“Opinió Pública, Opinió Publicada”. La ponència del Dr. Gabriel Colomé a la presentació de l’Informe 2016

 

El passat 15 de novembre es va portar a terme la presentació de l’Informe 2016 El Perfil de la Ciutat al Museu Municipal El Castell de Rubí (MMUC).

Per a completar la presentació de l’Informe 2016 de la Xarxa El Perfil de la Ciutat i com a eix conductor de l’acte, l’Ajuntament de Rubí, que va ser seu i organitzador de l’acte, es va encarregar de convidar el ponent, i va voler donar protagonisme als Estudis d’Opinió, com a part important de la investigació social dels municipis. A tal efecte es va demanar la participació a un ponent de luxe, el Dr. Gabriel Colomé, Professor de Ciència Política i Director del Màster de Màrqueting de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els molts càrrecs que ha ostentat al llarg de la seva trajectòria, podem destacar que va ser qui va fundar i dirigir el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO) i que és membre del Consell Assessor del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A més és un reconegut expert en processos electorals, destacant en especial, els de les Eleccions Presidencials dels EUA, recent acabat d’arribar de Washington.

A voltes amb els sistemes d’indicadors

Una recent experiència a l’entorn de la Norma UNE-ISO 37120 “Desarrollo sostenible de las ciudades. Indicadores para los servicions urbanos y la calidad de vida”, ens ha portat a reflexionar a l’entorn  del que suposa el plantejament de qualsevol sistema d’indicadors, i quina ha de ser la visió que podem aportar des de la perspectiva de la gestió municipal i la seva millora.

En aquest sentit són nombrosos i coneguts els “Sistemes d’Indicadors de qualitat de vida urbana”,  plantejats per d’altres tantes institucions i organitzacions a nivell mundial:  des dels GCI (Global City indicators) definits pel Banc Mundial, passant pels Urban Audit d’Eurostat definits per la UE o els UN – Habitat de l’ ONU.

 De tota manera, i sense cap altra pretensió que la de reflexionar sobre el que hauria de ser un instrument d’anàlisi i diagnosi, més que no pas un objectiu en si mateix; semblaria que el sol fet d’existir i estar normativitzat no és raó suficient per adoptar qualsevol sistema d’indicadors que se’ns plantegi, per prometedor que ens sembli el que ofereix en funció de com se l’ha denominat, ni per solvència que ofereixi l’Organisme que l’ha definit.

L’adopció de qualsevol sistema d’indicadors, fa inevitablement necessària una primera reflexió teòrica al voltant del perquè de la proposta, així com també al voltant dels elements conceptuals que s’hi manegen; però encara més en el cas d’un sistema d’indicadors que impliqui consideracions de caire social o que pretengui analitzar les condicions de vida dels ciutadans.

L’acollida a un nou indicador

Molts dels lectors d’estudis sociodemogràfics acostumen a tenir una certa sensibilitat per les persones i una certa animadversió pels números. Aquest tipus de públic no és amant de gràfiques enrevessades que no s’entenen de forma directa. Cal esperar que un col·lectiu reticent a gràfics de difícil interpretació tan sols es mostri receptiu a xifres directes i indicadors senzills. Però no és ben bé així. El seu comportament amb els indicadors mereix ser analitzat.

Emigració: crònica de la realitat esperada

Fa més de tres anys varem reflexionar sobre quina era l’emigració de les persones residents en els municipis del Perfil de la Ciutat.

Les dades ens mostraven que des de l’any 2009, el primer amb dades del padró d’habitants residents a l’estranger, fins al 2011 no parava de créixer any rere any el nombre de persones que havien de deixar el seu país de residència.

Doncs bé, un cop ha passat un temps prudencial hem decidit tornar a fer el mateix exercici i veure quina ha estat l’evolució en els anys següents. Primer de tot, creiem important recordar i fer present novament el que recull el registre administratiu del padró d’habitants residents a l’estranger, que trobareu aquí.

Seguint la línia de l’anterior article, al realitzar un breu repàs pels mitjans de comunicació comprovem com es mantenen els titulars que parlen, remarquen i reflexionen sobre el volum migratori exterior de les persones residents a Espanya.

• La emigración española a Alemania se dispara al nivel de hace 40 años (Font: El País)
• La emigración española en lo que va de crisis (infografía) (Font: El Blog Salmón)
• El flujo de emigración de la población de nacionalidad española aumenta un 15’5% (Font: El Mundo)
• Expatriados por la crisis (Font: El País)

De moment, la primera cerca ens mostra que tot continua igual que ara fa tres anys. Veiem en xifres palpables si es reafirmen les primeres impressions. Modulant la llista de municipis per tal d’adaptar-la a les ciutats membres integrants de la Xarxa del Perfil de la Ciutat en l’actualitat, obtenim els següents resultats:

Les variacions (2009-2014 i 2013-2014) constaten que lluny de disminuir el número de persones que es veuen obligades a emigrar aquest s’ha incrementat de manera notòria. Destaca l’augment, des de l’any 2009, del nombre de persones emigrants de les ciutats de Vic (+116%), Mollet del Vallès (+106%), Rubí (+87%) i Granollers (+83%), sent els tres primers municipis indicats els que també registren un major increment de migracions en l’evolució interanual de 2013 fins a 2014.

La diferència absoluta a nivell de la Xarxa mostra que hi ha 9.410 persones que abans de la crisi tenien la seva residència en un municipi del Perfil i que ara la tenen a l’estranger, passant el número dels 16.544 en l’any 2009 als 25.954 del 2014.

En el següent enllaç, teniu a la vostra disposició quins són els països de destinació de les persones migrades a data d’1 de gener de 2014. França, Argentina, Alemanya, Andorra i Bèlgica, en aquest ordre, són les principals destinacions que han escollit les persones residents en els municipis del Perfil de la Ciutat.

La informació i les dades que surten en el mapa reflecteixen quina és la situació de l’efecte sortida la tendència de sortida els municipis del Perfil a inicis de 2014. Una aproximació a la tendència migratòria la podem trobar en la següent taula. En ella, comprovem com gairebé la meitat dels catalans han emigrat a algun país de la Unió Europea, i prop d’un 17% a un país d’Europa no pertanyent a la UE. Paral·lelament a això, també observem com de les prop de 26 mil migracions registrades, un 44% d’aquestes responen a un procés de retorn als països de naixement. Aquestes, tot i que la informació aquí disponible no permeti ser totalment contundents, es podrien considerar com a conseqüència de la crisi econòmica que provoca que les poques oportunitats laborals del mercat de treball català i espanyol facin retornar als països d’origen a persones que van immigrar a l’Estat Espanyol en plena bonança econòmica. En contraposició, un 47% de les persones nascudes a territori espanyol han hagut de marxar a d’altres països, segons les dades de 2014.

Les dades ens permeten constatar una cosa: que no sabem si, tal i com diuen algunes veus en les darreres setmanes, la crisi ja va de baixada i l’economia està remuntant, però que el que sí és irrefutable és que cada cop hi ha més persones que fins fa poc vivien en un dels municipis del Perfil de la Ciutat i que ara ho fan en un altre país. Digueu-li ‘esperit d’aventura’, digueu-li ‘mobilitat exterior’. La realitat és que les persones cada cop emigren en major número.

Sergio López Ordovás – Grameimpuls, SA
Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Factors d’exclusió i indicadors socials

En altres ocasions hem parlat al bloc sobre l’exclusió social, la pobresa o la vulnerabilitat de la població i de com mesurar-les. Els estudis sobre la pobresa, vinculada tradicionalment a factors de tipus econòmic i posteriorment vinculada a altres factors com la privació a l’accés a determinats bens i serveis posa de manifest les fortes desigualtats socials en aquests àmbits estudiats. No obstant les millores metodològiques aconseguides amb els estudis quan a comparabilitat, quan a mesura de la intensitat o desenvolupant anàlisis més dinàmiques, segueixen basant-se, la majoria dels casos, en la dimensió econòmica. La pobresa és finalment considerada com un factor de risc d’exclusió social. Amb la constatació que en l’exclusió hi intervenen molts altres factors, que és multidimensional i complexe, que sorgeixen nous perfils de marginalitat, es fa necessària la identificació, quantificació i descripció el més dinàmica possible del procés amb una metodologia coherent amb la seva multidimensionalitat: laboral, formativa, familiar i social, etc., de les persones i famílies afectades. Més ampli encara quan s’afegeixen en la conceptualització les dimensions anomenades “subjectives”: aspectes culturals i socials, necessàries per entendre la intensitat i extensió amb que es pateix a nivell individual i a nivell social global. La convivència de tots els perfils en el territori; des de la precarietat o vulnerabilitat fins a l’exclusió social severa. En definitiva la complexitat de mesurar el que conceptualment és complex i sobre el que no hi ha massa consens.

Els autors del treball “La exclusión social en España: un espacio diverso y disperso en intensa transformación” publicat el 2011, van construïr un indicador sintétic a partir d’una batería àmplia de 35 indicadors amb dos objectius: que facilités l’anàlisi de l’exclusió social, identificant les llars que

Cercles de Comparació Intermunicipal. Tenim més feina feta de la que coneixem.

Al darrer article publicat al bloc parlàvem de l’avaluació de polítiques en l’àmbit local arran de la jornada que va organitzar Ivàlua el 3 de juliol passat. Lídia Mallorquí, de l’equip de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, va participar en la taula rodona “L’avaluació a l’Àmbit local: quatre ciutats ens parlen de la seva experiència” i va oferir-nos el recull de les principals aportacions de la jornada, des de la seva experiència com a tècnica en avaluació.

La jornada pretenia conèixer les iniciatives sobre avaluació que existeixen a escala local a Catalunya, recollir els principals reptes a què hem de fer front els ajuntaments si volem avaluar un programa propi i presentar instruments de fàcil adopció, com disseny de programes basats en l’evidència i millora de la disponibilitat de dades.

A partir dels materials de la jornada disponibles a la web d’Ivàlua observem que es va parlar de conceptes com la rendició de comptes, impulsada per necessitat de justificació o per voluntat de millora, la innovació, la transparència i el govern obert, la disponibilitat de dades, la necessitat de recollida d’informació, etc.

Dispersió dels preus de l’habitatge

Més enllà de l’indicador “preu mitjà per metre quadrat dels habitatges” seria interessant disposar de mesures de dispersió. És a dir, conèixer la variabilitat de la distribució dels preus, com aquests són propers o allunyats de la mitjana, com d’homogenis són, etc. Per això, és clar, caldria disposar de tots els valors.

Una forma d’obtenir la distribució dels preus és mitjançant els portals immobiliaris (vegeu al final del post “A tenir en compte”). Per que sigui senzill s’ha obtingut cinc valors dels preus dels pisos. Un és l’anomenat mediana o percentil 50, valor que ocupa la posició central en un conjunt de dades ordenat. Els altres quatre són els valors sota els quals hi ha el 90% dels preus (percentil 90), el 75% dels preus, el 25%, i el 10%.

Entre les variables que determinen els preus hi ha les que tenen a veure amb les característiques del parc de pisos (tipologia de pisos, acabats, antiguitat, …), i altres com la dimensió del municipi, capitalitat de província o comarca o no, distància a Barcelona (entre els de l’AMB), municipi compacte o dispers, distribució dels pisos oferts per barris, etc.

Recursos humans en ciència i tecnologia (RCHT): un indicador d’economia del coneixement

En l’economia del coneixement o un context en què es vulguin posar els fonaments per tendir-hi són molt importants els treballadors que la fan possible. Les economies desenvolupades necessiten persones amb si més no dos nivells d’especialització, d’una banda els propis treballadors que innovin o que explotin els descobriments i els empresaris que ho gestionin. Ambdós grups participen en la creació i utilització de coneixement.

A l’hora d’acotar quins ho són o en formen part hi ha diverses definicions que es podrien aplicar. Una opció són els treballadors altament qualificats relacionats a amb la ciència i la tecnologia, i altra, per exemple els treballadors del coneixement per ocupacions i tasques.

L’OCDE concreta la primera com els professionals en sectors de coneixement, anomenats recursos humans en ciència i tecnologia (RHCT). Aquesta és la que farem servir aquí. Els identifica com els tècnics i professionals científics (nivell 2 de CCO11) i els tècnics i professionals de suport (nivell 3 de CCO11). En sentit estricte també inclou persones que treballen en determinats grups d’ocupació de directius (alguns inclosos en el nivell 1 de CCO11), però degut als nivells de desagregació de la informació disponible tindrem en compte els dos primers grups esmentats.

La realitat de la racionalització bancària

Foto: Banc Nacional de Dinamarca

Ara ja fa més de dos anys varem publicar una noticia que parlava del procés de racionalització que les entitats de crèdit de l’Estat Espanyol havien de portar a terme. Al llarg d’aquella notícia, sobre dades base de l’any 2007, es plantejava que la xarxa d’oficines bancàries estava totalment sobre dimensionada en comparació amb la que existia a la Unió Europea, concretament en la classificació UE-15, quedant Espanya amb un número d’oficines per cada 10.000 habitants que duplicava els resultats globals dels països UE-15, sense que hi hagués cap país que s’apropés a la ràtio espanyola.

Així mateix, en l’anàlisi realitzat en base a les dades dels municipis que confeccionaven la Xarxa del Perfil de la Ciutat en aquell moment, vam observar com també es superava de manera clara les ràtios europees, arribant inclús, com és en el cas de Mataró, a tenir més de 18 oficines bancàries per cada 10.000 habitants en el període comprés entre l’any 2007 i l’any 2009.

Estimem molt la taxa d’atur

Obtenir la taxa d’atur que sigui aplicable a escala local, actualitzable amb freqüència, comparable interterritorialment i que sigui un mètode barat, exclou les metodologies que inclouen una enquesta. Calcular-la a escala local és una quimera sobre la que s’ha anat fent progressos i aproximacions a partir de fonts d’informació registrals.

Ens queden els registres administratius on es puguin recollir variables assimilables a la població aturada i la població ocupada.

Aquest post és un breu exercici de comparació de dos mètodes, aplicats com a exemple a una comarca i un municipi. També s’apliquen a Catalunya per a poder posar-ho en relació als resultats de l’EPA. A partir d’aquest exercici és pot concloure que:

– Els nivells d’atur són força diferents entre funció de la metodologia utilitzada: EPA, Taxes d’Activitat i Afiliació.

– Les fluctuacions són més altes en el cas de l’EPA (l’atur es copsa mitjançant enquesta).

– La posició relativa de cada territori es manté comparant els mètodes aplicats a escala local: les taxes fluctuen de forma semblant.

– La taxa d’atur del municipi estaria aproximadament un punt percentual per sobre la de Catalunya, i unes dècimes de punt per sota la taxa de la comarca.

La tendència d’evolució ha estat similar en els tres territoris, mantenint-se les diferències entre els mateixos. S’ha produït augment de l’atur de juny de 2012 a març de 2013 i disminució de març a juny en 2013. Això darrer ja havia succeït de març a juny de 2012. No s’inclouen les taxes de setembre 2013 atès que pel càlcul d’una d’elles calen dades d’afiliació, no publicades a dia d’avui.

En definitiva una opció seria, a l’hora d’estimar la taxa d’atur local, tenir en compte el diferencial (calculat amb un mètode consensuat) d’aquest àmbit territorial respecte Catalunya. Aleshores si el càlcul de la taxa d’atur més reconegut i estès és el que proporciona l’Enquesta de Població Activa (EPA), a nivell local es podria aplicar el diferencial estimat respecte la taxa catalana que mostra l’EPA.