Afinadors, rellotgers, ortopedes i toreros… Classificacions estadístiques i comunicació de la informació econòmica

21 març 2013

Les classificacions o codificacions (i les seves equivalències) són l’ordre de l’estadística, que és tant com dir que l’estadística no existiria sense les classificacions. De fet, aquesta asseveració pot aplicar-se a tot el mètode científic inductiu, que prové de l’observació de les coses, de persones o de fets, en tant que l’estadística es pot considerar com un conjunt de tècniques, transversal a totes les ciències, al voltant del qual es gestiona la captació, classificació, presentació i anàlisi de fenòmens de forma ordenada, quantificada, amb la finalitat de processar el coneixement, obtenir conclusions i aplicar-les, en última instància, a la presa de decisions. Les classificacions són, per tant, l’essència de l’estadística i, a vegades objecte de maldecaps dels observadors, quan obviem habitualment que emprem codificacions censals que poden o no ajustar-se a la matèria d’estudi que en aquell moment estem treballant. Sovint -massa sovint-, passem per alt la cuina que hi ha rere les classificacions, especialment quan no les creem nosaltres mateixos sinó que venen dades per una convenció. Només sabem dels seus constrenyiments quan, en fer un estudi, ens adonem que la classificació oficial no concorda exactament amb les nostres necessitats d’anàlisi i ens obliga a emprar altres vies d’abordatge, com la que, sense restriccions, ens mostrava en Ramón Culleré fa unes setmanes amb l’exemple de l’Afinador de pianos.

De fet, classificar és tan vell com ho és l’exercici científic o pseudo-científic (sovint relacionat amb una finalitat fiscalitzadora o recaptatòria), perdent-se, doncs, en el túnel del temps. I és un exercici humà: les classificacions estan fetes per persones o per equips de persones i, malgrat l’expertesa tècnica i la saviesa d’aquelles, les seves conclusions (que un cop acordades afecten per un temps la comunitat estadística) no estan mai exemptes de subjectivitat. Així, és de creure que els classificadors s’han degut molt sovint a vel·leïtats personals, que a voltes s’han plasmat en les classificacions, la qual cosa fa que unes presentin molt detall sobre determinades activitats que personalment els han pogut ser més pròximes i que, per contra, n’hi trobem mancança en altres que els hi devien ser més alienes. Això és especialment evident quan la matèria d’estudi és de caire econòmic o social, i més encara quan l’activitat estudiada és transsectorial o transgredeix l’enfocament clàssic de la classificació sectorial.

Haurem de parlar, per tant, d’una psicologia de les classificacions (o dels classificadors), o d’una espècie de metaclassificacions, que en definitiva no són tan obvies i poden afectar enormement la nostra feina com a observadors de la realitat local. No endebades, com deia l’eminent Milton Santos (geògraf brasiler, estudiós de l’evolució del fenomen urbà) és quan s’augmenta d’escala que els intersticis de la ciència es fan més evidents: “Quant més petit és el lloc examinat, tant més gran és el nombre de nivells i determinacions externes que incideixen sobre aquell. D’aquí la complexitat de l’estudi del més petit” (“Espacio y método”, Geocrítica 65, UB, 1986). El mateix es pot aplicar quan s’augmenta la concreció de l’objecte d’estudi.

Dibujo25

Serà per això de les dèries terrenals que en la codificació vigent de l’IAE a 5 dígits (informació tan recurrent per als estudis locals, des de la implantació de la Llei 39/1988, Reguladora de les Hisendes Locals) hi trobem fins a 9 epígrafs diferents per activitats relacionades amb la Fabricació de rellotges (epígrafs de 1-3991 a 1-3999), mentre que, per contra, en d’altres casos, per exemple el Comerç d’aparells òptics i el Comerç d’aparells ortopèdics els negocis apareixen agrupats en un únic epígraf, quan tant s’evidencia que són negocis força més diferenciats entre sí. I així podem trobar força exemples de diferent nivell de detall entre les classificacions que presenta aquella codificació, dels quals potser el més curiós sigui l’especificat a les activitats artístiques relacionades amb espectacles taurins (fins a 6 tipus diferents, del 3-510 al 3-590; als que s’ha d’afegir algun altre més entre els codis genèrics), especialment tenint en compte la gran transcendència d’aquelles activitats per a l’economia catalana. Per entendre aquests contrastos potser hauríem de saber més sobre les circumstàncies que influenciaren el classificador… que, en el nostre cas, ens pot fer pensar que provenia d’una família de rellotgers, afeccionats a les curses de braus!

Tanmateix, en aquestes vicissituds tant ens hi trobem quan tractem de fer un estudi sobre una activitat molt determinada (per exemple. estudiar el mercat dels Afinadors de pianos a Manresa), com quan, des d’una altra perspectiva, ens esforcem a simplificar agrupacions amb finalitats de comunicació de la informació, per exemple, en els casos de generació a internet d’utilitats per a la informació ciutadana (llegendes dels SIG aplicats a portals web, que no admetrien llistats interminables), tenint en compte que els conceptes de les classificacions oficials solen ser inintel·ligibles per als ciutadans de peu. I aquest exercici tampoc és baladí ni està mancat de dificultat.

Per al cas de la codificació de l’IAE, el repte que es planteja és el de l’adaptació d’una classificació concebuda per a facilitar la gestió tributària de l’administració local (que en el seu nivell màxim de desagregació conté fins a 1.059 epígrafs), a unes necessitats d’ús de les quals se’n desprenen nous requisits d’organització de la informació força diferents a la gestió administrativa.

A aquest repte ens hi hem llançat recentment, juntament amb d’altres serveis de l’Ajuntament de Terrassa, en el marc del projecte d’elaboració d’un Portal de la Promoció Econòmica, que, per a l’assoliment dels seus objectius previstos, requereix, entre d’altres, d’una reconceptualització del cens d’activitat econòmica administrat pel servei encarregat de la gestió de les llicències i dels tributs municipals.

Hem plantejat una reformulació de manera que, garantint la consistència absoluta de la informació, s’assegurés la complerta reversibilitat del procés i la seva actualització permanent (per mitjans automatitzats), i que havia de cristal·litzar en una nova classificació que suposés guanys significatius en termes d’adaptabilitat i comprensibilitat en ares a la difusió del coneixement sobre l’activitat econòmica a la ciutat. El repte és, per tant, desmuntar l’estructuració multinivell  de la classificació de l’IAE –seccions, divisions, agrupacions, grups i epígrafs- per adaptar-la a la lògica que es desprèn en la conceptualització del projecte a emprendre: la sistematització de la informació a partir de la seva simplificació per tal d’aprofundir en la seva comprensibilitat ciutadana tot maximitzant la seva capacitat explicativa.

D’aquesta tasca (per a la qual hem fet jugar tècnics de diferents serveis implicats en la gestió de la informació econòmica del municipi, en unes quantes i feixugues sessions de treball) n’ha sortit una classificació de l’activitat econòmica estructurada en 110 categories definides per nous epígrafs genèrics que busquen aportar el màxim d’informació a l’usuari final sobre el ventall d’activitats que poden arribar a contenir, de la qual en resulten algunes com els Serveis tècnics i professionals que aglutinen fins a 96 epígrafs de l’IAE, les activitats de Comerç a l’engròs que en conté fins a 62, o la Indústria alimentària que agrupa 54 epígrafs, totes elles amalgamant tant activitats empresarials com professionals o artístiques.

Situació de les indústries tèxtils als polígons del Sud de Terrassa, emprant el Portal SIG municipal

Situació de les indústries tèxtils als polígons del Sud de Terrassa, emprant el Portal SIG municipal

Aquesta proposta de classificació simplificada i entenedora (que té la vocació de constituir la llegenda del mapa de situació en la web) no ha d’obstar perquè quan des del SIG s’accedeixi a la localització dels establiments a través d’icones, al clickar-hi se n’hi recuperi, a més de les dades bàsiques de contacte, informació de detall sobre la classificació de les activitats (5 dígits) que allí s’hi desenvolupen, a banda, és clar, de tota aquella informació associada que permeti a l’usuari afinar la seva tria.

Amb tot, els que hem participat en aquesta aventura, malgrat la nostra experiència en l’anàlisi i presentació de les dades, malgrat la nostra lògica i criteris comuns, no ens hem pogut substraure de les dèries personals, i ho hem pogut plasmar en un debat ric en matisos i en el mateix resultat de la proposta (encara esborrany), fins i tot en posar de manifest les contradiccions mateixes d’un sistema de classificacions (de més de 20 anys de solera) al que segurament li cal una profunda revisió.

Xavier Muñoz i Torrent i Marc Armengol i Rabal, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa


La crisi econòmica acaba amb el canvi climàtic

12 desembre 2012

El títol d’aquesta notícia podria tractar-se d’una realitat absoluta, però molt al nostre pesar només es tracta d’una qüestió formal. Després d’uns anys on la problemàtica del canvi climàtic estava en tota agenda política, en tot programa electoral, i amb un espai important en els mitjans de comunicació, sembla que des de fa 3-4 anys, just amb l’arribada de la major crisi econòmica des de la Gran Depressió del 29, ha deixat de ser important per als polítics, per als mitjans i per als ciutadans.

Però, realment ha desaparegut el problema? Ha deixat de preocupar a les persones? S’ha regenerat el planeta? Les temperatures han baixat considerablement a causa d’una menor activitat productiva en els països, com a conseqüència de la crisi?

Sembla que si responem ràpidament a les preguntes plantejades, el nostre sentit comú ens dirà que NO a totes elles.

Sobre el per què de la pèrdua de visibilitat d’aquesta problemàtica ens apareixen aspectes negatius i d’altres, tot i que en menor mesura, positius. En primer terme parlarem sobre el que és positiu i fa que no sigui tan mediàtic.

Existeix una conscienciació major entre les persones que indica, probablement, que el problema s’ha interioritzat i que potser ja no és necessària tanta visibilitat del mateix. Un dels indicadors a través del que detectem això són les xifres de reciclatge, tal i com es demostra en el resum dels resultats globals de recollida selectiva en l’àmbit metropolità, on des de l’any 2000 es ve registrant una disminució en la deposició de residus a abocadors, que ha estat compensada per l’augment del reciclatge en les llars, així com un increment en la pràctica del compostatge i el tractament de residus en ecoparcs.

Les administracions han incorporat en l’activitat quotidiana i en els seus projectes accions que contribueixen, en major o menor mesura, a reduir l’impacte ambiental de les activitats de les empreses i ciutadans, o bé a difondre bones pràctiques amb per conservar el medi ambient. Entre alguns exemples, tenim l’instal·lació de plaques solars en equipaments municipals, com és el cas del cementiri de Santa Coloma de Gramenet, la realització de jornades de sensibilització com la “Setmana del Medi Ambient a Terrassa”, o bé l’organització de la “Fira Ecoviure a Manresa” amb la intenció de conscienciar empreses, ciutadans i administracions en el manteniment del planeta.

En contra d’això, els aspectes negatius guanyen als positius i trobem més motius per a la desesperança. Un dels principals, tot i que les persones estiguin més implicades, és la baixada en la preocupació que el fet del canvi climàtic i els problemes relacionats amb el medi ambient provoquen en les persones. De les dades del Baròmetre del CIS, davant la pregunta de ‘quins són els tres problemes principals en Espanya’, les persones situen els problemes medi ambientals en la posició 26 en l’any 2012. L’evolució, en termes de promig anual, dels últims anys és la següent:

problemes_detectats

Les xifres de la taula ens mostren com la problemàtica del medi ambient ha perdut 10 posicions d’entre les preocupacions de la gent, mentre que han pujat temes com el frau i la corrupció, preocupa més la sanitat, així com el tema d’habitatge també ha sortit d’entre els problemes més greus per a les persones del territori espanyol.

A més de la percepció de les persones, hi ha dades que fan ser pessimistes al respecte: els congressos i convencions internacionals sobre el medi ambient cada cop tenen menys acords i, als que s’arriben, s’assoleixen molt més lentament (afirmant que es fa a un ritme caribeny), i el protocol de Kyoto que finalitza en 2012 no sembla tenir una clara continuïtat després de la cimera de Doha celebrada recentment.

Allunyant-nos de les percepcions i voluntats de les persones, si ens endinsem en les xifres i indicadors medi ambientals pròpiament dits, es mantenen les perspectives descoratjadores. L’extensa sèrie que mesura la temperatura mitjana en la ciutat de Barcelona, des de 1780 fins a l’any 2011, reproduïda per el Servei Meteorològic de Catalunya a partir de les dades registrades a l’Observatori Fabra del Tibidabo, ens mostren com els últims 20 anys ha crescut la temperatura en més de mig grau, establint-se un màxim a mitjans de la primera dècada del segle XXI que va portar la temperatura mitjana anual de Barcelona per sobre dels 16’5 ºC. Aquesta realitat es reflecteix en el següent gràfic, agafat del document resum que ens mostra l’evolució de la temperatura mitjana de Barcelona (1780-2011), i presenta els valors de les temperatures per a cada any:

temperatura_barcelona_1780_2011

Apropant aquestes dades a la més pura realitat, val la pena recordar el passat estiu a Catalunya, l’onada de calor viscuda va provocar que es tractés d’un període on, més enllà del registre de temperatures màximes, la persistència de les altes temperatures van fer que el període es considerés excepcional.

Per últim, no s’han d’oblidar la seqüencia de successos i desastres naturals esdevinguts recentment en tot el Món: l’huracà Sandy (2012) o el Katrina (2005), terratrèmol d’Haití (2010), inundacions al Pakistan (2010), el tsunami de l’any 2004 que va afectar a Indonèsia, Tailàndia o Sri Lanka entre d’altres països, així com el tsunami del Japó succeït el passat any 2011, per citar alguns exemples.

La presentació d’aquests fets no signifiquen que no hagin ocorregut desastres naturals al llarg de l’història, o bé que no hagin hagut períodes amb temperatures canviants o amb una pluviometria més baixa abans d’aparèixer la problemàtica del canvi climàtic o l’escalfament global, però sí traslladen la qüestió a l’actualitat, concentrant en molt pocs anys, i en llocs ben diversos, esdeveniments de gran impacte i magnituds que són poc habituals en el que seria una normalitat meteorològica del planeta, i demostrant que tot i que en el dia a dia de les persones, dels mitjans de comunicació i de l’agenda política, hagi desaparegut parcialment aquest problema, no vol dir que deixi de ser latent per a tots nosaltres.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


Ús de fonts cartogràfiques en l’anàlisi de les transformacions territorials

6 octubre 2011

Són ja diverses les entrades que en aquest bloc han fet referència a la necessitat, per part d’aquells que ens dediquem a l’anàlisi socioeconòmic local, d’aprofundir en l’ús de fonts d’informació alternatives que permetin dotar de noves dimensions la diagnosi i posterior prognosi de les respectives realitats territorials que focalitzen la nostra atenció professional. Un procés que esdevé cada vegada més imperatiu en un context econòmic marcadament recessiu que posa també en perill l’actualització d’algunes d’aquelles fonts d’informació tradicionalment emprades per a l’anàlisi territorial, tal i com s’ha posat de manifest en la nova edició del Cens de població 2011, tot estimulant-nos a optimitzar l’ús de fonts d’informació primària sovint concebudes per a d’altres finalitats alienes a la nostra activitat diària.

En aquesta línia, mitjançant la present entrada plantejarem l’ús, entre d’altres dades, del Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC) per a l’anàlisi dels canvis i transformacions que han tingut lloc en el territori al llarg de les dues darreres dècades. Uns anys en els quals el territori metropolità s’ha vist sotmès a un intens procés  transformador, tant físic com funcional, que no ha fet res més que, precisament, incrementar exponencialment el caràcter metropolità d’aquest territori.

Poblament i activitat econòmica s’han escampat pel territori, de la mà de les infraestructures de comunicacions, trencant les lògiques concentracionàries i eminentment urbanes que havien dominat bona part de la història de les ciutats. Així, mitjançant uns patrons de localització dominats pel preu del sòl i l’accessibilitat, i sota la premissa d’un creixement il·limitat, s’ha conformat un territori morfològicament dispers i de funcionament difús, en el qual els límits entre la ciutat i el camp han quedat extremadament difuminats.

En concret, a través de la línia de treball plantejada, aplicable a qualsevol àmbit territorial del país, s’ha pretès copsar quina ha estat la dinàmica de transformació territorial del sistema urbà de Terrassa en el període que va des d’inicis dels noranta del segle passat a la segona meitat d’aquesta primer dècada del segle XXI, moment en el qual l’emergència d’una profunda crisi econòmica d’abast global posarà fi a aquest intens procés transformador. D’aquesta manera hem fixat l’atenció en la dinàmica de canvi experimentada per un àmbit supramunicipal que ha actuat com a suport territorial decisiu per a la implantació d’aquestes dinàmiques poblacionals i econòmiques en el vessant occidental de la comarca del Vallès.

Tinguem en compte que entre 1993 i l’any 2006 aquest àmbit supramunicipal ha vist incrementar la seva població en un 29,7% (l’àmbit metropolità ho ha fet en un 12,2% en el seu conjunt), de manera especialment concentrada en la seva capçalera (un 78,3% dels nous residents del conjunt de l’àmbit), però notablement intensa en la corona exterior de municipis que envolten aquest node articulador (Matadepera, Rellinars, Ullastrell, Vacarisses i Viladecavalls, han vist en el seu conjunt pràcticament duplicar la seva població).

Lògicament, una part significativa d’aquest dinamisme apareix lligat a l’evolució del mercat immobiliari i, en concret, al impuls de noves construccions residencials que, en tipologies diverses, permeten explicar una molt característica transformació del paisatge a les perifèries metropolitanes: l’habitatge unifamiliar (prop d’un 75% dels nous habitatges construïts en el conjunt de municipis que integren aquesta corona externa de municipis ho són), ha esdevingut el suport físic fonamental a aquest doble procés de desconcentració i dispersió de la població damunt del territori, en allò que constitueix una ocupació d’aquest altament ineficient pel que fa al consum de tota mena de recursos i prestació de serveis.

Creixements residencials de naturalesa diversa i amb implicacions territorials, ambientals, socials i econòmiques clarament diferenciades. Cada imatge abasta una extensió equivalent de 27 hectàrees: a dalt la urbanització de Torreblanca I a Vacarisses, mentre que la imatge inferior correspon al barri de Sant Pere Nord de Terrassa. Font: Ortoimatge de Catalunya 25 cms de l’ICC (2010)

El Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC) serà la font primària d’informació a partir de la qual aprofundir en l’anàlisi territorial d’aquestes transformacions. El MCSC és un projecte iniciat l’any 1995 pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), que en aquest cas emprarem per una finalitat totalment diferent als objectius que impulsaren la seva conceptualització (fou concebut com a eina de recolzament a la realització de l’Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya).

D’ençà de la seva posada en marxa, s’han dut a terme tres edicions diferents d’aquest producte cartogràfic, corresponent als anys 1993 (1era edició), període 2000-03 (2ona edició), i finalment el període 2005-06 (3era edició), que malgrat partir de característiques metodològiques i tècniques notablement diferenciades, s’han anat perfeccionant tot tenint en compte que havien de garantir la comparabilitat de la sèrie cartogràfica en la seva dimensió temporal. Requisit que s’ha aconseguit a partir de l’ús d’una llegenda estructurada jeràrquicament que ha anat guanyant complexitat i precisió a mesura que s’anaven duent a terme les diferents edicions del projecte.

En aquest cas, per tal de copsar la transformació ocorreguda en el territori de l’àmbit del sistema urbà terrassenc s’ha procedit a treballar amb la primera i tercera edició del MCSC, abastant un període que comprèn de1993 a2006 que permet recollir l’etapa de major dinamisme territorial, tal i com han posat de manifest diverses de les dades a les quals hem fet referència, just abans que es comenci a materialitzar els efectes d’una intensa crisi econòmica que ha motivat un brusc alentiment d’aquesta dinàmica de canvi.

L’anàlisi de l’evolució seguida per les cobertes del sòl entre 1993 i l’any 2006 permet constatar l’intens procés d’artificialització al qual s’ha vist sotmès el territori: en tretze anys s’han artificialitzat més 1.120 hectàrees de sòl que suposen un 6,2% de la superfície total de l’àmbit funcional. De manera que el sòl improductiu artificial ha passat de significar un 16,5% del conjunt (pràcticament 3 mil hectàrees) l’any1993, asuposar fins a un 22,6% del mateix (poc més de 4.100 hectàrees de sòl) l’any 2006.

Un increment de la superfície artificialitzada i improductiva que juntament amb el manteniment de la superfície forestal, converteix la superfície dedicada a l’activitat agrícola en la gran damnificada d’aquest període intensament urbanitzador (ha passat de representar el 14% de la superfície de l’àmbit l’any 1993, asuposar només un 8% de la seva extensió total tretze anys més tard.

Procés d’artificialització del sòl en l’àmbit del sistema urbà de Terrassa, 1993-2006. Font: elaboració pròpia a partir de la 1era i 3era edició del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC) elaborat pel CREAF. L’anàlisi del procés s’ha realitzat mitjançant l’ús del software SIG MiraMon®, desenvolupat des del mateix CREAF

El detall municipal d’aquest procés d’artificialitzció permet constatar que és a Terrassa, el node articulador del sistema, allà on lògicament ha tingut lloc el gruix del procés (627 hectàrees artificialitzades que suposen un increment del 35% en relació al sòl improductiu artificial existent a l’inici del període ), però en canvi es posa de manifest que allà on la urbanització ha seguit una dinàmica més intensa i agressiva ha estat en alguns dels municipis d’aquesta corona perifèrica a la unitat funcional urbana. A Vacarisses, per exemple, el sòl improductiu artificial ha crescut en 233 hectàrees (augmentant així en un 56% en relació a l’existent una dècada abans).

+ Info informe: OESST, Transformacions territorials en l’àmbit del sistema urbà de Terrassa, 1993-2006, de juliol de 2011.

Marc Armengol i Rabal, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)


Cap a un sistema local d’indicadors de sostenibilitat

16 novembre 2010

En els darrers anys, l’emergència de conceptes com la sostenibilitat i de qüestions com el canvi climàtic han posat sobre la taula les mancances que hi ha alhora d’establir indicadors de sostenibilitat. De fet, parlem d’un aspecte que encara ha de recórrer un llarg camí i que es troba lluny del desenvolupament que ha tingut en àmbits com el dels indicadors econòmics o socials sobre els que hi ha un major consens.

Portada de l'estudi de l'OSE, Sostenibilidad Local, una aproximación urbana y rural

Pel que fa a la mesura de la sostenibilitat local les mancances encara són més grans, sobre tot per la manca de dades: poca desagregació, dificultat d’accés o inexistència de mesures regulars (per aprofundir en aquestes dificultats vegeu l’article).

Tot i aquestes mancances, alguns observatoris van publicant informes sobre indicadors de sostenibilitat que responen a la disponibilitat de dades en l’àmbit local (vegeu el 4t Informe AQR per a la Xarxa El Perfil de la Ciutat, o  l’Informe anual sobre Indicadors de Sostenibilitat  de Terrassa que publica l’OESST). També, des de dins d’un dels grups de treball de la Red de Observatorios de l’Observatorio  de la Sostenibilidad en España (OSE), el Grupo de Trabajo de Indicadores de Sostenibilidad Local, es treballa per a l’establiment d’una bateria d’indicadors adaptats a la realitat del món local.

Diagrama de sostenibilitat per grandària municipal de les ciutats espanyoles. Font: OSE

En paral·lel, el mateix OSE ha efectuat una de les aproximacions més acurades a aquesta qüestió amb la publicació de l’informe Sostenibilidad local, una aproximación urbana y rural (2008). En aquest informe s’apliquen 11 indicadors bàsics a totes les capitals de província que es complementen amb un model sintètic anomenat Diagrama de sostenibilidad urbana. Per reforçar el treball d’anàlisi, s’empren altres indicadors sintètics com són la Petjada ecològica, l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) i l’Índex Sintètic de Capital Humà (ISCH) complementant-se amb el Consum de sòl en àrees urbanes.

Enric Sanllehi i Bitrià, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)


L’atur juvenil, treballar en el present per millorar el futur

4 novembre 2010

L’efecte de la crisi econòmica s’ha deixat notar en totes les capes de la societat, des dels menys preparats fins els que més, en els pares de família i en els joves, i tot i que els homes l’han patit en major mesura que les dones (també la taxa d’activitat d’ells és major que la de les dones), ambdós sexes l’han viscut sense remei.

En l’actual post ens centrarem, però, en l’atur juvenil, que agafaria el rang d’edat des dels 16 fins els 24 anys. Es tracta d’un problema amb unes casuístiques ben diferents i atomitzades, ja que un gran grup de l’atur juvenil es concentra en els joves sense massa o cap formació, i un altre gran grup important són els que estan molt formats però no troben sortida en els sectors en els que han estudiat. I és que, malgrat que el fet de posseir una titulació superior fa disminuir les probabilitats d’entrar en l’atur, actualment, a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, el fet d’estar més format no significa que estiguis treballant. Per això, per un costat tenim a les persones aturades que, com a tònica general, tenen la formació mínima obligatòria (graduats en ESO) i que necessiten començar a formar-se en diferents sectors dels que treballaven abans de la crisi o bé especialitzar-se i desenvolupar noves aptituds en el sector en el que treballaven abans d’engrossir les llistes d’atur. Pel costat dels joves amb formació superior el principal problema el trobaríem en la incapacitat del mercat laboral d’oferir llocs de treball de qualitat i que els permetin desenvolupar les capacitats adquirides en el procés formatiu.

Els resultats globals del que significa en xifres, a data de setembre del 2010, aquest atur juvenil per als municipis integrants del Perfil de Ciutat, els presentem en la següent taula ordenats de major a menor taxa d’atur juvenil, sent Vic i Vilanova i la Geltrú els que es desmarquen per damunt de la resta, mentre que en sentit menys negatiu està Granollers que queda clarament per sota del la mitjana d’atur dels municipis del Perfil.

 


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 711 other followers

%d bloggers like this: