Refugiats, fronts migratoris i estats del benestar

5 Octubre 2015

La premsa d’aquest estiu ens ha delectat amb imatges esgarrifoses de l’èxode d’orient, dels periples de munions de refugiats cap a Europa, algunes de les quals han tingut un efecte assenyaladament colpidor en l’opinió pública, amb cadàvers d’infants surant a les costes de Turquia, que talment podrien ser dels nostres. Ho han estat tant com per accelerar la sensibilització, la mobilització ciutadana i la protesta i, acte seguit, l’atropellada presa de decisions i la proposta d’accions pal·liatives per tal d’auxiliar aquella gent (o rebutjar-la). I el tema no és banal: estem parlant d’un flux migratori que en les darreres setmanes, en clau europea,  ha esdevingut allau de grans proporcions: persones de diverses nacionalitats (principalment sirians, però no només) s’han llançat a travessar la Mediterrània i les fronteres de la UE per tractar de refer les seves vides cercant garantia de seguretat.

Munió de gent a Hegyeshalom (Hongria) caminant cap a la frontera austríaca, el passat 26 de setembre. Font: Ara, Reuters, L. Foeger.

Centenars de desplaçats a Hegyeshalom (Hongria) caminant cap a la frontera austríaca, el passat 26 de setembre. Font: Ara, Reuters, L. Foeger.

L’assumpte, amb un considerabilíssim rerefons ètic, no deixa de plantejar controvèrsies des del punt de vista de la gestió pública (i, per tant, també des del punt de vista estadístic) en temps d’estretors en els països receptors. Aspectes dicotòmics de no fàcil conciliació (per exemple, com s’ha de repartir l’acollida de tal contingent entre els diferents Estats, o entre les diferents ciutats, llocs o institucions europees, alguns dels quals estan suportant alts índex de precarietat social, no resolts) es combinen amb la incertesa de les conseqüències de l’èxode massiu i alhora amb precipitats judicis de valor que sovint inclouen un sorprenent oblit de la memòria històrica més contemporània, on els papers sovint han estat invertits,… i on també s’endevina una mesura diferent pel que fa als extrems de supervivència, pel que fa a la consideració qualitativa dels èxodes. Tan sols hem de recordar l’exili al final de la Guerra d’Espanya (que ja aleshores expulsà cap a l’exterior més de mig milió de persones), o les més properes de Bòsnia o d’Ucraïna; o la forçada diàspora del poble palestí, enquistada en el temps i en múltiples indrets, en camps de concentració esdevinguts autèntiques ciutats al Líban o a Jordània; o la de la meitat de la població de saharauí, arraconada sine die en un cantó fronterer del desert algerià. I, d’altra banda, cal recordar que no fa pas massa mesos que els morts i les pasteres sovintejaven les platges de la riba més occidental de la Mediterrània, també per causa de supervivència, malgrat que aquesta fos provocada principalment i aparent per la misèria econòmica que es viu en les cada cop més atapeïdes ciutats africanes, on la riquesa i els mitjans de producció s’acumulen en poques mans, on hi ha barra lliure per a les màfies i la classe mitjana és quasi heroica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

%d bloggers like this: