Refugiats, fronts migratoris i estats del benestar

La premsa d’aquest estiu ens ha delectat amb imatges esgarrifoses de l’èxode d’orient, dels periples de munions de refugiats cap a Europa, algunes de les quals han tingut un efecte assenyaladament colpidor en l’opinió pública, amb cadàvers d’infants surant a les costes de Turquia, que talment podrien ser dels nostres. Ho han estat tant com per accelerar la sensibilització, la mobilització ciutadana i la protesta i, acte seguit, l’atropellada presa de decisions i la proposta d’accions pal·liatives per tal d’auxiliar aquella gent (o rebutjar-la). I el tema no és banal: estem parlant d’un flux migratori que en les darreres setmanes, en clau europea,  ha esdevingut allau de grans proporcions: persones de diverses nacionalitats (principalment sirians, però no només) s’han llançat a travessar la Mediterrània i les fronteres de la UE per tractar de refer les seves vides cercant garantia de seguretat.

L’assumpte, amb un considerabilíssim rerefons ètic, no deixa de plantejar controvèrsies des del punt de vista de la gestió pública (i, per tant, també des del punt de vista estadístic) en temps d’estretors en els països receptors. Aspectes dicotòmics de no fàcil conciliació (per exemple, com s’ha de repartir l’acollida de tal contingent entre els diferents Estats, o entre les diferents ciutats, llocs o institucions europees, alguns dels quals estan suportant alts índex de precarietat social, no resolts) es combinen amb la incertesa de les conseqüències de l’èxode massiu i alhora amb precipitats judicis de valor que sovint inclouen un sorprenent oblit de la memòria històrica més contemporània, on els papers sovint han estat invertits,… i on també s’endevina una mesura diferent pel que fa als extrems de supervivència, pel que fa a la consideració qualitativa dels èxodes. Tan sols hem de recordar l’exili al final de la Guerra d’Espanya (que ja aleshores expulsà cap a l’exterior més de mig milió de persones), o les més properes de Bòsnia o d’Ucraïna; o la forçada diàspora del poble palestí, enquistada en el temps i en múltiples indrets, en camps de concentració esdevinguts autèntiques ciutats al Líban o a Jordània; o la de la meitat de la població de saharauí, arraconada sine die en un cantó fronterer del desert algerià. I, d’altra banda, cal recordar que no fa pas massa mesos que els morts i les pasteres sovintejaven les platges de la riba més occidental de la Mediterrània, també per causa de supervivència, malgrat que aquesta fos provocada principalment i aparent per la misèria econòmica que es viu en les cada cop més atapeïdes ciutats africanes, on la riquesa i els mitjans de producció s’acumulen en poques mans, on hi ha barra lliure per a les màfies i la classe mitjana és quasi heroica.

PROJECCIONS DEMOGRÀFIQUES, UN RISC NECESSARI

El passat mes de setembre la revista Science va publicar un estudi realitzat conjuntament des de la Universitat de Washington i l’ONU. L’estudi, liderat per Patrick Gerland, afirmava que la població mundial arribarà als 9.600 milions d’habitants l’any 2050 i superarà els 12.000 milions al 2100. És a dir, més de 2.000 milions d’habitants del que fins ara estava previst. Segons Gerland, hi ha un 30 % de possibilitats de que aquest creixement de la població mundial s’aturi a partir de l’any 2100 i no un 85 % com havia sostingut Wolfgang Lutz, de l’Institut de Demografia de Viena.

---

Els demògrafs s’aventuren a preveure la futura població d’un territori amb les seves projeccions. Una projecció demogràfica és un càlcul probabilístic del futur d’una població en base a unes hipòtesis. Generalment s’estableixen tres escenaris, determinats per la previsió del comportament d’aquella població en base a unes variables; la fecunditat, la mortalitat i les migracions. Tenim un escenari mitjà o tendencial, que és aquell que segueix la dinàmica demogràfica actual, i dos escenaris més, un baix i un alt, en relació a aquest.

En els darrers 20 anys existia el consens que la població augmentaria fins a arribar als 9.000 milions per després estabilitzar-se i deixar de créixer. Ara aquest nou estudi conclou que la població mundial seguirà estable en les regions més desenvolupades, però augmentarà en les regions més pobres. Segons explica Gerland en el seu estudi, serà clau el futur pes demogràfic de l’Àfrica subsahariana on la manca de control de la natalitat i la disminució de la mortalitat per VIH, contribuiran  al ràpid increment de població.

Un parell de mesos després de fer-se públic aquest estudi, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) va presentar les Projeccions de població 2013-2051 amb escenaris comarcals a curt i mitjà termini per al 2026  i un escenari a llarg termini (any 2051) pel conjunt de Catalunya.  L’estudi preveu una lleugera disminució de població fins a l’any 2018, baixant fins als 7,3 milions d’habitants, seguida d’una recuperació moderada fins al 2026, data en la qual Catalunya possiblement tornarà a arribar al seu màxim històric (7.570.908 habitants), assolit l’any 2012. Malgrat això, també s’afirma que tres de cada quatre comarques tindran menys població que la que tenen en l’actualitat.

A diferència de les esmentades projeccions de població mundial, basades en hipòtesis sobre l’evolució de  l’esperança de vida i la taxa de fecunditat, les projeccions a nivell local ens obliguen a “endevinar” un tercer factor; les migracions. L’evolució de la població catalana dependrà a mitjà i llarg termini del saldo migratori ja que el creixement natural es preveu negatiu fins al 2050.

Segons l’IDESCAT en el seu escenari mitjà,  la immigració seguirà la tendència a la baixa iniciada al 2011 i mantinguda fins a l’any 2018, moment en què hi haurà un punt d’inflexió. A partir del 2026 Catalunya registrarà una immigració de 30.000 persones/any gràcies a la qual arribarà als 8 milions d’habitants al 2051.

Les projeccions de població són una eina bàsica per a la planificació, però el fet que depenguin de hipòtesis sobre migracions pot fer errar la conclusió, més quan aquesta depèn en gran mesura de la conjuntura econòmica del país.  Un exemple d’això és el que va passar en les darreres projeccions d’IDESCAT per a l’horitzó 2009-2018, quan es va preveure que l’onada migratòria es mantindria, donant com a resultat l’errada previsió de 7.915.000 persones per al 2019 a Catalunya.  Certament, és difícil i arriscat donar una xifra futura dels immigrants i emigrants del territori, però d’altra banda imprescindible per realitzar la projecció. Segons l’ONU, actualment hi ha més persones que mai vivint fora del seu país d’origen i la previsió és que aquesta xifra augmenti en el futur.

 

Però potser hem arribat al punt en què ja no és tan important el quant com el com. Les projeccions demogràfiques permeten preveure quina serà l’estructura per edats de la nostra societat. Segons els darrers estudis l’estructura de la població catalana serà similar a la d’altres països europeus. A curt termini hi hauran menys infants, menys joves i més gent gran, i això farà disminuir la població activa, que d’altra banda tindrà el seu gruix en la franja més alta (> 40 anys). L’augment de l’esperança de vida provocarà un envelliment global a llarg termini (més octogenaris, centenaris), un 30,8 % de la població serà major de 65 anys, fet que ens durà a un índex de dependència de creixement sostingut dels mes alts d’Europa. A nivell mundial un 21 % de la població serà major de 60 anys l’any 2050.

Font: Eurostat

És a dir, viurem en una Catalunya demogràficament envellida en un món on la població seguirà augmentant i les migracions seran difícils de preveure. Però això serà bo o serà dolent ? En els darrers anys s’han posat de moda les tesis catastrofistes en vers l’envelliment demogràfic amb arguments com la disminució de la població activa, l’augment de l’índex de dependència, o el perill de l’actual sistema de pensions, i les conseqüències negatives de tot plegat. A l’altra banda de la balança trobem demògrafs com Wofgang Lutz, que proclama en el seu article The truth about aging population , publicat al Harvard Business Review, els avantatges que pot tenir l’envelliment demogràfic amb una planificació a llarg termini que inverteixi esforços en la millora de l’educació: “l’envelliment actiu de la població amb un alt nivell educatiu pot ser un valor i no un problema”.

Un altre demògraf, Julio Pérez Díaz, destaca l´ús abusiu que se n’ha fet de l’envelliment demogràfic per justificar les retallades socials. En un article  publicat al diari El País l’any 2010, ja alertava de l’alarmisme demogràfic i en la mateixa línia que Lutz, afirmava “la clau és la inversió en les persones”. Per a Pérez Díaz, l’envelliment demogràfic és un èxit social conseqüència d’una millora en la qualitat de vida de les persones.

La qüestió és, podem preveure el comportament de 3 generacions futures? Potser no. Però el que si podem fer és planificar a curt termini quins stocks de població tindrem, quines seran les seves necessitats i quin el seu valor. Han de passar encara uns quants anys per esbrinar quina era la teoria correcta, però per si les mosques, invertir en les persones, siguem més o siguem menys, és sempre una aposta segura.

Sandra Álamo Nogueron

Observatori socioeconòmic d’Osona, Creacció

Emigració: crònica de la realitat esperada

Fa més de tres anys varem reflexionar sobre quina era l’emigració de les persones residents en els municipis del Perfil de la Ciutat.

Les dades ens mostraven que des de l’any 2009, el primer amb dades del padró d’habitants residents a l’estranger, fins al 2011 no parava de créixer any rere any el nombre de persones que havien de deixar el seu país de residència.

Doncs bé, un cop ha passat un temps prudencial hem decidit tornar a fer el mateix exercici i veure quina ha estat l’evolució en els anys següents. Primer de tot, creiem important recordar i fer present novament el que recull el registre administratiu del padró d’habitants residents a l’estranger, que trobareu aquí.

Seguint la línia de l’anterior article, al realitzar un breu repàs pels mitjans de comunicació comprovem com es mantenen els titulars que parlen, remarquen i reflexionen sobre el volum migratori exterior de les persones residents a Espanya.

• La emigración española a Alemania se dispara al nivel de hace 40 años (Font: El País)
• La emigración española en lo que va de crisis (infografía) (Font: El Blog Salmón)
• El flujo de emigración de la población de nacionalidad española aumenta un 15’5% (Font: El Mundo)
• Expatriados por la crisis (Font: El País)

De moment, la primera cerca ens mostra que tot continua igual que ara fa tres anys. Veiem en xifres palpables si es reafirmen les primeres impressions. Modulant la llista de municipis per tal d’adaptar-la a les ciutats membres integrants de la Xarxa del Perfil de la Ciutat en l’actualitat, obtenim els següents resultats:

Les variacions (2009-2014 i 2013-2014) constaten que lluny de disminuir el número de persones que es veuen obligades a emigrar aquest s’ha incrementat de manera notòria. Destaca l’augment, des de l’any 2009, del nombre de persones emigrants de les ciutats de Vic (+116%), Mollet del Vallès (+106%), Rubí (+87%) i Granollers (+83%), sent els tres primers municipis indicats els que també registren un major increment de migracions en l’evolució interanual de 2013 fins a 2014.

La diferència absoluta a nivell de la Xarxa mostra que hi ha 9.410 persones que abans de la crisi tenien la seva residència en un municipi del Perfil i que ara la tenen a l’estranger, passant el número dels 16.544 en l’any 2009 als 25.954 del 2014.

En el següent enllaç, teniu a la vostra disposició quins són els països de destinació de les persones migrades a data d’1 de gener de 2014. França, Argentina, Alemanya, Andorra i Bèlgica, en aquest ordre, són les principals destinacions que han escollit les persones residents en els municipis del Perfil de la Ciutat.

La informació i les dades que surten en el mapa reflecteixen quina és la situació de l’efecte sortida la tendència de sortida els municipis del Perfil a inicis de 2014. Una aproximació a la tendència migratòria la podem trobar en la següent taula. En ella, comprovem com gairebé la meitat dels catalans han emigrat a algun país de la Unió Europea, i prop d’un 17% a un país d’Europa no pertanyent a la UE. Paral·lelament a això, també observem com de les prop de 26 mil migracions registrades, un 44% d’aquestes responen a un procés de retorn als països de naixement. Aquestes, tot i que la informació aquí disponible no permeti ser totalment contundents, es podrien considerar com a conseqüència de la crisi econòmica que provoca que les poques oportunitats laborals del mercat de treball català i espanyol facin retornar als països d’origen a persones que van immigrar a l’Estat Espanyol en plena bonança econòmica. En contraposició, un 47% de les persones nascudes a territori espanyol han hagut de marxar a d’altres països, segons les dades de 2014.

Les dades ens permeten constatar una cosa: que no sabem si, tal i com diuen algunes veus en les darreres setmanes, la crisi ja va de baixada i l’economia està remuntant, però que el que sí és irrefutable és que cada cop hi ha més persones que fins fa poc vivien en un dels municipis del Perfil de la Ciutat i que ara ho fan en un altre país. Digueu-li ‘esperit d’aventura’, digueu-li ‘mobilitat exterior’. La realitat és que les persones cada cop emigren en major número.

Sergio López Ordovás – Grameimpuls, SA
Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

La ley Benford y la población de los municipios de España

Si tomamos una fuente de datos basada en números que aparecen en la vida cotidiana, como pueden ser, por ejemplo, el precio de las facturas del gas, los números de las calles de una cierta ciudad o la población de los municipios de España, parece bastante lógico pensar que la aparición de los dígitos del 1 al 9 en estas cifras es totalmente aleatoria. Por esto, si nos fijamos en el primer dígito de todos estos datos cabria pensar que las cifras del 1 al 9 aparecerán en la primera posición un número similar de veces. Sin embargo esto no ocurre así, pues las muestras tomadas del mundo real, aunque puedan parecerlo, no son totalmente aleatorias.

La ley Benford, también conocida como la ley del primer dígito, hace referencia a la frecuencia con la que aparecen, en primer lugar, los dígitos del 1 al 9, en datos de la vida cotidiana. Esta frecuencia viene dada por la función:

donde  es el valor de la cifra en cuestión y es la probabilidad de que dicha cifra aparezca en primer lugar. Así, según la función descrita por Benford la frecuencia de aparición de las cifras del 1 al 9 como primer dígito (en una serie de datos tomados de la vida real) viene dada por la siguiente tabla:

es decir, si tomamos una lista grande de datos, estas cifras empezarán por 1 un 30,1% de las veces, por 2 un 17,6% de las veces y así sucesivamente.

Teóricamente todo esto esta muy bien, pero si tomamos datos reales ¿será cierto que se ajustan a la curva descrita por Benford?

Para cerciorarnos de que esto es así (no sólo de forma teórica) me he tomado la libertad de tomar los datos reales del censo de 2012 del Instituto Nacional de Estadística (INE). Estos datos son públicos y se pueden buscar como “Cifras de población resultantes de la Revisión del Padrón Municipal a 1 de Enero de 2012. Datos por municipios”. Observando los datos de las poblaciones de los 8116 municipios españoles, se tiene que la aparición de las cifras del 1 al 9 como primer dígito viene dada por la tabla siguiente:

A primera vista, parece que los datos reales y los teóricos se parecen mucho, basta comparar la última fila de ambas tablas. Pero puesto que una imagen vale más que mil palabras, para concluir, vamos a comparar gráficamente los datos reales con la curva descrita por la función de Benford.

¡Los datos reales se ajustan de forma casi perfecta a la función descrita por Benford!

Víctor M. Manero
Personal Docente Investigador de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea

Si voleu conèixer més publicacions de l’autor, podeu visitar la seva pàgina web:

https://sites.google.com/site/victormmanero/divulgation

Canvi de cicle?

Fa unes setmanes, l’Instituto Nacional de Estadística feia públiques les xifres oficials del Padró de població corresponents a 1 de gener de l’any 2012. I amb les dades publicades es corroborava quelcom que ja s’intuïa darrerament: s’atura el creixement de la població. I diem s’atura perquè en el cas del conjunt dels municipis que integren el Perfil de la Ciutat encara no es registra una davallada en el nombre d’habitants (tot i algunes excepcions, com veurem més endavant).

Què havia passat fins ara?

Des del tombant de segle, l’augment de la població en el nostre territori ha estat força més intens del que es registrava en anys anteriors: la combinació de l’arribada de població estrangera (amb xifres mai vistes fins aleshores) i el repunt de la natalitat en el mateix període (gràcies a les aportacions de la població estrangera nouvinguda i les dones de la generació “baby boom” que havien retardat el fet de la maternitat) han propiciat que es registrés un màxim del nombre d’habitants en tots els municipis analitzats en els últims anys.

Aquesta dinàmica, però, ha començat a canviar en els últims dos anys: el creixement de la població s’ha atenuat fins al punt que, en el darrer any (2012), aquest creixement ha estat quasi bé nul o bé lleugerament negatiu en algun cas.

El següent gràfic mostra l’evolució de les taxes de creixement interanual de la població dels municipis del Perfil de la Ciutat en el període 1999-2012:

En el gràfic es pot veure com des de l’any 2008 hi ha una desacceleració en el ritme de creixement de la població en la majoria de municipis del Perfil, fins a situar-se en el límit del decreixement l’any 2012 (municipis com Santa Coloma o Vilanova i al Geltrú ja registren taxes negatives). Només dos municipis, Barberà del Vallès i Lleida, registren una taxa de variació de la població superior a l’1% en el darrer any.

Quins motius expliquen aquesta desacceleració del creixement de la població?

Aquest augment de la població dels últims deu anys ha anat associat, com dèiem abans, a l’augment del nombre de naixements i el saldo migratori. En el cas de la natalitat, des del màxim observat l’any 2008 (17.997 naixements per al conjunt dels municipis del Perfil), la xifra no ha parat de decréixer fins a situar-se, l’any 2012, en els 16.286 naixements, un 9,5% inferior a la xifra registrada l’any 2008.

Aquesta minva del nombre de naixements va associada, a la vegada, amb una davallada del nombre de dones en edat fèrtil (entre 15 i 49 anys), provocada pel descens de l’arribada de població estrangera i per una major sortida d’efectius autòctons en edats reproductives que no pas entrades.

Pel que fa a l’evolució del saldo migratori, en línies generals s’observa com, després d’uns anys amb xifres clarament positives (amb més entrades que sortides), novament l’any 2008 marcaria un punt d’inflexió (com és el cas de Mataró, Rubí, Sabadell o Terrassa) fins a situar el saldo migratori en el llindar de la taxa negativa per a l’any 2011. O fins i tot superar-lo.

Conclusió

Les dades a 1 de gener de 2013 ajudaran a corroborar l’argument de si, efectivament, hi ha un canvi de cicle en l’evolució del creixement de la població, si bé tot fa pensar que sí. El decreixement del nombre de naixements i l’aturada de l’arribada de població nouvinguda (sumat als que puguin marxar) fa pensar en taxes de variació negatives en els pròxims anys. El que caldrà observar és cóm els efectes externs (com la crisi econòmica) poden ajudar a mitigar-ho o intensificar-ho.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell

Els altres veïns

Manresa és un municipi que comptava a 1 de gener de 2011 amb 76.589 habitants (INE, 2011). I Barberà del Vallès comptava llavors amb 32.033 habitants (INE, 2011). Aquestes són les xifres de població que recullen els padrons municipals d’habitants, i que després d’un procés de validació, oficialitza i publica l’Institut Nacional d’Estadística (www.ine.es). Aquestes xifres es corresponen al total de veïns que resideixen en aquests municipis en una data concreta (normalment a 1 de gener). Ara bé, hi ha uns altres veïns, que tot i no figurar en els padrons municipals d’habitants (PMH) ni en els recomptes de població publicats per l’INE, formen part del veïnat del nostre municipi: els residents a l’estranger.

Els residents a l’estranger són veïns d’un municipi, de nacionalitat espanyola, que en un moment determinat han canviat el seu lloc de residència habitual d’un municipi espanyol a un municipi de fora de l’estat. Així doncs, són persones que han traslladat la seva residència habitual de Barberà del Vallès o Manresa a l’estranger, ja sigui per motius laborals, d’estudi o de retorn al país d’origen, i no per lleure o per unes vacances llargues.

A partir de l’any 2009, doncs, es posa en marxa el Padró d’Espanyols Residents a l’Estranger (PERE), d’acord amb la Llei 4/1996, de 10 de gener, que va modificar la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local, i que establia que l’Estat havia d’elaborar un registre administratiu on constin les persones que viuen habitualment a l’estranger i que tenen la nacionalitat espanyola (sigui o no aquesta l’única nacionalitat).

Així, des de l’any 2009 tenim registres sobre la població que resideix a l’estranger provinent d’un municipi espanyol, l’últim en el qual s’ha estat inscrit. Les persones que estan inscrites en aquest Padró d’Espanyols Residents a l’Estranger (PERE) es consideren veïnes del municipi espanyol que figura a les dades de la seva inscripció, únicament a l’efecte de l’exercici del dret de sufragi, i no constitueix, en cap cas, població del municipi, tal i com estableix la Llei 4/1996. Així doncs es tracta d’uns altres veïns del municipi, que tot i no constar en el padró continu de població ni residir-hi, poden exercir-hi el seu dret a vot.

Segons el quadre adjunt, podem observar que algunes ciutats com Girona, Lleida o Manresa, registren a 1 de gener de 2011, que un 2% de la població ha marxat a viure a l’estranger, mentre que Barberà del Vallès, Mollet del Vallès, Santa Coloma de Gramenet o Rubí no arriben a l’1%. Per poder interpretar les causes d’aquestes diferències ens caldria un treball més exhaustiu que se’ns escapa en aquest article.

Si ens fixem en l’origen (país de naixement) d’aquesta població (segons dades de l’IDESCAT, 2012) que passa a residir a l’estranger, podem entreveure que en ciutats com Girona (59%), Vilafranca del Penedès (54%) o Vilanova i la Geltrú (53%), qui emigra són majoritàriament els estrangers (retorn al seu país d’origen bàsicament), mentre que en ciutats com Santa Coloma de Gramenet (58%), Barberà del Vallès (56%), Mollet del Vallès (56%), Granollers (55%) o Vic (54%), qui majoritàriament emigra són ciutadans nascuts a l’estat espanyol. En municipis com Lleida, Manresa, Mataró, Rubí, Sabadell o Terrassa gairebé emigren per igual els nascuts a l’estranger i els nascuts a Espanya, tal i com s’observa en la taula que segueix.

Pel què fa a la destinació d’aquests altres veïns, ciutats com Santa Coloma de Gramenet (56%) o Vic (52%) reflecteixen que més del 50% dels residents a l’estranger han anat a països de la Unió Europea. A la resta de ciutats d’estudi, el trasllat de la residència a països de la UE també es majoritari (sense superar el 50%), amb un important flux secundari cap a Amèrica del Sud, a excepció de Barberà del Vallès, on la resta d’Europa és la segona destinació més important darrera del canvi de residència a altres països de la UE.

El Padró d’Espanyols Residents a l’Estranger (PERE) es un registre o font de dades poc exhaustiu, i d’això cal ser-ne conscient. Tot i que l’article 2 del Decret 3425/2000, de 15 de desembre, diu que “els espanyols que resideixin habitualment a l’estranger i els qui hi traslladin la residència habitual s’hauran d’inscriure en el Registre de Matrícula Consular” (que posteriorment s’envia a l´INE per elaborar el PERE), és evident que si un no es registra al consolat quan es troba residint a l’estranger (pels motius que sigui), no constarà tampoc en el Padró d’Espanyols Residents a l’Estranger. Tot i així, és una bona font per a poder calibrar qui emigra (així com poder-ne valorar les causes) cap a l’estranger i quines són les seves destinacions.

Josep Coma, Servei de Plànol i Estadística de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Padrons municipals i microestadística (II): el padró continu d’habitants

Aquest article és una continuació del que varem publicar fa uns mesos, Padrons Municipals i Microestadística (I), i que  continuarem amb articles posteriors.

L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer a la comunitat investigadora, als estudiosos, i als planificadors, la informació que “dorm” a les bases de dades dels padrons continus, així com el seu enorme potencial per a generar coneixement bàsic sobre la dinàmica demogràfica i territorial de les ciutats (i per elevació dels territoris supramunicpals). Coneixement pràctic per a planificar polítiques i gestionar projectes des de les administracions.

L’estadística oficial del padró continu.

Com tots els investigadors socials que no han treballat mai “dins” d’un ajuntament, o que hi han treballat però no han tingut ocasió de “tafanejar” les bases de dades de l’ajuntament “al costat” dels informàtics que les gestionen i les coneixen a fons, la meva idea de les estadístiques de població del padró continu que podíem analitzar era la que té tothom sobre la habitual i estàndard explotació estadística del padró continu.

L’INE/IDESCAT, a nivell d’estadística oficial, sols treu aprofitament estadístic de les següents variables: Sexe, Nacionalitat, Lloc de naixement, Data de naixement, Lloc de residència, Edat,  Relació entre Lloc de Residència i el Lloc de Naixement, a partir del que disposa el marc normatiu del padró continu.

L’estadística oficial es genera sols per aquestes 5 variables, amb escassos creuaments entre elles, a una sola data de tall anual (u de gener), i a una desagregació territorial màxima de secció censal, que vindria a ser unes quantes illes de cases, o moltes illes si són zones de baixa densitat (urbanitzacions, per exemple).

El padró continu, una base de dades relacional.

L’estadística sol generar-se a partir de taules planes: files (individus) per columnes (variables). Per entendre’ns, un full d’Excel o una taula d’Acces. Desgraciadament, la majoria dels que generem estadística no coneixem prou el mòn de les bbdd relacionals i dels sistemes gestors de bases de dades (SMDB)…

La base de dades informàtica del padró continu està gestionada per un DBMS (Oracle habitualment), amb la quasi infinita potència analítica que això suposa. El DBMS pot ser interrogat (queries en llenguatge informàtic), sobre qualsevol aspecte, filtre o condició que ens puguem imaginar. Qualsevol texte, codi o número d’una bbdd relacional pot usar-se com a condició, filtre o base de la pregunta que vulguem fer al sistema. Però en el seu llenguatge: l’SQL o derivats. Per fer doncs anàlisis més aprofundits caldrà treballar doncs amb l’administrador informàtic de la bbdd, que és qui en coneix l’estructura del model de dades (molt complexa) del padró continu i les possibilitats tècniques.

A banda de les 5 variables famoses, la base de dades registra i codifica tots els moviments o canvis en les dades dels empadronats: altes o baixes cap a altres municipis i països (migració intermunicipal), però també canvis de domicili dins del mateix municipi (migració intermunicipal). Un altre codi que es registra és la renovació padronal dels estrangers, obligatoria cada pocs anys des del 2005.

Mes enllà de l’estadística oficial…

L’estadística oficial és de peridocitat anual i de stock o tall a un dia concret (exceptuant el cas de les estadístiques de variacions residencials a partir del que es construeixen les dades de moviments migratoris)  i amb un retard en la publicació d’un any aproximadament. En canvi, l’actualització de les bases de dades del padró continu a nivell de l’ajuntament és pràcticament contínua. L’intercanvi i actualització de dades entre l’INE (que creua les dades dels municipis amb altres bases de dades) i els ajuntaments es fa de forma automatizada i mensual. La nostra experiència és que les dades ja són prou “solides” després de tres mesos de la data de tall, com a molt aviat, doncs s’han d’incorporar les dades que procedeixen del INE, i registres oficials (naixements, morts, etc).

Habitualment, ni a nivell acadèmic ni a nivell de les pròpies administracions, almenys pel que ens consta a nosaltres, no es solen fer explotacions “mes aprofundides” de les bases de dades del padró continu. Si més no, no es publiquen. Però tampoc es fan grans explotacions a nivell “intern”, per a necessitats de planificació o gestió, més enllà de representar les dades sobre el SIG corporatiu intern. Trobem algunes excepcions en algun ajuntament gran Barcelona o Mataró, casos que ens “mostren” la punta del iceberg de les enormes possibilitats analítiques d’aquesta bbdd. Al portal d’opendata de l’ajuntament podem veure un bon aprofitament estadístic de les dades del padró continu; els companys del Servei d’Estudis i Planificació de Mataró, integrants de la xarxa de la que aquest bloc n’és expressió, també fan una bona publicació anual a partir de l’explotació més aprofundida del padró continu.

Una base de dades amb memòria històrica. Anàlisis longitudinals?

Un fet poc coneguts pels investigadors,  i que és d’extrema importància, és que el padró continu es una bbdd que guarda l’històric dels seus registres!. És a dir, puc interrogar a la bbdd sobre la població actual, peró també sobre la població i totes les seves característiques a qualsevol data anterior. Avui, a finals del 2011 podem interrogar a la base de dades per a que ens reprodueixi la  “imatge stock” del dia 6 de Febrer del 2003, o un  “acumulat de moviments” (altes, baixes, migracions, naixements, morts, renovacions padronals d’estrangers) entre els dies 6 de Maig i 3 de Juliol del 2008). Obviament, cada registre-persona o registre-moviment amb totes les variables i codis associats a la persona o el moviment “en aquell moment”.

Tècnicament és possible fer estudis longitudinals de com canvien les persones, les llars, els assentament en les zones, els edificis, els pisos…. Increible!. Encara recordo quan vaig descobrir que la bbdd guardava tot l’historic de tots els canvis en les dades…, li vaig preguntar quatre vegades seguides al informàtic…. No m’ho creia!. Ara sé que si no es fa és o per desconeixment dels potencials interessats (investigadors, però  també els mateixos tècnics i planificadors municipals i de les altres administracions) o per la complexitat tècnica de l’extracció de la informació i el seu al cost en recursos humans dels departaments de informàtica (sempre sobrecarregats de feina). Cal treballar costat a costat amb l’informàtic administrador de la base de dades i el funcionari responsable del manteniment del padró, i millor que aquests tinguin experiencia llarga en el padró per controlar canvis que s’hagin produït en la manera de registrar les dades, en els codis determinats per l’INE o altres modifiacions tecnico-administratives que poden dificultar la interpretació correcta de les estadístiques produides.

Així doncs, la base de dades conté també tota la informació padronal de les persones que han viscut al municipi en un moment donat i i ja no hi viuen, per defunció o per canvi de residència. Ens permet viatjar cap el passat. La “historicitat” té però una limitació temporal: l’any en que es va iintroduir el padró a l’ajuntament en un DBMS comme il faut, en algun moment lleugerament posterior  al 1996 (inici del padró continu). En el cas de l’ajuntament de Rubí aquest moment va ser a mitjans del 1999. A Rubí podria retrocedir, posar la lupa a qualsevol moment de la darrera dècada, una dècada apassionant pels enormes canvis demogràfics i territorials.

Estudiar estructures de llars?.

Habitualment també es treballa l’estadística de número de persones empadronades al mateix be immoble (per exemple, per a detectar pisos patera). Però tècnicament pensem que seria possible analitzar les estructures de les llars a partir de la construcció de tipologies a partir del nombre de persones cohabitants, el seu sexe i edat. I també els canvis en aquestes estructures per canvis en el lloc d’empadronament dels seus components al llarg del temps, fet que no es pot fer en cap altra font estadística a nivell municipal, doncs els censos són dades de stock.

Una bona notícia: l’actualització de la variable nivell d’estudis.

Una de les variables obligatòries de la que  no se n’ha fet fins ara cap aprofitament estadístic a nivell d’estadística oficial  és el nivell d’estudis dels empadronats. Com figura al marc normatiu, és obligatori recollir el nivell d’estudis acreditat del veí. Peró els veïns no van a actualitzar les seves dades cada cop que adquireixen un nou nivell educatiu. Per tant, es una variable tremendament desactualitzada… fins ara. Segons explicacions del funcionari responsable del padró continu al meu municipi, des de finals del 2008 l’INE creua les dades del padró continu amb les dades del ministeri d’educació i, a partir d’aquí envia als ajuntaments les dades actualitzades. Caldrà doncs fer algunes explotacions per a veure el nivell i fiabilitat d’aquesta dada, que seria de gran interès per la seva correlació amb la classe social o l’estatus de les llars.

Una base de dades amb detall geogràfic il·limitat.

Com ja varem comentar al anterior post sobre microdades, almenys en els ajuntaments mitjans i grans, amb prouta infrastructura informàtica, l’identificador (ID) de la persona està associat informàticament al ID de la referència cadastral del be immoble en el que resideix. Com també hi estan relacionats el ID dels vehicles que paguen llicència en aquell municipi, o els IDsi de les transaccions fiscals d’aquella persona, i d’aquella llar (si acceptem l’equivalencia entre “llar” i persones residents al mateix “be immoble”) amb l’ajuntament.

L’associació entre el ID del habitant i el ID del be immoble fa que puguem combinar les dades del padró continu amb qualsevol capa de dades geogràfiques i fer-ne anàlisis creuats, com ja s’ha comentat en altres posts.

L’assoaciació entre dels dos elements anteriors amb objectes fiscals, particularment els cotxes de la llar/immoble, dels que es tenen totes les dades al padró de vehicles (model concret, potència, cavallatge), i que correlaciona fortament amb la classe social o l’estatus, obra una nova dimensió als estudis de classe social, status, desigualtats, mobilitat etc…

Però aquesta ja és una altra història…., que abordada des de les tècniques del data mining obre unes possibilitats als investigadors que donen vertígen.. Per exemple, ¿es poden aplicar tècniques de scoring per a assignar clacular probabilitats de frau fiscal, de la mateixa manera que s’apliquen les tècniques d’escoring creditici des de fa ja dècades?. Les empreses d’aquests tipus de software així ho afirmen en la seva argumentació comercial. I de ben segur en administracions superiors  s’empren. 😉

L’emigració com a sortida, una realitat a Catalunya

En els últims mesos s’està vivint un augment de la sortida de persones cap a altres països, amb la conseqüent pèrdua de capital humà que això implica. Aquests moviments, a més, tenen dues vies de sortida:

1) Persones nascudes a Catalunya i Espanya que decideixen sortir de l’Estat espanyol per buscar feina en altres països a causa de l’atur i les perspectives econòmiques futures.

2) Persones immigrants que han decidit retornar als seus països després d’haver-se establert en les nostres fronteres o busquen sort en un altre país de destí.

En els últims mesos hem pogut llegir moltes notícies que feien referència a aquest fenomen, que mencionen casos de professionals qualificats que han de marxar d’Espanya i Catalunya, el de joves amb formació que no troben sortides laborals o bé que no s’adeqüen a la seva capacitació, o inclús d’altres casos que han aprofitat l’avinentesa per apropar-se en complir les seves fites professionals. L’informe Generació JESP (Joves emigrants sobradament preparats) ens aporta algunes dades que ajuden a entendre les motivacions de les persones, en general, i dels joves en particular, per sortir del paraigües familiar en la cerca de una oportunitat laboral que es mostra difícil si es queden a Catalunya o Espanya. Dades significatives que parlen d’aquest fenomen les trobaríem en que:

• Un 73% dels arquitectes es planteja emigrar (Font: Sindicato de Arquitectos)

• El 68% dels joves vol emigrar per trobar una sortida laboral digna (Font: Avalot.cat, Generación JESP)

• Argentina i Brasil es mostren com països de referència per l’efecte del seu creixement econòmic (diari Público, 28/04/2011, “Los españoles vuelven a emigrar por la crisis”).

• En el primer trimestre de 2011, Espanya va registrar una sortida neta de població de 26.442 persones (Cincodias.com, 01/07/2011, “España registra ya más emigrantes que inmigrantes a causa de la crisis”).

• Hi ha un 44% de subocupació entre els joves (Avalot.cat, Generación JESP)

• Les previsions de l’INE indiquen que es perdrà població, de fins a mig milió, en una dècada (El Pais, 05/11/2011, “Somos emigrantes viajados”).

Per contrastar si aquesta realitat s’ha deixat notar també en els municipis que conformen el Perfil de Ciutat, hem analitzat quina ha estat l’evolució migratòria en els últims 3 anys, per tal de veure si s’han experimentat increments i en quina mesura. Les dades utilitzades provenen del padró d’habitants residents a l’estranger de l’Idescat.

En la següent taula presentem els resultats per cada municipi, més l’agregat de la Xarxa, així com els experimentats en la totalitat de Catalunya.

A tots els municipis comprovem que s’ha donat un notori increment en les taxes de variació, sent en la majoria de casos superiors en els anys 2010-11 que no pas entre els anys 2009-10. Les variacions entre el 2009 i el 2011 comprovem com arriben fins gairebé el 25% en els casos de Mataró o Vic, situant-se el valor promig dels municipis de la Xarxa en un 15’1%.

En aquest enllaç, podrem observar quins són els països de referència de les persones migrades a data d’1 de gener de 2011. França, Argentina, Andorra, Alemanya i Suïssa, per aquest ordre, han estat els països que més han escollit les persones que han decidit emigrar.

Aquestes dades, però, recullen tot l’efecte migratori de sortida, sense discriminar si es tracta de persones que tenen Espanya com el seu país d’origen, o si bé es tracta de persones amb un país d’origen diferent i retornen a aquest o es traslladen a un altre país diferent com a conseqüència de la situació econòmica. En la taula que segueix a aquestes línies podem entrar en més detall sobre la tipologia de migració que ens trobem.

Més de la meitat de les sortides, un 55%, han estat cap a Europa, sent els principals destinataris els països de la Unió Europea, i en menor mesura els de la resta d’Europa. Per altra banda, les persones nascudes a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol suposen un 52% de tota l’emigració en les dades de l’any 2011, havent marxat en un 66% dels casos a un país europeu, en un 46% dels casos a un país de la Unió Europea i un 20% a altres països d’Europa.

Com podem observar, la situació econòmica i social actual està motivant un major número de sortides de les nostres fronteres cap a altres països, principalment de la Unió Europea. Un fenomen que es tradueix en pèrdua de capital humà, i a més, en molts casos, es tracta de persones amb un grau de coneixements i titulacions elevades, suposant un perill de cara al futur de l’economia catalana i espanyola, perill amb un nom conegut com és la fuga de talents.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Projeccions demogràfiques, incertes en part

Una de les responsabilitats dels polítics consisteix en decidir en quines infraestructures cal invertir i, a l’hora de fer inversions, diversos aspectes han de ser considerats; vida útil de la infraestructura, cost, ubicació i usuaris potencials en serien uns exemples. Triant aquest últim exemple, usuaris, s’ha de tenir en compte que, des que es contempla fer la inversió fins a que la infraestructura és inaugurada, ha passat un temps, sovint anys, i cal haver fet la inversió en funció de la població del dia de la inauguració (i futura) i no pas del dia en què es va valorar la viabilitat del projecte. Calia, doncs, disposar d’una estimació de la població futura.

L’encert absolut en la població estimada d’un municipi, ja no pas a deu anys vista sinó a un termini de cinc anys vista, a part de ser impossible, no és indispensable. Una projecció de població conté multitud de dades; unes tenen un grau d’encert veritablement elevat i d’altres tenen minses possibilitats de ser encertades amb un interval acceptable. De la projecció demogràfica de Manresa, a l’igual que la de moltes altres ciutats, es desprèn que, en deu anys, el nombre de persones de més de 85 anys augmentarà entorn un 33%. Aquesta dada pertany al grup de dades d’elevada capacitat de ser encertada. Conseqüentment, si a dia d’avui les infraestructures per la gent gran estan en sintonia amb la seva demanda, en tan sols una dècada hi haurà un dèficit d’infraestructures del 33%. També es troba dins el grup de les dades d’elevat encert la població que cursarà ESO l’any 2020. Com que el gruix dels alumnes que faran primer d’ESO l’any 2020 van néixer l’any 2007, aleshores ja podem saber els alumnes de primer. De la mateixa manera sabrem els de segon, tercer i quart d’ESO. A partir d’aquí, tan sols cal comparar les places disponibles als instituts amb la població que s’estima que cursarà ESO i Batxillerat i es sabrà si, en el futur, calen nous instituts o bé si algun d’ells quedarà mig buit.

Un tema d’elevada incertesa és el de les llars d’infants. Una llar d’infants que s’inauguri l’any 2016 estarà plena (o buida) de nens que naixeran els anys 2010, 2011 i 2012. Encertar la població que ha de néixer pot ser difícil, però encertar-la en un context en el qual no es sap si al llarg dels propers anys vindrà gent o en marxarà, resulta una quimera. Dos prestigiosos instituts d’estadística preveuen dades amb signes contraris. L’Instituto Nacional de Estadística preveu que marxaran de Catalunya 73.000 persones al llarg dels propers deu anys; l’Institut d’Estadística de Catalunya preveu, per contra, que n’arribaran 144.000 persones.

 Davant tanta incertesa, els tècnics hem de seguir fent projeccions demogràfiques però hem de saber explicar a quin grup pertany cada dada i, a partir d’aquí, el polític decideix.

 

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa