La narració periodística amb dades

12 desembre 2014

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’escoltar a l’escriptor català, Albert Sànchez Pinyol. Havia anat a un institut a parlar sobre la relació entre la literatura i la pedagogia.

Va explicar que l’ésser humà, des dels inicis de la humanitat, té tres pulsions bàsiques que l’han impulsat a evolucionar com a espècie a diferència de la resta d’animals. Una d’elles, és el menjar: tots els animals necessiten menjar però el nostre camí ens ha portat a crear maneres sofisticades entorn dels plaers gastronòmics; una segona, seria la sexualitat que assegura l’espècie humana mitjançant la reproducció però també hem creat refinades maneres de viure-hi; i, una tercera, és la narrativa. L’ésser humà, mai, ni quan es troba sol, deixa de narrar-se a si mateix. Es narra fins i tot en somnis, cada nit, quan tanca els ulls i la ment entra en el procés imaginatiu de la manca de consciència. I, en aquesta evolució narrativa, l’ésser humà ha passat de la tradició oral (encara vigent en certes tribus) fins a la invenció de la impremta. En els temps actuals, hem creat els primers mitjans escrits, després els audiovisuals i ara, fa uns vint anys, vam acollir Internet amb les seves primeres web. En els darrers decennis hem passat del blanc i negre d’aquelles pàgines estàtiques fins a les visualitzacions de dades més complexes que us pugueu imaginar.

Poso un exemple perquè s’entengui de què parlo. L’any passat, el mitjà independent nord-americà Pro Publica[1] va publicar el reportatge: ‘Dollars for Docs’[2]. La investigació periodística destacava que, del 2009 al 2012, 4 mil milions de dòlars procedents de 17 empreses farmacèutiques havien anat a parar a metges, proveïdors de serveis mèdics i institucions de salut en concepte de comissions, regals, viatges, dietes, etc.

Dollar for docs

Dollar for docs

Totes les dades que ProPublica va fer servir les va posar en una pàgina web que permet a qualsevol ciutadà cercar el seu metge o centre mèdic, per Estats i ciutats, i rebre un llistat de tots els pagaments que s’han fet al seu doctor. També permet buscar per farmacèutiques, categoria i any. I s’anima als pacients que preguntin als seus metges per què han acceptat aquest ‘favor’. Pro Publica va trigar mesos en recopilar i analitzar la informació de cadascuna de les empreses. Tot i així, el reportatge no és complet perquè només van mostrar els resultats de 17 companyies, que ni molt menys és el total de la indústria farmacèutica dels EE.UU. El treball final va fer guanyar a Pro Publica un Premi Pulitzer.

El Periodisme de Dades – pels que encara no hagin agafat el sentit ampli del terme–, no inventa res sinó que és la fusió de diferents tipus de periodisme que s’han experimentat al llarg del darrer segle:

• És una evolució del periodisme de precisió, especialitat que va tenir rellevància als anys setanta i vuitanta del s. XX. El creador del terme, Philip Meyer[3], investigava a partir de dades estadístiques i aplicava mètodes de recerca científics.
• Està lligat a la documentació periodística dedicada a localitzar, gestionar i publicar dades.
• La infografia, tan present en els diaris, ara passa a ser interactiva a través de visualitzacions en format digital.
• Fusiona amb el Fact Checking[4] o comprovació de dades. Als EUA i l’Amèrica Llatina fa anys que triomfa. Politifact[5] és un exemple. A Espanya, el cas més conegut és el programa El Objetivo[6], de la Sexta, on tenen una secció dedicada a analitzar les dades que mencionen els polítics en els seus discursos.
• I, per descomptat, aquest periodisme de dades, beu de les estadístiques, que són unes de les primeres fonts d’informació d’aquesta nova disciplina.

L’any passat va sonar molt per la Xarxa el nom d’un jove estadístic de 32 anys, en Nate Silver[7] , que va revolucionar el món polític nord-americà quan en l’última campanya electoral nord-americana, va predir que Obama tenia un 90,9% de probabilitats de vèncer a l’ex governador de Massachusetts, Mitt Romney, en contra del que els principals diaris del país i les agències de sondejos electorals havien pronosticat. Finalment, va encertar el resultat que havia donat a cadascú dels 50 estats. Quan li van preguntar com s’ho havia fet va respondre: ‘Molt senzill, observant les dades.” Va recollir informació bàsica dels votants, procedència, sexe, situació laboral i va crear un algoritme que li va permetre demostrar la predicció. Immediatament va ser fitxat per escriure en The New York Times i avui dirigeix el seu propi mitjà, Fivethirtyeight[8] , que combina tots els elements esmentats del periodisme de dades.

Nate Silver

Nate Silver

El més aconsellable és practicar el periodisme de dades amb un equip multidisciplinar de professionals, on els estadístics són una peça tan clau com els programadors, els dissenyadors, els sociòlegs, els economistes o els mateixos periodistes per narrar els fets. En aquesta nova modalitat, cadascú té el seu rol: uns interpreten les dades, altres poden crear una aplicació per extreure-les, altres mostrar-les en una visualització interactiva i, altres, construir el relat narratiu, el storytelling, que expliqui els fets. Els grans mitjans internacionals, des del The New York Times o Washington Post fins al The Guardian o el The Times ja tenen grups de professionals mixtos treballant d’aquesta manera des de fa anys.

A Espanya i a Catalunya encara no treballem amb aquest volum de dades, perquè els equips són més reduïts, però no queda tant. Pensant en aquesta evolució, i com a coordinadora de periodisme de dades de l’Open Knowledge Foundation-Spain[9] , vaig co-organitzar les Jornades de Periodisme de Dades i Open Data[10] , que durant el 2013 i enguany, s’han celebrat a Barcelona, Madrid i una tercera ciutat espanyola que ha anat variant. Els periodistes encara hem d’aprendre moltíssim de com fer servir les noves eines que ens permeten aquest periodisme de dades. Per aquest motiu, i durant any i mig, s’han celebrat les sessions mensuals de Periodisme de Dades al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona[11]. Tot plegat ha servit per animar a periodistes a mesclar-se amb altres professionals: estadístics, documentalistes, arxivers, programadors, dissenyadors, etc.

Trobem ja alguns exemples ja de periodisme de dades a aquí. La Fundació Ciutadana Civio va començar amb visualitzacions com ‘Donde van mis impuestos’[12] , per entendre a on se’n van les principals partides econòmiques dels nostres diners; o ‘España en llamas’[13], que permet visualitzar bona part dels 187 mil incendis que han cremat més d’un milió d’hectàrees a Espanya durant una dècada (2001 -2011). Un dels seus darrers treballs és ‘Quién Manda’[14], que vol treure a la llum la informació que consideren que ha de ser pública i accessible. I volen exigir que les agendes dels personatges públics es publiquin.

El Confidencial també comença a treballar amb aquesta metodologia i ha fet algun article basat en periodisme de dades a partir dels pressupostos de l’Estat[15].

Per acabar, vull afegir que el context actual aboca a tothom a tenir un coneixement del significat de les dades, així com saber a on trobar-les i com analitzar-les. Fins a l’any passat, Espanya era l’únic país de la Unió Europea de més d’un milió d’habitants que no disposava d’una Llei de Transparència[16] de la Informació. Ara ja la tenim, i l el passat 10 de desembre es va celebrar el primer aniversari, el que vol dir que les administracions públiques estan obligades a rendir comptes als ciutadans, és a dir, a aplicar el terme anglosaxó ‘accountability’ tant conegut i aplicat als EEUU o a d’altres països europeus que són un referent en la transparència de la informació com Gran Bretanya.

A més ciutadans conscienciats que tinguin al seu abast aquesta informació, a més professionals treballant junts per explicar la realitat a partir de les dades obertes, a més administracions governamentals i locals tenint una relació estreta amb la ciutadania perquè aquesta tregui un profit i rendiment econòmic d’elles, millors solucions podrem prendre entre tots en les nostres decisions quotidianes que ens afectin tant a la vida professional com a la personal.

I aquest és només el començament….

Karma Peiró  //    http://www.karmapeiro.com  //  @kpeiro

[1] http://www.propublica.org/
[2] http://projects.propublica.org/docdollars/
[3] Philip Meyer, http://pmeyer.web.unc.edu/
[4] Fackcheking http://en.wikipedia.org/wiki/Fact_checker
[5] PolitiFact http://www.politifact.com/
[6] Exemple de La Sexta http://www.lasexta.com/programas/el-objetivo/prueba-verificacion/espana-pais-que-mas-crece-zona-euro_2014100500102.html
[7] Nate Silver http://fivethirtyeight.com/contributors/nate-silver/
[8] FiveThirtyeight http://fivethirtyeight.com/
[9] OKFN_es http://okfn.es/
[10] Jornades de Periodisme Dades i Open Data http://periodismodatos.okfn.es/
[11] Periodisme Dades al CCCB http://blogs.cccb.org/lab/es/category/proj/periodismo-datos/
[12] http://dondevanmisimpuestos.es/
[13] http://www.espanaenllamas.es/
[14] http://quienmanda.es/
[15] http://www.elconfidencial.com/espana/2014-10-09/desde-autovias-a-guerra-electronica-estas-seran-las-inversiones-del-estado-en-2015_232245/
[16] Portal de Llei de Transparència del Govern Espanyol http://transparencia.gob.es/

Per un perfil open data?

7 febrer 2014

Els darrers anys ha aparegut amb força dins l’agenda de projectes de molts ajuntaments el desplegament de projectes open data. Aquests s’han agrupat en l’àmbit de govern obert, perseguint valors com la transparència, la col·laboració i la participació.

A Catalunya s’han produït iniciatives destacables, tant a nivell nacional amb “Catalunya dades” com a nivell local. Dins les iniciatives locals Terrassa ha estat pionera i diversos ajuntaments mitjans i grans han impulsat projectes propis. La iniciativa “Cloud Barcelona” és especialment interessant per la voluntat d’establir paràmetres compartits entre diversos ajuntaments. No en va Cloud Barcelona agrupa en un sol portal dades de Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Tarragona, Viladecans i Manresa.

Els qui comencem partim d’inventaris de dades que inclouen una diversitat important de dades sobre ocupació, formació, naus i solars, padrons, censos, escoles, expedients, informació comptable, llicències, ajuts, plànols i un llarg etcètera. Aquest llarg etcètera és el que ens obliga a prioritzar i a situar la decisió a nivell polític. No obstant, cada vegada més, constatem que el debat entre l’obertura de dades es decanta a nivell tècnic amb l’obertura de dades per defecte (vegeu Alorza)

Amb aquests antecedents tenim un repte important. Com enfoquem el tema de l’obertura de dades des del perfil de la ciutat? Creiem que el treball acumulat es pot capitalitzar obrint dades del perfil i aplegant-les a iniciatives existents. Sumem?

Imagen

Sergi Morera. Servei Planificació estratègica. Ajuntament de Granollers.


El Cadastre com a font periòdica de dades urbanes (II)

28 juny 2013

En l’anterior post és va explicar quina informació conté l’arxiu 11 que es pot descarregar del Cadastre. A continuació s’explicarà la informació que conté la resta d’arxius que es poden descarregar del Cadastre: els arxius 13, 14, 15, 16 i 17.

• L’arxiu 13 conté els registres d’unitats constructives per cada parcel·la cadastral. En línies generals el concepte d’unitat constructiva coincideix amb el d’edifici, tot i que es poden admetre configuracions diferents a l’haver-hi en el mateix edifici diferents unitats constructives si aquest s’ha realitzat en diferents fases de construcció, o si presenta estats de conservació o zones de valors-trams de ponència diferents. A més, cada unitat constructiva potser urbana o rústica, segons la naturalesa del sòl ocupat (i l’any de la ponència). Llegeix la resta d’aquesta entrada »


El Cadastre com a font periòdica de dades urbanes (I)

26 juny 2013

Presentació

En la “I Jornada de Govern Obert de Terrassa” que va tenir lloc el proppassat dia 20 de juny, en el torn de preguntes de la “Taula de debat sobre Open Data: realment s’estan obrint les dades per a ser reutilitzades?” es va comentar que el Cadastre espanyol és un dels millors del món en quant a l’obertura de dades que ofereix, afirmació amb la qual hi van estar d’acord els quatre components de la taula de debat; de la mateixa manera també és va posar el Registre Mercantil com exemple de que no és obertura de dades.

Durant els següents dos posts –el que es publica avui i el que sortirà divendres vinent– el Sr. Antoni Peiret de l’empresa Cylstat, ens donarà una visió general de les possibilitats que ens ofereix l’accés a les dades cadastrals, tant alfanumèriques com cartogràfiques, que es poden obtenir des del Web del Cadastre Virtual.

La possibilitat de disposar d’una informació que s’actualitza els mesos de febrer, juny i octubre, sobre dades relatives a finques, unitats constructives, construccions, immobles, elements comuns o conreus, és d’un gran interès per analitzar l’estructura de les nostres ciutats i els seus entorns periurbans. Més encara si es tracta de dades que es poden creuar amb altres variables. La gran varietat de dades i la seva complexitat, ha fet que s’hagi hagut de publicar en dos posts, per tal de poder donar una mínima visió que inciti a endinsar-nos en aquesta urb de dades que ofereix el Cadastre. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Afinadors, rellotgers, ortopedes i toreros… Classificacions estadístiques i comunicació de la informació econòmica

21 març 2013

Les classificacions o codificacions (i les seves equivalències) són l’ordre de l’estadística, que és tant com dir que l’estadística no existiria sense les classificacions. De fet, aquesta asseveració pot aplicar-se a tot el mètode científic inductiu, que prové de l’observació de les coses, de persones o de fets, en tant que l’estadística es pot considerar com un conjunt de tècniques, transversal a totes les ciències, al voltant del qual es gestiona la captació, classificació, presentació i anàlisi de fenòmens de forma ordenada, quantificada, amb la finalitat de processar el coneixement, obtenir conclusions i aplicar-les, en última instància, a la presa de decisions. Les classificacions són, per tant, l’essència de l’estadística i, a vegades objecte de maldecaps dels observadors, quan obviem habitualment que emprem codificacions censals que poden o no ajustar-se a la matèria d’estudi que en aquell moment estem treballant. Sovint -massa sovint-, passem per alt la cuina que hi ha rere les classificacions, especialment quan no les creem nosaltres mateixos sinó que venen dades per una convenció. Només sabem dels seus constrenyiments quan, en fer un estudi, ens adonem que la classificació oficial no concorda exactament amb les nostres necessitats d’anàlisi i ens obliga a emprar altres vies d’abordatge, com la que, sense restriccions, ens mostrava en Ramón Culleré fa unes setmanes amb l’exemple de l’Afinador de pianos.

De fet, classificar és tan vell com ho és l’exercici científic o pseudo-científic (sovint relacionat amb una finalitat fiscalitzadora o recaptatòria), perdent-se, doncs, en el túnel del temps. I és un exercici humà: les classificacions estan fetes per persones o per equips de persones i, malgrat l’expertesa tècnica i la saviesa d’aquelles, les seves conclusions (que un cop acordades afecten per un temps la comunitat estadística) no estan mai exemptes de subjectivitat. Així, és de creure que els classificadors s’han degut molt sovint a vel·leïtats personals, que a voltes s’han plasmat en les classificacions, la qual cosa fa que unes presentin molt detall sobre determinades activitats que personalment els han pogut ser més pròximes i que, per contra, n’hi trobem mancança en altres que els hi devien ser més alienes. Això és especialment evident quan la matèria d’estudi és de caire econòmic o social, i més encara quan l’activitat estudiada és transsectorial o transgredeix l’enfocament clàssic de la classificació sectorial.

Haurem de parlar, per tant, d’una psicologia de les classificacions (o dels classificadors), o d’una espècie de metaclassificacions, que en definitiva no són tan obvies i poden afectar enormement la nostra feina com a observadors de la realitat local. No endebades, com deia l’eminent Milton Santos (geògraf brasiler, estudiós de l’evolució del fenomen urbà) és quan s’augmenta d’escala que els intersticis de la ciència es fan més evidents: “Quant més petit és el lloc examinat, tant més gran és el nombre de nivells i determinacions externes que incideixen sobre aquell. D’aquí la complexitat de l’estudi del més petit” (“Espacio y método”, Geocrítica 65, UB, 1986). El mateix es pot aplicar quan s’augmenta la concreció de l’objecte d’estudi.

Dibujo25

Serà per això de les dèries terrenals que en la codificació vigent de l’IAE a 5 dígits (informació tan recurrent per als estudis locals, des de la implantació de la Llei 39/1988, Reguladora de les Hisendes Locals) hi trobem fins a 9 epígrafs diferents per activitats relacionades amb la Fabricació de rellotges (epígrafs de 1-3991 a 1-3999), mentre que, per contra, en d’altres casos, per exemple el Comerç d’aparells òptics i el Comerç d’aparells ortopèdics els negocis apareixen agrupats en un únic epígraf, quan tant s’evidencia que són negocis força més diferenciats entre sí. I així podem trobar força exemples de diferent nivell de detall entre les classificacions que presenta aquella codificació, dels quals potser el més curiós sigui l’especificat a les activitats artístiques relacionades amb espectacles taurins (fins a 6 tipus diferents, del 3-510 al 3-590; als que s’ha d’afegir algun altre més entre els codis genèrics), especialment tenint en compte la gran transcendència d’aquelles activitats per a l’economia catalana. Per entendre aquests contrastos potser hauríem de saber més sobre les circumstàncies que influenciaren el classificador… que, en el nostre cas, ens pot fer pensar que provenia d’una família de rellotgers, afeccionats a les curses de braus!

Tanmateix, en aquestes vicissituds tant ens hi trobem quan tractem de fer un estudi sobre una activitat molt determinada (per exemple. estudiar el mercat dels Afinadors de pianos a Manresa), com quan, des d’una altra perspectiva, ens esforcem a simplificar agrupacions amb finalitats de comunicació de la informació, per exemple, en els casos de generació a internet d’utilitats per a la informació ciutadana (llegendes dels SIG aplicats a portals web, que no admetrien llistats interminables), tenint en compte que els conceptes de les classificacions oficials solen ser inintel·ligibles per als ciutadans de peu. I aquest exercici tampoc és baladí ni està mancat de dificultat.

Per al cas de la codificació de l’IAE, el repte que es planteja és el de l’adaptació d’una classificació concebuda per a facilitar la gestió tributària de l’administració local (que en el seu nivell màxim de desagregació conté fins a 1.059 epígrafs), a unes necessitats d’ús de les quals se’n desprenen nous requisits d’organització de la informació força diferents a la gestió administrativa.

A aquest repte ens hi hem llançat recentment, juntament amb d’altres serveis de l’Ajuntament de Terrassa, en el marc del projecte d’elaboració d’un Portal de la Promoció Econòmica, que, per a l’assoliment dels seus objectius previstos, requereix, entre d’altres, d’una reconceptualització del cens d’activitat econòmica administrat pel servei encarregat de la gestió de les llicències i dels tributs municipals.

Hem plantejat una reformulació de manera que, garantint la consistència absoluta de la informació, s’assegurés la complerta reversibilitat del procés i la seva actualització permanent (per mitjans automatitzats), i que havia de cristal·litzar en una nova classificació que suposés guanys significatius en termes d’adaptabilitat i comprensibilitat en ares a la difusió del coneixement sobre l’activitat econòmica a la ciutat. El repte és, per tant, desmuntar l’estructuració multinivell  de la classificació de l’IAE –seccions, divisions, agrupacions, grups i epígrafs- per adaptar-la a la lògica que es desprèn en la conceptualització del projecte a emprendre: la sistematització de la informació a partir de la seva simplificació per tal d’aprofundir en la seva comprensibilitat ciutadana tot maximitzant la seva capacitat explicativa.

D’aquesta tasca (per a la qual hem fet jugar tècnics de diferents serveis implicats en la gestió de la informació econòmica del municipi, en unes quantes i feixugues sessions de treball) n’ha sortit una classificació de l’activitat econòmica estructurada en 110 categories definides per nous epígrafs genèrics que busquen aportar el màxim d’informació a l’usuari final sobre el ventall d’activitats que poden arribar a contenir, de la qual en resulten algunes com els Serveis tècnics i professionals que aglutinen fins a 96 epígrafs de l’IAE, les activitats de Comerç a l’engròs que en conté fins a 62, o la Indústria alimentària que agrupa 54 epígrafs, totes elles amalgamant tant activitats empresarials com professionals o artístiques.

Situació de les indústries tèxtils als polígons del Sud de Terrassa, emprant el Portal SIG municipal

Situació de les indústries tèxtils als polígons del Sud de Terrassa, emprant el Portal SIG municipal

Aquesta proposta de classificació simplificada i entenedora (que té la vocació de constituir la llegenda del mapa de situació en la web) no ha d’obstar perquè quan des del SIG s’accedeixi a la localització dels establiments a través d’icones, al clickar-hi se n’hi recuperi, a més de les dades bàsiques de contacte, informació de detall sobre la classificació de les activitats (5 dígits) que allí s’hi desenvolupen, a banda, és clar, de tota aquella informació associada que permeti a l’usuari afinar la seva tria.

Amb tot, els que hem participat en aquesta aventura, malgrat la nostra experiència en l’anàlisi i presentació de les dades, malgrat la nostra lògica i criteris comuns, no ens hem pogut substraure de les dèries personals, i ho hem pogut plasmar en un debat ric en matisos i en el mateix resultat de la proposta (encara esborrany), fins i tot en posar de manifest les contradiccions mateixes d’un sistema de classificacions (de més de 20 anys de solera) al que segurament li cal una profunda revisió.

Xavier Muñoz i Torrent i Marc Armengol i Rabal, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa


Crowdsourcing i open street map

19 octubre 2012

D’uns anys ençà ha anat agafant cos el concepte de crowdsourcing com a instrument o procés de captura oberta d’informació (terciarització massiva). El plantejament d’un procés de crowdsourcing és simple: la resol·lució d’un problema vinculat al coneixement o obtenció d’informació es planteja de forma oberta (anònima) a un conjunt d’usuaris, generalment amb poques restriccions, de forma que aquests, individualment, van corregint o aportant nous inputs fins assolir un objectiu determinat, generalment mai conclòs pel que fa al grau d’actualització.

 Els processos de crowdsourcing van paral·lels a l’extensió de les tecnologies de la informació i les possibilitats d’interacció entre usuaris i emissors. El conjunt de la societat passa a ser un emissor d’informació que, alhora, decideix i assenta criteris per a validar-la, de manera que la suma d’individualitats acaba configurant un criteri general en el tractament i difusió de la informació.

 Un cas interessant d’aplicació de criteris de crowdsourcing vinculats a la geolocalització és la plataforma Open Street Map. La descripció que apareix a la pròpia web de la plataforma és prou indicativa del seu abast i intencionalitat: “L’OpenStreetMap (OSM) és un mapa editable i lliure de tot el món. Està fet per gent com vós. Les dades poden ser baixades i usades lliurement sota la seva open license.”

En el marc del concepte ampli d’Open Data, OSM ofereix una plataforma oberta d’accés a la informació cartogràfica en el que l’element essencial és la comunitat d‘usuaris que a través de les seves aportacions, milloren la cartografia de base existent i a partir d’aquesta base poden representar lliurement informació temàtica o derivada. És, per tant, un contenidor de dades geogràfiques en sentit ampli en el que la seva força recau sobretot en la llibertat d’ús de la informació (format obert) i la immediatesa i facilitat en l’actualització. No és sorprenent que empreses com Apple o aplicacions com Foursquare optin per OSM en contra de Google Maps com a base de publicació.

El crowdsourcing, i concretament OSM,  en una societat cada vegada més espacialment identificada, està  obrint oportunitats en el fet de com els professionals i els ciutadans col·laboren en la identificació de canvis o, en sentit més obert, en la captació de la informació. L’ús de tecnologies de posicionament personal (smartphones), l’increment de servidors de cartografia en format obert (OGC), l’impuls del concepte de les open data (especialment des de les administracions),  la integració del geoposicionament a les xarxes socials en entorn web, Galileo,…  tot plegat obre un escenari d’un enorme potencial en el seguiment de dinàmiques territorials i socioeconòmiques. El repte és com fer compatible les fonts d’informació amb caràcter oficial (fiabilitat, rigor, precisió, sistemàtiques) amb noves fonts d’informació obertes (immediates, massives, exponencials, lliures, universals).

Girona_OSM

L’Ajuntament de Girona, des de 2009, ofereix cartografia del municipi a través de la plataforma OSM .

Jordi Xirgo
Cap de la Unitat Municipal d’anàlisi territorial (Umat) – Ajuntament de Girona


Els sistemes d’informació a l’ull de l’huracà: la disponibilitat de la informació del sector públic mou l’economia

22 juny 2012

La disponibilitat d’informació socioeconòmica ha estat essencial per a traçar estratègies de desenvolupament, tant per a qui, des del poder local o nacional, ha de prendre les decisions públiques (en funció de l’anàlisi territorial, prospecció socioeconòmica i l’avaluació), com per qui ho ha de fer en el camp de la decisió privada, que, en els temps que corren, és tant o més important, per l’encaix de l’empresa en el territori, en el conjunt productiu i en la comunitat. Se’ns fa de nou evident, per exemple, la utilitat de la informació local per determinar el millor emplaçament per a un negoci comercial de proximitat o per a orientar el consum de les persones, o, a una altra escala, per saber on localitzar una indústria, seguint els condicionants de sòl disponible, de proveïment o de logística general. I, més encara, ha suscitat un metainterès d’empresa: els estudis de localització d’activitats humanes o el data-mining han especialitzat un segment del sector de la consultoria professional, arribant a crear un nínxol de mercat ben diferenciat, que sovint s’ha mostrat tant competitiu com concorregut a l’hora d’assistir les decisions sobre la ubicació de grans empreses o a l’hora d’acompanyar projectes estratègics de ciutat, generals o sectorials. Els plans directors de l’activitat comercial, o els de dinamització dels sectors industrials n’han estat exemples clars, on la informació no només s’ha emprat per analitzar la realitat i per substanciar les decisions, sinó també per a la publicitat tant dels negocis com del contingut i del resultat de les polítiques públiques.

Tanmateix, és en els moments de crisi quan, més que mai, es posa de relleu la necessitat de poder treballar amb informació estratègica fiable i actualitzada, d’una banda, per facilitar al màxim el coneixement a la ciutadania, així com per emprar-la en la dinamització dels diferents sectors d’activitat. Es passa gairebé a invitar les empreses a tots nivells a emprar la informació pública disponible i convertir-la en coneixement estratègic per a l’èxit dels seus negocis o en matèria primera del seu procés productiu, entenent que això ha d’ajudar a mantenir el nivell d’activitat i també a generar treball. Un cop més, la informació pública local està, doncs, a l’ull de l’huracà com un dels elements a través del qual es considera que es pot generar idees de negoci, visualitzar oportunitats, posicionar-se en el territori, diferenciar productes i extreure’n valor afegit. És també en aquests aspectes que les vies de facilitar la informació s’han hagut d’adaptar, donant als usuaris la possibilitat de poder jugar amb dades més afinades relatives a l’àmbit local, i no només respecte del què ja hi ha, sinó del què hi pot haver i del que s’hi pot fer amb les dades.

De fet, des de fa aproximadament 15 anys s’han anat succeint noves vies de difusió de dades del sector públic, en funció també d’una demanda creixent a l’entorn de l’impuls del management modern i la pujança de la governança, o, si més no, per considerar que l’accés a la informació pública és un dret dels ciutadans i a la vegada una necessitat de transparència de la realitat i dels resultats de les polítiques publiques del territori i, per tant, també, base del màrketing de les administracions, constituint també un principi de la concertació. A la publicació de les dades estadístiques a les webs corporatives en formats d’anuari, de resums del padró municipal o d’informes d’evolució de la conjuntura, s’hi ha anat afegint, paral·lelament al desenvolupament i extensió dels entorns digitals, altres formes d’oferta de la informació amb la pretensió de maximitzar-ne l’accés, la usabilitat i l’ús, mitjançant l’establiment de plataformes ideades sobre sistemes d’informació geogràfica (en base a la georeferenciació, com poden ser les plataformes SIG dedicades a la informació sobre polígons industrials o al comerç urbà, que sovint acompanyen portals especialitzats), com, en darrera instància, l’assaig de plataformes d’open-data, amb (o sense) interfícies de consulta de les diferents bases de dades relacionals i la seva combinació. Hem viscut, de fet, una acceleració dels mètodes de presentació de la informació socioeconòmica que hem de relacionat amb canvis substancials de paradigma sobre la transparència de l’acció pública, simptomàticament passant de l’estricta reserva de les dades (que només se servien prèvia sol·licitud o mitjançant la compra d’anuaris editats en paper) a la publicació de seleccions digitals tancades en documents en acrobat; per optar ara per facilitar les matrius en codi obert o en formats de consulta que han de permetre la reutilització de les estadístiques, amb la idea de contribuir a un aprofitament més gran de les seves possibilitats i a impulsar la competència i la innovació en el camp de la gestió del coneixement (vegeu la lletra del Reial decret 1495/2011, de 24 d’octubre, pel qual es desplega la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic). 

Nogensmenys, la disponibilitat de dades a través de les plataformes d’open-data s’adreça, més enllà d’un motiu de transparència, a l’oportunitat de desenvolupar negocis basats en l’anàlisi i tractament directe d’aquelles matrius d’informació que faciliten en obert les administracions públiques, que han de permetre, per tant, fer operacions avançades i ràpides de les sèries liberalitzades, interessant tant les dades quantitatives (estadístiques i de geoposicionament o georeferenciació) com qualitatives (programacions d’activitats, notícies, concursos, documentació d’arxiu, patents, catàlegs, etc). Aquesta obertura ha fet i farà créixer l’oferta de serveis o productes privats que jugaran amb la mineria de dades, el seu tractament, la seva explotació i/o la seva publicació, ja sigui gratuïta (finançament per mitjans diferits) o de pagament (com ja han vingut fent algunes empreses amb bases de dades privades). Es tracta, per tant, de donar ales a l’eclosió de nous tipus de negoci basat en l’aprofitament social de les dades.

En aquell sentit, en una recent avaluació prospectiva (impact assessment) que acompanyava la proposta de Directiva Europea sobre reutilització de la informació gestionada pel sector públic, es deia que l’impacte econòmic directe i indirecte de obertura de les fonts d’informació públiques podria generar anualment en l’àmbit de la UE a l’entorn de 140 B€ de negoci, de procedir-se a l’homogeneïtzació del mètode de presentació de les dades [aplicació d’uns estàndards europeus que permetin la interoperativitat i la possibilitat d’ús compartit, com ja succeeix per a la infraestructura de les dades geoespacials en el cas de la cartografia] i a l’obertura gradual de les bases a tots els nivells d’administració. A Espanya, el volum de negoci estimat el 2009 en activitats directes de reutilització de la informació pública se situava per damunt dels 550 M€, mentre que el total devia aproximar-se a 1,6 B€, essent comparable al volum generat per la indústria dels videojocs. Estem parlant, doncs, d’un volum de negoci gens menyspreable, especialment si es tradueix en la generació de nou teixit empresarial en el sector de les tecnologies del coneixement i, conseqüentment, en l’augment de la demanda de personal especialista [dissortadament, l’informe no concretava xifres de l’impacte en termes d’ocupació laboral]. De fet, no són poques les empreses que en els darrers temps s’han creat a l’entorn de l’explotació de les dades públiques, molt en especial en la generació de continguts útils per moure’s per la ciutat, com ara en el camp de la georeferenciació i el posicionament en el mapa de serveis i empreses, mitjançant entorns web o per a mòbil, que està desembocant en novadores utilitats de realitat augmentada, que aprofiten les plataformes d’informació existents. Es tracta d’un camp que sembla tenir un recorregut inesgotable.

Malgrat les possibilitats de l’obertura de la informació del sector públic i l’evident exercici de transparència de la informació, el tractament de les matrius que es posin a disposició serà operatiu només a mans d’experts. Així doncs, a la pràctica, gran part d’aquesta obertura no s’adreça al gran públic, sinó a un de força especialitzat; així per tant, a la generació d’intermediaris de l’aprofitament de la informació. Les administracions públiques, per la seva part, adopten el rol de mines de dades, a partir de les quals les empreses del sector poder capturar matèria primera per a la seva producció, de forma directa, ràpida i a un cost mínim, aparentment per contribuir, a canvi, amb innovació metodològica i nou coneixement, donant dinamisme al mercat i generant llocs de treball qualificats.

Amb tot, atès el caràcter global de l’accés a aquestes operacions, les bondats de l’impacte sobre el teixit empresarial i l’ocupació no necessàriament guardaran relació amb el territori d’on provenen les dades, i això malgrat que per a les administracions interessades hi haurà un cost mínim d’adaptació i que aquest no podrà ser finançat amb la venda de la informació. En altres paraules, els efectes beneficiosos no necessàriament hauran de redundar sobre l’economia local, si no és en forma d’accés a nou coneixement sobre la pròpia realitat, o, en els termes de les condicions de cessió, que doni la possibilitat d’emprar les mateixes plataformes obertes, també per al data-mining que l’administració local pugui fer d’altres administracions públiques o institucions o àdhuc d’empreses, si aquelles també s’apliquen el mateix principi de treball en codi obert.

Conseqüentment, la posta en marxa del nou estadi en l’entramat dinàmic de les TIC no exclou l’explotació, selecció i difusió de les dades per les pròpies administracions, ni evidentment el treball de recopilació de la informació, ni tampoc el treball de síntesi, executat fins ara pels Observatoris o d’altres serveis públics municipals, car es tracta el seu d’un treball que té per finalitat la intel·ligibilitat de la informació i la seva conversió en coneixement apte per a la seva lectura i interpretació, la generació d’opinions, el seu contrast i, en general, la seva utilització en l’administració de recursos i en presa de decisió. En aquest context, el paper dels observatoris serà tant o més necessària. Molt en especial, els serveis hauran de prodigar-se en aquella síntesi que permeti que la informació i el coneixement essencial arribi a tos els ciutadans i que es garanteixi a aquells la mateixa obertura que s’ofereix a les empreses especialitzades.

En això, revestirà especial interès respecte de l’open-data l’existència en aquelles plataformes d’interfícies de presentació i d’explotació, el màxim d’intuïtives; per exemple emprant menús conceptuals i utilitats gràfiques, que permetin visualitzar on-line la informació i la seva evolució en el temps o la seva distribució en l’espai, i accedir a aquella informació clau que afavoreixi l’actuació sobre el territori, no només administrant-lo, sinó facilitant aspectes bàsics com localitzacions de recursos a la producció, com pot ser coneixement sobre l’oferta i la demanda del sòl i el sostre d’activitat econòmica en el municipi, o sobre l’existència o no de competidors, o sobre les activitats que poden ser auxiliars o complementàries a la pròpia producció. També interessarà un altre aspecte fins al moment poc formalitzat, que és el de la participació en l’observança i els seguiment de la informació bàsica i en el feed-back sobre el contingut a cada moment les bases de dades (aspectes especialment importants si sobre l’actualització de la informació s’ha de fonamentar una anàlisi que redundi sobre el benestar de les persones i de la comunitat), que presumiblement no faran altra cosa que abundar en la corresponsabilitat ciutadana en un dels aspectes essencials de la governança, que és el coneixement puntual i la conscienciació sobre l’estat i de les tendències de la ciutat o del territori.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 767 other followers

%d bloggers like this: