L’enganyifa de la piràmide de la població

Una piràmide de població és un histograma doble simètric que representa l’estructura per edat i gènere d’una població. L’eix d’ordenades és únic i recull les edats. L’eix d’abscisses és doble i recull el contingent de dones a la dreta; i el d’homes a l’esquerra. Es tracta d’una forma molt comú de representar gràficament la població segons edat i sexe i té la virtut que la seva interpretació és d’allò més senzilla. Les piràmides de població permeten, d’un sol cop d’ull, entreveure l’evolució passada, l’estructura actual i la tendència futura d’un col·lectiu.

Un tema interessant, que gairebé és inèdit, és debatre la forma ideal que ha de tenir la piràmide de població. El debat deu ser superflu ja que sembla que existeixi un cert consens en que la piràmide de població ha de tenir forma triangular. De fet, es tracta d’un tema que els polítics sempre han ignorat. Ningú no s’atreveix a definir la silueta ideal i les polítiques destinades a perfilar el contorn de la piràmide de població no han estat nombroses. La més popular ha estat la del fill únic a la Xina, però aquesta política anava més orientada a contenir el nombre d’habitants de la població que no pas a obtenir un impacte en la silueta de la piràmide.

Ja el nom d’aquest tipus de representació gràfica, ‘piràmide’, és tendenciós i el propi nom deixa entreveure que el més normal és que la base suporti la resta de l’estructura. Qualsevol silueta no piramidal de la piràmide de la població sembla anormal.

Tot l’espectre polític es posa d’acord en que la silueta ha de tenir forma piramidal. Per una banda, una proclama de base dels conservadors, desafiant les matemàtiques, és créixer econòmicament fins a l’infinit. Per altra banda, una hipòtesi de partida dels progressistes és la negativa a que ni l’estat ni ningú coaccioni la llibertat de les persones en termes de reproducció. Un principi i altre condueixen amb diligència a una estructura piramidal.

A nivell de cohorts, també existeix consens unànime: Cal perpetuar l’estructura demogràfica piramidal. Suposant que tothom presenta un comportament d’homo economicus, resulta que el col·lectiu de la gent gran vol que el col·lectiu de la població activa sigui prou nombrós com per assegurar la integritat de la seva pensió. La població activa vol que el seu col·lectiu sigui ben nombrós; d’aquesta manera, les pensions que han de ser sufragades per ells seran menors puix toca pagar menys per cap. I els infants, si paressin per un moment de jugar i d’estudiar i es dediquessin a pensar, arribarien a la conclusió que, per anar bé, han de ser més nombrosos que les generacions de sobre i menys que els de sota.

No deixa de ser cert que mentre l’indicador acceptat com el millor mesurador del benestar d’una societat sigui el PIB (Producte interior brut) i no pas el FIB (Felicitat interior bruta), caldrà seguir postulant per una piràmide ben unflada a la zona d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys. Atès que l’esperança de vida actual de Catalunya no és pas de cinquanta-un anys sinó que és de 81,7 anys (78,7 homes, 84,6 dones), apostar per una estructura de la població unflada entre els vint-i-cinc i cinquanta anys implica que s’ha d’apostar per a que les generacions inferiors apareguin més plenes que les superiors. S’està advocant, doncs, per un creixement continu de la població fonamentat en que les cohorts de base apareguin plenes, amb la perillositat que els jocs piramidals presenten. Mentre l’estat prohibeix els jocs piramidals, ell en practica un, la jubilació, que és la política estrella de l’economia del benestar.

Es coneix com a joc piramidal o estafa piramidal l’esquema de negocis basat en que els nous participants generen els beneficis dels participants més antics. El nom de piràmide es dóna perquè la base suporta l’estructura. En aquest joc, es requereix que el número de participants nous sigui major que el dels existents. Les piràmides són considerades estafes. Un joc piramidal funciona mentre existeix quantitat suficient de nous participants. Quan la població de possibles participants es satura, el benefici dels participants originals disminueix i molts participants acaben sense benefici malgrat haver finançat els guanys dels primers participants. Es tracta d’un tipus de sistema il·legal. L’únic joc piramidal legal és el de les jubilacions.

Els ecologistes cultes, que no pas els ecologistes d’oportunisme, conscients que els recursos que ofereix el planeta són finits i que la superpoblació els exhaureix, advoquen per una fisonomia rectangular de la piràmide de població. Es pot argumentar que no es tracta d’un tema del perfil de la piràmide sinó que es tracta del volum de la piràmide (del contingent total de persones), però una cosa porta l’altra. Una estructura piramidal porta inexorablement, amb l’esperança de vida actual, a un volum de població insostenible. És per això que en el número 41 de la prestigiosa revista Ecologia Política, el mestre Joan Martínez Alier clama ‘Amaos más pero no os reproduzcáis tanto’.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa

Advertisements

One Response to L’enganyifa de la piràmide de la població

  1. Xavier Muñoz ha dit:

    Sobre les enganyifes piramidals

    Llegint les línies del post llançat per en Ramon Culleré sobre “L’enganyifa de la piràmide de població”, pot semblar d’entrada que algú hagi imposat aquesta forma de representació gràfica per alguna raó sospitosa, obscura o, com ell diu, tendenciosa. La piràmide no és res més que un mètode gràfic per representar la distribució de les persones per grups de sexe i d’edat d’una comunitat i la permet descriure. De representacions gràfiques dels estadístics de la població hi poden haver d’altres, malgrat aquest és el més emprat per la seva claredat. Dubto que a l’hora de crear aquest mètode gràfic s’hi orquestrés cap intencionalitat amagada. Tampoc, d’antuvi, que hi hagi d’haver cap consens en com ha de ser la forma resultant de tal mètode. Se’n diu piràmide perquè, molt probablement, quan es començà a aplicar, la major part dels resultats de les descripcions de les diferents poblacions donava una distribució piramidal. En realitat però es tracta d’un histograma de doble entrada, que en alguns casos no dibuixa netament una piràmide (vegeu, p.e. el seu ús per a comunitats locals), i no per això se la considera necessàriament “anormal” a la població representada. Per tant, el mètode en si no reporta cap enganyifa, sinó tan sols un recurs per entendre quina es la seqüència de substitució de les diferents cohorts en un determinat moment i poder albirar comportaments futurs. En tot cas serà enganyifa la utilització que d’aquell mètode se’n faci.

    Tampoc és cert que sigui “gairebé inèdit” el debat sobre la forma que ha de tenir la piràmide de població, en el debat sobre el desenvolupament i/o la sostenibilitat. Es tracta d’un tema àmpliament tractat -almenys en el context de la Geografia quantitativa-, i no només estudiat per separat sinó, per exemple, en la discussió sobre el mètode del rank size aplicat a un possible càlcul dels hinterlands o sistemes de ciutats i del seu creixement. Les reflexions al respecte del Prof. Horacio Capel són de principis dels 70, originaris de treballs anteriors sobre el què havien escrit altres geògrafs de l’escola quantitativa anglosaxona (Christaller, Berry o porteriorment Beavon). Més recentment hi ha interessants treballs de l’òrbita del Centre d’Estudis Demogràfics (Devolver, Esteve, 2004) en els quals s’expressa la introducció d’elements d’aleatorietat en el comportament dels sistemes poblacionals.

    Tampoc és nova la forma de tipificar les poblacions segons la forma resultant d’aquells histogrames. La forma “primate” o de piràmide perfecta de les societats de l’anomenat Tercer Món, davant de les formes “aguitarrades” de les societats en creixement que han sofert alguna guerra o catàstrofe (com les que descrivien la dels països europeus després de les guerres mundials), o la rectangular de les societats envellides (fins i tot de piràmides invertides) on les cohorts de més edat eren comparativament més nombroses; possibilitats que ja ens inculcaven en les classes de geografia humana o social o de demografia a la Facultat.

    No és un debat nou, per tant.

    En tot cas, el que podria ser aparentment novedós és un suposat debat sobre la forma piramidal com a model ideal o tendencial irrefutable o no de l’evolució de l’estructura de la població, quan especialment s’aplica als aspectes de finançament públic o manteniment de l’estat del benestar (dels països del nord), sense tenir en compte el creixement del nombre absolut de persones i les seves implicacions en la sostenibilitat a escala planetària. És obvi que llavors no ens valen els percentatges i sí més, en canvi, les xifres absolutes, per tal com, un escenari sense guerres i guanyant pas a pas la partida a les malalties més mortíferes (ho foren i ho estan sent les diferents pestes, el còlera, la tuberculosi, la malària o diferents formes de càncer), ens aboca a una proporció malthusiana del creixement i, per tant, a l’exhauriment dels recursos, àdhuc els alimentaris, i conseqüentment a una forma d’autodestrucció. Tampoc trobo que aquest sigui un debat nou i que les prèdiques des dels corrents de l’Economia acadèmica (ara tan lligats als preceptes de la sostenibilitat) hagin descobert res de nou a debatre, per exemple en la necessitat de posar coto al boom de natalicis a països emergents, com de la Xina, la Índia o Indonèsia, o d’africans, com Nigèria o Sud-Àfrica, on sembla que la gent “s’estima massa”. D’aquí la necessitat que en aquelles representacions i en els seus contrastos es compti més amb els resultats absoluts i macros dels actes d'”amor” mundial, perquè en un supòsit de creixement desbocat sí importa el número i l’espai que ocupen. Per tant, resulta inapropiat elevar a dogma la necessitat de mantenir a ultrança una estructura piramidal amb una base cada cop més ampla (de fer seria imposar un comportament demogràfic del tercer món!), però tampoc tinc per segur que la solució sigui anar-hi exactament en contra.

    Nogensmenys, els models tendeixen a menystenir les excepcionalitats sobre el creixement, com les guerres o les plagues, que, malgrat la democratització i els avenços en el sector de la salut pública, segueixen mediatitzant l’evolució demogràfica així com d’altres relacionats amb els canvis culturals i del consum que incideixen significativament sobre el comportament de les persones, molt en especial en l’estructura de la reproducció, i que han actuat habitualment com a agents clarament inhibidors. Tampoc han previngut fins ara les afectacions dels traspàs d’habitants entre territoris, que altera les projeccions, però que ajuda, de fet, a l’estabilització i/o creixement de la natalitat i, per tant, a solucionar in extremis la tendència a la inversió de la piràmide.

    Molt curiosament en un seminari celebrat recentment en l’àmbit de la UIMP, a Barcelona, sobre “Visions i previsions…”, es lligava d’alguna manera la crisi financera amb el creixement de la població. Una insigne demògrafa advertí que els efectes del crack del 29 es van estroncar a causa de l’esclat de la II Guerra Mundial, en virtut o per desgràcia de la qual, al seu acabament i donat d’altíssim nivell de destrucció, tot estava per fer a Europa, fins hi tot la recuperació de l’estructura demogràfica d’aleshores… A tots se’ns va posar els pèls de punta imaginant que l’actual crisi s’hagués de solucionar en el marc d’una nova conflagració mundial o d’un gran cataclisme.

    D’altra banda, la discreta inversió en l’erradicació dels mals del Tercer Món ha dut a pensar que no només és que hi hagi desinterès comercial, sinó, ans al contrari, que hi ha un gran despropòsit en mantenir controlades les possibles “bombes” demogràfiques mitjançant el manteniment de les pandèmies naturals que tradicionalment ha flagel•lat aquells pobles. Hom també hi va veure mans negres en el moment de l’aparició del SIDA a Àfrica, en relació a la disminució de la seva potencialitat demogràfica. De fet, la contenció demogràfica és una política que té relació amb el manteniment de l’status quo mundial. Una significativa disminució de la malària a Àfrica, per exemple, és el que podrà mantenir el creixement de la població fins al darrer quart del s. XXI, a la par que el possible enlairament econòmic d’aquells països.

    La mateixa professora va afegir que els demògrafs estan treballant sobre la hipòtesi que la població mundial tocarà sostre entre 2065 i 2070 i després decreixerà. A Europa creixerà encara fins al 2025, i a partir de 2075 només ho farà l’Àfrica Subsahariana. Els que visquin llavors ja ens comprovaran les piràmides, si les han fet amb l'”amor” apropiat; i si aquelles ja no ho són tant de piràmides, albirant-se, per tant, en aquest camp, una espècie de teoria dels vasos comunicants, on el manteniment de l’estat el benestar i les economies es rectificaven per mitjà de la relació entre diferents territoris, com en el cas dels sistemes de ciutats. Però això és obvi que no s’aguanta indefinidament… I, sí, en realitat, a la fi, és cosa de volums i no només de formes.

    En qualsevol cas, un possible debat estadístic no acabaria aquí -només en els números-, sinó en aspectes com el manteniment d’un estat del benestar del nord a costa d’un estat del malestar al sud (o la inexistència de cap estat al sud, i a la llarga en el nord), o en els desequilibris interns de les societats on la distància entre rics i pobres és cada cop més acusada i aprima perillosament la franja de les classes mitjanes fins al punt d’augurar la seva pràctica desaparició… Però això ja és matèria per a un altre post!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: