Dispersió dels preus de l’habitatge

Més enllà de l’indicador “preu mitjà per metre quadrat dels habitatges” seria interessant disposar de mesures de dispersió. És a dir, conèixer la variabilitat de la distribució dels preus, com aquests són propers o allunyats de la mitjana, com d’homogenis són, etc. Per això, és clar, caldria disposar de tots els valors.

Una forma d’obtenir la distribució dels preus és mitjançant els portals immobiliaris (vegeu al final del post “A tenir en compte”). Per que sigui senzill s’ha obtingut cinc valors dels preus dels pisos. Un és l’anomenat mediana o percentil 50, valor que ocupa la posició central en un conjunt de dades ordenat. Els altres quatre són els valors sota els quals hi ha el 90% dels preus (percentil 90), el 75% dels preus, el 25%, i el 10%.

Entre les variables que determinen els preus hi ha les que tenen a veure amb les característiques del parc de pisos (tipologia de pisos, acabats, antiguitat, …), i altres com la dimensió del municipi, capitalitat de província o comarca o no, distància a Barcelona (entre els de l’AMB), municipi compacte o dispers, distribució dels pisos oferts per barris, etc.

Una foto de la població en relació a l’activitat

Fer una foto fixa i freqüent de la distribució de la població en relació amb l’activitat a escala local, esdevé un exercici que ha d’anar més enllà dels registres estadístics.

Amb una freqüència molt baixa aquesta instantània ens l’aporten els Censos de Població i per una anàlisi territorial superior una aproximació interessant és la que fa l’Observatori d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. En el seu Butlletí de fluxos del mercat de treball, en el cas de Catalunya (4t trimestre 2013) analitza els moviments registrats entre dos períodes pel que fa a la situació laboral dels treballadors: inactivitat, ocupació i atur.

Tornant a escala municipal, a partir de registres administratius i estimacions es pot fer una foto aproximada per 2013 de la distribució de la població en relació a l’activitat. Ja avancem que és una foto moguda, per diversos motius.

Recursos humans en ciència i tecnologia (RCHT): un indicador d’economia del coneixement

En l’economia del coneixement o un context en què es vulguin posar els fonaments per tendir-hi són molt importants els treballadors que la fan possible. Les economies desenvolupades necessiten persones amb si més no dos nivells d’especialització, d’una banda els propis treballadors que innovin o que explotin els descobriments i els empresaris que ho gestionin. Ambdós grups participen en la creació i utilització de coneixement.

A l’hora d’acotar quins ho són o en formen part hi ha diverses definicions que es podrien aplicar. Una opció són els treballadors altament qualificats relacionats a amb la ciència i la tecnologia, i altra, per exemple els treballadors del coneixement per ocupacions i tasques.

L’OCDE concreta la primera com els professionals en sectors de coneixement, anomenats recursos humans en ciència i tecnologia (RHCT). Aquesta és la que farem servir aquí. Els identifica com els tècnics i professionals científics (nivell 2 de CCO11) i els tècnics i professionals de suport (nivell 3 de CCO11). En sentit estricte també inclou persones que treballen en determinats grups d’ocupació de directius (alguns inclosos en el nivell 1 de CCO11), però degut als nivells de desagregació de la informació disponible tindrem en compte els dos primers grups esmentats.

Estimem molt la taxa d’atur

Obtenir la taxa d’atur que sigui aplicable a escala local, actualitzable amb freqüència, comparable interterritorialment i que sigui un mètode barat, exclou les metodologies que inclouen una enquesta. Calcular-la a escala local és una quimera sobre la que s’ha anat fent progressos i aproximacions a partir de fonts d’informació registrals.

Ens queden els registres administratius on es puguin recollir variables assimilables a la població aturada i la població ocupada.

Aquest post és un breu exercici de comparació de dos mètodes, aplicats com a exemple a una comarca i un municipi. També s’apliquen a Catalunya per a poder posar-ho en relació als resultats de l’EPA. A partir d’aquest exercici és pot concloure que:

– Els nivells d’atur són força diferents entre funció de la metodologia utilitzada: EPA, Taxes d’Activitat i Afiliació.

– Les fluctuacions són més altes en el cas de l’EPA (l’atur es copsa mitjançant enquesta).

– La posició relativa de cada territori es manté comparant els mètodes aplicats a escala local: les taxes fluctuen de forma semblant.

– La taxa d’atur del municipi estaria aproximadament un punt percentual per sobre la de Catalunya, i unes dècimes de punt per sota la taxa de la comarca.

La tendència d’evolució ha estat similar en els tres territoris, mantenint-se les diferències entre els mateixos. S’ha produït augment de l’atur de juny de 2012 a març de 2013 i disminució de març a juny en 2013. Això darrer ja havia succeït de març a juny de 2012. No s’inclouen les taxes de setembre 2013 atès que pel càlcul d’una d’elles calen dades d’afiliació, no publicades a dia d’avui.

En definitiva una opció seria, a l’hora d’estimar la taxa d’atur local, tenir en compte el diferencial (calculat amb un mètode consensuat) d’aquest àmbit territorial respecte Catalunya. Aleshores si el càlcul de la taxa d’atur més reconegut i estès és el que proporciona l’Enquesta de Població Activa (EPA), a nivell local es podria aplicar el diferencial estimat respecte la taxa catalana que mostra l’EPA.