Manis, fires, diades o, simplement, passeigs: el càlcul de persones en l’ús de l’espai públic

Rere cada manifestació al carrer, la mateixa cantarella: les xifres de participació dades pels organitzadors i les dades per la guàrdia urbana difereixen notablement, fins i tot en uns quants milers de persones (1). Tanmateix, comptar es torna tan polèmic com necessari, ja sigui per tenir idea de l’èxit de la convocatòria o, com a mínim, de les magnituds que tenim entre mans, ja sigui per ordenar la utilització dels carrers i vies; arribant a provar, fins i tot, capacitats de càrrega d’aquell espai públic. En aquell cas i en d’altres tipus d’activitats ciutadanes a la via pública, comptar és gestionar.

Gentada a la manifestació del 28 de setembre de 2013 a Palma de Mallorca. Foto de Marga Mas, publicada a Twitter, reproduïda àmpliament a diferents mitjans

Gentada a la manifestació del 28 de setembre de 2013 a Palma de Mallorca. Foto publicada a Twitter per Marga Mas, reproduïda àmpliament a diferents mitjans

Amb tot, malgrat sigui inevitable el ball de xifres, cada cop resulta més pertinent arribar a disposar de metodologies per al recompte o per a l’estimació que permetin als gestors i a les parts guanyar un consens sobre les magnituds resultants, superant, doncs, el llançament de dades pel broc gros, sense cap base científica o fonamentades en percepcions i/o conjectures purament especulatives o intencionades; especialment quan, d’altra banda, el comptatge té una funció essencial en la gestió de les polítiques públiques, que és reconèixer la demanda o la intensitat d’ús de l’espai en grans concentracions humanes (una qüestió bàsicament de densitats), en termes d’extreure principalment indicadors d’eficiència. Per tant, serà precís abstraure’s de les connotacions més passionals, què a la controvèrsia ha de correspondre, per sobre de tot, un debat lògic. Aquesta lògica ha contribuït a desfermar, ja fa uns anys, una interessant literatura científica sobre l’art d’estimar gentades, així com a sofisticar les tecnologies aplicades a les estimacions estadístiques.

El comptatge d’una manifestació lineal, encabida en un trajecte programat i en un únic sentit, es pot fer mitjançant moderns sistemes de detecció a base d’imatge aèria (2) o, més modestament, amb mostres a un determinat tram de la marxa, en diferents moments no extrems, que després, a base de mitjanes, s’extrapolen a la resta de moments i d’espais (3). Així doncs, havent-hi metodologies racionalment assumibles, el consens sobre aquelles i la fórmula del comptatge hauria de ser possible, evitant qualsevol desvirtuació o exageració del fet pròpiament estudiat. Segurament la qüestió del reconeixement d’aquests recomptes ha d’anar lligada amb la transparència dels mitjans i dels mètodes emprats, fins i tot cercant si cal (i si és possible) un ens “imparcial” per a l’execució de la mesura (potser apuntant a un tipus d’auditoria de qualitat ex-ante?), o permetent una co-gestió de la forma de mesura, o simplement explicant obertament com es du a terme. Encara que les polèmiques siguin inevitables, les solucions lògiques no hauran de ser gens banals per als tècnics, als quals sempre es responsabilitzarà de la gestió, i per tal com de l’estimació sobre totals es podran desprendre altre tipus de càlculs útils, relacionats, per exemple, amb la canalització de la mobilitat en transport públic o amb l’impacte econòmic sobre els establiments comercials o de restauració pròxims a la manifestació, o sobre el càlcul del cost dels mitjans necessaris per a la pròpia gestió de l’esdeveniment, o fins i tot de les repercussions a altres nivells més qualitatius.

Nogensmenys, a banda de manifestacions de tipus polític o sindical, l’espectre d’aquestes metodologies també és d’aplicació a altre tipus d’esdeveniments multitudinaris, ocorreguts en espais públics oberts, molt més prosaics, tal vegada menys passionals i sovint més festius: des del simple càlcul de l’ús d’un vial peatonalitzat, fins a xifrar l’afluència de públic en una fira a l’aire lliure i/o que es desenvolupi en un conjunt de carrers d’una ciutat (contemplant múltiples portes d’entrada/sortida, múltiples trajectes o en diferents direccions), que en essència en són base, per exemple, d’estudis de mobilitat.

Alta densitat de passejants pel Carrer Cremat de Terrassa durant la Fira Modernista de 2013. Font: Web Ajuntament de Terrassa

Alta densitat de passejants pel Carrer Cremat de Terrassa durant la Fira Modernista de 2013. Font: Web Ajuntament de Terrassa

Vegem-ho amb un cas pràctic: una fira temàtica en el casc antic d’un municipi català. Imagineu-vos una fira que se celebra cada any al municipi, en dates assenyalades, durant tot un cap de setmana i que té per motiu recrear la importància d’un aspecte central del patrimoni material o immaterial de la ciutat (p.e., a Terrassa, amb la Fira Modernista, les activitats s’han combinat amb destacar especialment l’entorn urbà singular, l’arquitectura d’edificis públics i també de fàbriques i establiments comercials; o p.e. les enèsimes Fires Medievals que s’han multiplicat en els últims temps per molts municipis catalans fent èmfasi en el passat romànic) o del seu caràcter creatiu o innovador (p.e., a Vic, amb el Mercat de la Música Viva, o a Tàrrega amb la seva Fira del Teatre al Carrer, en la celebració de concerts o d’actuacions per tota la geografia local). L’explotació d’aquest atractiu per a la ciutat ha esdevingut rellevant per a la seva política de promoció turística i comercial. La fira es concentra en determinats carrers del municipi, zona que es descriu fonamentalment en funció dels monuments visitables, dels principals eixos comercials i d’aquelles zones destinades a firaires externs. L’Ajuntament dóna permís d’obertura als establiments en festiu i per plantar parades al carrer, que és de suposar que els establiments aprofitaran. D’entrada, estem parlant de dues magnituds: d’un temps de durada de la fira i d’un espai mitjanament acotat en el mapa municipal, però amb diferents entrades/sortides i presentant la possibilitat d’itineraris diferents i múltiples, sense seguir necessàriament un sentit únic. Malgrat això, es poden intuir d’antuvi certs itineraris majoritaris, que podran confluir en punts determinats de la ciutat. Algunes d’aquestes interseccions podran ser considerades com a lloc de pas concurrent per part d’una majoria aclaparadora de visitants. Aquesta majoria es podrà considerar respecte d’un percentatge sobre el total, que es decidirà mitjançant una ràpida enquesta entre els experts locals.

Plànol del centre de Terrassa amb especificació de l’àrea afectada per activitats de la Fira Modernista, aforaments d’informació automatitzada (en vermell) i punt central (“A”, en verd). Font: Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Plànol del centre de Terrassa amb especificació de l’àrea afectada per activitats de la Fira Modernista, aforaments d’informació automatitzada (en vermell) i punt central (“A”, en verd). Font: Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Trobar aquests punts o punt d’intersecció és clau per al comptatge, per tal com és allà on millor s’hi podrà efectuar, aplicant les tècniques que es disposin més a mà (4): o bé un torn de persones comptant tothom que passa durant les hores que discorri la fira per aquell lloc (o bé el seu substitutiu que consisteix en determinar “X” moments representatius sobre els que es calcularà una mitjana que s’aplicarà al total de moments), o bé la d’instal·lació de comptadors electrònics automatitzats, que comptin tots els caps que per allí passin (5). El comptatge ens donarà un número (el resultat brut).

Esquema de funcionament d'un d'(eco)comptador tipus lateral. Font: Eco-Contador

Esquema de funcionament d’un comptador de tipus lateral. Font: Eco-Counter

A aquest número li apliquem, com a mínim, dues consideracions: (a) en funció de la proporció que es creu que representa el transit de persones comptat en aquest punt (85, 90, 99%,…), hi caldrà afegir el valor en números absoluts del percentatge que hi falta per arribar al total. I (b), d’altra banda, és molt possible que per aquell lloc una mateixa persona hi passi més d’una vegada durant la visita, amb la qual cosa caldrà sostraure al resultat brut un percentatge corrector, a determinar en funció del què estimin els experts o en funció d’una petita enquesta ad-hoc aleatòria, executada al lloc, amb una única pregunta: Quantes vegades ha passat vostè per aquest punt al llarg de la seva visita al municipi? El total s’haurà de dividir per aquest corrector.

En resulta, per tant, una equació simple del tipus:

afluencia_teorica

Un supòsit figurat. Posem per cas que es compta 100.000 persones que hi passen; que els experts consideren que pel punt hi passa el 85% dels participants (per tant un 15% dels visitants no han passat pel punt, això és 17.647) i que mitjançant una petita enquesta surt que de mitjana els visitants hi passen 1,8 vegades, l’equació donaria el següent:

afluencia_practica

Aquesta metodologia explicada així sembla senzilla, però a la pràctica resulta un xic més complexa, atès que, llevat de casos excepcionals, els punts d’intersecció acostumen a ser múltiples o no exclusius, amb la qual cosa el comptatge no serà unívoc i reclamarà de més consideracions.

Una variant d’aquesta metodologia es pot aplicar també a altres supòsits de manifestacions no estrictament lineals ni unidireccionals; per exemple, al respecte de l’ús de circuits naturals, vies singulars o àdhuc de pas exclusivament per a vianants, on l’afluència no es concentri tant en dates concretes i interessi el càlcul constant de freqüències per a tots els dies de l’any, com ho és en el cas de comptatges als efectes d’avaluar el pes comercial d’un eix del centre, com ho és també l’aplicació de dispositius automatitzats al càlcul de la freqüència de persones, de ciclistes, altres tipus de vehicles o, fins i tot, de fauna major per un determinat indret periurbà. El món dels sensors hi juga, ara, un paper destacat en certificar els càlculs i en allunyar mica en mica les estimacions “a ull” i les “manualitats” polèmiques, tal i com habitualment ja es fa per als registres de la mobilitat viària, que redueix dels resultats extrets (o relega als mínims) la càrrega passional i/o interessada. I també se’ns pot acudir que genera certament tota una línia de negoci especialitzada en el sector dels estudis de mercat… I el tema dóna per a escriure tot un manual pràctic!

Exemples a banda, malgrat la voluntat d’objectivació dels mostreigs, ja només sigui per la frisança de tenir la capacitat d’emetre una dada estimativa tècnicament acceptable (o creïble, àdhuc per a nosaltres mateixos), no estarem exempts de subjectivitat i, per tant, de la possibilitat de provocar opinions contraposades, de forma que, en el fons, serà molt difícil sostraure’s de polèmiques o, com a mínim, de debats interpretatius, que mediatitzaran les successives preses de decisió.  És aquí quan hem de recórrer de nou l’adagi sobre si la informació és per a fonamentar la presa de decisió o bé per a justificar-la (o per a criticar-la), o potser per a una combinació de totes dues funcions.

En qualsevol cas, què s’avivin la crítica i les interpretacions si aquestes són per a millorar la ciència i les tècniques mateixes dels càlculs i de les fórmules d’extracció, que aportin noves solucions a la captació d’informació o a les estimacions, i, per tant, a afinar en la presa de decisions; per exemple, emprant noves tecnologies derivades de l’explotació de dades eventuals de comunitats digitals, com ara l’ús de la georeferenciació de les fotos del Flickr, o dels missatges al Twitter fetes per a instants, fases o períodes concrets o àdhuc en temps real (6). Haurem d’aprofundir, doncs, en l’ús i desenvolupament de les aplicacions i les tecnologies de detecció que ens permetin explotar aquests nous filons d’informació en funció dels nostres requeriments de gestió més quotidians, i que, a més, possibilitin abaratir els costos de l’anàlisi.

Xavier Muñoz Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)

——————————–

Notes:

1. Recordeu com la diferència de comptatge en la manifestació de l’11 de setembre de 2012, entre organitzadors i policia, fou de 500.000 persones, i de més 1 milió si les comparàvem amb les estimacions de la Delegació del Govern espanyol i d’alguns mitjans de Madrid; o la de la Via Catalana, d’un any més tard, de 1.200.000 entre les xifres del govern de la Generalitat i les de l’Estat; o una diferència de 30.000 en el cas de la manifestació a Palma de Mallorca del 28 de setembre proppassat.

2. Vegeu, per exemple, el rebombori generat fa uns any per l’aplicació del sistema Lynce de comptatge de manifestants, contractat per l’agència EFE en diverses ocasions (vegeu també la filmació per a RTVE). L’empresa Lynce, que patentà aquell sistema, cessà en les seves activitats durant 2012, per la baixa rendabilitat del negoci i després que des de diferents sectors es qüestionés la fiabilitat dels seus mètodes. En qualsevol cas, els mètodes sofisticats via fotografia i imatge aèria se segueixen emprant.

3. Sobre aquest particular és interessant revisar el què deia Llorenç Badiella al bloc e2013, mentre intentava saber Com encabir quatre elefants en un sis-cents”. També hi apunta una bibliografia interessant sobre metodologies de càlcul de grans afluències en espais públics.

4. L’aplicació de la metodologia no ha d’estar deslligada del cost, així, per tant, ha de desenvolupar-se amb recursos que no la facin inviable en moments d’escassetat pressupostària, com els que ens ocupen; això és a enginyar-se-les per emprar vies de comptatge a peu de carrer o d’altres recursos externs que permetin una major automatització, però que responguin clarament a l’objectiu de mesura. I no sempre els automatismes han de representar un cost superior al comptatge manual. En el cas dels comptatges per a la Fira Modernista de Terrassa s’han aprofitat comptadors ja instal·lats als carrers comercials de la ciutat per empreses especialitzades en estudis de mercat, el cost dels quals és assequible, encara que els emplaçaments no siguin els més òptims.

5. En els casos de comptatges en casc urbà o d’alta freqüència de pas (manifestacions concretes) en carrers abastables, és preferible emprar comptadors aeris o en alçada (sensors d’infraroigs situats per damunt del pas), que permeten captar el nombre de persones per mitjà del comptatge de caps. En el cas de baixa freqüència, com ara mesuraments al llarg d’un període dilatat o àdhuc permanents, en els quals no s’espera cap aglomeració que saturi els sensors (com poden ser per a la mesura de clients potencials per al comerç urbà o per al registre de pas en camins o itineraris rurals), els comptadors a emprar poden ser en suports verticals (sensors de captació fotoelèctrica o piroelèctrica situats lateralment als vianants). L’oferta de sensors i de serveis relacionats amb l’explotació de resultats d’aquells és ben patent a la xarxa: vegeu, per exemple els serveis de les empreses MírameT-Cuento, o la comercalització directe d’aparells com Eco-Counter.

6. Vegeu el magnífic exemple dels mapes publicats per investigadors de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC) de la Universitat de les Illes Balears sobre visualització de la Via Catalana a través de les piulades enviades amb el hashtag  #viacatalana fetes l’11 de Setembre de 2013, metodologia que seria d’aplicació a altres estudis d’impacte d’esdeveniments socials sobre la mobilitat. Vegeu també el projecte de l’empresa catalana The Data Republic sobre el que ells anomenen “reciclatge” de dades de les fotos pujades al Flickr per a l’estudi d’indicadors turístics a grans ciutats, extraient-ne un mapa actiu de densitats.

2 respostes a Manis, fires, diades o, simplement, passeigs: el càlcul de persones en l’ús de l’espai públic

  1. Roger Roca escrigué:

    Bon article, Xavi! Molt em temo, però, que ningú prendrà la iniciativa en ser objectiu a l’hora de mesurar manifestacions …

    • Xavier Muñoz escrigué:

      Merci Roger,

      Ningú prendrà la iniciativa en ser objectiu, de ben segur, però sí potser en fer transparent la metodologia que utilitza.

      Ja saps que quan es tracta d’estudis en matèria socioeconòmica mai hi haurà objectivitat absoluta, i, més encara, en el cas de les estimacions sobre manifestacions, al darrere de les quals hi ha clares motivacions partidistes.

      Amb tot, una cosa és prendre la iniciativa en ser objectiu (en realitat no ho serem mai) i l’altra es prendre-la en preveure i expressar les metodologies d’estimació possibles. I, si s’ha de produir un comptatge o una estimació, hi ha raons o criteris metodològics que convé explicar, almenys perquè s’entengui el camí a través del qual s’ha arribat a un determinat resultat, malgrat aquell no sigui aliè a una certa dosi de subjectivitat. En l’article això ja s’esmenta. Insisteixo en la necessitat, com a mínim, de donar transparència a la metodologia emprada o a emprar en les estimacions, a l’objecte de situar qualsevol debat en un marc lògic i en tot cas discutir aquest marc; i si aquesta transparència es dóna abans de produir-se l’esdeveniment a mesurar, millor que millor. Es tracta, ni més ni menys, de mostrar les “instruccions del joc” proposades.

      De fet, estem situant el debat metodològic en un escenari molt semblant a quan defensem la necessitat d’avaluació de les polítiques públiques, en expressar una determinada manera d’extraure estadístics i indicadors de resultats, que s’haurien de preveure abans que s’implementin les actuacions (en el cas que ens ocupa, abans que es produeixi l’esdeveniment). Estem parlant, per tant, de preveure com es farà l’avaluació, que, de fet, interessa també una revisió dels objectius propis de l’acció, incloent també, si es vol, el plantejament clar d’aquells objectius quantitativament mesurables.

      Tanmateix l’experiència, per davant la teoria, ens mostra que encara, avui en dia, no és habitual trobar accions o polítiques on es prevegin d’entrada sistemes de seguiment i d’avaluació pels quals se’n desprenguin resultats concrets i quantificats. I en el cas de la mesura de l’afluència de persones a un acte obert al carrer ocorre exactament el mateix. Normalment ni els que l’organitzen estableixen un sistema clar de comptatge, ni les autoritats que la segueixen expliquen com ho fan. En el cas de les manifestacions partidàries, per als organitzadors segurament poc importa saber el nombre exacte, sinó disposar de “fotos” –sovint a peu de carrer- per destacar que han estat “molts”, i la forma de mesura s’obvia i es deixa per a les autoritats. Per als gestors de l’espai públic, per molt motius, sí que hauria d’interessar (fins i tot les previsions) i, per tant, sí interessa conèixer els volums i les magnituds de la densificació sobtada de l’espai. Estaria bé que uns ens expliquessin com ho fan per fer les seves estimacions, i els altres, els organitzadors, que com a mínim en fossin coneixedors i conscients de l’abast de la metodologia.

      En el supòsit que els organitzadors d’esdeveniments siguin les pròpies autoritats, com en el cas del desenvolupament de fires, festes, aplecs, desfilades, etc, hauria de ser un deure per a aquells preveure fórmules de recompte o estimació, i fora bo que, a més, s’expressessin abans de produir-se l’esdeveniment, que és tant com preveure els dispositius de recollida de dades. En aquests casos, l’acord sobre la metodologia a emprar ha de ser fins i tot pública, de forma que tothom en sigui coneixedor (i, si cal, ho pugui criticar), i que, en successives edicions serveixi per mesurar la progressió, almenys per als punts de major afluència. Per tant, sí en aquell cas, hem de prendre la iniciativa de plantejar obertament com farem els càlculs. De fet, la publicació de les metodologies és un element cabdal per atorgar confiança als processos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: