La narració periodística amb dades

12 Desembre 2014

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’escoltar a l’escriptor català, Albert Sànchez Pinyol. Havia anat a un institut a parlar sobre la relació entre la literatura i la pedagogia.

Va explicar que l’ésser humà, des dels inicis de la humanitat, té tres pulsions bàsiques que l’han impulsat a evolucionar com a espècie a diferència de la resta d’animals. Una d’elles, és el menjar: tots els animals necessiten menjar però el nostre camí ens ha portat a crear maneres sofisticades entorn dels plaers gastronòmics; una segona, seria la sexualitat que assegura l’espècie humana mitjançant la reproducció però també hem creat refinades maneres de viure-hi; i, una tercera, és la narrativa. L’ésser humà, mai, ni quan es troba sol, deixa de narrar-se a si mateix. Es narra fins i tot en somnis, cada nit, quan tanca els ulls i la ment entra en el procés imaginatiu de la manca de consciència. I, en aquesta evolució narrativa, l’ésser humà ha passat de la tradició oral (encara vigent en certes tribus) fins a la invenció de la impremta. En els temps actuals, hem creat els primers mitjans escrits, després els audiovisuals i ara, fa uns vint anys, vam acollir Internet amb les seves primeres web. En els darrers decennis hem passat del blanc i negre d’aquelles pàgines estàtiques fins a les visualitzacions de dades més complexes que us pugueu imaginar.

Poso un exemple perquè s’entengui de què parlo. L’any passat, el mitjà independent nord-americà Pro Publica[1] va publicar el reportatge: ‘Dollars for Docs’[2]. La investigació periodística destacava que, del 2009 al 2012, 4 mil milions de dòlars procedents de 17 empreses farmacèutiques havien anat a parar a metges, proveïdors de serveis mèdics i institucions de salut en concepte de comissions, regals, viatges, dietes, etc.

Dollar for docs

Dollar for docs

Totes les dades que ProPublica va fer servir les va posar en una pàgina web que permet a qualsevol ciutadà cercar el seu metge o centre mèdic, per Estats i ciutats, i rebre un llistat de tots els pagaments que s’han fet al seu doctor. També permet buscar per farmacèutiques, categoria i any. I s’anima als pacients que preguntin als seus metges per què han acceptat aquest ‘favor’. Pro Publica va trigar mesos en recopilar i analitzar la informació de cadascuna de les empreses. Tot i així, el reportatge no és complet perquè només van mostrar els resultats de 17 companyies, que ni molt menys és el total de la indústria farmacèutica dels EE.UU. El treball final va fer guanyar a Pro Publica un Premi Pulitzer.

El Periodisme de Dades – pels que encara no hagin agafat el sentit ampli del terme–, no inventa res sinó que és la fusió de diferents tipus de periodisme que s’han experimentat al llarg del darrer segle:

• És una evolució del periodisme de precisió, especialitat que va tenir rellevància als anys setanta i vuitanta del s. XX. El creador del terme, Philip Meyer[3], investigava a partir de dades estadístiques i aplicava mètodes de recerca científics.
• Està lligat a la documentació periodística dedicada a localitzar, gestionar i publicar dades.
• La infografia, tan present en els diaris, ara passa a ser interactiva a través de visualitzacions en format digital.
• Fusiona amb el Fact Checking[4] o comprovació de dades. Als EUA i l’Amèrica Llatina fa anys que triomfa. Politifact[5] és un exemple. A Espanya, el cas més conegut és el programa El Objetivo[6], de la Sexta, on tenen una secció dedicada a analitzar les dades que mencionen els polítics en els seus discursos.
• I, per descomptat, aquest periodisme de dades, beu de les estadístiques, que són unes de les primeres fonts d’informació d’aquesta nova disciplina.

L’any passat va sonar molt per la Xarxa el nom d’un jove estadístic de 32 anys, en Nate Silver[7] , que va revolucionar el món polític nord-americà quan en l’última campanya electoral nord-americana, va predir que Obama tenia un 90,9% de probabilitats de vèncer a l’ex governador de Massachusetts, Mitt Romney, en contra del que els principals diaris del país i les agències de sondejos electorals havien pronosticat. Finalment, va encertar el resultat que havia donat a cadascú dels 50 estats. Quan li van preguntar com s’ho havia fet va respondre: ‘Molt senzill, observant les dades.” Va recollir informació bàsica dels votants, procedència, sexe, situació laboral i va crear un algoritme que li va permetre demostrar la predicció. Immediatament va ser fitxat per escriure en The New York Times i avui dirigeix el seu propi mitjà, Fivethirtyeight[8] , que combina tots els elements esmentats del periodisme de dades.

Nate Silver

Nate Silver

El més aconsellable és practicar el periodisme de dades amb un equip multidisciplinar de professionals, on els estadístics són una peça tan clau com els programadors, els dissenyadors, els sociòlegs, els economistes o els mateixos periodistes per narrar els fets. En aquesta nova modalitat, cadascú té el seu rol: uns interpreten les dades, altres poden crear una aplicació per extreure-les, altres mostrar-les en una visualització interactiva i, altres, construir el relat narratiu, el storytelling, que expliqui els fets. Els grans mitjans internacionals, des del The New York Times o Washington Post fins al The Guardian o el The Times ja tenen grups de professionals mixtos treballant d’aquesta manera des de fa anys.

A Espanya i a Catalunya encara no treballem amb aquest volum de dades, perquè els equips són més reduïts, però no queda tant. Pensant en aquesta evolució, i com a coordinadora de periodisme de dades de l’Open Knowledge Foundation-Spain[9] , vaig co-organitzar les Jornades de Periodisme de Dades i Open Data[10] , que durant el 2013 i enguany, s’han celebrat a Barcelona, Madrid i una tercera ciutat espanyola que ha anat variant. Els periodistes encara hem d’aprendre moltíssim de com fer servir les noves eines que ens permeten aquest periodisme de dades. Per aquest motiu, i durant any i mig, s’han celebrat les sessions mensuals de Periodisme de Dades al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona[11]. Tot plegat ha servit per animar a periodistes a mesclar-se amb altres professionals: estadístics, documentalistes, arxivers, programadors, dissenyadors, etc.

Trobem ja alguns exemples ja de periodisme de dades a aquí. La Fundació Ciutadana Civio va començar amb visualitzacions com ‘Donde van mis impuestos’[12] , per entendre a on se’n van les principals partides econòmiques dels nostres diners; o ‘España en llamas’[13], que permet visualitzar bona part dels 187 mil incendis que han cremat més d’un milió d’hectàrees a Espanya durant una dècada (2001 -2011). Un dels seus darrers treballs és ‘Quién Manda’[14], que vol treure a la llum la informació que consideren que ha de ser pública i accessible. I volen exigir que les agendes dels personatges públics es publiquin.

El Confidencial també comença a treballar amb aquesta metodologia i ha fet algun article basat en periodisme de dades a partir dels pressupostos de l’Estat[15].

Per acabar, vull afegir que el context actual aboca a tothom a tenir un coneixement del significat de les dades, així com saber a on trobar-les i com analitzar-les. Fins a l’any passat, Espanya era l’únic país de la Unió Europea de més d’un milió d’habitants que no disposava d’una Llei de Transparència[16] de la Informació. Ara ja la tenim, i l el passat 10 de desembre es va celebrar el primer aniversari, el que vol dir que les administracions públiques estan obligades a rendir comptes als ciutadans, és a dir, a aplicar el terme anglosaxó ‘accountability’ tant conegut i aplicat als EEUU o a d’altres països europeus que són un referent en la transparència de la informació com Gran Bretanya.

A més ciutadans conscienciats que tinguin al seu abast aquesta informació, a més professionals treballant junts per explicar la realitat a partir de les dades obertes, a més administracions governamentals i locals tenint una relació estreta amb la ciutadania perquè aquesta tregui un profit i rendiment econòmic d’elles, millors solucions podrem prendre entre tots en les nostres decisions quotidianes que ens afectin tant a la vida professional com a la personal.

I aquest és només el començament….

Karma Peiró  //    http://www.karmapeiro.com  //  @kpeiro

[1] http://www.propublica.org/
[2] http://projects.propublica.org/docdollars/
[3] Philip Meyer, http://pmeyer.web.unc.edu/
[4] Fackcheking http://en.wikipedia.org/wiki/Fact_checker
[5] PolitiFact http://www.politifact.com/
[6] Exemple de La Sexta http://www.lasexta.com/programas/el-objetivo/prueba-verificacion/espana-pais-que-mas-crece-zona-euro_2014100500102.html
[7] Nate Silver http://fivethirtyeight.com/contributors/nate-silver/
[8] FiveThirtyeight http://fivethirtyeight.com/
[9] OKFN_es http://okfn.es/
[10] Jornades de Periodisme Dades i Open Data http://periodismodatos.okfn.es/
[11] Periodisme Dades al CCCB http://blogs.cccb.org/lab/es/category/proj/periodismo-datos/
[12] http://dondevanmisimpuestos.es/
[13] http://www.espanaenllamas.es/
[14] http://quienmanda.es/
[15] http://www.elconfidencial.com/espana/2014-10-09/desde-autovias-a-guerra-electronica-estas-seran-las-inversiones-del-estado-en-2015_232245/
[16] Portal de Llei de Transparència del Govern Espanyol http://transparencia.gob.es/
Anuncis

La comunicació 2.0 com a eina de difusió

3 febrer 2012

Aprofitant la noticia apareguda en aquest espai, referent a la necessitat de divulgar i ampliar el coneixement arreu del món, creiem necessari un plantejament d’aquesta idea des d’un altre punt de vista que està actualment en auge, com són els canals i les eines 2.0 o també conegudes com a xarxes socials.

Tal i com afirmava, molt encertadament, en Ramon a la seva entrada, ”si es pretén divulgar de forma econòmica i exhaustiva un estudi, renunciar al servei dels mitjans de comunicació és un luxe”, el cert és que moltes vegades aquests mitjans no consideren com a noticia aquell informe, acció o estudi que pot ser rellevant per a la ciutadania, i prefereixen fer divulgació d’altres notícies amb un major component emocional per tal d’aconseguir un impacte més gran en els seguidors dels mitjans.

És per això que les xarxes socials apareixen com un complement perfecte dels mitjans de comunicació tradicionals per tal d’arribar on ells no arriben, per tractar els temes que es queden en una petita columna i per fer-se ressò d’aquelles activitats i estudis realitzats i compartir-los amb tothom que tingui interès per la matèria, aconseguint en alguns casos que aquesta informació que havia passat desapercebuda sigui tema d’interès gràcies al seguiment a través de les tecnologies (un clar exemple d’aquest poder és el moviment 15-M i la seva difusió inicial a través de les xarxes socials). I és que aquest periodisme, que podríem qualificar com de “primera persona”, pot facilitar la difusió i el coneixement des d’un monogràfic sobre l’evolució dels horts urbans en el últims anys a l’àrea metropolitana de Barcelona, fins a la presentació del resultats de gestió d’una entitat. I tot això, amb uns costos de distribució mínims, sense barreres d’accés al document, i treballant amb eines que suposen uns costos directes de software inexistents al tractar-se d’eines i aplicacions en versió ‘online’ i accessibles des de qualsevol punt amb connexió a Internet.

D’entre les diverses eines 2.0 existents, les que trobem més adients per a la tasca de divulgar són Twitter, Facebook i els blogs (WordPress o Blogger). De fet, aquestes últimes eines van ser les escollides per la Xarxa del Perfil de la Ciutat per fer difusió sobre els seus informes, estadístiques i notícies rellevants que es generaven en el si dels municipis que conformen la Xarxa, amb la intenció de donar a conèixer la seva existència i activitat als seus conciutadans, i a totes les persones interessades en el coneixement i desenvolupament econòmic i social dels municipis.

D’entre els aspectes positius que trobem en l’utilització de les eines de divulgació en “primera persona”, considerem com a important la imatge de transparència que de l’ús d’elles es desprèn. Amb un caràcter de lliure accés i de comunicació bidireccional amb els lectors, les xarxes socials apropen el paper que juguen les administracions públiques en l’actual societat obrint les activitats que es realitzen en elles, i facilitant que hi hagi un control més exhaustiu de la gestió i resultats de les mateixes per part dels ciutadans.

Malgrat les bondats d’aquesta nova dimensió comunicativa, val a dir que hi ha consideracions a tenir presents en el moment de fer el salt cap a la divulgació 2.0. D’una banda, ens trobem amb la seva gestió. En primer lloc, es tracta de comunicació directa i bidireccional (ja no val indignar-se en el sofà de casa amb el desenvolupament d’una acció que creus inoportuna, sinó que ara pots mostrar el teu rebuig en només 5 segons), que té múltiples arestes (l’impacte indirecte pot ser exponencial, tant en sentit positiu com negatiu), i que ha de saber-se controlar per evitar que el missatge quedi embrutit per la pròpia difusió. D’una altra banda, és molt important determinar la tipologia d’informació amb la que es nodrirà l’espai 2.0, així com els terminis tant de actualització de la informació com de resposta a les qüestions plantejades, ja siguin referents als estudis dels que es fa difusió com als propis de l’entitat o empresa. A més, no s’ha d’oblidar que tot i parlar de “periodisme en primera persona”, aquest no es desenvolupa, en la majoria dels casos, per periodistes acreditats, sinó que la feina de difusió recau sobre persones titulades en altres àmbits i que per tant no sempre s’escollirà la millor forma de comunicació d’un missatge. És per això que s’ha de tenir molta cura a l’hora de definir la temàtica i els objectius a assolir abans de donar el pas cap a la comunicació 2.0.

Un bon exemple de feina ben realitzada, utilitzant més d’una eina de divulgació 2.0 és el Vapor Llonch, empresa municipal de Promoció Econòmica de Sabadell. Aquesta, té un espai al Facebook en el que cada dia ofereix informació estadística del municipi, ofereix informació de l’Ajuntament de Sabadell, i presenta les activitats que es realitzen en les seves instal·lacions per citar alguns exemples. A més, també utilitza aquesta pàgina per dinamitzar i fer difusió del blog de l’Oficina d’atenció a l’empresa i l’autònom/a. La pregunta important és: Quants mitjans de comunicació tractarien aquesta informació de manera freqüent? Quin seria el cost de publicar més de 2.000 exemplars de cada acció realitzada? Facebook i el Blog ho fan de franc, i arriba, al menys, a tot aquest volum de persones.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


%d bloggers like this: