La formació i el canvi productiu

5 Juliol 2013

A Catalunya i Espanya, segons un ampli consens, cal una estructura de qualificació més competitiva que consisteix en augmentar el nivell de qualificació i formació de la població activa que ara té un nivell acadèmic baix i potenciar els estudis de formació professional. Com a exemples d’aquest consens, els recents “III Pla General de Formació Professional a Catalunya. 2013-2016” elaborat pel Consell Català de Formació Professional i l’“Education at a Glance 2013. OECD Indicators”, elaborat per l’OCDE.

Abans d’incidir en les diferències entre els diversos territoris de la UE (Població activa 25-64 segons nivell acadèmic. Regions i Estats UE) veiem un apunt sobre visualització de la informació. La primera font d’informació ens mostra el següent gràfic on es veu clarament que l’estructura de qualificació de la població activa a Catalunya i a Espanya és totalment la contrària a la de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea.

estructura de la qualificació

Tot i així el gràfic no és del tot correcte perquè les amplades de les formes geomètriques per a cada nivell acadèmic no representen bé les xifres. Exemple: Les xifres dels “estudis fins ESO” i els “estudis terciaris” són diferents a Catalunya, però l’amplada del dibuix és igual, no hi ha proporcionalitat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Formació Professional adaptada al mercat de treball. És possible?

2 Desembre 2012

EL PARADIGMA.

Quan es parla de “recursos humans” i economia, o de “treballadors” i economia, la teoria de fons que estructura les idees que en tenim des de “el sentit comú” [1] provenen majorment d’alguna variant de la teoria del capital humà, formulada a mitjans dels 60 i que té una perspectiva economicista, i reduccionista al meu parer, del paper dels recursos humans a les empreses. Per aquest enfocament els treballadors son un factor de producció més. Per rendibilitzar-lo, fer-lo més productiu, cal formar-lo. Formar s’equipara a increment de productivitat i, per tant, de competitivitat i, finalment, creació d’ocupació. Aquesta és la seva justificació com a política “activa” d‘ocupació. Vaja, que la formació és important….,  la formació és crucial…., la formació és la monda…., la formació mola…, la formació és superguai… amb la formació al fin del mundo i más allà.

Hi ha experts i teories que critiquen els plantejaments de “capital humà”, i fins i tot, i més concretament, que fer formació sigui bona per se per al mercat de treball i per a l’economia. Peró aquest és un altre debat que avui no tocarem. Sols apuntar, a tall d’exemple, que hi ha una manifesta devaluació del valor de mercat dels títols quan hi ha un excés de formació. Un excés de formació no implica augment de productivitat per se. Un treballador subocupat (conseqüència directa de l’excés d’oferta formativa al mercat de treball) és un treballador desmotivat. I des del punt de vista de les necessitats del mercat de treball fa temps que està diagnosticat que a Espanya, i a Catalunya, hi ha excés de titulats universitaris. L’increment de productivitat del factor humà també s’aconsegueix, i sovint millor, per canvis organitzatius i de cultura empresarial, de relacions laborals, de clima… O per sistemes de formació més informals que els clàssics “cursos” d’aula i professor. S’aprèn treballant.. o si ho voleu més fashion… learning by doing.

En conclusió, les polítiques de formació de les administracions, tant des dels àmbits administratius d’educació com dels d’economia/treball, parteixen de la relació causal explícita:

rrhh més formats -> més productivitat -> més ocupació

LA REALITAT (FINS ARA) DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES .

Peró més enllà de la teoria… com es forma professionalment per al mercat de treball? Quins son els programes i accions de les administracions públiques enfocats a formar “rrhh”?.

Per una banda existeix, des de fa moltes dècades, la formació reglada clàssica, amb els dos nivells professionalitzadors per excel·lència, els estudis professionals mitjans (Cicles Formatius de Grau Mig i Superior) i els estudis superiors o universitaris. És a dir, el ministeris i conselleries d’educació. El sistema educatiu tal com el coneixem ara es va estructurar a la segona mitad del s. XX, a la gloriosa època (al món occidental democràtic) de construcció de l’Estat del Benestar de postguerra.

Per altra banda, des de fa sols dos dècades s’ha creat un altre àmbit paral·lel de formació professionalitzadora des dels ministeris/conselleries de treball (darrerament absorbides per les d’economia): la promoció econòmica i les polítiques actives d’ocupació (PAO). De les quals la formació professional n’és l’epicentre: formació ocupacional (FO) (per aturats) i formació contínua (FC) (per ocupats). Des d’elles ha nascut tot un nou aparell burocràtico-subvencionador dedicat també a la formació per al treball. Polítiques que van néixer com “extraordinàries” o conjunturals, com reacció a la crisi dels 80. Peró que varen venir per quedar-se donat que la plena ocupació a Espanya no s’ha vist ni de lluny ni després de dècades de bombolles i creixements extraordinaris. No se sap massa ben be per a què, però aquí estan les PAO!!.  Així, des de finals dels anys 80 es destinen molts recursos (moltíssims!) a fer, primer, formació ocupacional, dirigida fonamentalment a treballadors a l’atur demandants d’ocupació. Un xic més tard es va desenvolupar la  formació contínua per a treballadors que estan ocupats per a reciclar-se i estar “al dia”. Tot plegat, un autèntic outsorcing dels costos de formació de les empreses via subvencions públiques a  tercers (entitats i empreses) que executen (i sovint dissenyen) la formació professionalitzadora. A diferència de la formació professional reglada, que funciona via pressupostos ordinaris i en base a continuïtat d’oferta, la FO i FC es basen en convocatòries anuals de subvencions a centres i entitats que volen impartir-les. Són les entitats les que es postulen i decidixen quins cursos (qualificacions) volen impartir. Estem doncs dins l’àmbit de la lògica de la subvenció. L’objectiu real immediat de les entitats és aconseguir la subvenció. I omplir els cursos! per a cobrar-la.

Tenim doncs dos àmbits institucionals completament separats en origen que tenen una actuació sobre el mateix objectiu: la formació per al treball de les persones. Cadascú amb les seves estructures polítiques, objectius, plans, línies estratègiques i programes. Per acabar-ho d’adobar, dins dels dos àmbits  hi ha subestructures de gestió de la formació molt autònomes en el seu funcionament: els consorcis per la formació tripartita (amb tres agents implicats: administració, sindicats i patronals), i les universitats, amb la seva autonomia en la planificació i proposta de carrerres (cicles) i masters i postgraus (la darrera bombolla formativa!). I també, en el cas de la formació inclosa en les PAO (formació ocupacional i contínua) els milers de centres que programen formació i la “presenten” a les diferents convocatòries de subvenció. Pel que fa a la formació que es fa des de les institucions polítiques lligades al treball i l’ocupació, la formació ocupacional i la contínua, dependen de subvencions i programes anuals. Pero d’ordres reguladores diferents, que generen diferents programes, diferents lògiques. Total, que ens queda un “galimaties” com el següent –i això sols amb un nivell administratiu, l’autonòmic… obviant el ministerial:

Esquema procedent de l’estudi “Els sectors emergents”, de la Fundació Barcelona Formació Professional

Com es fa doncs per aconseguir l’adaptació de la formació professional al mercat de treball?. Es possible? Ha estat mai una prioritat?

Per una banda, tenim una enorme i poc interconectada maquinària administrativo-legal de producció d’oferta de formació professionalitzadora, amb fortes inèrcies pròpies en cadascuna de les seves variants i una enorme càrrega burocràtica, i que fins ara no ha tingut pràcticament temps (ni interès) per a fer diagnòstics seriosos de l’ajustament entre la oferta de formació des de l’administració i la demanda de formació des del món de l’empresa. S’han fet centenars (potser milers) d’estudis parcials (sectorialment o territorialment) de detecció de necessitats formatives (per aquestes coses també hi ha subvencions), i sempre des d’algun dels àmbits específics. Res integral, res integrador, res transversal….   si més no fins ara.

Per altra banda, tenim un mercat de treball amb una enorme varietat i complexitat i en que les professions i les competències canvien en pocs anys en bona part dels sectors i ocupacions. Surten nous sectors i ocupacions literalment d’un dia per l’altre en alguns sectors. Pensem en les TICs. Pensem en els community mànager, o en els desenvolupadors d’Apps per a mòbils, o en els dissenyadors de derivats financers que operen en el mercat secundari… millor dit en el mercat quaternari, que potser és on ens portaran.  Estudiar aquesta realitat econòmica de forma continuada requereix de grans esforços i recursos dedicats a l’anàlisi i la diagnosi, un aparell de monitorització integrat dins el sistema de gestió de l’oferta de formació.

Des de la meva experiència en el mon de la promoció econòmica, iniciada a mitjans dels 90, i en diverses (bastantes) administracions i entitats, em permeto hipotetitzar, sense por a equivocar-me, que la planificació integral –entesa com a integració dels diferents subsistemes formatius en un procés únic de diagnosi–> estratègia –> disseny de l’oferta de formació adaptada a la demanda– pràcticament no ha existit en sentit estricte. Ni s’ha pretès. Ni existirà em temo si no hi ha canvis sistèmics al funcionament de l’administració i en les prioritats polítiques. Cada ministeri, cada direcció general, quasi-bé cada servei implicat en produir oferta de formació, té les seves metodologies, les seves classificacions de continguts formatius, les seves normatives, les seves formes de decidir en que es fa formació i com. O de decidir a qui li atorga o a qui no la potestat de fer-la. Hi ha tot un seguit de constrenyiments estructurals que acaben incidint més en l’oferta de formació que la teòrica demanda del mercat de treball.

De fet, la meva hipòtesi és que el principal determinant de l’oferta de formació professional es la demanda poblacional de qualificacions, que no té perquè ser adaptada i proporcional a les necessitats de l’economia: la demanda empresarial de qualificacions. Perquè tal i com estan dissenyades les polítiques de formació professionalitzadora, la seva gestió, ens porta a un major pes de la primera demanda. Sols els darrers anys (posem els darrers cinc) s’ha començat a avaluar amb mínim rigor, per exemple, la inserció laboral dels alumnes de la formació ocupacional. Però una cosa és avaluar-la i l’altra que els resultats d’aquesta determinin la oferta.

Ho deixarem aquí en una pregunta capciosa:  si sòc un centre que fa FO o FC que es mig guanya la vida fent formació professional no reglada subvencionada.. i cobro tant per alumne.. de que em preocuparé?

EINES OPERATIVES PER A LA PLANIFICACIÓ INTEGRAL DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL.

Sols en anys molt recents –però no oblidem que la formació professional no reglada comença als 80!– s’han creat estructures per a posar ordre i concert en aquesta selva que és l’oferta de formació professional, en aquest galimaties de les diferents formacions professionals. Les principals el Instituto Nacional de Qualificaciones (1994), depenent del ministeri d’educació, que des del 2009 està construint (i mantenint) el Catàlogo Nacional de Cualificaciones Profesionales, que es pot consultar a la següent base de dades.

El seu equivalent a Catalunya és el Institut Català de les Qualificacions Professionals (ICQP), i el seu corresponent Catàleg de Qualificacions Professionals també consultable via base de dades. Però a banda d’aquesta base de dades també hi ha la base de dades d’especialitats formatives del SOC

¿duplicitat una altra vegada entre departament de treball i d’educació?.

La feina a fer per a estructurar el conjunt de l’oferta de qualificacions professionals és dura. Una mostra de la complexitat a la que ens enfrontem és que existeixen, actualment,

És manejable fer un plantejament integrador d’adaptació al mercat de treball  d’aquesta enorme quantitat i varietat de formacions, titulacions, i les estructures en elles implicades?. Francament sembla impossible a no ser que hi hagin canvis sistèmics en la definició de competències i objectius entre els actors implicats. No oblidem que el mercat de treball en alguns sectors canvia ràpid. Són necessàries estructures àgils.

Eines per a diagnosis d’adaptació oferta/demanda de qualificacions.

El que si és possible és fer anàlisis parcials i acotats, per exemple d’un territori o d’un sector econòmic. L’oferta formativa l’haureu de demanar a les respectives administracions, la demanda de qualificacions es pot aproximar (sense massa rigor) a partir de les dades d’ocupació del INSS, perfectament territorialitzades fins a nivells municipals i sectorialitzades fins a CCAE a 2 dígits (els municipis de la província de Barcelona tenim dades desagregades a 3 dígits gràcies a la diputació de barcelona).

Per a tal fi us adjuntem unes taules que us poden ser força útils per analitzar les dades que pugueu aconseguir:

  1. Taula amb la taxonomia (famílies) de cicles formatius del Departament d’Educació [+]
  2. Taula amb la taxonomia (famílies i àrees) de les qualificacions del Departament de Treball [+]
  3. Taula (no oficial) de correspondències entre codis de famílies professionals (oferta de qualificacions) i de codis de les activitats econòmiques segons CCAE[2] a 3 dígits (demanda de qualificacions) [+]

POSTDATA: LA FORMACIÓ PROFESSIONAL COM A POLÍTICA SOCIAL

Res de l’anterior tindria importància cabdal si el discurs legitimador de les polítiques actives d’ocupació no fos la creació d’ocupació (lògica econòmica) si no la igualació d’oportunitats (lògica social). Al meu parer –i aquí reconec que puc ser provocador (s’esperen comentaris al post!!)– les PAO i, per tant la FO i la FC, sols tenen sentit actualment –tal com estan dissenyades ara— en tant que polítiques socials d’atenció als aturats i als treballadors, per a que puguin seguir “connectats” al mercat de treball. En tot cas no son generadores rellevants d’ocupació. Una altra cosa és la formació professional reglada mitja i superior, que compleix altres objectius socials més genèrics.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat – Ajuntament de Rubí

—————————

[1] Com es sap des de la sociologia del coneixement o la filosofia de la ciència, la majoria del “sentit comú” que tenim no és més que coneixement expert o especialitzant vell, antic, que s’ha popularitzat o via la formació obligatòria o via els mitjans de comunicació. I com els mitjans de comunicació s’ocupen molt més de l’economia que de la física o el dret, tots tenim molt “sentit comú” econòmic. Si pregunteu a la gent del carrer us sabran explicar moltes mes coses sobre el concepte de “mercat” que sobre el de “massa” o “velocitat”. L’economia, els seus conceptes i teories està incorporada als nostres cervells sense nosaltres saber-ho.
[2] La Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques 2009 es una taula de més de 1500 codis o epígrafs en la que es pot classificar qualsevol activitat econòmica d’una empresa. És la usada a totes les estadístiques oficials econòmiques i a molts dels registres administratius de relació entre administració i empreses (impostos, llicències, etc..). Podeu veure la seva estructura, jerarquia i metodologia a aquesta pàgina de l’Idescat.

%d bloggers like this: