PROJECCIONS DEMOGRÀFIQUES, UN RISC NECESSARI

12 gener 2015

El passat mes de setembre la revista Science va publicar un estudi realitzat conjuntament des de la Universitat de Washington i l’ONU. L’estudi, liderat per Patrick Gerland, afirmava que la població mundial arribarà als 9.600 milions d’habitants l’any 2050 i superarà els 12.000 milions al 2100. És a dir, més de 2.000 milions d’habitants del que fins ara estava previst. Segons Gerland, hi ha un 30 % de possibilitats de que aquest creixement de la població mundial s’aturi a partir de l’any 2100 i no un 85 % com havia sostingut Wolfgang Lutz, de l’Institut de Demografia de Viena.


Els demògrafs s’aventuren a preveure la futura població d’un territori amb les seves projeccions. Una projecció demogràfica és un càlcul probabilístic del futur d’una població en base a unes hipòtesis. Generalment s’estableixen tres escenaris, determinats per la previsió del comportament d’aquella població en base a unes variables; la fecunditat, la mortalitat i les migracions. Tenim un escenari mitjà o tendencial, que és aquell que segueix la dinàmica demogràfica actual, i dos escenaris més, un baix i un alt, en relació a aquest.

En els darrers 20 anys existia el consens que la població augmentaria fins a arribar als 9.000 milions per després estabilitzar-se i deixar de créixer. Ara aquest nou estudi conclou que la població mundial seguirà estable en les regions més desenvolupades, però augmentarà en les regions més pobres. Segons explica Gerland en el seu estudi, serà clau el futur pes demogràfic de l’Àfrica subsahariana on la manca de control de la natalitat i la disminució de la mortalitat per VIH, contribuiran  al ràpid increment de població.

Un parell de mesos després de fer-se públic aquest estudi, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) va presentar les Projeccions de població 2013-2051 amb escenaris comarcals a curt i mitjà termini per al 2026  i un escenari a llarg termini (any 2051) pel conjunt de Catalunya.  L’estudi preveu una lleugera disminució de població fins a l’any 2018, baixant fins als 7,3 milions d’habitants, seguida d’una recuperació moderada fins al 2026, data en la qual Catalunya possiblement tornarà a arribar al seu màxim històric (7.570.908 habitants), assolit l’any 2012. Malgrat això, també s’afirma que tres de cada quatre comarques tindran menys població que la que tenen en l’actualitat.

Estimacions de població 2013-2051. IDESCAT

A diferència de les esmentades projeccions de població mundial, basades en hipòtesis sobre l’evolució de  l’esperança de vida i la taxa de fecunditat, les projeccions a nivell local ens obliguen a “endevinar” un tercer factor; les migracions. L’evolució de la població catalana dependrà a mitjà i llarg termini del saldo migratori ja que el creixement natural es preveu negatiu fins al 2050.

Segons l’IDESCAT en el seu escenari mitjà,  la immigració seguirà la tendència a la baixa iniciada al 2011 i mantinguda fins a l’any 2018, moment en què hi haurà un punt d’inflexió. A partir del 2026 Catalunya registrarà una immigració de 30.000 persones/any gràcies a la qual arribarà als 8 milions d’habitants al 2051.

Les projeccions de població són una eina bàsica per a la planificació, però el fet que depenguin de hipòtesis sobre migracions pot fer errar la conclusió, més quan aquesta depèn en gran mesura de la conjuntura econòmica del país.  Un exemple d’això és el que va passar en les darreres projeccions d’IDESCAT per a l’horitzó 2009-2018, quan es va preveure que l’onada migratòria es mantindria, donant com a resultat l’errada previsió de 7.915.000 persones per al 2019 a Catalunya.  Certament, és difícil i arriscat donar una xifra futura dels immigrants i emigrants del territori, però d’altra banda imprescindible per realitzar la projecció. Segons l’ONU, actualment hi ha més persones que mai vivint fora del seu país d’origen i la previsió és que aquesta xifra augmenti en el futur.

 Població projectada escenaris IDESCAT

Però potser hem arribat al punt en què ja no és tan important el quant com el com. Les projeccions demogràfiques permeten preveure quina serà l’estructura per edats de la nostra societat. Segons els darrers estudis l’estructura de la població catalana serà similar a la d’altres països europeus. A curt termini hi hauran menys infants, menys joves i més gent gran, i això farà disminuir la població activa, que d’altra banda tindrà el seu gruix en la franja més alta (> 40 anys). L’augment de l’esperança de vida provocarà un envelliment global a llarg termini (més octogenaris, centenaris), un 30,8 % de la població serà major de 65 anys, fet que ens durà a un índex de dependència de creixement sostingut dels mes alts d’Europa. A nivell mundial un 21 % de la població serà major de 60 anys l’any 2050.

Índex de dependència EUROSTAT

Font: Eurostat

És a dir, viurem en una Catalunya demogràficament envellida en un món on la població seguirà augmentant i les migracions seran difícils de preveure. Però això serà bo o serà dolent ? En els darrers anys s’han posat de moda les tesis catastrofistes en vers l’envelliment demogràfic amb arguments com la disminució de la població activa, l’augment de l’índex de dependència, o el perill de l’actual sistema de pensions, i les conseqüències negatives de tot plegat. A l’altra banda de la balança trobem demògrafs com Wofgang Lutz, que proclama en el seu article The truth about aging population , publicat al Harvard Business Review, els avantatges que pot tenir l’envelliment demogràfic amb una planificació a llarg termini que inverteixi esforços en la millora de l’educació: “l’envelliment actiu de la població amb un alt nivell educatiu pot ser un valor i no un problema”.

Un altre demògraf, Julio Pérez Díaz, destaca l´ús abusiu que se n’ha fet de l’envelliment demogràfic per justificar les retallades socials. En un article  publicat al diari El País l’any 2010, ja alertava de l’alarmisme demogràfic i en la mateixa línia que Lutz, afirmava “la clau és la inversió en les persones”. Per a Pérez Díaz, l’envelliment demogràfic és un èxit social conseqüència d’una millora en la qualitat de vida de les persones.

La qüestió és, podem preveure el comportament de 3 generacions futures? Potser no. Però el que si podem fer és planificar a curt termini quins stocks de població tindrem, quines seran les seves necessitats i quin el seu valor. Han de passar encara uns quants anys per esbrinar quina era la teoria correcta, però per si les mosques, invertir en les persones, siguem més o siguem menys, és sempre una aposta segura.

Sandra Álamo Nogueron

Observatori socioeconòmic d’Osona, Creacció


Un llast del boom immobiliari: l’habitatge desocupat

29 desembre 2014

El mercat de l’habitatge, i especialment el relatiu a l’habitatge de nova construcció o d’obra nova, és segurament un dels àmbits en els quals s’ha deixat sentir amb més força l’impacte associat a la nova conjuntura econòmica lligada a l’esclat de la crisi econòmica.

La caiguda tant de la construcció residencial com del preu de venda d’aquestes noves promocions n’és una de les repercussions més evidents d’aquesta nova conjuntura: a Terrassa, on l’impacte de la crisi en el mercat immobiliari ha resultat especialment cruent, l’alentiment en el ritme constructiu anual ha arribat a assolir l’any 2013 el 95,7% (dels 3.102 habitatges acabats de 2007 als 132 de l’any passat), mentre la davallada de preu, en termes reals, s’ha situat propera al 60% (dels 4.519,6€/m2 assolits en el seu punt culminant als 1.848,3€/m2 d’enguany).

Habitatges acabats per 1.000 habitats a Catalunya, 1998-2013. Font: Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Veure en versió interactiva

Habitatges acabats per 1.000 habitats a Catalunya, 1998-2013. Font: Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Veure en versió interactiva

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Milers d’euros plantats a les ciutat.

5 setembre 2014

Passejant pels carrers, asseguts als bancs dels parcs, sempre ens acompanyen els arbres de la ciutat. Som conscients  de tot allò que aporten a la ciutat? Som capaços d’estimar el seu valor objectivament? Llegeix la resta d’aquesta entrada »


L’economia verda com a vector de canvi de les polítiques econòmiques locals

21 juny 2013

En els darrers temps, cada vegada agafa més protagonisme la tendència que l’activitat econòmica i emprenedora ha de passar per una aposta clara, entre altres activitats i sectors econòmics, per tot allò relacionat amb l’anomenada Economia Verda.

Així, un dels reptes més importants del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) és l’orientació dels serveis de formació i de polítiques actives d’ocupació cap a l’aprofitament de les oportunitats d’ocupació de l’economia verda. Des del SOC orienten, formen i promocionen plans d’ocupació locals adequats a l’estructura econòmica actual amb noves bases de transició cap a l’ocupació verda al territori, amb la potenciació dels anomenats Green jobs. Des de la Unió Europea, la focalització dels Green jobs és un dels eixos prioritaris, juntament amb les noves tecnologies i el sector de la dependència de la tercera edat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La indústria, el gran consumidor d’energia

14 juny 2013

En aquest post seguim la línia encetada en un post anterior,  Consums energètics i emissions de CO2 als municipis,  sobre estadístiques energètiques municipals. Allí varem veure la distribució del consum entre els diversos sectors. Ara aprofundirem en el principal sector per volum de consum energètic: el sector industrial. El darrer any disponible, de tot el consum elèctric a un municipi com Rubí, el 54% correspon a la indústria, el 24% al terciari (incloent transport públic) i el 21% a les llars. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Les activitats agràries en el punt de mira: un ressorgir de la pagesia als espais periurbans de les ciutats industrials?

24 maig 2013

En els darrers anys assistim a un creixent i renovat interès per allò que succeeix en els entorns immediats de les nostres ciutats, en aquells espais de transició, de difuminació, entre la ciutat i el camp que l’envolta; uns espais que han estat profundament alterats en els darrers decennis de resultes d’unes pautes d’ocupació del territori i del seu ús que han convertit en un anacronisme l’ancestral dualisme entre el món rural i el món urbà.

El model de ciutat dispersa en el qual s’ha materialitzat aquestes pautes d’apropiació del territori ha motivat la competència, especialment en entorns metropolitans, per part d’usos i funcions pròpiament urbanes (la residència, l’activitat industrial i terciària, la xarxa d’infraestructures), en detriment d’aquells usos i funcions que tradicionalment havien estat hegemònics en aquests indrets (els usos agraris i forestals), configurant-se, d’aquesta manera, a les perifèries de les nostres ciutats, uns espais d’hibridació que estan en un estat de permanent tensió.

Horts marginals a la llera del riu Ripoll. Fotograma del doc. de Pau Faus, "La ciudad jubilada", 2009 (http://vimeo.com/9317178)

Horts marginals a la llera del riu Ripoll. Fotograma del doc. de Pau Faus, “La ciudad jubilada”, 2009 (http://vimeo.com/9317178)

Com a conseqüència d’aquesta dinàmica competitiva per a l’ocupació i apropiació del territori, recolzada en la situació de subordinació d’aquests espais lliures a les necessitats d’expansió urbanística de les ciutats, l’activitat agrícola localitzada en aquestes zones de contacte i transició, que tradicionalment s’havia vist afavorida per l’existència d’importants rendes de proximitat derivades precisament de la seva posició en relació als mercats urbans, s’ha vist empesa a una pèrdua constant i irreparable de sòl fèrtil, en quantitat i qualitat, que ha comportat la generació de creixents espais agrícoles marginals abocats a una activitat que, en general, resulta escassament competitiva. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Consums energètics i emissions de CO2 dels municipis

24 febrer 2013

Des de fa un any i escaig, l’Observatori de la Ciutat de l’ajuntament de Rubí participa en el projecte Rubí Brilla (www.rubi.cat/rubibrilla ; @rubibrilla). Aquest vol fer de Rubí una ciutat pionera i destacada en estalvi energètic, eficiència energètica i ús d’energia de fonts renovables. És una aposta política d’aprofundiment i expansió dels objectius del Pacte d’Alcaldes (Covenant of Majors), una aposta per a la sostenibilitat, en forma d’acord, que ja han signat prop de 5000 municipis d’Europa. A la província de Barcelona són quasi 200 municipis els adherits. La majoria de municipis de el perfil de la ciutat ho són.

L’objectiu principal del Pacte d’Alcaldes és reduir el 20% les emissions de CO2 el 2020 i que (almenys) el 20% de l’energia consumida sigui d’origen renovable.

Com dèiem, el projecte Rubí Brilla vola anar més enllà, dissenyant i aplicant mesures que vagin més enllà de l’àmbit estricte de la corporació municipal. Vol desenvolupar accions en tots els àmbits: instal·lacions municipals, comerços, indústries i habitatges. A grans trets, el projecte pretén promoure l’estalvi energètic, l’eficiència energètica i l’ús d’energia d’origen renovable, amb el doble objectiu de ser més sostenibles i ser, també, més competitius (l’energia és el segon recurs més important en els costos de producció després dels ¿recursos? humans).

En aquest context, òbviament, el que cal és poder mesurar l’energia produïda i l’energia consumida a nivell de municipi. És en aquesta tasca que ha intervingut l’observatori municipal. I aquest article pretén compartir el que hem après sobre les fonts de dades estadístiques disponibles sobre energia i emissions de CO2 a nivell municipal i sobre que ens poden donar. Avençàvem fa uns mesos en un post anterior d’aquest mateix bloc:

Les companyies energètiques no publiquen res! A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Són dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica però que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

Avui el que volem es il·lustrar  les dades a nivell municipal que es poden treballar a partir del que facilita l’ICAEN. Aquestes són les principals variables sobre energia que tenim disponibles o podem generar. Les il·lustrem amb un gràfic ja sigui de Rubí ja sigui de ciutats del Perfil de la Ciutat (quan disposem d’aquesta feina feta)

1) Energia produïda. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Precisament, l’energia produïda, com apuntàvem, és l’única dada publicada o disponible sobre energia a nivell municipal!! Es podria dir que, donat que pràcticament no hi ha producció d’energia distribuïda (a Rubí hi ha 6 instal·lacions fotovoltaiques que bolquen llum a la xarxa), i tota està centralitzada en grans centrals de producció (nuclears, tèrmiques, elèctriques…), és una dada d’escàs interès, però a mesura que s’incrementi l’autoconsum i la generació distribuïda d’energia renovable (que ho farà!), aquesta serà una estadística força rellevant. Indispensable. De moment podem simplement constatar que no hi ha producció energètica als nostres municipis: de cada mil kilowats que consumeixen els nostres municipis sols en produeixen un.

2) Consum energètic al sector domèstic. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Com pot comprovar-se en els gràfics, durant la darrera dècada del XX i la primera del XXI es dona un patró de consum similar a tot els municipis. Un increment constant del consum energètic per càpita, que sols s’ha estabilitzat i/o baixat durant els anys de crisi: les mini-crisis del 93-94, 00-01 i la super-mega-crisis actual provoquen descensos en el consum energètic per càpita. Com és sabut, els consums d’inputs productius com les matèries primeres (ciment, ferro…) i l’energia són els primers en indicar les crisis. El que sobta d’aquest fenòmen és que la energia avança aquest comportament (descens de consum) ja ¡¡el 2006!!, dos anys abans de l’inici de la crisi el darrer trimestre del 2008. Una anticipació per la que jo no trobo explicació. A veure si a través dels comentaris del post algú ens il·lumina.

Un segon fenomen a observar  és la insostenibilitat del sistema: en poc més de 15 anys hem duplicat el consum energètic per càpita, en un moment en que comencen a esgotar-se les matèries fòssils originàries (carbó, petroli, gas…). Segurament això explica part del fort  increment del preu de l’energia de la darrera dècada (la llum ha pujat un 70-80% els darrers 6-8 anys), tot i que és quelcom que també té molt a veure amb que estem a un mercat oligopolístic amb connivència entre els alts directius del sector i les elits polítiques. Ja és tristament conegut que quasi tots els expresidents de govern i exministres d’hisenda espanyols estan a consells d’administració d’alguna de les grans energètiques agrupades en Unesa. Unesa es mordor si els hobbits volem energia barata i energia renovable…. aquest no és ni “su negocio” ni “su negociado”  ;)

3) Consum energètic segons tipus d’energia (gas, electricitat). Rubí.

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

El gas es pot transformar a Kilowats-hora equivalents aplicant una constant coneguda a la quantitat de gas.

Si mirem l’evolució del consum energètic segons forma d’energia consumida s’observa un patró de increment pràcticament calcat entre el gas i la electricitat, però més intens en l’electricitat, de manera que al llarg del període es produeix una inversió de papers: el 1992 la font majoritària era el gas, ara ho és l’electricitat. Els dos darrers punts ens donaran llum sobre quina és la causa, o on està l’origen del creixement de la demanda.

4) Emissions de CO2. Rubí.

evolucio_emissions_1992-2008

Estem parlant en aquest indicador d’emissions causades per la producció, distribució i consum de l’energia consumida a Rubí, no d’emissions efectivament emeses directament al municipi en forma de CO2. Les emissions totals causades del municipi les hem obtingut aplicant una constant (un multiplicador) estandar als hilowats-hora  de llum i als kilowatts-hora equivalents de gas consumits.

Les emissions es negocien i comptabilitzen a nivell dels estats, en el conegut mercat de emissions en que els estats compren drets d’emissió a països que no arriben als seus topalls. Però en breu, les empreses que provoquin més emissions acabaran pagant elles també directament, amb impostos verds, les seves emissions. Aquest fet afegeix interès a que els municipis sapiguem que emetem al nostre municipi, doncs estem parlant de costos per a l’economia local. Les emissions ja no seran algo “eteri” que es parla a cimeres mundials…

5) Consum de gas canalitzat per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Les dades de l’ICAEN venen sectoritzades, pel gas canalitzat, en aquests tres sectors segons tipus de client o polissa de subministrament: client domèstic, comercial, industrial.

Segurament no és conegut que el gas canalitzat és consumit, majoritàriament, per la indústria. Tot i així el gran increment del consum en el període analitzat es dóna en el domèstic. Mentre el gas canalitzat puja lleugerament (però el saldo és zero si agafem els extrems), el domèstic quasi es triplica. El consum domèstic de gas també nota les crisis: engeguem menys la calefacció quan costa arribar a final de mes…

6) Consum d’energia elèctrica per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

La sectorització de les dades en el consum elèctric és diferent, en 6 sectors. Aquí hem fet el gràfic dels quatre sectors amb més consum: domèstic, terciari, industrial i construcció (possiblement recull la “llum d’obra”). Com sempre el patró ja explicat abans de creixement constant de consum de tots els sectors, menys els anys de crisi en que baixa el consum.

El que a mi em va sorprendre, quan varem treballar les dades, és que el sector domèstics representa sols el 20-25% de tot el consum elèctric!! La gran consumidora d’electricitat és la empresa industrial. Òbviament quan veus el consum agregat i el brutal increment del preu de l’electricitat des del 2004 te n’adones que fer polítiques d’eficiència i estalvi energètic dirigides a les empreses del teu municipi és ajudar-les a ser competitives d’una manera més important del que pot semblar a priori. La majoria d’empreses industrials consumeixen molta electricitat (la majoria de màquines de producció van amb llum). Hi ha alguns sectors industrials en que l’electricitat pot ser fins el 90% del cost de producció.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat,  Ajuntament de Rubí


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 765 other followers

%d bloggers like this: