La indústria, el gran consumidor d’energia

En aquest post seguim la línia encetada en un post anterior,  Consums energètics i emissions de CO2 als municipis,  sobre estadístiques energètiques municipals. Allí varem veure la distribució del consum entre els diversos sectors. Ara aprofundirem en el principal sector per volum de consum energètic: el sector industrial. El darrer any disponible, de tot el consum elèctric a un municipi com Rubí, el 54% correspon a la indústria, el 24% al terciari (incloent transport públic) i el 21% a les llars.

Consums energètics i emissions de CO2 dels municipis

Des de fa un any i escaig, l’Observatori de la Ciutat de l’ajuntament de Rubí participa en el projecte Rubí Brilla (www.rubi.cat/rubibrilla ; @rubibrilla). Aquest vol fer de Rubí una ciutat pionera i destacada en estalvi energètic, eficiència energètica i ús d’energia de fonts renovables. És una aposta política d’aprofundiment i expansió dels objectius del Pacte d’Alcaldes (Covenant of Majors), una aposta per a la sostenibilitat, en forma d’acord, que ja han signat prop de 5000 municipis d’Europa. A la província de Barcelona són quasi 200 municipis els adherits. La majoria de municipis de el perfil de la ciutat ho són.

L’objectiu principal del Pacte d’Alcaldes és reduir el 20% les emissions de CO2 el 2020 i que (almenys) el 20% de l’energia consumida sigui d’origen renovable.

Com dèiem, el projecte Rubí Brilla vola anar més enllà, dissenyant i aplicant mesures que vagin més enllà de l’àmbit estricte de la corporació municipal. Vol desenvolupar accions en tots els àmbits: instal·lacions municipals, comerços, indústries i habitatges. A grans trets, el projecte pretén promoure l’estalvi energètic, l’eficiència energètica i l’ús d’energia d’origen renovable, amb el doble objectiu de ser més sostenibles i ser, també, més competitius (l’energia és el segon recurs més important en els costos de producció després dels ¿recursos? humans).

En aquest context, òbviament, el que cal és poder mesurar l’energia produïda i l’energia consumida a nivell de municipi. És en aquesta tasca que ha intervingut l’observatori municipal. I aquest article pretén compartir el que hem après sobre les fonts de dades estadístiques disponibles sobre energia i emissions de CO2 a nivell municipal i sobre que ens poden donar. Avençàvem fa uns mesos en un post anterior d’aquest mateix bloc:

Les companyies energètiques no publiquen res! A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Són dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica però que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

Avui el que volem es il·lustrar  les dades a nivell municipal que es poden treballar a partir del que facilita l’ICAEN. Aquestes són les principals variables sobre energia que tenim disponibles o podem generar. Les il·lustrem amb un gràfic ja sigui de Rubí ja sigui de ciutats del Perfil de la Ciutat (quan disposem d’aquesta feina feta)

1) Energia produïda. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Precisament, l’energia produïda, com apuntàvem, és l’única dada publicada o disponible sobre energia a nivell municipal!! Es podria dir que, donat que pràcticament no hi ha producció d’energia distribuïda (a Rubí hi ha 6 instal·lacions fotovoltaiques que bolquen llum a la xarxa), i tota està centralitzada en grans centrals de producció (nuclears, tèrmiques, elèctriques…), és una dada d’escàs interès, però a mesura que s’incrementi l’autoconsum i la generació distribuïda d’energia renovable (que ho farà!), aquesta serà una estadística força rellevant. Indispensable. De moment podem simplement constatar que no hi ha producció energètica als nostres municipis: de cada mil kilowats que consumeixen els nostres municipis sols en produeixen un.

2) Consum energètic al sector domèstic. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Com pot comprovar-se en els gràfics, durant la darrera dècada del XX i la primera del XXI es dona un patró de consum similar a tot els municipis. Un increment constant del consum energètic per càpita, que sols s’ha estabilitzat i/o baixat durant els anys de crisi: les mini-crisis del 93-94, 00-01 i la super-mega-crisis actual provoquen descensos en el consum energètic per càpita. Com és sabut, els consums d’inputs productius com les matèries primeres (ciment, ferro…) i l’energia són els primers en indicar les crisis. El que sobta d’aquest fenòmen és que la energia avança aquest comportament (descens de consum) ja ¡¡el 2006!!, dos anys abans de l’inici de la crisi el darrer trimestre del 2008. Una anticipació per la que jo no trobo explicació. A veure si a través dels comentaris del post algú ens il·lumina.

Un segon fenomen a observar  és la insostenibilitat del sistema: en poc més de 15 anys hem duplicat el consum energètic per càpita, en un moment en que comencen a esgotar-se les matèries fòssils originàries (carbó, petroli, gas…). Segurament això explica part del fort  increment del preu de l’energia de la darrera dècada (la llum ha pujat un 70-80% els darrers 6-8 anys), tot i que és quelcom que també té molt a veure amb que estem a un mercat oligopolístic amb connivència entre els alts directius del sector i les elits polítiques. Ja és tristament conegut que quasi tots els expresidents de govern i exministres d’hisenda espanyols estan a consells d’administració d’alguna de les grans energètiques agrupades en Unesa. Unesa es mordor si els hobbits volem energia barata i energia renovable…. aquest no és ni “su negocio” ni “su negociado”  😉

3) Consum energètic segons tipus d’energia (gas, electricitat). Rubí.

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

El gas es pot transformar a Kilowats-hora equivalents aplicant una constant coneguda a la quantitat de gas.

Si mirem l’evolució del consum energètic segons forma d’energia consumida s’observa un patró de increment pràcticament calcat entre el gas i la electricitat, però més intens en l’electricitat, de manera que al llarg del període es produeix una inversió de papers: el 1992 la font majoritària era el gas, ara ho és l’electricitat. Els dos darrers punts ens donaran llum sobre quina és la causa, o on està l’origen del creixement de la demanda.

4) Emissions de CO2. Rubí.

Estem parlant en aquest indicador d’emissions causades per la producció, distribució i consum de l’energia consumida a Rubí, no d’emissions efectivament emeses directament al municipi en forma de CO2. Les emissions totals causades del municipi les hem obtingut aplicant una constant (un multiplicador) estandar als hilowats-hora  de llum i als kilowatts-hora equivalents de gas consumits.

Les emissions es negocien i comptabilitzen a nivell dels estats, en el conegut mercat de emissions en que els estats compren drets d’emissió a països que no arriben als seus topalls. Però en breu, les empreses que provoquin més emissions acabaran pagant elles també directament, amb impostos verds, les seves emissions. Aquest fet afegeix interès a que els municipis sapiguem que emetem al nostre municipi, doncs estem parlant de costos per a l’economia local. Les emissions ja no seran algo “eteri” que es parla a cimeres mundials…

5) Consum de gas canalitzat per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Les dades de l’ICAEN venen sectoritzades, pel gas canalitzat, en aquests tres sectors segons tipus de client o polissa de subministrament: client domèstic, comercial, industrial.

Segurament no és conegut que el gas canalitzat és consumit, majoritàriament, per la indústria. Tot i així el gran increment del consum en el període analitzat es dóna en el domèstic. Mentre el gas canalitzat puja lleugerament (però el saldo és zero si agafem els extrems), el domèstic quasi es triplica. El consum domèstic de gas també nota les crisis: engeguem menys la calefacció quan costa arribar a final de mes…

6) Consum d’energia elèctrica per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

La sectorització de les dades en el consum elèctric és diferent, en 6 sectors. Aquí hem fet el gràfic dels quatre sectors amb més consum: domèstic, terciari, industrial i construcció (possiblement recull la “llum d’obra”). Com sempre el patró ja explicat abans de creixement constant de consum de tots els sectors, menys els anys de crisi en que baixa el consum.

El que a mi em va sorprendre, quan varem treballar les dades, és que el sector domèstics representa sols el 20-25% de tot el consum elèctric!! La gran consumidora d’electricitat és la empresa industrial. Òbviament quan veus el consum agregat i el brutal increment del preu de l’electricitat des del 2004 te n’adones que fer polítiques d’eficiència i estalvi energètic dirigides a les empreses del teu municipi és ajudar-les a ser competitives d’una manera més important del que pot semblar a priori. La majoria d’empreses industrials consumeixen molta electricitat (la majoria de màquines de producció van amb llum). Hi ha alguns sectors industrials en que l’electricitat pot ser fins el 90% del cost de producció.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat,  Ajuntament de Rubí

Opendata: obrir les dades de les empreses de serveis públics també (III)

Com responsables de generar estadística dels ajuntaments respectius podríem dir que els observatoris municipals tenim fam de dades, que bona part de la feina nostra és estructurar, difondre i fins i tot interpretar totes les dades que existeixen, dispersades aquí i allà,  sobre els nostres municipis. Dades procedents de diferents entitats, produides per diferents organismes.

Quina és la font primària de les dades dels  municipis que treballem des dels observatoris?. Habitualment, en el 95% dels casos o més, son producte del buidat de registres informàtics producte de registres administratius, la majoria lligats a les funcions fiscals i recaptatòries, o de control,  de les diferents administracions: registres de la seguretat social, llicències d’activitat, de circulació, de construcció d’habitatges etc… A qualsevol registre administratiu hi ha el domicili del fet imposable i, per tant, és una dada territorialitzable a nivell municipal i fins i tot geoposicionable amb exactitud mil·limètrica sobre el territori.

Encara hi ha molta feina per fer alhora de treure profit tant dels registres administratius propis dels ajuntaments com, sobretot, dels registres dels diferents ministeris i conselleries. Els observatoris municipals anem avançant força en aquest sentit a base de contactar amb els diferents serveis de documentació o planificació de les administracions superiors que produeixen cadascuna de les dades.  Que ens facilitin les respectives dades municipalitzades acaba depenent de l’obertura del responsable polític de les dades o de l’esperit col·laboratiu dels responsables tècnics d’aquestes.

Però hi ha una altra font de dades encara pràcticament inexplotada per la dificultat d’accedir-hi: les dades de les companyies de serveis públics en règim de concessió. Operadores de telecomunicacions, companyies elèctriques,  de gas, d’aigua, autopistes, companyies de transport públic, etc. Companyies que abans eren empreses públiques, monopolis públics, però que es van privatitzar i ¿liberalitzar? durant les dos darreres dècades.  I que tenen a les seves bases de dades un coneixement preciòs per l’interès públic. El consum energètic, la mobilitat i el consum d’ample de banda a les diferents barris i zones de les nostres ciutats son unes dades valuosíssimes per al planejament urbanístic, econòmic i social de les nostres ciutats. Per posar un exemple: com es pot fer politiques sostenibilistes sense conèixer al detall els consums energètics de les diferents zones de la ciutat?. Com planificar la mobilitat si sols tenim dades de mobilitat de transports públics anuals i fragmentades per operadors o concessionaris diferents?.

La majoria d’aquestes companyies, bona part d’elles potents multinacionals, com a grans empreses que gestionen milions de clients i desenes de milions de facturació, tenen potentíssims datawarehouses sobre els que apliquen tècniques de mineria de dades per a fer previsions de consum, detectar fraus, o per fer scorings dels clients (cada client rep una puntuació de la capacitat de consum, o del perill de que sigui un moros, o d’altres variables rellevants per al model de negoci i la relació amb el client). És a dir, tenen una capacitat per a extreture dades de forma estructurada, i analitzar-les, practicament ilimitada. Pel que fa als nostres interesos, aquests sistemes informàtics poden extreure amb suma facilitat dades agregades a nivell territorial amb el màxim de granularitat territorial que es necessiti: dades per província, per municipi, per secció censal, per illa cadastral i, si es vol, per edifici, habitatge, persona… No hem d’oblidar que tenen sistemes SIG integrats indispensables per al seu negoci, i que en aquests traballen sobre la cartografia oficial, com la cartografia catastral.

S’imaginen aquesta potencia analítica al servei de les ciutats, de la planificació de la ciutat?. Jo si que m’ho imagino, i per això no comprenc encara com, en el procés de liberalització de serveis públics essencials no s’ha obligat (reglamentat) a les companyies a compartir les dades de interès públic a alts nivells de granularitat i desagregació (illa cadastral, per exemple). Si més no, amb les administracions públiques!. Que siguin enpreses de titularitat privada no és motiu suficient, al meu parer, pel tancament de dades originades en l’exercici de les seves funcions públiques. El fet és més incomprensible encara des del moment que són uns sectors amb preus i serveis regulats i, per tant, de planificació pública en darrer terme. Com es pot planificar i regular be sense dades detallades?

Generalment, son els organismes reguladors com la Comision del Mercado de las Telecomuniaciones o la Comision Nacional de la Energia,  els que publiquen dades agregades a nivell estatal o, com molt, autonòmic, a partir de la seva funció principal de vetllat per la competència al sector i assegurar els serveis públics obligatoris per llei. Dades que els faciliten les companyies i que es publiquen a nivells d’agregació territorial altíssims: l’estat sencer.

Anem a veure amb una mica més de detall el panoràma de dades municipals en un parell de sectors que em treballat recentment al nostre ajuntament, per tal d’exemplificar, en casos concrets, la problemàtica del tancament d’aquestes fons de dades.

Cas 1. Les dades del sistema energètic.

Actualment, a l’ajuntament de Rubí, s’està desenvolupant un ambiciós projecte de promoció de l’estalvi i l’eficiència energètica de caràcter integral, amb la voluntat de incidir tant sobre el consum del propi ajuntament com sobre el consum de la industria, el comerç i el sector residencial del municipi: www.rubi.cat/energia. En el marc d’aquest projecte portem ja cert recorregut de recerca de dades de consums energètics al nostre municipi i a les diverses zones d’aquest, amb resultats desiguals.

El que hem aconseguit…

Les companyies energètiques no publiquen res!. A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Son dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica pero que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

El que es podria aconseguir?

Sembla que els procediments de intercanvi de dades entre les administracions i les companyies són poc eficients, almenys quan pots trobar online  dades agregades de consum elèctric en tems real, a nivell de tot Espanya. A la llum d’aquest magnífic gràfic (la font de dades mes objectiva sobre el seguiment de les vagues generals!) no és temerari assegurar que això mateix es podria fer perfectament a nivell d’altres agregats territorials, inclòs el nivell de municipi o, perquè no, d’estació o subestació transformadora. O d’edifici!.

Però mes que el temps real, als municipis els interessaria saber, segurament, el territori real: el consum, i les necessitats energètiques, dels seus barris, urbanitzacions, polígons industrials o, fins i tot, de illa cadastral. I la seva evolució en el temps. També podem assegurar –ja ens desmentireu als comentaris al post, si ens equivoquem– que això és perfectament possible tècnicament donat que totes les factures de consum estan associades a un be immoble amb una referència cadastral.

Una datacooperació  és possible. I convenient.

Les administracions i les empreses de serveis públics hauriem de ser capaces doncs de poder compartir microdades o, si mes no, dades altament desagregades, en benefici mutu i, per tant, en benefici del ciutadà, en el nostre cas, i del client, en el seu. Sempre respectant la protecció de dades personals i el secret estadístic, obviament.

Les administracions, incloses les petites com els ajuntaments, també tenim dades que a aquestes els poden interessar per a planificar millor les seves infrastructures, com és la dinàmica poblacional del padró continu d’habitants, la previsió d’habitatges, la radicació de noves activitats, etc.. Pero sols els municipis mes grans tenen sistemes de datawarehouses i, sobretot, capacitats tècniques per explotar-los, que facin això viable a la pràctica. 😦

D’aquesta manera no hauríem de recórrer a complicats models estadístics, fets per grups de recerca universitaris, per a saber els consums energètic dels edificis de la nostra ciutat, com han fet molt recentment a Nova York:

Perquè hem d’estimar dades que en realitat ja existeixen? No és socialment més eficient treballar per poder accedir-hi? Perquè aquesta mania a tancar les dades als nostres sistemes i no compartir-les quan poden ser útils pel be general, per a millorar la governança de la societat i la qualitat de vida?.  Be, la resposta és evident, no siguem il·lusos: la informació és poder.  Però hem d’anar treballant, a roda del moviment de l’opendata, per a que això canviï. I no sols per les dades públiques!

Cas 2. Les dades del sistema de telecomunicacions.

Aquí la manca de dades és encara més greu. No es que no sapiguem els clients o els consums (de telefonia o de ample de banda en aquest cas) al nostre municipi sinó que no sabem ni les infraestructures instal·lades al nostre municipi.Per llogar-hi cadires!. Les teleoperadores no comparteixen on tenen posada la fibra òptica o quina infraestructura tenen instal·lada a les centraletes telefòniques, que són unes informacions rellevants per saber si el nostre municipi podrà entrar de ple a la societat de la informació o es quedarà a la societat dels rumors. On hi ha fibra òptica instal·lada és un secret d’Estat al que, curiosament, no hi té accés l’Estat.

Els ajuntaments sols tenim coneixement indirecte de les infraestructures de telecomunicacions que hi ha a la ciutat, fruit de les llicències que les teleoperadores necessiten per obrir el carrer. Però això sols en el cas de canalitzacions noves. I una cosa és saber que hi ha una canalització de  tal empresa i l’altra saber que hi passa per din i on connecta.

No disposem de informació ni del nombre d’abonats, ni del nombre de línies de banda ampla ni, tant sols, de fins quin punt disposem de infraestructures de fibra òptica. El que si sabem, positivament, es de les enormes carències en ample de banda fruit de les queixes dels clients, ajuntament inclòs.

Òbviament totes aquestes dades les teleoperadores les tenen, i sols han de donar-li a un parell de botons dels seus aplicatius informàtics de consulta sobre el datawarehouse corporatiu per a generar-les sobre un mapa, perfectament geoposicionades. Però simplement no hi ha voluntat de compartir-les.

Cas 3. Les dades del sistema financer.

Sembla evident que per a planificar els serveis socials i les polítiques de promoció econòmica tenir les dades de l’activitat financera al nostre municipi seria un input important ¿no?.  També hem intentat assabentar-nos de l’activitat credíticia al nostre municipi, contactant directament amb les entitats financeres per a saber els crèdits concedits a les empreses del municipi i la seva evolució. La resposta oficial es “no tenim aquesta dada”.  Ejem,..

Addenda.

Com creiem haver demostrat, les dades “sempre existeixen”, i son fàcilment municipalitzables. Tècnicament és ben fàcil fer les consultes als repositoris de dades, públics i privats, per a generar estadística per municipi i fins i tot per àrees més petites, inframunicipals. Si això no es fa, a la pràctica és, en primer lloc, per desconeixement d’aquestes possibilitats dels qui poden decidir sobre aquestes dades. I en segon lloc, per manca de voluntat del propietari de les dades de compartir-les i obrir-les.

En el cas tractat aquí, les dades de les empreses privades de concessió pública, s’adduirà que es un secret de negoci, informació confidencial a preservar als ulls de la competència. Però els reguladors haurien de saber que la desitjada (i no aconseguida) competència sols és possible si el mercat és transparent. Si no ho saben no hauríen de ser reguladors. I, més enllà d’aquesta ensenyança de primer curs a qualsevol facultat d’econòmiques, l’interès públic (la planificació ordenada del territori, dels servies..) hauria de prevaldre sobre l’interès privat (el benefici).

Josep Vives, Observatori de la Ciutat de l’Ajuntament de Rubí