Cants de sirena del mercat immobiliari

Odisseu i les Sirenes (Herber James Draper, 1910)

En les darreres setmanes venim sentit i llegint en diferents espais de premsa que el sector i mercat immobiliari s’està recomponent i que els preus mitjans dels pisos s’està recuperant, tirats per l’alça de preus en les grans ciutats. Aquestes publicacions, però, no acostumen a portar al darrera la situació de l’altra part de l’equació, que és la disponibilitat i capacitat de les persones per fer front al pagament dels habitatges.

Ara ja fa més de dos anys vàrem realitzar un petit anàlisi de la situació de l’habitatge en els municipis del Perfil de la Ciutat en el que es creuaven les dades d’ingressos familiars i el cost d’adquirir un lloc on viure. En aquell article volíem veure quin era l’estrès de les famílies en l’obligació de pagar per l’habitatge en el que vivien.

La recuperació de la Vinya a Santa Coloma de Gramenet

Catalunya és terra de vinyes, vins i caves i tenim 2.700 anys d’història al voltant d’aquestes. Va arribar al nostre territori pel nord a través dels grecs i romans i pel sud a través dels fenicis. Els romans varen introduir el concepte de casa de pagès voltada de conreus i els cultius mediterranis: cereals, oli i vi, com s’ha trobat en totes les vil·les romanes¹.

A més del vincle que ve de lluny, les dades, tant a nivell de producció com de repercussió econòmica, també ens mostren com el territori català és un referent a nivell nacional pel que fa al conreu de la vinya i la seva explotació. A l’any 2009, per exemple, Catalunya, junt amb Castella – La Manxa, aglutinava el 50% del valor total de les exportacions espanyoles de vi, tenint present, però, que Catalunya era la comunitat que liderava el rànquing en valor (no en volum).

Emigració: crònica de la realitat esperada

Fa més de tres anys varem reflexionar sobre quina era l’emigració de les persones residents en els municipis del Perfil de la Ciutat.

Les dades ens mostraven que des de l’any 2009, el primer amb dades del padró d’habitants residents a l’estranger, fins al 2011 no parava de créixer any rere any el nombre de persones que havien de deixar el seu país de residència.

Doncs bé, un cop ha passat un temps prudencial hem decidit tornar a fer el mateix exercici i veure quina ha estat l’evolució en els anys següents. Primer de tot, creiem important recordar i fer present novament el que recull el registre administratiu del padró d’habitants residents a l’estranger, que trobareu aquí.

Seguint la línia de l’anterior article, al realitzar un breu repàs pels mitjans de comunicació comprovem com es mantenen els titulars que parlen, remarquen i reflexionen sobre el volum migratori exterior de les persones residents a Espanya.

• La emigración española a Alemania se dispara al nivel de hace 40 años (Font: El País)
• La emigración española en lo que va de crisis (infografía) (Font: El Blog Salmón)
• El flujo de emigración de la población de nacionalidad española aumenta un 15’5% (Font: El Mundo)
• Expatriados por la crisis (Font: El País)

De moment, la primera cerca ens mostra que tot continua igual que ara fa tres anys. Veiem en xifres palpables si es reafirmen les primeres impressions. Modulant la llista de municipis per tal d’adaptar-la a les ciutats membres integrants de la Xarxa del Perfil de la Ciutat en l’actualitat, obtenim els següents resultats:

Les variacions (2009-2014 i 2013-2014) constaten que lluny de disminuir el número de persones que es veuen obligades a emigrar aquest s’ha incrementat de manera notòria. Destaca l’augment, des de l’any 2009, del nombre de persones emigrants de les ciutats de Vic (+116%), Mollet del Vallès (+106%), Rubí (+87%) i Granollers (+83%), sent els tres primers municipis indicats els que també registren un major increment de migracions en l’evolució interanual de 2013 fins a 2014.

La diferència absoluta a nivell de la Xarxa mostra que hi ha 9.410 persones que abans de la crisi tenien la seva residència en un municipi del Perfil i que ara la tenen a l’estranger, passant el número dels 16.544 en l’any 2009 als 25.954 del 2014.

En el següent enllaç, teniu a la vostra disposició quins són els països de destinació de les persones migrades a data d’1 de gener de 2014. França, Argentina, Alemanya, Andorra i Bèlgica, en aquest ordre, són les principals destinacions que han escollit les persones residents en els municipis del Perfil de la Ciutat.

La informació i les dades que surten en el mapa reflecteixen quina és la situació de l’efecte sortida la tendència de sortida els municipis del Perfil a inicis de 2014. Una aproximació a la tendència migratòria la podem trobar en la següent taula. En ella, comprovem com gairebé la meitat dels catalans han emigrat a algun país de la Unió Europea, i prop d’un 17% a un país d’Europa no pertanyent a la UE. Paral·lelament a això, també observem com de les prop de 26 mil migracions registrades, un 44% d’aquestes responen a un procés de retorn als països de naixement. Aquestes, tot i que la informació aquí disponible no permeti ser totalment contundents, es podrien considerar com a conseqüència de la crisi econòmica que provoca que les poques oportunitats laborals del mercat de treball català i espanyol facin retornar als països d’origen a persones que van immigrar a l’Estat Espanyol en plena bonança econòmica. En contraposició, un 47% de les persones nascudes a territori espanyol han hagut de marxar a d’altres països, segons les dades de 2014.

Les dades ens permeten constatar una cosa: que no sabem si, tal i com diuen algunes veus en les darreres setmanes, la crisi ja va de baixada i l’economia està remuntant, però que el que sí és irrefutable és que cada cop hi ha més persones que fins fa poc vivien en un dels municipis del Perfil de la Ciutat i que ara ho fan en un altre país. Digueu-li ‘esperit d’aventura’, digueu-li ‘mobilitat exterior’. La realitat és que les persones cada cop emigren en major número.

Sergio López Ordovás – Grameimpuls, SA
Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

La ley Benford y la población de los municipios de España

Si tomamos una fuente de datos basada en números que aparecen en la vida cotidiana, como pueden ser, por ejemplo, el precio de las facturas del gas, los números de las calles de una cierta ciudad o la población de los municipios de España, parece bastante lógico pensar que la aparición de los dígitos del 1 al 9 en estas cifras es totalmente aleatoria. Por esto, si nos fijamos en el primer dígito de todos estos datos cabria pensar que las cifras del 1 al 9 aparecerán en la primera posición un número similar de veces. Sin embargo esto no ocurre así, pues las muestras tomadas del mundo real, aunque puedan parecerlo, no son totalmente aleatorias.

La ley Benford, también conocida como la ley del primer dígito, hace referencia a la frecuencia con la que aparecen, en primer lugar, los dígitos del 1 al 9, en datos de la vida cotidiana. Esta frecuencia viene dada por la función:

donde  es el valor de la cifra en cuestión y es la probabilidad de que dicha cifra aparezca en primer lugar. Así, según la función descrita por Benford la frecuencia de aparición de las cifras del 1 al 9 como primer dígito (en una serie de datos tomados de la vida real) viene dada por la siguiente tabla:

es decir, si tomamos una lista grande de datos, estas cifras empezarán por 1 un 30,1% de las veces, por 2 un 17,6% de las veces y así sucesivamente.

Teóricamente todo esto esta muy bien, pero si tomamos datos reales ¿será cierto que se ajustan a la curva descrita por Benford?

Para cerciorarnos de que esto es así (no sólo de forma teórica) me he tomado la libertad de tomar los datos reales del censo de 2012 del Instituto Nacional de Estadística (INE). Estos datos son públicos y se pueden buscar como “Cifras de población resultantes de la Revisión del Padrón Municipal a 1 de Enero de 2012. Datos por municipios”. Observando los datos de las poblaciones de los 8116 municipios españoles, se tiene que la aparición de las cifras del 1 al 9 como primer dígito viene dada por la tabla siguiente:

A primera vista, parece que los datos reales y los teóricos se parecen mucho, basta comparar la última fila de ambas tablas. Pero puesto que una imagen vale más que mil palabras, para concluir, vamos a comparar gráficamente los datos reales con la curva descrita por la función de Benford.

¡Los datos reales se ajustan de forma casi perfecta a la función descrita por Benford!

Víctor M. Manero
Personal Docente Investigador de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea

Si voleu conèixer més publicacions de l’autor, podeu visitar la seva pàgina web:

https://sites.google.com/site/victormmanero/divulgation

Disparitat d’esforços per comprar un habitatge

Les famílies, principalment en el nostre Estat, destinen gran part de la seva renda en el pagament del lloguer o l’hipoteca de les seves llars. Com el mercat de lloguer té poc pes respecte l’habitatge en propietat, deduïm que la gran part de les persones centren els seus esforços financers en tenir ple domini de la propietat a través del pagament de l’hipoteca.

Canviant de paradigma econòmic

Ja fa més de tres anys que des d’aquesta Web plantejàvem i parlàvem sobre una nova perspectiva d’anàlisi de l’economia i l’activitat dels països. Des del principi bàsic i senzill, però ple del sentit comú, que estar aturat en un embús durant hores o fumar-se dos paquets de tabac al dia mai pot contribuir al benestar d’una societat, però que en canvi sí contribueixen en l’increment del PIB, cada cop hi ha més veus que aposten per la necessitat d’aplicar una alternativa d’indicadors que mesurin de manera més efectiva l’estat global de les persones.

La realitat de la racionalització bancària

Foto: Banc Nacional de Dinamarca

Ara ja fa més de dos anys varem publicar una noticia que parlava del procés de racionalització que les entitats de crèdit de l’Estat Espanyol havien de portar a terme. Al llarg d’aquella notícia, sobre dades base de l’any 2007, es plantejava que la xarxa d’oficines bancàries estava totalment sobre dimensionada en comparació amb la que existia a la Unió Europea, concretament en la classificació UE-15, quedant Espanya amb un número d’oficines per cada 10.000 habitants que duplicava els resultats globals dels països UE-15, sense que hi hagués cap país que s’apropés a la ràtio espanyola.

Així mateix, en l’anàlisi realitzat en base a les dades dels municipis que confeccionaven la Xarxa del Perfil de la Ciutat en aquell moment, vam observar com també es superava de manera clara les ràtios europees, arribant inclús, com és en el cas de Mataró, a tenir més de 18 oficines bancàries per cada 10.000 habitants en el període comprés entre l’any 2007 i l’any 2009.

Si li posem números es manté l’optimisme?

En una setmana com aquesta en el que tot i el repunt en les xifres d’atur el govern espanyol, a través del seu president, ha comunicat que es tracta ”del mejor dato de septiembre desde hace muchos años”, i que “este dato demuestra que la economia se está recuperando”, volem recordar la notícia que recentment publicaven els companys de Mataró sota el nom de “Entenent les dades del mercat de treball”, que es tractava d’un esforç d’anàlisi sobre la realitat del mercat laboral, i els diferents components i vies d’entrada i sortida del que es compon aquest.

L’article es fonamenta en que no tot gira al voltant del component atur registrat, sinó que també tenen un paper rellevant les afiliacions a la Seguretat Social, els fluxos migratoris, així com el fet que hi hagi més o menys persones que estan en situació de jubilació.

El perquè de la notícia dels companys de Mataró venia com a conseqüència de les xifres optimistes d’atur i dels new green shoots apuntats per part dels diferents governs i mitjans de comunicació de l’Estat. Entre les conclusions amb les que es tancava la notícia ens trobem amb que resulta molt complicat determinar una millora de la situació econòmica només per les xifres d’atur registrat, ja que existeix més d’un flux que condiciona la conjuntura econòmica.

La restricció del crèdit dóna ales al finançament alternatiu

Els problemes de la banca a Espanya han reduït i encarit el crèdit disponible per a les persones emprenedores i pimes. És un fet impossible d’amagar el que les entitats creditícies de l’Estat Espanyol han disminuït, tot i les ajudes financeres dels contribuents espanyols, el volum de negoci centrat en els crèdits concedits. En el següent gràfic es presenta la sèrie dels crèdits des de l’entrada en l’Euro, i comprovem de forma clara com a partir de 2009 aquests ja no creixen, i com des de principis-meitat de 2012 aquests disminueixen intensament.

Aquesta escassedat de crèdit, juntament amb el desprestigi de la banca davant una part de la societat, ha portat a moltes persones emprenedores i petites empreses a recórrer a unes altres fonts de finançament.

The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13’. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls