Detroit(s) *

1374225185_460363_1374227656_album_normal

Ho confesso: he estat assidu d’aquests realities americans de negociants d’articles de segona mà i prestamistes que passaven al canal eXplora els vespres. Saber què fan els personatges, com es comporten, amb quina rampoina tracten, la seva valoració i la intervenció d’especialistes taxadors, com tanquen la negociació, etc, provoca una especial atracció. Pura tafaneria, si es vol: a banda d’una certa emoció pels desenllaços, aparentment no hi sembla haver perdedors, sinó que sovint ambdues parts hi surten satisfetes; si no en el preu, sí en la informació rebuda sobre el valor històric o la utilitat de les peces. Malgrat això, analitzant-ho fredament i ja sigui només pel fet d’haver de desprendre’s amb urgència d’artefactes familiars –alguns carregats d’emotiva memòria–, les escenes que es produeixen no són innòcues: gran part dels clients hi van per necessitat i no per una rara afecció al regateig.

D’aquests programes, el que més crida l’atenció, per espectacular i histriònic, és “Hardcore Pawn” (intitulat en castellà “Empeños a lo bestia”), encarnat per Les Gold i llur fills, Seth i Ashley, que governen amb especial duresa un d’aquests establiments, l’American Jewelry & Loan, situat en una enorme nau a la perifèria de Detroit. El què interessa no és tant els conflictes entre l’equip de venda o la interacció amb el públic (en el qual es fa més èmfasi en aquesta sèrie, que no pas en la importància dels productes sobre els quals transaccionen), sinó la sociologia mateixa del negoci i dels clients. Aquesta sociologia marca la diferència entre les versions de Las Vegas, Chicago i Detroit o amb les més sofisticades de caça-tresors al Canadà o al Middle West dels Estats Units.

La majoria de clients de Can Gold [en català, Ca n’Or, nom perfecte per a aquell tipus de negoci] és població negra, entre 35 i 50 anys, aturada o amb pocs recursos, d’aspecte descuidat, sovint de poca cultura, cridanera i mal educada. Fan cua per aconseguir uns dollars venent o empenyorant joies barates i quincalla, roba, electrodomèstics, antiguitats o altres articles usats. No hi falta frickies, passats de voltes o la picaresca més genuïna, fent mans i mànigues per treure el millor tracte, fins al punt alguns de muntar números pujats de to i de veure’s expulsats pels fornits segurates. No endebades l’establiment no és a qualsevol lloc de la geografia nord-americana: és a Detroit i allò que hi passa és calc del patiment de molts dels seus ciutadans per sobreviure en la crisi que assola la ciutat des de fa força temps, i particularment virulenta en els darrers anys. De fet, els que hi apareixen són aquells que no han pogut escapar d’una ciutat sotmesa a una inexorable decadència.

gentfentcuaahardcorepawn_cybellecodish

Detroit, capital mundial de l’automòbil, coneguda seu de grans corporacions com Ford, Chrysler o General Motors, també pels Pistons, pel 7è de Cavalleria o pels discos de la Motown; als 50, essent model del somni americà, arribà a tenir 1,8 milions d’habitants i a esdevenir la principal ciutat de Michigan i la desena dels EUA. Actualment, però, no arriba als 700.000. Malgrat el declivi ve de lluny (irrupció del cotxe japonès i fort procés de deslocalització de la producció automobilística), des de finals de segle, ha perdut prop del 30% de la població (i molt especialment de les classes mitjanes, és a dir netament contribuents), fins a arribar el juliol de 2013 al mínim de 681.090 veïns. A això acompanya un 18% d’atur (més del doble de la mitjana dels EUA) i a que més d’un terç de la seva gent malvisqui sota el llindar de pobresa. L’abandonament a la pràctica de més de 80.000 immobles (1 de cada 5 habitatges estava abandonat a finals de 2013 [1]) ha convertit les seves perifèries urbanes en autèntiques ciutats-fantasma, caracteritzades, a més, per l’augment de la inseguretat [2]. Portals immobiliaris mostren un estoc de 20.000 habitatges per vendre, dels quals prop de 1.400 tenien un preu que no arriba als 5.000$.  Fins i tot, en una notícia de juliol de 2013, es parlava de vendes de pisos per menys de 100$.

Mapa dels ingressos per càpita (US$) al Detroit metropolità (4.500.000 hab.). La ciutat estricta es distingeix amb la línia de punts. Font: Wikipèdia, a partir de les dades del Cens de 2000. Detroit es presenta com a un gran repositori de les classes amb menys capacitat econòmica.

Mapa dels ingressos anuals per càpita (US$) a l’àrea metropolitana de Detroit (aprox. 4.500.000 hab.). La ciutat estricta es distingeix amb la línia de punts (681.090 hab, 2013). Font: Wikipèdia, a partir de les dades del Cens de 2000. Detroit es presenta com a un gran repositori de les classes amb menys capacitat econòmica.

Mapa dels grups ètnics a Detroit d’Eric Fischer (2010), representant el cens d’habitants oficial. Llegenda de colors: vermell = blancs; blau = negres, verd = asiàtics, taronja = hispànics, groc = altres. Cada punt equival a 25 residents. Font: https://www.flickr.com/photos/walkingsf/5560480146/. L’àrea en blau coincideix amb als districtes més deprimits

Mapa dels grups ètnics a Detroit introduït per Eric Fischer (Residential segregation, 2010), representant el cens d’habitants oficial. Llegenda de colors: blau =  afroamericans (83%), vermell = blancs no hispànics (8%); taronja = hispànics (3%), verd = asiàtics (1%), groc = altres. Cada punt equival a 25 residents. Font: Flickr + Oficina del Cens. L’àrea en blau coincideix amb els districtes més deprimits. Detroit es presenta com una de les ciutats dels EUA amb una distribució territorial ètnicament més segregada.

El súmmum fou la suspensió de pagaments del govern local, obligat per un deute superior a 20.000 M$; i la subsegüent intervenció del govern de l’Estat, que, després d’imposar un administrador extern, autoritzà la declaració de fallida. Aquesta ha fet clausurar serveis que anteriorment dotaven la ciutat d’un envejable estil de vida i qualitat urbana, que afecta, per exemple, el tancament de parcs públics, transports, escoles, biblioteques o, fins i tot, d’esglésies. L’espiral ha provocat un massiu èxode de població, en especial de les classes amb possibles, que han preferit retrobar l’ordre en altres municipis pròxims, que els permeten seguir vivint prop dels seus llocs de treball al CBD. Però a Detroit el 47% dels propietaris no paga amb normalitat les contribucions urbanes, font principal dels recursos. La crisi ha arrossegat als proveïdors i a les companyies subministradores que a dures penes garanteixen el servei més enllà del centre. A això s’hi afegeix la multiplicació de casos de corrupció, esquitxant membres del propi consistori, àdhuc al que fou el seu alcalde. L’efecte sobre el territori és el contrast entre el districte de negocis, on tot s’encimbella en el luxe i la modernitat, i el paisatge dels suburbis abandonats, que semblen haver estat blanc d’una bomba de neutrons.

I, en el país de les oportunitats i les operacions especulatives, hi ha qui ha proposat la compra de la ciutat o la seva concessió (és a dir dels espais comuns, o del domini públic) a una empresa privada, que assegurava poder-la gestionar molt millor i, fins i tot, treure’n rendiments. Fins i tot també, en un últim esforç per posar ordre als comptes públics, l’administració concursal ha arribat a plantejar la venda del patrimoni artístic dels museus municipals, fet que retornà el cas a la palestra internacional, i fins i tot l’aparició del mediàtic Les Gold a les televisions per donar la seva versió de la situació econòmica i social de la ciutat, des de la seva perspectiva més lliberal, a peu de carrer.

Seria impensable –em direu- una situació similar a Barcelona o a qualsevol ciutat del cinturó industrial, car és la local una administració que ha gaudit de ponderats gestors, a més d’estar força encotillada financerament i marcada per l’escrutini superior. Les estructures són força diferents a les de Detroit, fins i tot la capacitat de mobilització col·lectiva. Malgrat això, supòsits de fallida i d’intervenció de la Generalitat ja s’han donat al nostre país, si bé a municipis petits. N’hi ha que també han estirat més el braç que la màniga, malgrat els seus comptes se sostenien en l’auge de sectors molt conjunturals; i no són pocs els exemples en matèria d’equipaments públics que han atès més a megalomanies que a necessitats peremptòries de la població. Són força els casos coneguts d’excessos en la despesa que han provocat insostenibilitats pressupostàries que, en el seu millor, han acabat amb el tancament i l’alienació de serveis impossibles de mantenir a mig termini. L’esclat de la bombolla del totxo i la crisi financera han deixat grans estocs d’habitatge nou que ara es malvenen a inversors internacionals, la qual cosa evoca paral·lelismes amb allò que succeeix a l’altra banda de l’Atlàntic pel que fa a moviments especulatius.

Dellà diferències, planeja per l’aire dels nostres municipis una reforma del règim local, impulsada pel gran germà de Madrid, que pot produir una nova forma de col·lapse en la gestió pública local, restant-li autonomia, finançament i obligant una reducció de les estructures amb les que exerceix un cert nivell d’atenció social bàsica. L’incompliment i la fallida donaria peu a imposar gestors externs que prendrien les regnes de l’ens.

I per si fos poc, amb un estoc de població aturada que no veu sortida al túnel, a casa nostra ja fa un temps que també estan en boga cases de compra-venda d’or, pedres precioses o d’articles usats, revivint, fins i tot, els antics monts de pietat (que, per cert, mai han deixat d’existir) i que encara promouen préstecs pignoratius i subhastes públiques amb material de tractes vençuts (el de La Caixa xifra en més de 30.000 els seus clients en cartera). Fins i tot, vist com està l’accés al crèdit, noves formes de prestamisme apareixen en el mercat, escudant-se en segones marques de bancs comercials, que es difonen amb subtils i directes campanyes de marketing. Ens apropem, doncs, perillosament, a aquell escenari centre/perifèria que descrivíem per a Detroit, entre qui controla el capital i els que trampegen supeditats a l’economia de consum controlada pels primers.

Aprenguem de l’experiència d’altres i preparem-nos per embats del capitalisme mai vists. Ni els detroitins, ni la seva administració lliberal, i menys encara la ciutadania obrera mai sospitaren d’una deriva tan devastadora pocs anys abans que comencés un in decrescendo convertint una comunitat de treballadors en una d’exclosos que, amb moltes dificultats, se’n podran sortir tots sols amb absència de polítiques socials. No podem restar impassibles davant del patiment del pròxim, ni tampoc davant de les diferències entre centre i perifèria, que és caldo de cultiu de perillosos desequilibris traduïts al territori immediat i que no auguren res de bo ni per al rutllar de l’economia ni per a la desitjada cohesió de les persones, sempre considerant que l’economia ha de ser eina per al desenvolupament social i no una finalitat en sí mateixa, o que, en tot cas, és de les societats que la suporten, i que aquelles, especialment les urbanes, no existirien sense un dens i dinàmic entramat d’intercanvis econòmics. D’aquí l’interès de la cohesió, de dirimir escandaloses desigualtats, de forma que el circuit econòmic no s’interrompi, mantenint un nivell de demanda que a la vegada generi activitat i treball i augmenti la capacitat familiar i ampliï el cicle econòmic propi.

La clau està en la consideració d’aquest sistema des de l’escala humana on pren especial valor la reputació social de les empreses i dels professionals, en definitiva la integritat de les persones, en respondre a necessitats del territori, a la seva trama d’activitats i a la seva estructura com a comunitat. Mentre, no puc deixar de fixar-me en Detroit, on la societat sembla moralment esmicolada, on d’ètica social només sembla imperar la dels diners i l’especulació, és a dir, la seva negació.

Xavier Muñoz Torrent, geògraf

* Versió de l’article publicat al periòdic NewT  (4 d’agost de 2014).

Notes

1. Els abandonaments d’immobles àdhuc han representat la desaparició física de barris sencers. Vegeu les imatges de contrast publicades a Ice House Detroit. Hi ha també un interessant mapa de la situació de l’oferta d’habitatge a Data Driven Detroit (Urban Institute)

2. Vegeu un extens mostrari de mapes temàtics sobre aspectes socials i econòmics d’aquella ciutat a Detroit Topography. També a Data Driven Detroit. Fins i tot hi ha qui ha emprat mapes que ajuden irònicament i amb “males idees” a la picaresca o a “millor delinquir en aquella ciutat, trista deriva!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: