Quo vadis, observatorium?

16 agost 2013

En un conegut pèplum, Quo Vadis, en Pere apareix en missió evangelitzadora per la Roma antiga. Una tasca, fins a cert punt, similar a la que duen a terme els observatoris locals, que dediquen moltes hores a predicar la situació social i econòmica pel territori i moltes hores a predicar perquè no es disposa de certa informació i perquè les últimes dades d’informació que s’ofereixen no són del tot recents.

Els observatoris locals d’activitat socioeconòmica van ser creats temps enrere amb la intenció d’esdevenir eina de suport per a la presa de decisions dels càrrecs polítics, dels agents socials i dels agents econòmics. D’aquesta manera, molts observatoris locals van passar a produir un bon número de publicacions. Manresa n’és un bon exemple. Des de la capital del Bages es publicava anualment un anuari estadístic de 400 pàgines, un informe socioeconòmic de 100 pàgines, un informe de l’estructura empresarial de la comarca de 200 pàgines i quatre informes trimestrals de 15 pàgines. Set-centes seixanta pàgines anuals de saviesa local. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Sense restriccions

1 febrer 2013

La nova normativa de judo no permet agafar les cames de l’adversari. Els que practiquen Wing Tsun, una modalitat de defensa personal, no admeten restriccions. Ells, abduïts pel realisme extrem, argumenten que si estàs lluitant i l’adversari troba una destral a mà, cap norma l’impedeix d’agafar-la i estimbar-la en el cap de l’oponent. A part del jutge de guàrdia, ningú no dirà ‘amb la destral no val’. Els practicants de Wing Tsun entrenen considerant aquestes eventualitats.

En l’àmbit dels serveis d’estudis municipals s’és bastant judoka, s’és bastant restrictiu. Només s’elaboren estudis o publica informació quan es disposa de dades de registre. Abans d’entrar en un cas concret, valdria la pena honorar un matemàtic d’origen italià que està defenestrat dels observatoris locals, l’Enrico Fermi.

La prova de Fermi es basa en fer bons càlculs a partir de dades escasses. Si les estimacions són correctes, la resposta és correcta. Desconec per què es posa sempre el mateix exemple quan es menciona la prova de l’Enrico Fermi. Però no seré pas jo qui trenqui aquesta tradició. Quants afinadors de pianos hi ha a Chicago?. Al sistema urbà de Chicago hi resideixen entorn 10 milions d’habitants. S’estimen 2,2 persones per llar. Al mateix temps, es considera que hi ha un piano per cada trenta habitatges. Els pianos s’afinen regularment, un cop per any. L’afinador triga un parell d’hores en afinar el piano, ell treballa quaranta hores setmanals i fa un mes de vacances cada any. A partir d’aquestes premisses, fent càlculs, resulta que a Chicago hi ha 158 afinadors. El clàssic exemple d’en Fermi. I sense necessitat de consultar cap base de dades.

Els afinadors de piano són bon exemple. Val la pena seguir amb ells. Suposem que es rep una subvenció per fer un estudi sobre el sector de l’afinació de pianos en un àmbit local. El primer pas per fer l’estudi seria dimensionar el sector. Quants afinadors de piano hi ha a Manresa? Per respondre la pregunta, seguint la doctrina clàssica dels observatoris, consultaríem el CCAE de l’afinació de pianos i sabríem el nombre d’assalariats d’aquesta activitat econòmica. També consultaríem al Registre Mercantil el nombre i nom de les empreses del sector. Però, ai las! Apareix el primer problema. Aquesta activitat econòmica ni tan sols està codificada. Via registre, doncs, no es pot fer res, absolutament res. Si es disposés d’informació dels assalariats classificats segons la classificació catalana d’ocupacions (CCO-2011 ca), no ens trobaríem en una situació gaire millor ja que el codi que inclou els afinadors de pianos, el 7612 (Lutiers i similars; afinadors d’instruments musicals), és ample en excés.

Deixant per estèril la recurrent via de registre, comprovem quants afinadors diria el Fermi que hi ha a Manresa. Fent els mateixos càlculs que els fets a Chicago, resulta que a Manresa hi ha 1,2 afinadors de piano. Sincerament, desconec ara mateix, si a part del Solans, algú més afina pianos a Manresa. Si fóssim capaços de trobar 0,2 afinadors més, resultaria que el Fermi ha encertat de ple una xifra que el registre no ha sabut aportar.

Quan els observatoris locals, coordinats pel departament de Promoció Econòmica de la Diputació de Barcelona, es van posar d’acord en establir una metodologia per fer una estimació de la població activa, van estar, fins a cert punt, fermistes. El resultat va ser creïble i útil.

No es tracta pas d’inventar dades sinó que es tracta, enfront la restricció de dades de registre, de ser valents i treballar fent bons càlculs a partir de dades escasses. Si manquen dades, es pot seguir la doctrina d’en Fermi. No pretenc dir que hem de ser destralers, pretenc dir que no hauríem de ser restrictius com els judokes sinó realistes com els que practiquen Wing Tsun.

 

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Atur fins l’any 2020

9 novembre 2012

Pocs dies enrere, tots els mitjans de comunicació, llevat els de caire esportiu, mostraven com a notícia de capçalera que la taxa d’atur de l’Estat ja era del 25%. Semblava que EPA rere EPA, els de premsa, veient la tendència de la desocupació, esperaven en candeletes que s’assolís aquesta fita. En molts d’aquests mitjans de comunicació, la notícia apareixia acompanyada d’un requadre amb una lliçó d’estadística en la qual s’aclaria que 25% equival a un de cada quatre.

Pedagogia estadística de banda, la taxa d’atur és un indicador excel·lent que compleix tots els requisits que se li poden exigir. És senzill, clar, directe, acceptat, fiable, s’interpreta de forma intuïtiva, permet la comparativa entre àmbits territorials i permet generar sèries històriques. Però deu resultar que algun col·lectiu no arriba a detectar el que l’indicador vol mostrar, fins el punt que cal precisar que ‘una taxa d’atur del 25% implica que una de cada quatre persones actives està desocupada’. Els mitjans de comunicació intenten fer notar que una taxa d’atur del 25% és un nivell de desocupació elevat, però sembla ser que, fent ús només d’aquest indicador, no se’n surten.

Una alternativa per mostrar la magnitud real de la taxa d’atur actual es pot obtenir, mitjançant un model economètric de mínims, estimant el temps que es trigarà en assolir un nivell de desocupació acceptable. S’ha de tenir en compte, però, que en termes d’economia o de mercat laboral, les previsions serveixen de ben poca cosa i aquestes s’acaben convertint en un ‘si l’encerto, l’endevino’. Atès que els de premsa s’atreveixen amb estadística avançada, des d’aquí es pot fer un exercici de matemàtiques elementals prenent com enunciat: ‘estimar el temps que es trigarà en assolir un nivell d’atur acceptable’.

Per a fer aquest exercici ben fet, caldria tenir en consideració el comportament històric del mercat laboral a Catalunya. D’etapes de creixement, se n’han gaudit algunes; i d’èpoques en les quals la desocupació ha estat veritablement elevada, se n’han patit vàries. Una d’elles és la que il·lustra el dibuixant Ramón a una portada de l’any 1975 a la revista satírica Hermano Lobo. En èpoques de bonança, l’atur es redueix de forma lenta. Per contra, en etapes de crisi, el nombre de desocupats s’incrementa amb celeritat. Històricament, sempre ha estat així. Però per a fer l’exercici, seran triades hipòtesis inversemblantment favorables.

Es determinen un parell de taxes d’atur de referència. La taxa d’atur que la literatura macroeconòmica considera de plena ocupació és el 5%. El llindar crític de la taxa d’atur a partir del qual el Barack Obama comptava tenir possibilitats de ser reelegit és el 8%. Pel contingent actual d’actius, una taxa d’atur del 5% suposa, a Catalunya, 186.000 desocupats. Actualment, al Principat, n’hi ha 840.400. Suposant que el contingent de la població activa romandrà constant al llarg del temps, la qual cosa és suposar massa, caldrà que es redueixi, doncs, la desocupació en entorn 654.400 persones. El ritme màxim de creixement de l’ocupació que es va registrar en la fase més fèrtil de l’última etapa de creixement econòmic era d’entorn 22.500 llocs de treball per trimestre. Suposant que s’assoleix aquest ritme de creació de llocs de treball, la qual cosa és suposar massa, s’assolirà una taxa d’atur del 5% l’any 2020. Si es pretén assolir la taxa del Barack Obama, haurem d’esperar fins el 2018. Temps llunyans, taxa d’atur actual elevada.

L’exercici, per absurd, no el signaria cap economista, però resulta útil per fer-se una idea del què és una taxa d’atur del 25%. No s’ha pretès pas fer cap previsió econòmica sinó que tan sols s’ha pretès posar de relleu que el nivell d’atur actual és veritablement elevat i, previsiblement, el període de temps per reduir la desocupació a nivells acceptables serà llarg.

 

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Presència econòmica, presència laboral

27 juliol 2012

Sabut és que el Registre Mercantil és una rica font d’informació que brolla interessants dades que pocs serveis d’estudis beuen. Un dels pocs que acut en aquesta font a omplir d’informes el càntir del coneixement és la xarxa Perfil de la ciutat.

Metàfores de banda, el Registre Mercantil disposa dels comptes anuals de cadascuna de les societats mercantils del nostre territori. Una informació de base que s’obté dels comptes anuals de les empreses és la facturació i el número d’empleats. A partir d’aquestes dades bàsiques ja es poden fer quatre números.

Entre poques empreses facturen molt. És habitual que un 10% de les empreses d’un territori acumulin el 80% del total de la facturació que es genera en aquell territori. En el cas de la xarxa Perfil de la ciutat, es compleix amb precisió aquesta proporció. El 10% de les 28.056 empreses dels catorze municipis del Perfil de la ciutat acumulen el 80% de la facturació total. I, al mateix temps, aquest 10% d’empreses ocupen el 60% de la força de treball. És a dir, les empreses més grans en volum de negocis tenen una major presència en el territori a nivell de facturació que no pas a nivell d’ocupació.

Expressar la idea mencionada en el paràgraf anterior mitjançant un indicador és senzill. Tan sols cal dividir el pes de les empreses grans en termes d’ocupació entre el pes de les empreses grans en termes de facturació. Si la divisió dóna un valor superior a u, implica que les empreses grans tenen una major presència en termes d’ocupació que no pas en termes de facturació. I si l’indicador és inferior a la unitat, aleshores implica que les empreses grans tenen una major presència en termes econòmics que no pas en termes laborals. Definir ‘empresa gran’ és pas previ.

En el capítol ‘Teixit empresarial’ de la publicació ‘Perfil de la ciutat’, es defineix ‘empresa gran’ com aquella que factura més de deu milions d’euros. En el cas dels municipis del Perfil de la ciutat, les empreses grans generen el 56,8% del volum de negocis del teixit empresarial acumulat dels catorze municipis membres de la xarxa i aquestes empreses ocupen el 35,5% dels 231.664 treballadors de les 28.056 societats mercantils del Perfil de la ciutat.

El quocient entre 35,5% i 56,8% és 0,63. És a dir, les empreses grans disposen d’una major presència en termes econòmics que no pas en termes d’ocupació. Dit a l’invers, les empreses grans tenen una menor presència laboral que no pas econòmica. La dada és eloqüent i és una més a ser tinguda en compte a l’hora de prendre decisions polítiques. Un altre tema seria saber si els responsables polítics beuen dels càntirs del coneixement que els serveis d’estudis omplen infatigables.

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


La puresa de la font

18 maig 2012

En una base de dades, que és un conjunt de dades agrupades de forma ordenada, hi conflueixen, normalment, dos perfils d’usuari: qui introdueix informació i qui la consulta.

Les bases de dades poden ser classificades segons multitud de criteris. Uns exemples citats a cuita-corrents serien segons l’estructura, segons la variabilitat de les dades, segons el contingut o segons la forma d’administrar les dades. Sorprèn constatar que cap categorització convencional pren com a criteri de classificació la fiabilitat de les dades introduïdes. Sota aquest criteri, es tindrien bases de dades amb dades fiables i bases de dades amb dades no fiables. Es disposa d’una extensa literatura per gairebé cada tipus de base de dades definida pels acadèmics. Per contra, no es disposa de literatura per les bases de dades amb dades no fiables, tanmateix, sí que hi ha una paraula que les defineix: gigo, acrònim de ‘garbage in garbage out’.

Gigo sintetitza de forma brillant l’òbvia idea, i sovint obviada, que si a una base de dades s’entren bajanades, surten bajanades. Aquesta premissa té tant de pes dins el món de les bases de dades com dins el món de la química té la que diu que la matèria ni es crea ni es destrueix, sinó que només es transforma. Si, qui introdueix dades a una base de dades, entra bajanades, qui faci una consulta, consultarà bajanades. Mentre que resulta habitual que, qui consulta dades, no és conscient del grau de fiabilitat de la informació que està consultant, qui introdueix dades acostuma a ser conscient del grau de fiabilitat de la informació que està introduint.

Si un equip de catedràtics de l’Economics University of Illinois elabora un complert dossier de dues-centes pàgines analitzant una tirallonga de paràmetres extrets d’una base de dades gigo, l’informe serà garbage. I si l’informe es maqueta a color, s’imprimeix amb tapes dures, es presenta davant cinc-centes persones i els mitjans de comunicació anuncien la seva existència en horari de màxima audiència, seguirà sent garbage.

Quan es tracta d’una font interna i s’és proper a qui nodreix d’informació la base de dades, es pot indagar si els inputs s’introdueixen de forma curosa o a la xamberga. A partir de bases de dades ben gestionades, es podran elaborar bons informes. A partir de les altres, no. En els casos de les bases de dades gigo, resulta més profitós dedicar esforços a fer depuracions que no pas a fer explotacions estadístiques.

Si es tracta d’una base externa i s’està lluny de qui introdueix informació, costa discernir el grau de gigo de la base de dades. L’espectre dels que analitzen les bases de dades externes és interessant per la seva amplitud; anant des de l’escèptic que no consulta la base de dades perquè no se la creu, fins el fervent devot que segueix la seva doctrina a ulls clucs.

Per tot això és important saber la composició química de l’aigua que es veu, és a dir, el grau de puresa de la font, més enllà de doctrines i prejudicis.

 

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Les enquestes d’expectatives macroeconòmiques, el PIB alternatiu

16 març 2012

És el PIB, amb tota certesa, l’indicador més sobrevalorat de tots els que existeixen. Sobrevalorat en el sentit que la gent en fa més interpretacions del compte, i sobrevalorat en el sentit que els recursos que es dilapiden per calcular-lo són ingents. Cada dia són més els crítics d’aquest indicador, que ja sembla decididament desnonat de ser un mesurador del benestar d’una societat; però ell, l’indicador, amb el seu gloriós passat, persevera en mantenir-se a l’elit encara que només sigui com a mesura de referència de la marxa de l’economia d’un territori.

El PIB es pot arribar a acceptar com un indicador més o menys vàlid de l’activitat econòmica d’un territori, però no pas com a mesura del benestar d’una societat. Un exemple: Retencions a l’AP-7 impliquen un increment del PIB, pel fet que el consum econòmic augmenta en augmentar el consum de carburant; però el malestar dels reclusos de la carretera es dispara. I de la lògica matemàtica es desprèn que un increment del malestar equival a una disminució del benestar.

Estimar el PIB resulta complex i els equips professionals de l’àrea de comptabilitat nacional el calculen de tres maneres: A partir de l’oferta, avaluant l’aportació de les diverses branques productives al conjunt de l’economia; a partir de la demanda, desagregant l’ús final dels béns i serveis produïts en consum, inversió i sector exterior; i a partir de la renda, fent una desagregació de l’aportació dels factors productius a la producció. Els tres components dels factors productius són la remuneració d’assalariats (treball), l’excedent brut d’explotació (capital) i la renda mixta.

Un contratemps de pes que tenen els seguidors del PIB és que no poden disposar de la desitjada dada fins gairebé mig any després que aquesta hagi estat registrada, que és el temps que necessiten els funcionaris de la comptabilitat nacional per a fer els números. I aquí és on entren en joc les enquestes.

La senzilla metodologia per a elaborar les enquestes d’expectatives macroeconòmiques i extreure un indicador d’elles és comú arreu; a Europa, a Amèrica Llatina i a Nova Zelanda. Del resultat de l’enquesta es desprèn un indicador de la situació econòmica actual i futura del teixit empresarial. La taxa de resposta de les enquestes d’expectatives macroeconòmiques és estable i les prediccions dels enquestats tendeixen a convergir amb les dades del PIB que s’obtindran mesos després. El resultat de les enquestes s’utilitza com a ‘forward-looking’. Mentre la dada del PIB arriba en diferit, les enquestes acaben sent una mena de retransmissió del PIB en directe.

A la gràfica adjunta, es veu prou bé que l’evolució del PIB i l’evolució de l’indicador del clima empresarial de Catalunya, obtingut a partir d’enquestes, són gairebé un calc; la correlació entre una sèrie i altra és elevada (95,2%). El tret diferencial rau en el tempo; una dada arriba ben abans que l’altra. Les dades de la línia blava s’obtenen gairebé sis mesos abans que les dades de la línia taronja.

Imatge

 

A nivell local, calcular l’evolutiu trimestral del PIB resulta una quimera. Per contra, elaborar l’evolució de l’indicador de l’enquesta de clima empresarial resulta senzill. Al Bages es fa.

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Periodista, ajuda’m a divulgar-ho!

20 gener 2012

En la societat actual, molts agents elaboren estudis. Una investigació científica, una crítica del nou codi penal, una anàlisi del Quijote i un tractat del clúster de la producció del blat de moro a les terres de ponent mantenen en comú un aspecte; tots quatre generen coneixement.

Bona part dels estudis que s’elaboren es sufraguen amb fons de l’erari públic, ja siguin universitats, instituts d’estadística o administracions locals. Quan l’erari públic finança la despesa de l’estudi, per ètica, és apropiat fer una difusió del coneixement que s’ha generat i aquesta tasca de difusió ha de ser considerada com una tasca més del propi estudi.

Dos paràmetres han de ser tinguts en compte a l’hora de fer la difusió: El cost i l’abast de la difusió. Hi ha multitud de maneres de difondre informació. Una d’elles és mitjançant una jornada en el marc de la qual es presenta l’informe; s’ha de tenir en compte, però, que sovint, bona part dels assistents a aquestes jornades són professionals especialitzats en la matèria que ja coneixen l’existència de l’estudi. Una segona alternativa per fer difusió consisteix en penjar la publicació elaborada a la pàgina web de l’ens; es tracta d’una forma de difusió ben econòmica però amb un abast incert ja que els estudis són difícils de ser localitzats a la gran biblioteca de proporcions siderals que és internet. Una tercera alternativa de difusió és mitjançant una distribució del tiratge imprès de l’estudi via tramesa postal; una alternativa cara.

Si es pretén divulgar de forma econòmica i exhaustiva un estudi, renunciar al servei dels mitjans de comunicació és un luxe. Tenint en compte que els mitjans de comunicació cerquen, infatigables, primeres matèries per arreu, un exèrcit de professionals amb un bagatge secular en difusió d’informació està disposat a mobilitzar-se a canvi de notícies.

Per a que la relació entre els mitjans de comunicació i els generadors d’informes sigui simbiòtica cal que uns siguin conscients de les necessitats dels altres. Un vol difusió de l’informe i l’altre vol una notícia. La publicació d’un informe no és pas una notícia; conseqüentment, els mitjans de comunicació mai no difondran un titular del tipus ‘S’ha editat la desena edició de l’Anuari estadístic de Manresa’. La notícia ha de ser dins la publicació que es presenta. Ara bé, pretendre que el periodista dediqui bona part de la seva jornada laboral a omplir només mitja pàgina del diari és una quimera. Així doncs, ja es pot descartar que el periodista revisarà les cinc-centes pàgines de quadres d’un anuari estadístic o es llegirà un informe socioeconòmic de més de dues-centes pàgines per sintetitzar-les en una foto, un quadre i un redactat de cinc mil caràcters. L’única alternativa per satisfer els de premsa és oferir una síntesi de les principals conclusions de l’informe. A partir de la síntesi, els mitjans de comunicació faran una tria per noticiar els aspectes que ells considerin més atractius amb un titular que capti l’atenció del lector. Evidentment que s’ha d’explicar bé allò que es vol difondre als companys de premsa, però un cop s’ha exposat una bona síntesi de l’estudi, la tasca s’ha acabat i fins aquí ha arribat la responsabilitat de l’equip de treball.

Si després no agrada l’enfocament que el diari ha donat a la notícia, pega. Si el titular no és adequat, pega. Si l’article del diari apareix farcit d’inexactituds, pega. Independentment del titular del diari i del contingut de l’article, la difusió ja està feta. L’autor de la informació generada només té la responsabilitat de vetllar pel rigor del seu estudi i per explicar-lo bé a premsa.

Un cas concret. No fa pas gaire, la UNFPA (United Nations Population Fund) va presentar l’interessant informe de l’estat de la població mundial del 2011. Aquell dia els informatius van dedicar importants espais al tema. Malgrat que els d’UNFPA havien posat un rètol ben gros al costat d’un bebè que deia que es tractava SUPOSADAMENT del bebè set mil milions, ‘Salubong… Welcoming the Philippines’ Symbolic 7 Billionth Baby’, el titular dels informatius va ser que l’habitant 7.000.000.000 és de Filipines i es diu Danica May Camacho. Un titular imprecís en el sentit que van ometre el ‘suposadament’, però ben efectiu en el sentit que va fer saber al públic que existeix l’estudi. Es suposa que qui ha decidit gastar cent euros en el rètol que diu ‘simbòlic 7.000.000.000’ deu estar ofès amb el titular, però el seu enuig no té major transcendència. Si el titular ha de ser una síntesi del que diu l’informe, el titular és erroni; si el titular serveix per fer saber al gran públic de l’existència de l’informe, el titular és encertat.

Els mitjans de comunicació que tracten aspectes menys transcendentals van estar més precisos. Tinc entès que el diari Sport, per una banda, va mencionar, en pàgines interiors, que el nen de Laos que surt a la foto portant una gibrella al cap farcida d’ampolles de refrescos per vendre a la pàgina olímpica (pàgina 92) de l’informe de l’estat de la població mundial del 2011 vesteix una samarreta del Barça. L’Anne Igartiburu, per altra banda, va dedicar deu minuts del glamurós programa ‘Corazón, corazón’ a parlar sobre la Danica, ‘una nena d’origen humil, però amb un futur esperançador’.

Independentment que el públic s’assabenti a partir dels informatius, del diari Sport o del programa ‘Corazón, corazón’ de l’existència de l’informe, el veritablement interessant és que tothom sap que existeix l’informe. Sabent de la seva existència, trobar-lo és bufar i fer ampolles.

La responsabilitat del rigor d’un estudi i de vetllar per una difusió econòmica i àmplia recau en el coordinador. La responsabilitat de la redacció de la notícia recau en els mitjans de comunicació. Si el coordinador de l’estudi pretén influir en l’enfocament del tractament periodístic que s’ha de donar a l’informe, s’equivoca. No és la seva feina.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 711 other followers

%d bloggers like this: