“Opinió Pública, Opinió Publicada”. La ponència del Dr. Gabriel Colomé a la presentació de l´Informe 2016

18 Novembre 2016

presentaci-del-perfil-de-ciutat-2016_30917368151_o

 

El passat 15 de novembre es va portar a terme la presentació de l’Informe 2016 El Perfil de la Ciutat al Museu Municipal El Castell de Rubí (MMUC).

Per a completar la presentació de l’Informe 2016 de la Xarxa El Perfil de la Ciutat i com a eix conductor de l’acte, l’Ajuntament de Rubí, que va ser seu i organitzador de l’acte, es va encarregar de convidar el ponent, i va voler donar protagonisme als Estudis d’Opinió, com a part important de la investigació social dels municipis. A tal efecte es va demanar la participació a un ponent de luxe, el Dr. Gabriel Colomé, Professor de Ciència Política i Director del Màster de Màrqueting de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els molts càrrecs que ha ostentat al llarg de la seva trajectòria, podem destacar que va ser qui va fundar i dirigir el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO) i que és membre del Consell Assessor del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A més és un reconegut expert en processos electorals, destacant en especial, els de les Eleccions Presidencials dels EUA, recent acabat d’arribar de Washington.

La seva ponència “Opinió pública, opinió publicada” que podeu veure sencera en aquest enllaç i al peu d´aquest paràgraf, la volem analitzar detalladament en aquest article, per a poder extreure’n tot el fonament teòric que va desprendre i desgranar-ne els continguts, de forma ordenada i sintètica, mitjançant l’abstracció d’“IDEES FORÇA”.

Així, en paraules del Dr. Gabriel Colomé:

INDICADORS ESTADÍSTICS I ENQUESTES D’OPINIÓ, L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA NECESSITA DELS DOS MÓNS.

Les ciutats de més de 75.000 habitants necessiten realitzar estudis quantitatius i qualitatius per a testejar quina és la percepció ciutadana de les coses. Per a realitzar les enquestes i estudis qualitatius, cal analitzar acuradament els indicadors estadístics dels que disposem, per tal de realitzar les preguntes adequades.

Pel que fa les enquestes quantitatives, cada vegada existeixen més entrebancs, per començar tenim el problema de les enquestes telefòniques, ja que no tothom té telèfon fix, especialment el segment de 18 a 25 anys, cosa que a EUA resolen combinant-les amb enquestes de telèfon mòbil. Allà funciona però aquí no podem emprar aquesta tècnica, ja que allà es poden comprar a les companyies telefòniques les bases de dades, mentre que aquí la LOPD no ho permet. En canvi les enquestes personals face-to-face són molt complicades a EUA, per l’aïllament i perillositat d’algunes zones, mentre que aquí es poden realitzar amb més facilitat.

Cada vegada s’està optant més per les enquestes qualitatives perquè ens permeten descobrir, seleccionant una mostra representativa acurada, una cosa que les enquestes quantitatives no poden, que és “El clima d’opinió”.

EL CLIMA D’OPINIÓ. EN POLÍTICA LA PERCEPCIÓ ÉS LA REALITAT

Una ciutat pot fer les millors polítiques, però si aquestes no són percebudes pels ciutadans, com a bones polítiques, és que no ho són. Els ciutadans tenen una percepció de la realitat, totalment diferent de la que tenen els que gestionen la ciutat.
No podem confondre el “Clima d’Opinió” amb l’”Opinió Pública”. El Clima d’Opinió és el que fa que ens mantinguem dins del grup, sense sortir-nos-en, per exemple la moda, si volem ser acceptats, intentarem pertànyer al grup, seguint unes directrius. Els Climes d’Opinió en política, en societat, fixen allò que pot convertir-se en Opinió Pública, positiva o negativa. El que pretenem amb els estudis qualitatius és detectar aquests Climes d’Opinió, que poden convertir-se en Opinió Pública positiva o negativa.

Quan ja tens el Clima d’Opinió detectat, ho has de passar a Enquesta Quantitativa, per veure si allò realment té o no, “pes” i si has de començar o no a preveure polítiques per a reconduir les tensions que s’en facin paleses.

Els estudis qualitatius són caríssims, perquè s’ha de segmentar molt acuradament. Tots els segments que apliquem a les enquestes quantitatives i indicadors estadístics, edat, professió, etc., són els mateixos segments a utilitzar, segons necessitat, en els estudis qualitatius per a construir els grups a analitzar.

LA OPINIÓ PUBLICADA, NO ÉS L’OPINIÓ PÚBLICA

No tenen res a veure. La Opinió Publicada són aquells que pensen que són Opinió Pública, però que en realitat el que són és “Creadors d’Opinió”, que és diferent. Els “Todólogos”, el tertulians, els pol.lemistes.

El 1944 el matemàtic i físic, posteriorment sociòleg Paul Felix Lazarsfeld, en l’època que va aparèixer la Ciència Política, la Sociologia, la conducta, l’època del Behaviureisme” o “Conductisme” va començar a fer les primeres enquestes anomenades “Panels”. Els Panels són enquestes que al llarg del temps, es fan als mateixos individus, veient l´evolució de les respostes . Va descobrir amb aquests estudis, que els mitjans de comunicació no canvien el vot dels ciutadans, però sí que fan una cosa molt més important, que és refermar la intenció de vot.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ NO CANVIEN LA INTENCIÓ DE VOT, PERÒ SÍ LA REFERMEN

Els humans apliquem mecanismes de bloqueig en els temes que creiem que són importants, com per exemple la política, però no ho fem amb altres que pensem intranscendents, com veure una sèrie de televisió i aquí és per on entra el missatge, on ens difon la ideologia. Els mitjans de comunicació fixen, reforcen, la predisposició favorable a votar una o altra cosa.

COMPORTAMENT ELECTORAL: COHESIÓ FAMILIAR EN LA INTENCIÓ DE VOT

Lazarsfeld descobreix també en els seus estudis, que en la correlació de vot, existeix el factor de la cohesió familiar o “Model de Columbia”, que després evolucionarà cap el “Model de Michigan”. Aquests estudis foren molt importants perquè donen lloc als anys 60 al concepte “Cultura Política” o “Cultura Cívica”. Com a exemple dir que si pintem les províncies espanyoles amb els resultats de les darreres eleccions abans de la guerra i amb les primeres de l’any 1977, els colors havien variat relativament molt poc.

La història de les diferents zones d’Espanya està molt marcada pel Carlisme, molt determinada pel recolzament que d’aquest s’hi feia. Isabel II va fer una reforma de l’administració en la qual els “Regnes de les Espanyes” passaven a ser les “Províncies d’Espanya” i els donà el nom de les capital no properes al Carlisme. El País Basc, Navarra, Aragó, País Valencià i Catalunya eren Carlines, la resta no ho eren i per tant no van notar pràcticament el canvi.

A Catalunya la columna vertebral de les ciutats carlines, que va des de Tortosa a la Seu d’Urgell -si les analitzem des del sufragi universal de 1890 fins ara-, mai han votat un partit d’esquerres, mai. Parlem de “Comportament Electoral”. El Comportament Electoral explica perquè canvien els noms dels partits, però no la ideologia en el territori.

Ara bé, a partir de l’arribada de la immigració, el Comportament Electoral es basarà també en el canvi demogràfic, quan la gent canvia el seu lloc de residència de forma massiva, s’emporta la seva ideologia amb ella. Així, quan Catalunya passa de 3 milions d’habitants, a 17 milions, la Cultura Política, fixa el comportament social i el polític de la ciutadania de forma diferent en els municipis amb més immigració que en la resta i això cal tenir-ho també en compte.

UN MANDAT: ESTRATÈGIA, PLANIFICACIÓ I CRONOGRAMA

Totes aquestes anàlisis no serveixen de res si no es converteixen en idees, en propostes, per part dels que gestionen les ciutats. Tot mandat s’ha de composar de 3 potes: Estratègia, Planificació i Cronograma.

Cal fer una estratègia en base a tots aquests indicadors i Climes d’Opinió que has detectat en els estudis quantitatius i qualitatius, pensar quines polítiques faràs, com ho faràs i com ho pautes en el temps durant els 4 anys de govern. Tot això serveix per saber quin Model de Ciutat es vol.

Un alcalde té una avantatge, que si la seva gestió és el seu programa i si té estratègia, la té planificada i pautada en el temps, tot és molt més fàcil.

BIG DATA

Avui en dia el Big Data ho pot pràcticament tot, hi ha campanyes electorals guanyades gràcies a utilitzar-lo com a eina, sense anar més lluny, la primera victòria de Barack Obama, es va construir emprant ingents quantitats de dades per a calcular la intenció de vot.

presentaci-del-perfil-de-ciutat-2016_25369578589_o

Aquestes són les IDEES-FORÇA fonamentals sorgides de la ponència. De totes formes, com que aquesta intervenció fa pensar i molt en moltes coses, cal veure-la sencera, reflexionar i extreure’n cadascú les seves pròpies conclusions, perquè el Dr. Gabriel Colomé amb el seu hilarant humor anglès i com algú em va dir, “no va deixar títere con cabeza”.

Des de l´ajuntament de Rubí fem una valoració molt positiva de l´acte de presentació de l´Informe de la Xarxa El Perfil de la Ciutat 2016 i agraïm a tots els assistents, membres de la Xarxa, ponents i públic en general, la seva presència.

Enrica Bornao i Barceló

GABINET D´ESTUDIS I ESTADÍSTIQUES

AJUNTAMENT DE RUBÍ


Acte de presentació de l’informe “Perfil de la Ciutat. Edició 2016″ a Rubí

8 Novembre 2016

invitació


Ubicació del Museu Municipal Castell (Rubí): mapa.

Programa:

18:00h Benvinguda i acreditacions

18:15h Inici de l’acte i presentació institucional

18:30h Ponència “Opinió Pública, Opinió Publicada” a càrrec del senyor Gabriel Colomé, professor de Ciència Política i Director del Màster en Màrqueting Polític de la UAB

19:30h Presentació de l’informe 2016, per part del senyor Raúl D. González del Pozo, Director de Cooperació Territorial i Pla Estratègic de l’Ajuntament de Mollet del Vallès

20:00h Cloenda de l’acte

(Els horaris poden veure’s lleugerament alterats depenent de la participació del públic assistent al final de la ponència i/o de la presentació de l’informe).



Gabriel Colomé

GABRIEL COLOMÉ

Professor titular de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciat en Ciències de la Informació (UAB/1981). Doctor en Ciència Política (UAB/1988). Director del Màster en Màrqueting Polític de la UAB. Viatge d’estudis convidat pel Departament d’Estat per seguir la campanya presidencial nord-americana de 1988. Assistència al Seminari de la revista Campaigns & Elections a Washington DC, (1996 y 2002). Assistència al Seminari d’anàlisi post-electoral de les eleccions Presidencials organizat per l’Associació Internacional de Consultors Polítics a Washington DC (2000). International Visiting Program del Departament d’Estat per seguir les campanyes primàries americanes de 2000 i de 2008. Membre fundador de la Associació de Comunicació Política (ACOP). Membre del Consell Assessor del CIS (2010-2011). Membre del Consell Assessor de la Fundació Catalunya-Europa. Membre de la Asociación Española de Ciencia Política y de la Administración (AECPA). Membre acadèmic de l’American Association of Political Consultants (AACP). Director de la Fundació Rafael Campalans (1996-2004). Secretari de l’Institut Ciències Polítiques i Socials/ICPS (1988-2004). Director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya (2005-2011).



Us preguem confirmació de la vostra assistència o peticions d´informació de l’acte a aquest mateix mail gabinetestudisestadistics@ajrubi.cat o al telèfon 93.588.70.00 ext. 3007/3102.



Escut RubíPerfil de la Ciutat


La Transparència, molt més que publicar ‘pdf’

6 Mai 2016

Sembla que el 2016 és l’any de la transparència. L’entrada en vigor de dues lleis, la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern de l’estat espanyol, i de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de la transparència, accés a la informació i bon govern del Parlament de Catalunya han obligat les administracions locals a posar l’accelerador per complir aquestes exigències legals. Unes exigències que no són més que pura lògica de cara al retiment de comptes que com a administracions públiques hem de fer cap a la ciutadania de l’ús que es fa dels recursos públics.

lliurament-Infoparticipa-alcaldes

(Fotografía: Els alcaldes i alcaldesses al lliurament del Segell Infoparticipa 2015)

A més dels mateixos sistemes reguladors que estableix aquesta nova legislació, arriben les avaluacions externes i públiques que donen visibilitat als resultats de la implantació i desplegament que els ajuntaments, amb major o menor fortuna estan desenvolupant. Un exemple recent ha estat l’atorgament del Segell Infoparticipa, per part del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB (LPCCP). Per primer cop, l’Ajuntament de Rubí ha obtingut el reconeixement en aquesta tercera edició i forma part dels 25 municipis catalans que han assolit el 100% de la puntuació. En total han estat guardonats 67 municipis, 10 menys que l’anterior edició. Però, això vol dir que estem complint amb la transparència?.

diploma-infoparticipa

(Fotografia: Diploma del Segell Infoparticipa)

De fet, aquesta avaluació se centra en l’estudi dels webs municipals i com publiquen una informació –enguany han establert 52 indicadors– relativa a la gestió dels recursos col•lectius, els representants del municipi, formes de participació… Els mateixos organitzadors d’aquest estudi ja ho han manifestat, aquesta avaluació no contempla totes les exigències de la llei de transparència, és a dir, que l’obtenció del guardó no implica que es compleixi amb la Llei sinó amb els criteris d’avaluació del Segell Infoparticipa. Per tant, hauríem de tenir molt clar que ser una administració transparent va molt més enllà de publicar documents al web o al portal de Transparència, si no que queda molta feina a fer. Pròximament sortirà l’avaluació realitzada pel Síndic de Greuges de Catalunya, que és l’òrgan designat pel Parlament de Catalunya per valorar l’aplicació de la llei, o també Transparència Internacional Espanya, que periòdicament revisa la transparència de les administracions públiques.

portal-transparencia-rubi

(Fotografía: Portal de Transparència de l’Ajuntament de Rubí: http://transparencia.rubi.cat/)

En definitiva, per complir realment amb la Llei de Transparència cal que les maquinàries municipals funcionin i que, a més, siguin flexibles –cosa de vegades molt difícil– per tal de canviar, modificar i/o crear nous procediments organitzatius que permetin que la transparència formi part de l’ADN de l’ens local. I això què vol dir? Vol dir que no és suficient amb publicar documents en format pdf, vol dir que s’han d’adaptar els registres i els arxius per obrir aquesta informació en format ‘reutilitzable’, que la informació estigui estructurada de forma clara i fàcil de cara a la ciutadania, que els circuits interns flueixin de forma que no es dupliquin procesos. Estem, doncs, davant d’un repte important i una transformació sense precedents a l’administració pública. S’ha acabat el “això sempre s’havia fet així”. Han arribat nous temps i no només la Llei, la ciutadania també exigeix aquesta transparència i facilitat per trobar la informació.

Mar Lobato Díaz. Tècnica de Transparència i Bon Govern-Ajuntament de Rubí

 

 

 

 

 

 

 

 


La tecnologia aplicada a la qualitat de les dades com a generadores de coneixement. El business intelligence (BI) de l’Ajuntament de Rubí

21 Desembre 2015

PENTAHO

En una societat que cada minut genera una quantitat ingent de nova informació, les administracions públiques no poden estar al marge de connectar els indicadors, per tal de generar coneixement útil per a l’organització i els ciutadans en el seu conjunt.

Com deia el desaparegut escriptor Henning Mankell: “Moltes persones cometen l’error de confondre la informació amb el coneixement. No són la mateixa cosa. El coneixement implica la interpretació de la informació (…)”.

És per això que cada cop més administracions locals comencen a treballar en la implantació de sistemes intel•ligents, que permeten gestionar la informació de manera que sigui productiva en si mateixa, que existeixi la retroalimentació de les dades i que se’n puguin generar de noves. Amb tot plegat aconseguim treballar amb un important nivell de qualitat, que pel contrari es dilueix si treballem amb les dades desconnectades o inclús una qualitat que mai no arriben a obtenir. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La indústria, el gran consumidor d’energia

14 Juny 2013

En aquest post seguim la línia encetada en un post anterior,  Consums energètics i emissions de CO2 als municipis,  sobre estadístiques energètiques municipals. Allí varem veure la distribució del consum entre els diversos sectors. Ara aprofundirem en el principal sector per volum de consum energètic: el sector industrial. El darrer any disponible, de tot el consum elèctric a un municipi com Rubí, el 54% correspon a la indústria, el 24% al terciari (incloent transport públic) i el 21% a les llars. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Formació Professional adaptada al mercat de treball. És possible?

2 Desembre 2012

EL PARADIGMA.

Quan es parla de “recursos humans” i economia, o de “treballadors” i economia, la teoria de fons que estructura les idees que en tenim des de “el sentit comú” [1] provenen majorment d’alguna variant de la teoria del capital humà, formulada a mitjans dels 60 i que té una perspectiva economicista, i reduccionista al meu parer, del paper dels recursos humans a les empreses. Per aquest enfocament els treballadors son un factor de producció més. Per rendibilitzar-lo, fer-lo més productiu, cal formar-lo. Formar s’equipara a increment de productivitat i, per tant, de competitivitat i, finalment, creació d’ocupació. Aquesta és la seva justificació com a política “activa” d‘ocupació. Vaja, que la formació és important….,  la formació és crucial…., la formació és la monda…., la formació mola…, la formació és superguai… amb la formació al fin del mundo i más allà.

Hi ha experts i teories que critiquen els plantejaments de “capital humà”, i fins i tot, i més concretament, que fer formació sigui bona per se per al mercat de treball i per a l’economia. Peró aquest és un altre debat que avui no tocarem. Sols apuntar, a tall d’exemple, que hi ha una manifesta devaluació del valor de mercat dels títols quan hi ha un excés de formació. Un excés de formació no implica augment de productivitat per se. Un treballador subocupat (conseqüència directa de l’excés d’oferta formativa al mercat de treball) és un treballador desmotivat. I des del punt de vista de les necessitats del mercat de treball fa temps que està diagnosticat que a Espanya, i a Catalunya, hi ha excés de titulats universitaris. L’increment de productivitat del factor humà també s’aconsegueix, i sovint millor, per canvis organitzatius i de cultura empresarial, de relacions laborals, de clima… O per sistemes de formació més informals que els clàssics “cursos” d’aula i professor. S’aprèn treballant.. o si ho voleu més fashion… learning by doing.

En conclusió, les polítiques de formació de les administracions, tant des dels àmbits administratius d’educació com dels d’economia/treball, parteixen de la relació causal explícita:

rrhh més formats -> més productivitat -> més ocupació

LA REALITAT (FINS ARA) DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES .

Peró més enllà de la teoria… com es forma professionalment per al mercat de treball? Quins son els programes i accions de les administracions públiques enfocats a formar “rrhh”?.

Per una banda existeix, des de fa moltes dècades, la formació reglada clàssica, amb els dos nivells professionalitzadors per excel·lència, els estudis professionals mitjans (Cicles Formatius de Grau Mig i Superior) i els estudis superiors o universitaris. És a dir, el ministeris i conselleries d’educació. El sistema educatiu tal com el coneixem ara es va estructurar a la segona mitad del s. XX, a la gloriosa època (al món occidental democràtic) de construcció de l’Estat del Benestar de postguerra.

Per altra banda, des de fa sols dos dècades s’ha creat un altre àmbit paral·lel de formació professionalitzadora des dels ministeris/conselleries de treball (darrerament absorbides per les d’economia): la promoció econòmica i les polítiques actives d’ocupació (PAO). De les quals la formació professional n’és l’epicentre: formació ocupacional (FO) (per aturats) i formació contínua (FC) (per ocupats). Des d’elles ha nascut tot un nou aparell burocràtico-subvencionador dedicat també a la formació per al treball. Polítiques que van néixer com “extraordinàries” o conjunturals, com reacció a la crisi dels 80. Peró que varen venir per quedar-se donat que la plena ocupació a Espanya no s’ha vist ni de lluny ni després de dècades de bombolles i creixements extraordinaris. No se sap massa ben be per a què, però aquí estan les PAO!!.  Així, des de finals dels anys 80 es destinen molts recursos (moltíssims!) a fer, primer, formació ocupacional, dirigida fonamentalment a treballadors a l’atur demandants d’ocupació. Un xic més tard es va desenvolupar la  formació contínua per a treballadors que estan ocupats per a reciclar-se i estar “al dia”. Tot plegat, un autèntic outsorcing dels costos de formació de les empreses via subvencions públiques a  tercers (entitats i empreses) que executen (i sovint dissenyen) la formació professionalitzadora. A diferència de la formació professional reglada, que funciona via pressupostos ordinaris i en base a continuïtat d’oferta, la FO i FC es basen en convocatòries anuals de subvencions a centres i entitats que volen impartir-les. Són les entitats les que es postulen i decidixen quins cursos (qualificacions) volen impartir. Estem doncs dins l’àmbit de la lògica de la subvenció. L’objectiu real immediat de les entitats és aconseguir la subvenció. I omplir els cursos! per a cobrar-la.

Tenim doncs dos àmbits institucionals completament separats en origen que tenen una actuació sobre el mateix objectiu: la formació per al treball de les persones. Cadascú amb les seves estructures polítiques, objectius, plans, línies estratègiques i programes. Per acabar-ho d’adobar, dins dels dos àmbits  hi ha subestructures de gestió de la formació molt autònomes en el seu funcionament: els consorcis per la formació tripartita (amb tres agents implicats: administració, sindicats i patronals), i les universitats, amb la seva autonomia en la planificació i proposta de carrerres (cicles) i masters i postgraus (la darrera bombolla formativa!). I també, en el cas de la formació inclosa en les PAO (formació ocupacional i contínua) els milers de centres que programen formació i la “presenten” a les diferents convocatòries de subvenció. Pel que fa a la formació que es fa des de les institucions polítiques lligades al treball i l’ocupació, la formació ocupacional i la contínua, dependen de subvencions i programes anuals. Pero d’ordres reguladores diferents, que generen diferents programes, diferents lògiques. Total, que ens queda un “galimaties” com el següent –i això sols amb un nivell administratiu, l’autonòmic… obviant el ministerial:

Esquema procedent de l’estudi “Els sectors emergents”, de la Fundació Barcelona Formació Professional

Com es fa doncs per aconseguir l’adaptació de la formació professional al mercat de treball?. Es possible? Ha estat mai una prioritat?

Per una banda, tenim una enorme i poc interconectada maquinària administrativo-legal de producció d’oferta de formació professionalitzadora, amb fortes inèrcies pròpies en cadascuna de les seves variants i una enorme càrrega burocràtica, i que fins ara no ha tingut pràcticament temps (ni interès) per a fer diagnòstics seriosos de l’ajustament entre la oferta de formació des de l’administració i la demanda de formació des del món de l’empresa. S’han fet centenars (potser milers) d’estudis parcials (sectorialment o territorialment) de detecció de necessitats formatives (per aquestes coses també hi ha subvencions), i sempre des d’algun dels àmbits específics. Res integral, res integrador, res transversal….   si més no fins ara.

Per altra banda, tenim un mercat de treball amb una enorme varietat i complexitat i en que les professions i les competències canvien en pocs anys en bona part dels sectors i ocupacions. Surten nous sectors i ocupacions literalment d’un dia per l’altre en alguns sectors. Pensem en les TICs. Pensem en els community mànager, o en els desenvolupadors d’Apps per a mòbils, o en els dissenyadors de derivats financers que operen en el mercat secundari… millor dit en el mercat quaternari, que potser és on ens portaran.  Estudiar aquesta realitat econòmica de forma continuada requereix de grans esforços i recursos dedicats a l’anàlisi i la diagnosi, un aparell de monitorització integrat dins el sistema de gestió de l’oferta de formació.

Des de la meva experiència en el mon de la promoció econòmica, iniciada a mitjans dels 90, i en diverses (bastantes) administracions i entitats, em permeto hipotetitzar, sense por a equivocar-me, que la planificació integral –entesa com a integració dels diferents subsistemes formatius en un procés únic de diagnosi–> estratègia –> disseny de l’oferta de formació adaptada a la demanda– pràcticament no ha existit en sentit estricte. Ni s’ha pretès. Ni existirà em temo si no hi ha canvis sistèmics al funcionament de l’administració i en les prioritats polítiques. Cada ministeri, cada direcció general, quasi-bé cada servei implicat en produir oferta de formació, té les seves metodologies, les seves classificacions de continguts formatius, les seves normatives, les seves formes de decidir en que es fa formació i com. O de decidir a qui li atorga o a qui no la potestat de fer-la. Hi ha tot un seguit de constrenyiments estructurals que acaben incidint més en l’oferta de formació que la teòrica demanda del mercat de treball.

De fet, la meva hipòtesi és que el principal determinant de l’oferta de formació professional es la demanda poblacional de qualificacions, que no té perquè ser adaptada i proporcional a les necessitats de l’economia: la demanda empresarial de qualificacions. Perquè tal i com estan dissenyades les polítiques de formació professionalitzadora, la seva gestió, ens porta a un major pes de la primera demanda. Sols els darrers anys (posem els darrers cinc) s’ha començat a avaluar amb mínim rigor, per exemple, la inserció laboral dels alumnes de la formació ocupacional. Però una cosa és avaluar-la i l’altra que els resultats d’aquesta determinin la oferta.

Ho deixarem aquí en una pregunta capciosa:  si sòc un centre que fa FO o FC que es mig guanya la vida fent formació professional no reglada subvencionada.. i cobro tant per alumne.. de que em preocuparé?

EINES OPERATIVES PER A LA PLANIFICACIÓ INTEGRAL DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL.

Sols en anys molt recents –però no oblidem que la formació professional no reglada comença als 80!– s’han creat estructures per a posar ordre i concert en aquesta selva que és l’oferta de formació professional, en aquest galimaties de les diferents formacions professionals. Les principals el Instituto Nacional de Qualificaciones (1994), depenent del ministeri d’educació, que des del 2009 està construint (i mantenint) el Catàlogo Nacional de Cualificaciones Profesionales, que es pot consultar a la següent base de dades.

El seu equivalent a Catalunya és el Institut Català de les Qualificacions Professionals (ICQP), i el seu corresponent Catàleg de Qualificacions Professionals també consultable via base de dades. Però a banda d’aquesta base de dades també hi ha la base de dades d’especialitats formatives del SOC

¿duplicitat una altra vegada entre departament de treball i d’educació?.

La feina a fer per a estructurar el conjunt de l’oferta de qualificacions professionals és dura. Una mostra de la complexitat a la que ens enfrontem és que existeixen, actualment,

És manejable fer un plantejament integrador d’adaptació al mercat de treball  d’aquesta enorme quantitat i varietat de formacions, titulacions, i les estructures en elles implicades?. Francament sembla impossible a no ser que hi hagin canvis sistèmics en la definició de competències i objectius entre els actors implicats. No oblidem que el mercat de treball en alguns sectors canvia ràpid. Són necessàries estructures àgils.

Eines per a diagnosis d’adaptació oferta/demanda de qualificacions.

El que si és possible és fer anàlisis parcials i acotats, per exemple d’un territori o d’un sector econòmic. L’oferta formativa l’haureu de demanar a les respectives administracions, la demanda de qualificacions es pot aproximar (sense massa rigor) a partir de les dades d’ocupació del INSS, perfectament territorialitzades fins a nivells municipals i sectorialitzades fins a CCAE a 2 dígits (els municipis de la província de Barcelona tenim dades desagregades a 3 dígits gràcies a la diputació de barcelona).

Per a tal fi us adjuntem unes taules que us poden ser força útils per analitzar les dades que pugueu aconseguir:

  1. Taula amb la taxonomia (famílies) de cicles formatius del Departament d’Educació [+]
  2. Taula amb la taxonomia (famílies i àrees) de les qualificacions del Departament de Treball [+]
  3. Taula (no oficial) de correspondències entre codis de famílies professionals (oferta de qualificacions) i de codis de les activitats econòmiques segons CCAE[2] a 3 dígits (demanda de qualificacions) [+]

POSTDATA: LA FORMACIÓ PROFESSIONAL COM A POLÍTICA SOCIAL

Res de l’anterior tindria importància cabdal si el discurs legitimador de les polítiques actives d’ocupació no fos la creació d’ocupació (lògica econòmica) si no la igualació d’oportunitats (lògica social). Al meu parer –i aquí reconec que puc ser provocador (s’esperen comentaris al post!!)– les PAO i, per tant la FO i la FC, sols tenen sentit actualment –tal com estan dissenyades ara— en tant que polítiques socials d’atenció als aturats i als treballadors, per a que puguin seguir “connectats” al mercat de treball. En tot cas no son generadores rellevants d’ocupació. Una altra cosa és la formació professional reglada mitja i superior, que compleix altres objectius socials més genèrics.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat – Ajuntament de Rubí

—————————

[1] Com es sap des de la sociologia del coneixement o la filosofia de la ciència, la majoria del “sentit comú” que tenim no és més que coneixement expert o especialitzant vell, antic, que s’ha popularitzat o via la formació obligatòria o via els mitjans de comunicació. I com els mitjans de comunicació s’ocupen molt més de l’economia que de la física o el dret, tots tenim molt “sentit comú” econòmic. Si pregunteu a la gent del carrer us sabran explicar moltes mes coses sobre el concepte de “mercat” que sobre el de “massa” o “velocitat”. L’economia, els seus conceptes i teories està incorporada als nostres cervells sense nosaltres saber-ho.
[2] La Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques 2009 es una taula de més de 1500 codis o epígrafs en la que es pot classificar qualsevol activitat econòmica d’una empresa. És la usada a totes les estadístiques oficials econòmiques i a molts dels registres administratius de relació entre administració i empreses (impostos, llicències, etc..). Podeu veure la seva estructura, jerarquia i metodologia a aquesta pàgina de l’Idescat.

Padrons municipals i microestadística (III): el cadastre, primera part

9 Setembre 2012

Aquest article es una continuació dels altres dos anteriors, a aquest mateix bloc, sobre la microestadistica de base municipal basada en registres administratius. El primer situava un xic el context actual i les (enormes) possibilitats de fer microestadística als municipis a partir de les bases de dades de padrons fiscals, urbanístics i poblacionals. Al segon fèiem un repàs de les possibilitats tècniques insospitades que dona el padró més conegut de tots, per ser usat i difòs per l’estadística oficial, el padró continu d’habitants.

Tot i ser conscients de que les bases de dades registres administratius a vegades poden ser gigo (‘garbage in garbage out’) — com brillantment explicava el company de l’Observatori de Manresa en aquest mateix bloc–, aquí farem una introducció a una que sembla prou fiable per a extreure’n microestadística fiable. Ja se sap que els resgitres administratius mes fiables són els que tenen motivació fiscal, i els bens immobles (l’objecte del mòn real que registra el cadastre) són la base de molts impostos centrals a l’estructura de qualsevol estat modern i de la propietat privada. No sols de l’IBI, impost local motiu inicial per al que es va crear el cadastre, si no també per a altres impostos estatals com l’IRPF, l’Impost de Societats, l’Impost de Transmissions, etc.

La referència cadastral, el ID que identifica de forma unívoca cada parcel·la de propietat (polígon de sòl de la mateixa proietat i drets reals) i cada construcció en ella enclavada (bens literalment immòbils, que és d’on be la etimologia de be immoble) és,  junt amb el DNI, l’ID de les persones físiques, les claus relacionals (identificadors digitals) que estructuren (relacionen) totes les dades (en sentit de registre informàtic) de les persones, propietats i drets  de les que disposen les administracions. Són la nineta dels ulls del Big Brother del s.XX. Al s.XXI hem d’afegir una tercera ID per al mòn digital: el binomi adreça de e-mail/IP.

Aquì sola volem fer avinent les possibilitats estadístiques i d’extracció de coneixement sobre la ciutat (de fet sobre tot el terme municipal, tant el rural com el urbà) que té el cadastre, una base de dades complexa i integrada amb dos components d’informació codificats i, per tant, tractables matemàticament: la part gràfica (informació gràfica vectorial i georeferenciada) i la part alfanumèrica. I completament homogeneitzada a nivell de l’Estat, per a tots els municipis, grans o petits.

Les possibilitats analítiques de la part gràfica ja l’hem apuntat en un altre article anterior sobre el SIG aplicat. Precisament les capes gràfiques de bens immobles del cadastre son una de les bases cartogràfiques, juntament amb les bases topogràfiques dels instituts cartogràfics oficials, sobre la que s’estructura tota la informació gràfica georeferenciada dels ajuntaments.

Ara volem apuntar aquí la riquesa de les dades que emmagatzema la part alfanumèrica associada a cada referència cadastral. Moltes més de les que podem suposar des de fora. ¿quines realitats socials,  econòmiques i territorials podem estudiar a partir de la base de dades del cadastre estrictament?. A tall d’exemple:

  • estructura i evolució de la propietat
  • estructura i evolució de la urbanització del terreny
  • evolució de la urbanització del terreny i de la forma de edificar-hi al llarg dels anys
  • estructura i evolució dels usos dels terrenys rurals
  • evolució i estructura dels usos econòmics de les edificacions: residencials, industrials, comercials, equipaments públics…
  • evolució i estructura del mercat immobiliari (els canvis de propietat també acaben reflexant-se al cadastre)

Evolució?. Efectivament, el cadastre, de forma similar a com deiem en el cas del padró continu d’habitants,  emmagatzema l’històric fiscal i de propietat del be immoble: any de construcció, any d’adquisició dels drets de propietat sobre el be (per compravenda, successió o altres formes de transmissió de drets reals), historic de rebuts del padró de l’IBI d’aquell be/propietari, etc..

Aquí convé aclarir que el cadastre és molt més que el Padró de l’IBI, que no és més que els rebuts generats a partir de la situació cadastral de propietat del be immoble a 1 de gener de cada any. Així doncs, la base de dades de l’IBI NO es la base de dades del cadastre, sino un subconjunt de la informació de la segona per a generar una obligació fiscal determinada. En la definició de l’arxiu informàtic d’intercanvi entre entitats locals i les Direccions Provincials del Catastro es pot tenir una idea mes acurada de les dades que conté l’IBI.

Això vol dir que molta informació analíticament interessant potser sols està als sistemes informàtics de la Direccion General del Catastro, als que es pot tenir accès privilegiat, des dels municipis, gràcies als magnífics serveis de la Oficina Virtual del Catastro.

De fet, la DG del Catastro obra molt la informació de les seves bases de dades no sols a les entitats amb les que intercanvia dades, les entidades col·laboradoras (ajuntaments, notaris i registradors de la propietat), si no a tots els ciutadans, tant per a consultes puntuals d’un be immoble com per a consultes massives de centenars o milers de bens immobles.

Be, per anar obrint una mica l’interès per les dades cadastrals per avui ja n’hi ha prou. En una segona part d’aquest article (i IV de la sèrie de padrons i microestadistica) entrarem una mica mes al detall de les dades concretes: camps (variables), codis (categories) i estadístiques publicades que hi ha al cadastre. I en exemples d’explotacions analítiques concretes, quelcom que tot just fa un lustre que s’ha començat a fer i potenciar.

Precisament, just ara ens trobem en procès de documentació i revisió bibliogràfica sobre la base de dades del cadastre i de tots els complexes conceptes (legals la majoria) que representen les seves dades….

I s’ha de començar pel principi dels principis: la Ley del Catastro!

Per cert, el cadastre ens parla de totxos i cases, de impostos o de drets de propietat?. Doncs més del segon que del primer, segur!. I un sociòleg, com un servidor, es fa creus de com a través de l’explotació adhoc i a fons del cadastre –si ens deixen entrar als seus sistemes informàtics, clar–, es podria rastrejar la transformació del model de societat a partir del repartiment de la propietat. La propietat és l’eix a partir del que es vertebren les societats capitalistes, les desigualtats, el poder, etc… I de fet de le societats no capitalistes tambe!. I la propietat està registrada i documentada des del temps dels romans. Pero ara està registrada en potentíssimes bases de dades fàcilment interrogables. 😉

De fet, aquest és una línia de recerca (no iniciada fins on un servidor coneix) que proposem a la comunitat acadèmica investigadora i a la Direccion General del Catastro. I em quedo tant ample…

😉

Josep Vives (Observatori de la Ciutat, Ajuntament de Rubí)


%d bloggers like this: