Quant s’acosta una campanya electoral els mitjans de comunicació i centres d’estudis públics ens bombardegen d’enquestes per conèixer la intenció de vot. Aquestes tenen l’objectiu de donar un pronòstic sobre que passarà el dia oficial de les eleccions. Si les observem totes com a conjunt podem extreure’n i conèixer quines són les dinàmiques que es repeteixen i, per tant, ens permeten parlar de la tendència de vot per a cada partit.
Però la intenció de parlar de les enquestes electorals és perquè la gran majoria de persones, i absolutament tots els mitjans de comunicació i tots els partits polítics, llegeixen totes les enquestes com si aquestes fossin i s’haguessin dissenyat metodològicament igual. No tots els sondejos electorals són iguals. No tots representen de la mateixa manera l’univers o població d’anàlisi (en el cas de les enquestes electorals es refereix al conjunt de la població cridada a votar), no totes les enquestes determinen o tenen el mateix marge d’error, i no totes tenen el mateix nivell de confiança i grau d’homogeneïtat.
A part, hi ha altres elements de les enquestes electorals que no es determinen per qüestions estadístiques o una visió d’investigació quantitativa, sinó que es determinen sota criteris qualitatius i interpretables, com són l’anomenada “cuina” i de quina manera es formulen determinades preguntes als entrevistats.
L’objectiu d’aquest article és destacar els elements més importants en el disseny metodològic d’aquest tipus d’enquestes, ja que aquests són els que determinen, o haurien de determinar, la seva interpretació posterior. Dels diversos elements, i per no cansar al lectors, en destaco quatre: l’elecció de la mostra, el disseny del qüestionari, com formulen els entrevistadors les preguntes i l’anomenada “cuina”. D’aquests, tres són controlables i normalment consultables per tenir en compte alhora d’interpretar els resultats. Un d’ells, la manera com es formulen les preguntes als enquestats, no la podem conèixer de cap de les maneres, tot i que es pot determinar si es dirigeixen o no les respostes.
Evidentment hi ha molts altres elements que es poden destacar, però quan parlem de la interpretació d’enquestes electorals, considero que aquests són els més rellevants. Segurament una persona més avesada a l’estadística, la metodologia quantitativa i el disseny d’aquest tipus d’enquestes en destacaria d’altres.
A. L’elecció de la mostra: marge d’error i la grandària de la mostra.
La mostra és el conjunt d’individus o elements d’una població, triats per obtenir informació sobre el conjunt de la població i, sota determinades condicions, poder-la generalitzar a la resta de la població. La mostra ha de ser part de l’univers o població d’estudi i de grandària proporcionada a l’univers. D’aquesta manera, es diu que la mostra ha de ser equilibrada, és a dir, que aquesta s’assembli a la població d’estudi.
Així, per fer una enquesta necessitem definir la nostra mostra. Aquesta pot ser més gran o més petita (entrevistarem a més o menys persones) depenent del marge d’error que estiguem disposats a admetre. L’error mostral és el grau d’exactitud o precisió que els investigadors estan disposats a acceptar en la lectura dels resultats finals.
Per tant, en una enquesta electoral on normalment s’utilitza un mostreig aleatori simple, depenent l’error estadístic que vulguem assumir, la mostra serà més o menys gran:
Observant el quadre veiem que no serà el mateix analitzar els resultats d’una enquesta amb una mostra de 400 unitats, que una de més de 2.000. Així, si una enquesta amb més de 2.000 unitats pronostica un resultat d’intenció directa de vot del 20%, l’error estadístic associat indica que la lectura que hem de fer és un rang del 18% al 22%. Si algú intenta llegir l’enquesta al seu favor, és a dir, dient que la intenció directa de vot pot ser del 22%, s’estaria equivocant ja que, estadísticament, aquest increment podria ser purament casual i explicable en termes de marges d’error.
B. Disseny del qüestionari: com plantegem les preguntes?
La manera en que es formulen les preguntes en un formulari pot afectar les respostes o evitar respondre algun tipus de qüestió. Per exemple, fa poc repassava una enquesta on una pregunta deia: Tenint en compte el context del país les retallades són inevitables, quines creu que no són assumibles? Tal i com està plantejada aquesta pregunta, la resposta donava opció a dir si eren més assumibles retallades en educació, sanitat… però no donava l’oportunitat d’expressar que no s’havia de retallar i si l’entrevistat pensava que hi havia alternativa. També és habitual dirigir respostes depenent l’ordre de les preguntes.
C. La manera com formulem les preguntes als enquestats: l’equip d’entrevistadors.
En parlaré poc perquè és difícil de controlar i demostrar, però cada equip d’entrevistadors ha de saber i tenir ben clar tres màximes alhora de fer enquestes: repetir les preguntes de forma literal (tal i com estan formulades al qüestionari), realitzar aclariments a les preguntes sense influir en les respostes i registrar les respostes de l’entrevistat de forma literal.
D. L’anomenada “cuina” en les enquestes electorals.
La “cuina” és el que es coneix com la manera en què els investigadors que realitzen una enquesta electoral transformen la intenció de vot en un pronòstic d’escons per a cada partit. Aquest mètode consisteix en realitzar altres preguntes al qüestionari sobre valoració de candidats, record de vot en altres eleccions, simpatia per un partit polític, autoubicació ideològica, etc. Aquestes preguntes, més l’anàlisi de l’evolució del comportament electoral de la població d’estudi i l’experiència i percepció de cada equip investigador, s’acaba traduint en aquest pronòstic de diputats. Podríem dir que en aquest cas cada centre d’estudis té la seva fórmula, de manera que la dita “cada maestrillo tiene su librillo” respon al que fan aquests equips d’investigació.
D’aquesta pinzellada sobre les enquestes electorals considero que el més important és que ens fixem, com en tota enquesta que analitzem, en la grandària de la mostra i el seu marge d’error, ja que aquest error estadístic ens permetrà llegir els resultats en un rang, no de manera absoluta com fan els mitjans de comunicació i els partits polítics. Si els resultats estan molt igualats, serà difícil determinar un guanyador si tenim en compte els errors mostrals, però els titulars de la premsa es tiraran a la piscina.
Albert del Amor Parramón
Consultor i formador a Focus CM, consulting and management
@delamoralbert
Tradueix al castellà
Tradueix a l'anglès
Tradueix al francès
Tradueix a l'alemany
El Perfil de la Ciutat 
[…] una part de l’article, si el voleu consultar complet hi podeu accedir al següent enllaç: Perfil Ciutat Quant s’acosta una campanya electoral els mitjans de comunicació i centres d’estudis públics […]