catalunya per valorar l’aplicació de la llei, o també Transparència Internacional Espanya, que periòdicament revisa la transparència de les administracions públiques.

portal-transparencia-rubi

(Fotografía: Portal de Transparència de l’Ajuntament de Rubí: http://transparencia.rubi.cat/)

En definitiva, per complir realment amb la Llei de Transparència cal que les maquinàries municipals funcionin i que, a més, siguin flexibles –cosa de vegades molt difícil– per tal de canviar, modificar i/o crear nous procediments organitzatius que permetin que la transparència formi part de l’ADN de l’ens local. I això què vol dir? Vol dir que no és suficient amb publicar documents en format pdf, vol dir que s’han d’adaptar els registres i els arxius per obrir aquesta informació en format ‘reutilitzable’, que la informació estigui estructurada de forma clara i fàcil de cara a la ciutadania, que els circuits interns flueixin de forma que no es dupliquin procesos. Estem, doncs, davant d’un repte important i una transformació sense precedents a l’administració pública. S’ha acabat el “això sempre s’havia fet així”. Han arribat nous temps i no només la Llei, la ciutadania també exigeix aquesta transparència i facilitat per trobar la informació.

Mar Lobato Díaz. Tècnica de Transparència i Bon Govern-Ajuntament de Rubí

 

 

 

 

 

 

 

 


La tecnologia aplicada a la qualitat de les dades com a generadores de coneixement. El business intelligence (BI) de l’Ajuntament de Rubí

21 Desembre 2015

PENTAHO

En una societat que cada minut genera una quantitat ingent de nova informació, les administracions públiques no poden estar al marge de connectar els indicadors, per tal de generar coneixement útil per a l’organització i els ciutadans en el seu conjunt.

Com deia el desaparegut escriptor Henning Mankell: “Moltes persones cometen l’error de confondre la informació amb el coneixement. No són la mateixa cosa. El coneixement implica la interpretació de la informació (…)”.

És per això que cada cop més administracions locals comencen a treballar en la implantació de sistemes intel•ligents, que permeten gestionar la informació de manera que sigui productiva en si mateixa, que existeixi la retroalimentació de les dades i que se’n puguin generar de noves. Amb tot plegat aconseguim treballar amb un important nivell de qualitat, que pel contrari es dilueix si treballem amb les dades desconnectades o inclús una qualitat que mai no arriben a obtenir. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La indústria, el gran consumidor d’energia

14 Juny 2013

En aquest post seguim la línia encetada en un post anterior,  Consums energètics i emissions de CO2 als municipis,  sobre estadístiques energètiques municipals. Allí varem veure la distribució del consum entre els diversos sectors. Ara aprofundirem en el principal sector per volum de consum energètic: el sector industrial. El darrer any disponible, de tot el consum elèctric a un municipi com Rubí, el 54% correspon a la indústria, el 24% al terciari (incloent transport públic) i el 21% a les llars. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Formació Professional adaptada al mercat de treball. És possible?

2 Desembre 2012

EL PARADIGMA.

Quan es parla de “recursos humans” i economia, o de “treballadors” i economia, la teoria de fons que estructura les idees que en tenim des de “el sentit comú” [1] provenen majorment d’alguna variant de la teoria del capital humà, formulada a mitjans dels 60 i que té una perspectiva economicista, i reduccionista al meu parer, del paper dels recursos humans a les empreses. Per aquest enfocament els treballadors son un factor de producció més. Per rendibilitzar-lo, fer-lo més productiu, cal formar-lo. Formar s’equipara a increment de productivitat i, per tant, de competitivitat i, finalment, creació d’ocupació. Aquesta és la seva justificació com a política “activa” d‘ocupació. Vaja, que la formació és important….,  la formació és crucial…., la formació és la monda…., la formació mola…, la formació és superguai… amb la formació al fin del mundo i más allà.

Hi ha experts i teories que critiquen els plantejaments de “capital humà”, i fins i tot, i més concretament, que fer formació sigui bona per se per al mercat de treball i per a l’economia. Peró aquest és un altre debat que avui no tocarem. Sols apuntar, a tall d’exemple, que hi ha una manifesta devaluació del valor de mercat dels títols quan hi ha un excés de formació. Un excés de formació no implica augment de productivitat per se. Un treballador subocupat (conseqüència directa de l’excés d’oferta formativa al mercat de treball) és un treballador desmotivat. I des del punt de vista de les necessitats del mercat de treball fa temps que està diagnosticat que a Espanya, i a Catalunya, hi ha excés de titulats universitaris. L’increment de productivitat del factor humà també s’aconsegueix, i sovint millor, per canvis organitzatius i de cultura empresarial, de relacions laborals, de clima… O per sistemes de formació més informals que els clàssics “cursos” d’aula i professor. S’aprèn treballant.. o si ho voleu més fashion… learning by doing.

En conclusió, les polítiques de formació de les administracions, tant des dels àmbits administratius d’educació com dels d’economia/treball, parteixen de la relació causal explícita:

rrhh més formats -> més productivitat -> més ocupació

LA REALITAT (FINS ARA) DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES .

Peró més enllà de la teoria… com es forma professionalment per al mercat de treball? Quins son els programes i accions de les administracions públiques enfocats a formar “rrhh”?.

Per una banda existeix, des de fa moltes dècades, la formació reglada clàssica, amb els dos nivells professionalitzadors per excel·lència, els estudis professionals mitjans (Cicles Formatius de Grau Mig i Superior) i els estudis superiors o universitaris. És a dir, el ministeris i conselleries d’educació. El sistema educatiu tal com el coneixem ara es va estructurar a la segona mitad del s. XX, a la gloriosa època (al món occidental democràtic) de construcció de l’Estat del Benestar de postguerra.

Per altra banda, des de fa sols dos dècades s’ha creat un altre àmbit paral·lel de formació professionalitzadora des dels ministeris/conselleries de treball (darrerament absorbides per les d’economia): la promoció econòmica i les polítiques actives d’ocupació (PAO). De les quals la formació professional n’és l’epicentre: formació ocupacional (FO) (per aturats) i formació contínua (FC) (per ocupats). Des d’elles ha nascut tot un nou aparell burocràtico-subvencionador dedicat també a la formació per al treball. Polítiques que van néixer com “extraordinàries” o conjunturals, com reacció a la crisi dels 80. Peró que varen venir per quedar-se donat que la plena ocupació a Espanya no s’ha vist ni de lluny ni després de dècades de bombolles i creixements extraordinaris. No se sap massa ben be per a què, però aquí estan les PAO!!.  Així, des de finals dels anys 80 es destinen molts recursos (moltíssims!) a fer, primer, formació ocupacional, dirigida fonamentalment a treballadors a l’atur demandants d’ocupació. Un xic més tard es va desenvolupar la  formació contínua per a treballadors que estan ocupats per a reciclar-se i estar “al dia”. Tot plegat, un autèntic outsorcing dels costos de formació de les empreses via subvencions públiques a  tercers (entitats i empreses) que executen (i sovint dissenyen) la formació professionalitzadora. A diferència de la formació professional reglada, que funciona via pressupostos ordinaris i en base a continuïtat d’oferta, la FO i FC es basen en convocatòries anuals de subvencions a centres i entitats que volen impartir-les. Són les entitats les que es postulen i decidixen quins cursos (qualificacions) volen impartir. Estem doncs dins l’àmbit de la lògica de la subvenció. L’objectiu real immediat de les entitats és aconseguir la subvenció. I omplir els cursos! per a cobrar-la.

Tenim doncs dos àmbits institucionals completament separats en origen que tenen una actuació sobre el mateix objectiu: la formació per al treball de les persones. Cadascú amb les seves estructures polítiques, objectius, plans, línies estratègiques i programes. Per acabar-ho d’adobar, dins dels dos àmbits  hi ha subestructures de gestió de la formació molt autònomes en el seu funcionament: els consorcis per la formació tripartita (amb tres agents implicats: administració, sindicats i patronals), i les universitats, amb la seva autonomia en la planificació i proposta de carrerres (cicles) i masters i postgraus (la darrera bombolla formativa!). I també, en el cas de la formació inclosa en les PAO (formació ocupacional i contínua) els milers de centres que programen formació i la “presenten” a les diferents convocatòries de subvenció. Pel que fa a la formació que es fa des de les institucions polítiques lligades al treball i l’ocupació, la formació ocupacional i la contínua, dependen de subvencions i programes anuals. Pero d’ordres reguladores diferents, que generen diferents programes, diferents lògiques. Total, que ens queda un “galimaties” com el següent –i això sols amb un nivell administratiu, l’autonòmic… obviant el ministerial:

Esquema procedent de l’estudi “Els sectors emergents”, de la Fundació Barcelona Formació Professional

Com es fa doncs per aconseguir l’adaptació de la formació professional al mercat de treball?. Es possible? Ha estat mai una prioritat?

Per una banda, tenim una enorme i poc interconectada maquinària administrativo-legal de producció d’oferta de formació professionalitzadora, amb fortes inèrcies pròpies en cadascuna de les seves variants i una enorme càrrega burocràtica, i que fins ara no ha tingut pràcticament temps (ni interès) per a fer diagnòstics seriosos de l’ajustament entre la oferta de formació des de l’administració i la demanda de formació des del món de l’empresa. S’han fet centenars (potser milers) d’estudis parcials (sectorialment o territorialment) de detecció de necessitats formatives (per aquestes coses també hi ha subvencions), i sempre des d’algun dels àmbits específics. Res integral, res integrador, res transversal….   si més no fins ara.

Per altra banda, tenim un mercat de treball amb una enorme varietat i complexitat i en que les professions i les competències canvien en pocs anys en bona part dels sectors i ocupacions. Surten nous sectors i ocupacions literalment d’un dia per l’altre en alguns sectors. Pensem en les TICs. Pensem en els community mànager, o en els desenvolupadors d’Apps per a mòbils, o en els dissenyadors de derivats financers que operen en el mercat secundari… millor dit en el mercat quaternari, que potser és on ens portaran.  Estudiar aquesta realitat econòmica de forma continuada requereix de grans esforços i recursos dedicats a l’anàlisi i la diagnosi, un aparell de monitorització integrat dins el sistema de gestió de l’oferta de formació.

Des de la meva experiència en el mon de la promoció econòmica, iniciada a mitjans dels 90, i en diverses (bastantes) administracions i entitats, em permeto hipotetitzar, sense por a equivocar-me, que la planificació integral –entesa com a integració dels diferents subsistemes formatius en un procés únic de diagnosi–> estratègia –> disseny de l’oferta de formació adaptada a la demanda– pràcticament no ha existit en sentit estricte. Ni s’ha pretès. Ni existirà em temo si no hi ha canvis sistèmics al funcionament de l’administració i en les prioritats polítiques. Cada ministeri, cada direcció general, quasi-bé cada servei implicat en produir oferta de formació, té les seves metodologies, les seves classificacions de continguts formatius, les seves normatives, les seves formes de decidir en que es fa formació i com. O de decidir a qui li atorga o a qui no la potestat de fer-la. Hi ha tot un seguit de constrenyiments estructurals que acaben incidint més en l’oferta de formació que la teòrica demanda del mercat de treball.

De fet, la meva hipòtesi és que el principal determinant de l’oferta de formació professional es la demanda poblacional de qualificacions, que no té perquè ser adaptada i proporcional a les necessitats de l’economia: la demanda empresarial de qualificacions. Perquè tal i com estan dissenyades les polítiques de formació professionalitzadora, la seva gestió, ens porta a un major pes de la primera demanda. Sols els darrers anys (posem els darrers cinc) s’ha començat a avaluar amb mínim rigor, per exemple, la inserció laboral dels alumnes de la formació ocupacional. Però una cosa és avaluar-la i l’altra que els resultats d’aquesta determinin la oferta.

Ho deixarem aquí en una pregunta capciosa:  si sòc un centre que fa FO o FC que es mig guanya la vida fent formació professional no reglada subvencionada.. i cobro tant per alumne.. de que em preocuparé?

EINES OPERATIVES PER A LA PLANIFICACIÓ INTEGRAL DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL.

Sols en anys molt recents –però no oblidem que la formació professional no reglada comença als 80!– s’han creat estructures per a posar ordre i concert en aquesta selva que és l’oferta de formació professional, en aquest galimaties de les diferents formacions professionals. Les principals el Instituto Nacional de Qualificaciones (1994), depenent del ministeri d’educació, que des del 2009 està construint (i mantenint) el Catàlogo Nacional de Cualificaciones Profesionales, que es pot consultar a la següent base de dades.

El seu equivalent a Catalunya és el Institut Català de les Qualificacions Professionals (ICQP), i el seu corresponent Catàleg de Qualificacions Professionals també consultable via base de dades. Però a banda d’aquesta base de dades també hi ha la base de dades d’especialitats formatives del SOC

¿duplicitat una altra vegada entre departament de treball i d’educació?.

La feina a fer per a estructurar el conjunt de l’oferta de qualificacions professionals és dura. Una mostra de la complexitat a la que ens enfrontem és que existeixen, actualment,

És manejable fer un plantejament integrador d’adaptació al mercat de treball  d’aquesta enorme quantitat i varietat de formacions, titulacions, i les estructures en elles implicades?. Francament sembla impossible a no ser que hi hagin canvis sistèmics en la definició de competències i objectius entre els actors implicats. No oblidem que el mercat de treball en alguns sectors canvia ràpid. Són necessàries estructures àgils.

Eines per a diagnosis d’adaptació oferta/demanda de qualificacions.

El que si és possible és fer anàlisis parcials i acotats, per exemple d’un territori o d’un sector econòmic. L’oferta formativa l’haureu de demanar a les respectives administracions, la demanda de qualificacions es pot aproximar (sense massa rigor) a partir de les dades d’ocupació del INSS, perfectament territorialitzades fins a nivells municipals i sectorialitzades fins a CCAE a 2 dígits (els municipis de la província de Barcelona tenim dades desagregades a 3 dígits gràcies a la diputació de barcelona).

Per a tal fi us adjuntem unes taules que us poden ser força útils per analitzar les dades que pugueu aconseguir:

  1. Taula amb la taxonomia (famílies) de cicles formatius del Departament d’Educació [+]
  2. Taula amb la taxonomia (famílies i àrees) de les qualificacions del Departament de Treball [+]
  3. Taula (no oficial) de correspondències entre codis de famílies professionals (oferta de qualificacions) i de codis de les activitats econòmiques segons CCAE[2] a 3 dígits (demanda de qualificacions) [+]

POSTDATA: LA FORMACIÓ PROFESSIONAL COM A POLÍTICA SOCIAL

Res de l’anterior tindria importància cabdal si el discurs legitimador de les polítiques actives d’ocupació no fos la creació d’ocupació (lògica econòmica) si no la igualació d’oportunitats (lògica social). Al meu parer –i aquí reconec que puc ser provocador (s’esperen comentaris al post!!)– les PAO i, per tant la FO i la FC, sols tenen sentit actualment –tal com estan dissenyades ara— en tant que polítiques socials d’atenció als aturats i als treballadors, per a que puguin seguir “connectats” al mercat de treball. En tot cas no son generadores rellevants d’ocupació. Una altra cosa és la formació professional reglada mitja i superior, que compleix altres objectius socials més genèrics.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat – Ajuntament de Rubí

—————————

[1] Com es sap des de la sociologia del coneixement o la filosofia de la ciència, la majoria del “sentit comú” que tenim no és més que coneixement expert o especialitzant vell, antic, que s’ha popularitzat o via la formació obligatòria o via els mitjans de comunicació. I com els mitjans de comunicació s’ocupen molt més de l’economia que de la física o el dret, tots tenim molt “sentit comú” econòmic. Si pregunteu a la gent del carrer us sabran explicar moltes mes coses sobre el concepte de “mercat” que sobre el de “massa” o “velocitat”. L’economia, els seus conceptes i teories està incorporada als nostres cervells sense nosaltres saber-ho.
[2] La Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques 2009 es una taula de més de 1500 codis o epígrafs en la que es pot classificar qualsevol activitat econòmica d’una empresa. És la usada a totes les estadístiques oficials econòmiques i a molts dels registres administratius de relació entre administració i empreses (impostos, llicències, etc..). Podeu veure la seva estructura, jerarquia i metodologia a aquesta pàgina de l’Idescat.

Padrons municipals i microestadística (III): el cadastre, primera part

9 Setembre 2012

Aquest article es una continuació dels altres dos anteriors, a aquest mateix bloc, sobre la microestadistica de base municipal basada en registres administratius. El primer situava un xic el context actual i les (enormes) possibilitats de fer microestadística als municipis a partir de les bases de dades de padrons fiscals, urbanístics i poblacionals. Al segon fèiem un repàs de les possibilitats tècniques insospitades que dona el padró més conegut de tots, per ser usat i difòs per l’estadística oficial, el padró continu d’habitants.

Tot i ser conscients de que les bases de dades registres administratius a vegades poden ser gigo (‘garbage in garbage out’) — com brillantment explicava el company de l’Observatori de Manresa en aquest mateix bloc–, aquí farem una introducció a una que sembla prou fiable per a extreure’n microestadística fiable. Ja se sap que els resgitres administratius mes fiables són els que tenen motivació fiscal, i els bens immobles (l’objecte del mòn real que registra el cadastre) són la base de molts impostos centrals a l’estructura de qualsevol estat modern i de la propietat privada. No sols de l’IBI, impost local motiu inicial per al que es va crear el cadastre, si no també per a altres impostos estatals com l’IRPF, l’Impost de Societats, l’Impost de Transmissions, etc.

La referència cadastral, el ID que identifica de forma unívoca cada parcel·la de propietat (polígon de sòl de la mateixa proietat i drets reals) i cada construcció en ella enclavada (bens literalment immòbils, que és d’on be la etimologia de be immoble) és,  junt amb el DNI, l’ID de les persones físiques, les claus relacionals (identificadors digitals) que estructuren (relacionen) totes les dades (en sentit de registre informàtic) de les persones, propietats i drets  de les que disposen les administracions. Són la nineta dels ulls del Big Brother del s.XX. Al s.XXI hem d’afegir una tercera ID per al mòn digital: el binomi adreça de e-mail/IP.

Aquì sola volem fer avinent les possibilitats estadístiques i d’extracció de coneixement sobre la ciutat (de fet sobre tot el terme municipal, tant el rural com el urbà) que té el cadastre, una base de dades complexa i integrada amb dos components d’informació codificats i, per tant, tractables matemàticament: la part gràfica (informació gràfica vectorial i georeferenciada) i la part alfanumèrica. I completament homogeneitzada a nivell de l’Estat, per a tots els municipis, grans o petits.

Les possibilitats analítiques de la part gràfica ja l’hem apuntat en un altre article anterior sobre el SIG aplicat. Precisament les capes gràfiques de bens immobles del cadastre son una de les bases cartogràfiques, juntament amb les bases topogràfiques dels instituts cartogràfics oficials, sobre la que s’estructura tota la informació gràfica georeferenciada dels ajuntaments.

Ara volem apuntar aquí la riquesa de les dades que emmagatzema la part alfanumèrica associada a cada referència cadastral. Moltes més de les que podem suposar des de fora. ¿quines realitats socials,  econòmiques i territorials podem estudiar a partir de la base de dades del cadastre estrictament?. A tall d’exemple:

  • estructura i evolució de la propietat
  • estructura i evolució de la urbanització del terreny
  • evolució de la urbanització del terreny i de la forma de edificar-hi al llarg dels anys
  • estructura i evolució dels usos dels terrenys rurals
  • evolució i estructura dels usos econòmics de les edificacions: residencials, industrials, comercials, equipaments públics…
  • evolució i estructura del mercat immobiliari (els canvis de propietat també acaben reflexant-se al cadastre)

Evolució?. Efectivament, el cadastre, de forma similar a com deiem en el cas del padró continu d’habitants,  emmagatzema l’històric fiscal i de propietat del be immoble: any de construcció, any d’adquisició dels drets de propietat sobre el be (per compravenda, successió o altres formes de transmissió de drets reals), historic de rebuts del padró de l’IBI d’aquell be/propietari, etc..

Aquí convé aclarir que el cadastre és molt més que el Padró de l’IBI, que no és més que els rebuts generats a partir de la situació cadastral de propietat del be immoble a 1 de gener de cada any. Així doncs, la base de dades de l’IBI NO es la base de dades del cadastre, sino un subconjunt de la informació de la segona per a generar una obligació fiscal determinada. En la definició de l’arxiu informàtic d’intercanvi entre entitats locals i les Direccions Provincials del Catastro es pot tenir una idea mes acurada de les dades que conté l’IBI.

Això vol dir que molta informació analíticament interessant potser sols està als sistemes informàtics de la Direccion General del Catastro, als que es pot tenir accès privilegiat, des dels municipis, gràcies als magnífics serveis de la Oficina Virtual del Catastro.

De fet, la DG del Catastro obra molt la informació de les seves bases de dades no sols a les entitats amb les que intercanvia dades, les entidades col·laboradoras (ajuntaments, notaris i registradors de la propietat), si no a tots els ciutadans, tant per a consultes puntuals d’un be immoble com per a consultes massives de centenars o milers de bens immobles.

Be, per anar obrint una mica l’interès per les dades cadastrals per avui ja n’hi ha prou. En una segona part d’aquest article (i IV de la sèrie de padrons i microestadistica) entrarem una mica mes al detall de les dades concretes: camps (variables), codis (categories) i estadístiques publicades que hi ha al cadastre. I en exemples d’explotacions analítiques concretes, quelcom que tot just fa un lustre que s’ha començat a fer i potenciar.

Precisament, just ara ens trobem en procès de documentació i revisió bibliogràfica sobre la base de dades del cadastre i de tots els complexes conceptes (legals la majoria) que representen les seves dades….

I s’ha de començar pel principi dels principis: la Ley del Catastro!

Per cert, el cadastre ens parla de totxos i cases, de impostos o de drets de propietat?. Doncs més del segon que del primer, segur!. I un sociòleg, com un servidor, es fa creus de com a través de l’explotació adhoc i a fons del cadastre –si ens deixen entrar als seus sistemes informàtics, clar–, es podria rastrejar la transformació del model de societat a partir del repartiment de la propietat. La propietat és l’eix a partir del que es vertebren les societats capitalistes, les desigualtats, el poder, etc… I de fet de le societats no capitalistes tambe!. I la propietat està registrada i documentada des del temps dels romans. Pero ara està registrada en potentíssimes bases de dades fàcilment interrogables. 😉

De fet, aquest és una línia de recerca (no iniciada fins on un servidor coneix) que proposem a la comunitat acadèmica investigadora i a la Direccion General del Catastro. I em quedo tant ample…

😉

Josep Vives (Observatori de la Ciutat, Ajuntament de Rubí)


Opendata: obrir les dades de les empreses de serveis públics també (III)

6 Abril 2012

Com responsables de generar estadística dels ajuntaments respectius podríem dir que els observatoris municipals tenim fam de dades, que bona part de la feina nostra és estructurar, difondre i fins i tot interpretar totes les dades que existeixen, dispersades aquí i allà,  sobre els nostres municipis. Dades procedents de diferents entitats, produides per diferents organismes.

Quina és la font primària de les dades dels  municipis que treballem des dels observatoris?. Habitualment, en el 95% dels casos o més, son producte del buidat de registres informàtics producte de registres administratius, la majoria lligats a les funcions fiscals i recaptatòries, o de control,  de les diferents administracions: registres de la seguretat social, llicències d’activitat, de circulació, de construcció d’habitatges etc… A qualsevol registre administratiu hi ha el domicili del fet imposable i, per tant, és una dada territorialitzable a nivell municipal i fins i tot geoposicionable amb exactitud mil·limètrica sobre el territori.

Encara hi ha molta feina per fer alhora de treure profit tant dels registres administratius propis dels ajuntaments com, sobretot, dels registres dels diferents ministeris i conselleries. Els observatoris municipals anem avançant força en aquest sentit a base de contactar amb els diferents serveis de documentació o planificació de les administracions superiors que produeixen cadascuna de les dades.  Que ens facilitin les respectives dades municipalitzades acaba depenent de l’obertura del responsable polític de les dades o de l’esperit col·laboratiu dels responsables tècnics d’aquestes.

Però hi ha una altra font de dades encara pràcticament inexplotada per la dificultat d’accedir-hi: les dades de les companyies de serveis públics en règim de concessió. Operadores de telecomunicacions, companyies elèctriques,  de gas, d’aigua, autopistes, companyies de transport públic, etc. Companyies que abans eren empreses públiques, monopolis públics, però que es van privatitzar i ¿liberalitzar? durant les dos darreres dècades.  I que tenen a les seves bases de dades un coneixement preciòs per l’interès públic. El consum energètic, la mobilitat i el consum d’ample de banda a les diferents barris i zones de les nostres ciutats son unes dades valuosíssimes per al planejament urbanístic, econòmic i social de les nostres ciutats. Per posar un exemple: com es pot fer politiques sostenibilistes sense conèixer al detall els consums energètics de les diferents zones de la ciutat?. Com planificar la mobilitat si sols tenim dades de mobilitat de transports públics anuals i fragmentades per operadors o concessionaris diferents?.

La majoria d’aquestes companyies, bona part d’elles potents multinacionals, com a grans empreses que gestionen milions de clients i desenes de milions de facturació, tenen potentíssims datawarehouses sobre els que apliquen tècniques de mineria de dades per a fer previsions de consum, detectar fraus, o per fer scorings dels clients (cada client rep una puntuació de la capacitat de consum, o del perill de que sigui un moros, o d’altres variables rellevants per al model de negoci i la relació amb el client). És a dir, tenen una capacitat per a extreture dades de forma estructurada, i analitzar-les, practicament ilimitada. Pel que fa als nostres interesos, aquests sistemes informàtics poden extreure amb suma facilitat dades agregades a nivell territorial amb el màxim de granularitat territorial que es necessiti: dades per província, per municipi, per secció censal, per illa cadastral i, si es vol, per edifici, habitatge, persona… No hem d’oblidar que tenen sistemes SIG integrats indispensables per al seu negoci, i que en aquests traballen sobre la cartografia oficial, com la cartografia catastral.

S’imaginen aquesta potencia analítica al servei de les ciutats, de la planificació de la ciutat?. Jo si que m’ho imagino, i per això no comprenc encara com, en el procés de liberalització de serveis públics essencials no s’ha obligat (reglamentat) a les companyies a compartir les dades de interès públic a alts nivells de granularitat i desagregació (illa cadastral, per exemple). Si més no, amb les administracions públiques!. Que siguin enpreses de titularitat privada no és motiu suficient, al meu parer, pel tancament de dades originades en l’exercici de les seves funcions públiques. El fet és més incomprensible encara des del moment que són uns sectors amb preus i serveis regulats i, per tant, de planificació pública en darrer terme. Com es pot planificar i regular be sense dades detallades?

Generalment, son els organismes reguladors com la Comision del Mercado de las Telecomuniaciones o la Comision Nacional de la Energia,  els que publiquen dades agregades a nivell estatal o, com molt, autonòmic, a partir de la seva funció principal de vetllat per la competència al sector i assegurar els serveis públics obligatoris per llei. Dades que els faciliten les companyies i que es publiquen a nivells d’agregació territorial altíssims: l’estat sencer.

Anem a veure amb una mica més de detall el panoràma de dades municipals en un parell de sectors que em treballat recentment al nostre ajuntament, per tal d’exemplificar, en casos concrets, la problemàtica del tancament d’aquestes fons de dades.

Cas 1. Les dades del sistema energètic.

Actualment, a l’ajuntament de Rubí, s’està desenvolupant un ambiciós projecte de promoció de l’estalvi i l’eficiència energètica de caràcter integral, amb la voluntat de incidir tant sobre el consum del propi ajuntament com sobre el consum de la industria, el comerç i el sector residencial del municipi: www.rubi.cat/energia. En el marc d’aquest projecte portem ja cert recorregut de recerca de dades de consums energètics al nostre municipi i a les diverses zones d’aquest, amb resultats desiguals.

El que hem aconseguit…

Les companyies energètiques no publiquen res!. A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Son dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica pero que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

El que es podria aconseguir?

Sembla que els procediments de intercanvi de dades entre les administracions i les companyies són poc eficients, almenys quan pots trobar online  dades agregades de consum elèctric en tems real, a nivell de tot Espanya. A la llum d’aquest magnífic gràfic (la font de dades mes objectiva sobre el seguiment de les vagues generals!) no és temerari assegurar que això mateix es podria fer perfectament a nivell d’altres agregats territorials, inclòs el nivell de municipi o, perquè no, d’estació o subestació transformadora. O d’edifici!.

Però mes que el temps real, als municipis els interessaria saber, segurament, el territori real: el consum, i les necessitats energètiques, dels seus barris, urbanitzacions, polígons industrials o, fins i tot, de illa cadastral. I la seva evolució en el temps. També podem assegurar –ja ens desmentireu als comentaris al post, si ens equivoquem– que això és perfectament possible tècnicament donat que totes les factures de consum estan associades a un be immoble amb una referència cadastral.

Una datacooperació  és possible. I convenient.

Les administracions i les empreses de serveis públics hauriem de ser capaces doncs de poder compartir microdades o, si mes no, dades altament desagregades, en benefici mutu i, per tant, en benefici del ciutadà, en el nostre cas, i del client, en el seu. Sempre respectant la protecció de dades personals i el secret estadístic, obviament.

Les administracions, incloses les petites com els ajuntaments, també tenim dades que a aquestes els poden interessar per a planificar millor les seves infrastructures, com és la dinàmica poblacional del padró continu d’habitants, la previsió d’habitatges, la radicació de noves activitats, etc.. Pero sols els municipis mes grans tenen sistemes de datawarehouses i, sobretot, capacitats tècniques per explotar-los, que facin això viable a la pràctica.😦

D’aquesta manera no hauríem de recórrer a complicats models estadístics, fets per grups de recerca universitaris, per a saber els consums energètic dels edificis de la nostra ciutat, com han fet molt recentment a Nova York:

Estimació estadística del consum energètic dels edificis de Nova York

Perquè hem d’estimar dades que en realitat ja existeixen? No és socialment més eficient treballar per poder accedir-hi? Perquè aquesta mania a tancar les dades als nostres sistemes i no compartir-les quan poden ser útils pel be general, per a millorar la governança de la societat i la qualitat de vida?.  Be, la resposta és evident, no siguem il·lusos: la informació és poder.  Però hem d’anar treballant, a roda del moviment de l’opendata, per a que això canviï. I no sols per les dades públiques!

Cas 2. Les dades del sistema de telecomunicacions.

Aquí la manca de dades és encara més greu. No es que no sapiguem els clients o els consums (de telefonia o de ample de banda en aquest cas) al nostre municipi sinó que no sabem ni les infraestructures instal·lades al nostre municipi.Per llogar-hi cadires!. Les teleoperadores no comparteixen on tenen posada la fibra òptica o quina infraestructura tenen instal·lada a les centraletes telefòniques, que són unes informacions rellevants per saber si el nostre municipi podrà entrar de ple a la societat de la informació o es quedarà a la societat dels rumors. On hi ha fibra òptica instal·lada és un secret d’Estat al que, curiosament, no hi té accés l’Estat.

Els ajuntaments sols tenim coneixement indirecte de les infraestructures de telecomunicacions que hi ha a la ciutat, fruit de les llicències que les teleoperadores necessiten per obrir el carrer. Però això sols en el cas de canalitzacions noves. I una cosa és saber que hi ha una canalització de  tal empresa i l’altra saber que hi passa per din i on connecta.

No disposem de informació ni del nombre d’abonats, ni del nombre de línies de banda ampla ni, tant sols, de fins quin punt disposem de infraestructures de fibra òptica. El que si sabem, positivament, es de les enormes carències en ample de banda fruit de les queixes dels clients, ajuntament inclòs.

Òbviament totes aquestes dades les teleoperadores les tenen, i sols han de donar-li a un parell de botons dels seus aplicatius informàtics de consulta sobre el datawarehouse corporatiu per a generar-les sobre un mapa, perfectament geoposicionades. Però simplement no hi ha voluntat de compartir-les.

Cas 3. Les dades del sistema financer.

Sembla evident que per a planificar els serveis socials i les polítiques de promoció econòmica tenir les dades de l’activitat financera al nostre municipi seria un input important ¿no?.  També hem intentat assabentar-nos de l’activitat credíticia al nostre municipi, contactant directament amb les entitats financeres per a saber els crèdits concedits a les empreses del municipi i la seva evolució. La resposta oficial es “no tenim aquesta dada”.  Ejem,..

Addenda.

Com creiem haver demostrat, les dades “sempre existeixen”, i son fàcilment municipalitzables. Tècnicament és ben fàcil fer les consultes als repositoris de dades, públics i privats, per a generar estadística per municipi i fins i tot per àrees més petites, inframunicipals. Si això no es fa, a la pràctica és, en primer lloc, per desconeixement d’aquestes possibilitats dels qui poden decidir sobre aquestes dades. I en segon lloc, per manca de voluntat del propietari de les dades de compartir-les i obrir-les.

En el cas tractat aquí, les dades de les empreses privades de concessió pública, s’adduirà que es un secret de negoci, informació confidencial a preservar als ulls de la competència. Però els reguladors haurien de saber que la desitjada (i no aconseguida) competència sols és possible si el mercat és transparent. Si no ho saben no hauríen de ser reguladors. I, més enllà d’aquesta ensenyança de primer curs a qualsevol facultat d’econòmiques, l’interès públic (la planificació ordenada del territori, dels servies..) hauria de prevaldre sobre l’interès privat (el benefici).

Josep Vives, Observatori de la Ciutat de l’Ajuntament de Rubí


Padrons municipals i microestadística (II): el padró continu d’habitants

2 Desembre 2011

Aquest article és una continuació del que varem publicar fa uns mesos, Padrons Municipals i Microestadística (I), i que  continuarem amb articles posteriors.

L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer a la comunitat investigadora, als estudiosos, i als planificadors, la informació que “dorm” a les bases de dades dels padrons continus, així com el seu enorme potencial per a generar coneixement bàsic sobre la dinàmica demogràfica i territorial de les ciutats (i per elevació dels territoris supramunicpals). Coneixement pràctic per a planificar polítiques i gestionar projectes des de les administracions.

L’estadística oficial del padró continu.

Com tots els investigadors socials que no han treballat mai “dins” d’un ajuntament, o que hi han treballat però no han tingut ocasió de “tafanejar” les bases de dades de l’ajuntament “al costat” dels informàtics que les gestionen i les coneixen a fons, la meva idea de les estadístiques de població del padró continu que podíem analitzar era la que té tothom sobre la habitual i estàndard explotació estadística del padró continu.

L’INE/IDESCAT, a nivell d’estadística oficial, sols treu aprofitament estadístic de les següents variables: Sexe, Nacionalitat, Lloc de naixement, Data de naixement, Lloc de residència, Edat,  Relació entre Lloc de Residència i el Lloc de Naixement, a partir del que disposa el marc normatiu del padró continu.

L’estadística oficial es genera sols per aquestes 5 variables, amb escassos creuaments entre elles, a una sola data de tall anual (u de gener), i a una desagregació territorial màxima de secció censal, que vindria a ser unes quantes illes de cases, o moltes illes si són zones de baixa densitat (urbanitzacions, per exemple).

El padró continu, una base de dades relacional.

L’estadística sol generar-se a partir de taules planes: files (individus) per columnes (variables). Per entendre’ns, un full d’Excel o una taula d’Acces. Desgraciadament, la majoria dels que generem estadística no coneixem prou el mòn de les bbdd relacionals i dels sistemes gestors de bases de dades (SMDB)…

La base de dades informàtica del padró continu està gestionada per un DBMS (Oracle habitualment), amb la quasi infinita potència analítica que això suposa. El DBMS pot ser interrogat (queries en llenguatge informàtic), sobre qualsevol aspecte, filtre o condició que ens puguem imaginar. Qualsevol texte, codi o número d’una bbdd relacional pot usar-se com a condició, filtre o base de la pregunta que vulguem fer al sistema. Però en el seu llenguatge: l’SQL o derivats. Per fer doncs anàlisis més aprofundits caldrà treballar doncs amb l’administrador informàtic de la bbdd, que és qui en coneix l’estructura del model de dades (molt complexa) del padró continu i les possibilitats tècniques.

A banda de les 5 variables famoses, la base de dades registra i codifica tots els moviments o canvis en les dades dels empadronats: altes o baixes cap a altres municipis i països (migració intermunicipal), però també canvis de domicili dins del mateix municipi (migració intermunicipal). Un altre codi que es registra és la renovació padronal dels estrangers, obligatoria cada pocs anys des del 2005.

Mes enllà de l’estadística oficial…

L’estadística oficial és de peridocitat anual i de stock o tall a un dia concret (exceptuant el cas de les estadístiques de variacions residencials a partir del que es construeixen les dades de moviments migratoris)  i amb un retard en la publicació d’un any aproximadament. En canvi, l’actualització de les bases de dades del padró continu a nivell de l’ajuntament és pràcticament contínua. L’intercanvi i actualització de dades entre l’INE (que creua les dades dels municipis amb altres bases de dades) i els ajuntaments es fa de forma automatizada i mensual. La nostra experiència és que les dades ja són prou “solides” després de tres mesos de la data de tall, com a molt aviat, doncs s’han d’incorporar les dades que procedeixen del INE, i registres oficials (naixements, morts, etc).

Habitualment, ni a nivell acadèmic ni a nivell de les pròpies administracions, almenys pel que ens consta a nosaltres, no es solen fer explotacions “mes aprofundides” de les bases de dades del padró continu. Si més no, no es publiquen. Però tampoc es fan grans explotacions a nivell “intern”, per a necessitats de planificació o gestió, més enllà de representar les dades sobre el SIG corporatiu intern. Trobem algunes excepcions en algun ajuntament gran Barcelona o Mataró, casos que ens “mostren” la punta del iceberg de les enormes possibilitats analítiques d’aquesta bbdd. Al portal d’opendata de l’ajuntament podem veure un bon aprofitament estadístic de les dades del padró continu; els companys del Servei d’Estudis i Planificació de Mataró, integrants de la xarxa de la que aquest bloc n’és expressió, també fan una bona publicació anual a partir de l’explotació més aprofundida del padró continu.

Una base de dades amb memòria històrica. Anàlisis longitudinals?

Un fet poc coneguts pels investigadors,  i que és d’extrema importància, és que el padró continu es una bbdd que guarda l’històric dels seus registres!. És a dir, puc interrogar a la bbdd sobre la població actual, peró també sobre la població i totes les seves característiques a qualsevol data anterior. Avui, a finals del 2011 podem interrogar a la base de dades per a que ens reprodueixi la  “imatge stock” del dia 6 de Febrer del 2003, o un  “acumulat de moviments” (altes, baixes, migracions, naixements, morts, renovacions padronals d’estrangers) entre els dies 6 de Maig i 3 de Juliol del 2008). Obviament, cada registre-persona o registre-moviment amb totes les variables i codis associats a la persona o el moviment “en aquell moment”.

Tècnicament és possible fer estudis longitudinals de com canvien les persones, les llars, els assentament en les zones, els edificis, els pisos…. Increible!. Encara recordo quan vaig descobrir que la bbdd guardava tot l’historic de tots els canvis en les dades…, li vaig preguntar quatre vegades seguides al informàtic…. No m’ho creia!. Ara sé que si no es fa és o per desconeixment dels potencials interessats (investigadors, però  també els mateixos tècnics i planificadors municipals i de les altres administracions) o per la complexitat tècnica de l’extracció de la informació i el seu al cost en recursos humans dels departaments de informàtica (sempre sobrecarregats de feina). Cal treballar costat a costat amb l’informàtic administrador de la base de dades i el funcionari responsable del manteniment del padró, i millor que aquests tinguin experiencia llarga en el padró per controlar canvis que s’hagin produït en la manera de registrar les dades, en els codis determinats per l’INE o altres modifiacions tecnico-administratives que poden dificultar la interpretació correcta de les estadístiques produides.

Així doncs, la base de dades conté també tota la informació padronal de les persones que han viscut al municipi en un moment donat i i ja no hi viuen, per defunció o per canvi de residència. Ens permet viatjar cap el passat. La “historicitat” té però una limitació temporal: l’any en que es va iintroduir el padró a l’ajuntament en un DBMS comme il faut, en algun moment lleugerament posterior  al 1996 (inici del padró continu). En el cas de l’ajuntament de Rubí aquest moment va ser a mitjans del 1999. A Rubí podria retrocedir, posar la lupa a qualsevol moment de la darrera dècada, una dècada apassionant pels enormes canvis demogràfics i territorials.

Estudiar estructures de llars?.

Habitualment també es treballa l’estadística de número de persones empadronades al mateix be immoble (per exemple, per a detectar pisos patera). Però tècnicament pensem que seria possible analitzar les estructures de les llars a partir de la construcció de tipologies a partir del nombre de persones cohabitants, el seu sexe i edat. I també els canvis en aquestes estructures per canvis en el lloc d’empadronament dels seus components al llarg del temps, fet que no es pot fer en cap altra font estadística a nivell municipal, doncs els censos són dades de stock.

Una bona notícia: l’actualització de la variable nivell d’estudis.

Una de les variables obligatòries de la que  no se n’ha fet fins ara cap aprofitament estadístic a nivell d’estadística oficial  és el nivell d’estudis dels empadronats. Com figura al marc normatiu, és obligatori recollir el nivell d’estudis acreditat del veí. Peró els veïns no van a actualitzar les seves dades cada cop que adquireixen un nou nivell educatiu. Per tant, es una variable tremendament desactualitzada… fins ara. Segons explicacions del funcionari responsable del padró continu al meu municipi, des de finals del 2008 l’INE creua les dades del padró continu amb les dades del ministeri d’educació i, a partir d’aquí envia als ajuntaments les dades actualitzades. Caldrà doncs fer algunes explotacions per a veure el nivell i fiabilitat d’aquesta dada, que seria de gran interès per la seva correlació amb la classe social o l’estatus de les llars.

Una base de dades amb detall geogràfic il·limitat.

Com ja varem comentar al anterior post sobre microdades, almenys en els ajuntaments mitjans i grans, amb prouta infrastructura informàtica, l’identificador (ID) de la persona està associat informàticament al ID de la referència cadastral del be immoble en el que resideix. Com també hi estan relacionats el ID dels vehicles que paguen llicència en aquell municipi, o els IDsi de les transaccions fiscals d’aquella persona, i d’aquella llar (si acceptem l’equivalencia entre “llar” i persones residents al mateix “be immoble”) amb l’ajuntament.

L’associació entre el ID del habitant i el ID del be immoble fa que puguem combinar les dades del padró continu amb qualsevol capa de dades geogràfiques i fer-ne anàlisis creuats, com ja s’ha comentat en altres posts.

L’assoaciació entre dels dos elements anteriors amb objectes fiscals, particularment els cotxes de la llar/immoble, dels que es tenen totes les dades al padró de vehicles (model concret, potència, cavallatge), i que correlaciona fortament amb la classe social o l’estatus, obra una nova dimensió als estudis de classe social, status, desigualtats, mobilitat etc…

Però aquesta ja és una altra història…., que abordada des de les tècniques del data mining obre unes possibilitats als investigadors que donen vertígen.. Per exemple, ¿es poden aplicar tècniques de scoring per a assignar clacular probabilitats de frau fiscal, de la mateixa manera que s’apliquen les tècniques d’escoring creditici des de fa ja dècades?. Les empreses d’aquests tipus de software així ho afirmen en la seva argumentació comercial. I de ben segur en administracions superiors  s’empren.😉


%d bloggers like this: