Quo vadis, observatorium?

16 agost 2013

En un conegut pèplum, Quo Vadis, en Pere apareix en missió evangelitzadora per la Roma antiga. Una tasca, fins a cert punt, similar a la que duen a terme els observatoris locals, que dediquen moltes hores a predicar la situació social i econòmica pel territori i moltes hores a predicar perquè no es disposa de certa informació i perquè les últimes dades d’informació que s’ofereixen no són del tot recents.

Els observatoris locals d’activitat socioeconòmica van ser creats temps enrere amb la intenció d’esdevenir eina de suport per a la presa de decisions dels càrrecs polítics, dels agents socials i dels agents econòmics. D’aquesta manera, molts observatoris locals van passar a produir un bon número de publicacions. Manresa n’és un bon exemple. Des de la capital del Bages es publicava anualment un anuari estadístic de 400 pàgines, un informe socioeconòmic de 100 pàgines, un informe de l’estructura empresarial de la comarca de 200 pàgines i quatre informes trimestrals de 15 pàgines. Set-centes seixanta pàgines anuals de saviesa local. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Sense restriccions

1 febrer 2013

La nova normativa de judo no permet agafar les cames de l’adversari. Els que practiquen Wing Tsun, una modalitat de defensa personal, no admeten restriccions. Ells, abduïts pel realisme extrem, argumenten que si estàs lluitant i l’adversari troba una destral a mà, cap norma l’impedeix d’agafar-la i estimbar-la en el cap de l’oponent. A part del jutge de guàrdia, ningú no dirà ‘amb la destral no val’. Els practicants de Wing Tsun entrenen considerant aquestes eventualitats.

En l’àmbit dels serveis d’estudis municipals s’és bastant judoka, s’és bastant restrictiu. Només s’elaboren estudis o publica informació quan es disposa de dades de registre. Abans d’entrar en un cas concret, valdria la pena honorar un matemàtic d’origen italià que està defenestrat dels observatoris locals, l’Enrico Fermi.

La prova de Fermi es basa en fer bons càlculs a partir de dades escasses. Si les estimacions són correctes, la resposta és correcta. Desconec per què es posa sempre el mateix exemple quan es menciona la prova de l’Enrico Fermi. Però no seré pas jo qui trenqui aquesta tradició. Quants afinadors de pianos hi ha a Chicago?. Al sistema urbà de Chicago hi resideixen entorn 10 milions d’habitants. S’estimen 2,2 persones per llar. Al mateix temps, es considera que hi ha un piano per cada trenta habitatges. Els pianos s’afinen regularment, un cop per any. L’afinador triga un parell d’hores en afinar el piano, ell treballa quaranta hores setmanals i fa un mes de vacances cada any. A partir d’aquestes premisses, fent càlculs, resulta que a Chicago hi ha 158 afinadors. El clàssic exemple d’en Fermi. I sense necessitat de consultar cap base de dades.

Els afinadors de piano són bon exemple. Val la pena seguir amb ells. Suposem que es rep una subvenció per fer un estudi sobre el sector de l’afinació de pianos en un àmbit local. El primer pas per fer l’estudi seria dimensionar el sector. Quants afinadors de piano hi ha a Manresa? Per respondre la pregunta, seguint la doctrina clàssica dels observatoris, consultaríem el CCAE de l’afinació de pianos i sabríem el nombre d’assalariats d’aquesta activitat econòmica. També consultaríem al Registre Mercantil el nombre i nom de les empreses del sector. Però, ai las! Apareix el primer problema. Aquesta activitat econòmica ni tan sols està codificada. Via registre, doncs, no es pot fer res, absolutament res. Si es disposés d’informació dels assalariats classificats segons la classificació catalana d’ocupacions (CCO-2011 ca), no ens trobaríem en una situació gaire millor ja que el codi que inclou els afinadors de pianos, el 7612 (Lutiers i similars; afinadors d’instruments musicals), és ample en excés.

Deixant per estèril la recurrent via de registre, comprovem quants afinadors diria el Fermi que hi ha a Manresa. Fent els mateixos càlculs que els fets a Chicago, resulta que a Manresa hi ha 1,2 afinadors de piano. Sincerament, desconec ara mateix, si a part del Solans, algú més afina pianos a Manresa. Si fóssim capaços de trobar 0,2 afinadors més, resultaria que el Fermi ha encertat de ple una xifra que el registre no ha sabut aportar.

Quan els observatoris locals, coordinats pel departament de Promoció Econòmica de la Diputació de Barcelona, es van posar d’acord en establir una metodologia per fer una estimació de la població activa, van estar, fins a cert punt, fermistes. El resultat va ser creïble i útil.

No es tracta pas d’inventar dades sinó que es tracta, enfront la restricció de dades de registre, de ser valents i treballar fent bons càlculs a partir de dades escasses. Si manquen dades, es pot seguir la doctrina d’en Fermi. No pretenc dir que hem de ser destralers, pretenc dir que no hauríem de ser restrictius com els judokes sinó realistes com els que practiquen Wing Tsun.

 

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Atur fins l’any 2020

9 novembre 2012

Pocs dies enrere, tots els mitjans de comunicació, llevat els de caire esportiu, mostraven com a notícia de capçalera que la taxa d’atur de l’Estat ja era del 25%. Semblava que EPA rere EPA, els de premsa, veient la tendència de la desocupació, esperaven en candeletes que s’assolís aquesta fita. En molts d’aquests mitjans de comunicació, la notícia apareixia acompanyada d’un requadre amb una lliçó d’estadística en la qual s’aclaria que 25% equival a un de cada quatre.

Pedagogia estadística de banda, la taxa d’atur és un indicador excel·lent que compleix tots els requisits que se li poden exigir. És senzill, clar, directe, acceptat, fiable, s’interpreta de forma intuïtiva, permet la comparativa entre àmbits territorials i permet generar sèries històriques. Però deu resultar que algun col·lectiu no arriba a detectar el que l’indicador vol mostrar, fins el punt que cal precisar que ‘una taxa d’atur del 25% implica que una de cada quatre persones actives està desocupada’. Els mitjans de comunicació intenten fer notar que una taxa d’atur del 25% és un nivell de desocupació elevat, però sembla ser que, fent ús només d’aquest indicador, no se’n surten.

Una alternativa per mostrar la magnitud real de la taxa d’atur actual es pot obtenir, mitjançant un model economètric de mínims, estimant el temps que es trigarà en assolir un nivell de desocupació acceptable. S’ha de tenir en compte, però, que en termes d’economia o de mercat laboral, les previsions serveixen de ben poca cosa i aquestes s’acaben convertint en un ‘si l’encerto, l’endevino’. Atès que els de premsa s’atreveixen amb estadística avançada, des d’aquí es pot fer un exercici de matemàtiques elementals prenent com enunciat: ‘estimar el temps que es trigarà en assolir un nivell d’atur acceptable’.

Per a fer aquest exercici ben fet, caldria tenir en consideració el comportament històric del mercat laboral a Catalunya. D’etapes de creixement, se n’han gaudit algunes; i d’èpoques en les quals la desocupació ha estat veritablement elevada, se n’han patit vàries. Una d’elles és la que il·lustra el dibuixant Ramón a una portada de l’any 1975 a la revista satírica Hermano Lobo. En èpoques de bonança, l’atur es redueix de forma lenta. Per contra, en etapes de crisi, el nombre de desocupats s’incrementa amb celeritat. Històricament, sempre ha estat així. Però per a fer l’exercici, seran triades hipòtesis inversemblantment favorables.

Es determinen un parell de taxes d’atur de referència. La taxa d’atur que la literatura macroeconòmica considera de plena ocupació és el 5%. El llindar crític de la taxa d’atur a partir del qual el Barack Obama comptava tenir possibilitats de ser reelegit és el 8%. Pel contingent actual d’actius, una taxa d’atur del 5% suposa, a Catalunya, 186.000 desocupats. Actualment, al Principat, n’hi ha 840.400. Suposant que el contingent de la població activa romandrà constant al llarg del temps, la qual cosa és suposar massa, caldrà que es redueixi, doncs, la desocupació en entorn 654.400 persones. El ritme màxim de creixement de l’ocupació que es va registrar en la fase més fèrtil de l’última etapa de creixement econòmic era d’entorn 22.500 llocs de treball per trimestre. Suposant que s’assoleix aquest ritme de creació de llocs de treball, la qual cosa és suposar massa, s’assolirà una taxa d’atur del 5% l’any 2020. Si es pretén assolir la taxa del Barack Obama, haurem d’esperar fins el 2018. Temps llunyans, taxa d’atur actual elevada.

L’exercici, per absurd, no el signaria cap economista, però resulta útil per fer-se una idea del què és una taxa d’atur del 25%. No s’ha pretès pas fer cap previsió econòmica sinó que tan sols s’ha pretès posar de relleu que el nivell d’atur actual és veritablement elevat i, previsiblement, el període de temps per reduir la desocupació a nivells acceptables serà llarg.

 

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Presència econòmica, presència laboral

27 juliol 2012

Sabut és que el Registre Mercantil és una rica font d’informació que brolla interessants dades que pocs serveis d’estudis beuen. Un dels pocs que acut en aquesta font a omplir d’informes el càntir del coneixement és la xarxa Perfil de la ciutat.

Metàfores de banda, el Registre Mercantil disposa dels comptes anuals de cadascuna de les societats mercantils del nostre territori. Una informació de base que s’obté dels comptes anuals de les empreses és la facturació i el número d’empleats. A partir d’aquestes dades bàsiques ja es poden fer quatre números.

Entre poques empreses facturen molt. És habitual que un 10% de les empreses d’un territori acumulin el 80% del total de la facturació que es genera en aquell territori. En el cas de la xarxa Perfil de la ciutat, es compleix amb precisió aquesta proporció. El 10% de les 28.056 empreses dels catorze municipis del Perfil de la ciutat acumulen el 80% de la facturació total. I, al mateix temps, aquest 10% d’empreses ocupen el 60% de la força de treball. És a dir, les empreses més grans en volum de negocis tenen una major presència en el territori a nivell de facturació que no pas a nivell d’ocupació.

Expressar la idea mencionada en el paràgraf anterior mitjançant un indicador és senzill. Tan sols cal dividir el pes de les empreses grans en termes d’ocupació entre el pes de les empreses grans en termes de facturació. Si la divisió dóna un valor superior a u, implica que les empreses grans tenen una major presència en termes d’ocupació que no pas en termes de facturació. I si l’indicador és inferior a la unitat, aleshores implica que les empreses grans tenen una major presència en termes econòmics que no pas en termes laborals. Definir ‘empresa gran’ és pas previ.

En el capítol ‘Teixit empresarial’ de la publicació ‘Perfil de la ciutat’, es defineix ‘empresa gran’ com aquella que factura més de deu milions d’euros. En el cas dels municipis del Perfil de la ciutat, les empreses grans generen el 56,8% del volum de negocis del teixit empresarial acumulat dels catorze municipis membres de la xarxa i aquestes empreses ocupen el 35,5% dels 231.664 treballadors de les 28.056 societats mercantils del Perfil de la ciutat.

El quocient entre 35,5% i 56,8% és 0,63. És a dir, les empreses grans disposen d’una major presència en termes econòmics que no pas en termes d’ocupació. Dit a l’invers, les empreses grans tenen una menor presència laboral que no pas econòmica. La dada és eloqüent i és una més a ser tinguda en compte a l’hora de prendre decisions polítiques. Un altre tema seria saber si els responsables polítics beuen dels càntirs del coneixement que els serveis d’estudis omplen infatigables.

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


La puresa de la font

18 maig 2012

En una base de dades, que és un conjunt de dades agrupades de forma ordenada, hi conflueixen, normalment, dos perfils d’usuari: qui introdueix informació i qui la consulta.

Les bases de dades poden ser classificades segons multitud de criteris. Uns exemples citats a cuita-corrents serien segons l’estructura, segons la variabilitat de les dades, segons el contingut o segons la forma d’administrar les dades. Sorprèn constatar que cap categorització convencional pren com a criteri de classificació la fiabilitat de les dades introduïdes. Sota aquest criteri, es tindrien bases de dades amb dades fiables i bases de dades amb dades no fiables. Es disposa d’una extensa literatura per gairebé cada tipus de base de dades definida pels acadèmics. Per contra, no es disposa de literatura per les bases de dades amb dades no fiables, tanmateix, sí que hi ha una paraula que les defineix: gigo, acrònim de ‘garbage in garbage out’.

Gigo sintetitza de forma brillant l’òbvia idea, i sovint obviada, que si a una base de dades s’entren bajanades, surten bajanades. Aquesta premissa té tant de pes dins el món de les bases de dades com dins el món de la química té la que diu que la matèria ni es crea ni es destrueix, sinó que només es transforma. Si, qui introdueix dades a una base de dades, entra bajanades, qui faci una consulta, consultarà bajanades. Mentre que resulta habitual que, qui consulta dades, no és conscient del grau de fiabilitat de la informació que està consultant, qui introdueix dades acostuma a ser conscient del grau de fiabilitat de la informació que està introduint.

Si un equip de catedràtics de l’Economics University of Illinois elabora un complert dossier de dues-centes pàgines analitzant una tirallonga de paràmetres extrets d’una base de dades gigo, l’informe serà garbage. I si l’informe es maqueta a color, s’imprimeix amb tapes dures, es presenta davant cinc-centes persones i els mitjans de comunicació anuncien la seva existència en horari de màxima audiència, seguirà sent garbage.

Quan es tracta d’una font interna i s’és proper a qui nodreix d’informació la base de dades, es pot indagar si els inputs s’introdueixen de forma curosa o a la xamberga. A partir de bases de dades ben gestionades, es podran elaborar bons informes. A partir de les altres, no. En els casos de les bases de dades gigo, resulta més profitós dedicar esforços a fer depuracions que no pas a fer explotacions estadístiques.

Si es tracta d’una base externa i s’està lluny de qui introdueix informació, costa discernir el grau de gigo de la base de dades. L’espectre dels que analitzen les bases de dades externes és interessant per la seva amplitud; anant des de l’escèptic que no consulta la base de dades perquè no se la creu, fins el fervent devot que segueix la seva doctrina a ulls clucs.

Per tot això és important saber la composició química de l’aigua que es veu, és a dir, el grau de puresa de la font, més enllà de doctrines i prejudicis.

 

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Les enquestes d’expectatives macroeconòmiques, el PIB alternatiu

16 març 2012

És el PIB, amb tota certesa, l’indicador més sobrevalorat de tots els que existeixen. Sobrevalorat en el sentit que la gent en fa més interpretacions del compte, i sobrevalorat en el sentit que els recursos que es dilapiden per calcular-lo són ingents. Cada dia són més els crítics d’aquest indicador, que ja sembla decididament desnonat de ser un mesurador del benestar d’una societat; però ell, l’indicador, amb el seu gloriós passat, persevera en mantenir-se a l’elit encara que només sigui com a mesura de referència de la marxa de l’economia d’un territori.

El PIB es pot arribar a acceptar com un indicador més o menys vàlid de l’activitat econòmica d’un territori, però no pas com a mesura del benestar d’una societat. Un exemple: Retencions a l’AP-7 impliquen un increment del PIB, pel fet que el consum econòmic augmenta en augmentar el consum de carburant; però el malestar dels reclusos de la carretera es dispara. I de la lògica matemàtica es desprèn que un increment del malestar equival a una disminució del benestar.

Estimar el PIB resulta complex i els equips professionals de l’àrea de comptabilitat nacional el calculen de tres maneres: A partir de l’oferta, avaluant l’aportació de les diverses branques productives al conjunt de l’economia; a partir de la demanda, desagregant l’ús final dels béns i serveis produïts en consum, inversió i sector exterior; i a partir de la renda, fent una desagregació de l’aportació dels factors productius a la producció. Els tres components dels factors productius són la remuneració d’assalariats (treball), l’excedent brut d’explotació (capital) i la renda mixta.

Un contratemps de pes que tenen els seguidors del PIB és que no poden disposar de la desitjada dada fins gairebé mig any després que aquesta hagi estat registrada, que és el temps que necessiten els funcionaris de la comptabilitat nacional per a fer els números. I aquí és on entren en joc les enquestes.

La senzilla metodologia per a elaborar les enquestes d’expectatives macroeconòmiques i extreure un indicador d’elles és comú arreu; a Europa, a Amèrica Llatina i a Nova Zelanda. Del resultat de l’enquesta es desprèn un indicador de la situació econòmica actual i futura del teixit empresarial. La taxa de resposta de les enquestes d’expectatives macroeconòmiques és estable i les prediccions dels enquestats tendeixen a convergir amb les dades del PIB que s’obtindran mesos després. El resultat de les enquestes s’utilitza com a ‘forward-looking’. Mentre la dada del PIB arriba en diferit, les enquestes acaben sent una mena de retransmissió del PIB en directe.

A la gràfica adjunta, es veu prou bé que l’evolució del PIB i l’evolució de l’indicador del clima empresarial de Catalunya, obtingut a partir d’enquestes, són gairebé un calc; la correlació entre una sèrie i altra és elevada (95,2%). El tret diferencial rau en el tempo; una dada arriba ben abans que l’altra. Les dades de la línia blava s’obtenen gairebé sis mesos abans que les dades de la línia taronja.

Imatge

 

A nivell local, calcular l’evolutiu trimestral del PIB resulta una quimera. Per contra, elaborar l’evolució de l’indicador de l’enquesta de clima empresarial resulta senzill. Al Bages es fa.

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa


Periodista, ajuda’m a divulgar-ho!

20 gener 2012

En la societat actual, molts agents elaboren estudis. Una investigació científica, una crítica del nou codi penal, una anàlisi del Quijote i un tractat del clúster de la producció del blat de moro a les terres de ponent mantenen en comú un aspecte; tots quatre generen coneixement.

Bona part dels estudis que s’elaboren es sufraguen amb fons de l’erari públic, ja siguin universitats, instituts d’estadística o administracions locals. Quan l’erari públic finança la despesa de l’estudi, per ètica, és apropiat fer una difusió del coneixement que s’ha generat i aquesta tasca de difusió ha de ser considerada com una tasca més del propi estudi.

Dos paràmetres han de ser tinguts en compte a l’hora de fer la difusió: El cost i l’abast de la difusió. Hi ha multitud de maneres de difondre informació. Una d’elles és mitjançant una jornada en el marc de la qual es presenta l’informe; s’ha de tenir en compte, però, que sovint, bona part dels assistents a aquestes jornades són professionals especialitzats en la matèria que ja coneixen l’existència de l’estudi. Una segona alternativa per fer difusió consisteix en penjar la publicació elaborada a la pàgina web de l’ens; es tracta d’una forma de difusió ben econòmica però amb un abast incert ja que els estudis són difícils de ser localitzats a la gran biblioteca de proporcions siderals que és internet. Una tercera alternativa de difusió és mitjançant una distribució del tiratge imprès de l’estudi via tramesa postal; una alternativa cara.

Si es pretén divulgar de forma econòmica i exhaustiva un estudi, renunciar al servei dels mitjans de comunicació és un luxe. Tenint en compte que els mitjans de comunicació cerquen, infatigables, primeres matèries per arreu, un exèrcit de professionals amb un bagatge secular en difusió d’informació està disposat a mobilitzar-se a canvi de notícies.

Per a que la relació entre els mitjans de comunicació i els generadors d’informes sigui simbiòtica cal que uns siguin conscients de les necessitats dels altres. Un vol difusió de l’informe i l’altre vol una notícia. La publicació d’un informe no és pas una notícia; conseqüentment, els mitjans de comunicació mai no difondran un titular del tipus ‘S’ha editat la desena edició de l’Anuari estadístic de Manresa’. La notícia ha de ser dins la publicació que es presenta. Ara bé, pretendre que el periodista dediqui bona part de la seva jornada laboral a omplir només mitja pàgina del diari és una quimera. Així doncs, ja es pot descartar que el periodista revisarà les cinc-centes pàgines de quadres d’un anuari estadístic o es llegirà un informe socioeconòmic de més de dues-centes pàgines per sintetitzar-les en una foto, un quadre i un redactat de cinc mil caràcters. L’única alternativa per satisfer els de premsa és oferir una síntesi de les principals conclusions de l’informe. A partir de la síntesi, els mitjans de comunicació faran una tria per noticiar els aspectes que ells considerin més atractius amb un titular que capti l’atenció del lector. Evidentment que s’ha d’explicar bé allò que es vol difondre als companys de premsa, però un cop s’ha exposat una bona síntesi de l’estudi, la tasca s’ha acabat i fins aquí ha arribat la responsabilitat de l’equip de treball.

Si després no agrada l’enfocament que el diari ha donat a la notícia, pega. Si el titular no és adequat, pega. Si l’article del diari apareix farcit d’inexactituds, pega. Independentment del titular del diari i del contingut de l’article, la difusió ja està feta. L’autor de la informació generada només té la responsabilitat de vetllar pel rigor del seu estudi i per explicar-lo bé a premsa.

Un cas concret. No fa pas gaire, la UNFPA (United Nations Population Fund) va presentar l’interessant informe de l’estat de la població mundial del 2011. Aquell dia els informatius van dedicar importants espais al tema. Malgrat que els d’UNFPA havien posat un rètol ben gros al costat d’un bebè que deia que es tractava SUPOSADAMENT del bebè set mil milions, ‘Salubong… Welcoming the Philippines’ Symbolic 7 Billionth Baby’, el titular dels informatius va ser que l’habitant 7.000.000.000 és de Filipines i es diu Danica May Camacho. Un titular imprecís en el sentit que van ometre el ‘suposadament’, però ben efectiu en el sentit que va fer saber al públic que existeix l’estudi. Es suposa que qui ha decidit gastar cent euros en el rètol que diu ‘simbòlic 7.000.000.000’ deu estar ofès amb el titular, però el seu enuig no té major transcendència. Si el titular ha de ser una síntesi del que diu l’informe, el titular és erroni; si el titular serveix per fer saber al gran públic de l’existència de l’informe, el titular és encertat.

Els mitjans de comunicació que tracten aspectes menys transcendentals van estar més precisos. Tinc entès que el diari Sport, per una banda, va mencionar, en pàgines interiors, que el nen de Laos que surt a la foto portant una gibrella al cap farcida d’ampolles de refrescos per vendre a la pàgina olímpica (pàgina 92) de l’informe de l’estat de la població mundial del 2011 vesteix una samarreta del Barça. L’Anne Igartiburu, per altra banda, va dedicar deu minuts del glamurós programa ‘Corazón, corazón’ a parlar sobre la Danica, ‘una nena d’origen humil, però amb un futur esperançador’.

Independentment que el públic s’assabenti a partir dels informatius, del diari Sport o del programa ‘Corazón, corazón’ de l’existència de l’informe, el veritablement interessant és que tothom sap que existeix l’informe. Sabent de la seva existència, trobar-lo és bufar i fer ampolles.

La responsabilitat del rigor d’un estudi i de vetllar per una difusió econòmica i àmplia recau en el coordinador. La responsabilitat de la redacció de la notícia recau en els mitjans de comunicació. Si el coordinador de l’estudi pretén influir en l’enfocament del tractament periodístic que s’ha de donar a l’informe, s’equivoca. No és la seva feina.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa


L’enganyifa de la piràmide de la població

4 novembre 2011

Una piràmide de població és un histograma doble simètric que representa l’estructura per edat i gènere d’una població. L’eix d’ordenades és únic i recull les edats. L’eix d’abscisses és doble i recull el contingent de dones a la dreta; i el d’homes a l’esquerra. Es tracta d’una forma molt comú de representar gràficament la població segons edat i sexe i té la virtut que la seva interpretació és d’allò més senzilla. Les piràmides de població permeten, d’un sol cop d’ull, entreveure l’evolució passada, l’estructura actual i la tendència futura d’un col·lectiu.

Un tema interessant, que gairebé és inèdit, és debatre la forma ideal que ha de tenir la piràmide de població. El debat deu ser superflu ja que sembla que existeixi un cert consens en que la piràmide de població ha de tenir forma triangular. De fet, es tracta d’un tema que els polítics sempre han ignorat. Ningú no s’atreveix a definir la silueta ideal i les polítiques destinades a perfilar el contorn de la piràmide de població no han estat nombroses. La més popular ha estat la del fill únic a la Xina, però aquesta política anava més orientada a contenir el nombre d’habitants de la població que no pas a obtenir un impacte en la silueta de la piràmide.

Ja el nom d’aquest tipus de representació gràfica, ‘piràmide’, és tendenciós i el propi nom deixa entreveure que el més normal és que la base suporti la resta de l’estructura. Qualsevol silueta no piramidal de la piràmide de la població sembla anormal.

Tot l’espectre polític es posa d’acord en que la silueta ha de tenir forma piramidal. Per una banda, una proclama de base dels conservadors, desafiant les matemàtiques, és créixer econòmicament fins a l’infinit. Per altra banda, una hipòtesi de partida dels progressistes és la negativa a que ni l’estat ni ningú coaccioni la llibertat de les persones en termes de reproducció. Un principi i altre condueixen amb diligència a una estructura piramidal.

A nivell de cohorts, també existeix consens unànime: Cal perpetuar l’estructura demogràfica piramidal. Suposant que tothom presenta un comportament d’homo economicus, resulta que el col·lectiu de la gent gran vol que el col·lectiu de la població activa sigui prou nombrós com per assegurar la integritat de la seva pensió. La població activa vol que el seu col·lectiu sigui ben nombrós; d’aquesta manera, les pensions que han de ser sufragades per ells seran menors puix toca pagar menys per cap. I els infants, si paressin per un moment de jugar i d’estudiar i es dediquessin a pensar, arribarien a la conclusió que, per anar bé, han de ser més nombrosos que les generacions de sobre i menys que els de sota.

No deixa de ser cert que mentre l’indicador acceptat com el millor mesurador del benestar d’una societat sigui el PIB (Producte interior brut) i no pas el FIB (Felicitat interior bruta), caldrà seguir postulant per una piràmide ben unflada a la zona d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys. Atès que l’esperança de vida actual de Catalunya no és pas de cinquanta-un anys sinó que és de 81,7 anys (78,7 homes, 84,6 dones), apostar per una estructura de la població unflada entre els vint-i-cinc i cinquanta anys implica que s’ha d’apostar per a que les generacions inferiors apareguin més plenes que les superiors. S’està advocant, doncs, per un creixement continu de la població fonamentat en que les cohorts de base apareguin plenes, amb la perillositat que els jocs piramidals presenten. Mentre l’estat prohibeix els jocs piramidals, ell en practica un, la jubilació, que és la política estrella de l’economia del benestar.

Es coneix com a joc piramidal o estafa piramidal l’esquema de negocis basat en que els nous participants generen els beneficis dels participants més antics. El nom de piràmide es dóna perquè la base suporta l’estructura. En aquest joc, es requereix que el número de participants nous sigui major que el dels existents. Les piràmides són considerades estafes. Un joc piramidal funciona mentre existeix quantitat suficient de nous participants. Quan la població de possibles participants es satura, el benefici dels participants originals disminueix i molts participants acaben sense benefici malgrat haver finançat els guanys dels primers participants. Es tracta d’un tipus de sistema il·legal. L’únic joc piramidal legal és el de les jubilacions.

Els ecologistes cultes, que no pas els ecologistes d’oportunisme, conscients que els recursos que ofereix el planeta són finits i que la superpoblació els exhaureix, advoquen per una fisonomia rectangular de la piràmide de població. Es pot argumentar que no es tracta d’un tema del perfil de la piràmide sinó que es tracta del volum de la piràmide (del contingent total de persones), però una cosa porta l’altra. Una estructura piramidal porta inexorablement, amb l’esperança de vida actual, a un volum de població insostenible. És per això que en el número 41 de la prestigiosa revista Ecologia Política, el mestre Joan Martínez Alier clama ‘Amaos más pero no os reproduzcáis tanto’.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa


DGT: Autopistes de dades (I)

15 maig 2011

 

Alguns ajuntaments i consells comarcals disposen d’un servei d’estudis que té la finalitat de fer un seguiment de la situació social i econòmica del seu entorn. Una de les principals dificultats que enfronten aquests serveis és que disposen de poques dades per analitzar; això és degut a que les bases de dades de registre amb un nivell de detall municipal acostumen a estar restringides per a la seva explotació estadística. Contràriament, no deixa de ser cert que, de vegades, els serveis d’estudis no són capaços de detectar utilitats a les bases de dades obertes que ofereixen un nivell de detall municipal. Aquest sembla, a priori, el cas de la base de dades que gestiona la Dirección General de Tráfico.

La DGT té obertes les seves bases de dades per a dur a terme explotacions estadístiques i el volum d’informació que aquesta entitat posa a disposició del públic és ingent. Així doncs, amb un nivell de detall municipal, es disposa, per exemple, d’informació del parc de vehicles, de baixes de vehicles i, per deducció, d’altes de vehicles. Es pot argumentar que aquesta informació sempre ha estat en mans dels ajuntaments, que són els gestors de l’impost de circulació, i que els serveis d’estudis tan sols s’han de posar en contacte amb el responsable de la hisenda local per explotar estadísticament aquesta informació. Un valor afegit de fer ús de la base de dades de la DGT rau en que la comparativa entre àmbits territorials és possible consultant una sola font. 

La DGT no només ofereix informació referent al parc de vehicles amb un nivell de desglossament municipal sinó que, a més, ofereix informació que fa referència al cens de conductors i a les matriculacions de vehicles. Les dades del cens de conductors, desglossades per sexe, poden ser analitzades sota dos prismes: Evolució temporal i anàlisi comparativa entre àmbits territorials. Quant a les dades de matriculacions, aquestes són exhaustives i el ventall de possibilitats que ofereix l’explotació estadística d’aquesta informació és enorme.

De les dades de matriculacions es pot saber el dia, el mes i l’any en que cadascun dels vehicles d’un municipi va ser matriculat. Es pot saber també si el titular del vehicle és una persona física o una persona jurídica. Es pot saber la marca, l’emissió de diòxid de carboni o els cavalls de potència del vehicle. El millor que es pot fer per mostrar el potencial de la informació que ofereix la DGT és a partir d’un exemple. El fitxer de les matriculacions conté cada mes entorn dos-cents mil registres del tipus ‘050120090104008113B          DMAZGH248’. D’aquest registre es dedueix que el dia cinc de desembre de 2009 es va matricular un vehicle de matrícula ordinària, d’importació, adquirit per una persona física, a la província de Barcelona i al municipi de Manresa. Es sap, a més, que es tracta d’un bon cotxe: Un Mazda, de la sèrie sis, de 1.425 quilograms de pes, amb una massa màxima de 2.035 quilograms, de cinc places, que funciona amb gasoil, amb un motor de 1.998 centímetres cúbics, una potència fiscal de 13,30 cvf, una potència real de 103,0 kw i que genera una emissió de diòxid de carboni de 149 grams per kw. Veritablement, molta informació.

La Dirección General de Tráfico ha estat diligent i és transparent amb les dades que gestiona. Ara és el torn dels serveis d’estudis de fer-ne ús i treure profit d’aquesta informació. Sense arribar a cap extrem de sofisticació intentant vincular els models dels vehicles matriculats amb els preus segons les tarifes obtingudes a partir d’alguna revista d’automòbils, les dades de la DGT permeten analitzar, de forma senzilla, diversos camps socials i econòmics, que per els serveis d’estudis resulten interessants.

En l’àmbit social, resulta interessant veure com evoluciona el cens de conductors i la seva composició per sexe. Tanmateix, resulta interessant fer una comparativa entre municipis i saber si el contingent dels conductors és major a municipis rurals, a ciutats mitjanes o bé a grans àrees metropolitanes.

En l’àmbit econòmic, no es pot caure en el parany d’intentar cercar una correlació entre el nombre de matriculacions i el nivell de renda per acabar inferint que els municipis més rics són els que registren més matriculacions per càpita (o matriculacions dividit entre el cens de conductors o bé matriculacions dividit entre la població de més de divuit anys). Possiblement, la població resident a Barcelona no té tanta necessitat de posseir un vehicle com la població d’un municipi que té una xarxa de transport públic deficitària. Si es tracta de discernir un indicador de riquesa entre totes les dades que ofereix la DGT, una alternativa vàlida és a partir de les marques dels vehicles. I, en aquest sentit, les diferències són eloqüents: Mentre que el 9,6% dels vehicles matriculats a Manresa al llarg de l’any 2010 són de gamma alta; a ciutats com Matadepera, Sant Cugat del Vallès o Sant Fruitós de Bages el percentatge és del 21,8%, 22,0% i 25,3% respectivament.

L’indicador triat és només un exemple del potencial de la base de dades de matriculacions. A partir d’aquí, les tasques dels serveis d’estudis locals són dues. La primera d’elles consisteix en fer una explotació adequada de l’ingent volum de dades que els serveis d’estudis locals tenen al seu abast. I la segona tasca a fer és felicitar als responsables de la DGT per permetre que es puguin fer explotacions estadístiques detallades de les bases de dades que gestionen.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa


Anàlisi cost – benefici

25 febrer 2011

L’època de bonança en la tresoreria de l’administració pública ha quedat enrere i, a partir d’ara, segons diuen alts càrrecs de l’administració, un dels principals criteris que s’utilitzarà per prioritzar una sortida de diners respecte d’altres serà l’anàlisi cost – benefici. Si veritablement s’implementa aquesta metodologia per valorar les inversions públiques, tots aquells professionals que saben fer diagnosis de la realitat social i econòmica del seu territori seran cridats a files per fer números, però fer una anàlisi cost – benefici no és pas una tasca nímia.

Anem a l’exemple més clàssic d’inversió pública, la construcció d’un pont. Comencem per l’enunciat. Suposem que es considera la possibilitat de construir una passera de ferro que ha d’unir dos nuclis urbans que estan dalt d’un turonet (a Manresa, per exemple, fa ben poc, se’n va inaugurar una). L’única dada que conté l’enunciat és que la passera costarà un milió d’euros. S’acaba l’enunciat i ens encomanen fer una anàlisi cost – benefici.

Comencem per la banda del cost. Com que tothom esquiva parlar de la vida útil de la passera, nosaltres, sense ser enginyers de camins, canals i ports, l’haurem d’estimar. Si la passera fos de fusta, li atorgaríem una vida útil de 25 anys; si fos de ferro, de 50 anys; i si fos d’acer, de 100 anys. Com que la passera serà de ferro, li atorguem cinquanta anys de vida i ja tenim que aquesta inversió suposa un cost anual de 20.000 euros, la qual cosa equival a un cost diari de 55 euros.

Passem a la banda dels beneficis. L’única dada que disposem és que el pont genera un estalvi de deu minuts respecte la ruta alternativa. No es disposa de cap dada més i els arquitectes no semblen disposats a col·laborar. Si es vol saber el benefici en termes econòmics caldrà donar un valor monetari mitjà al temps estalviat en desplaçaments. Suposem, per dir alguna cosa, que el preu mitjà per hora estalviada és de cinc euros. Hem d’estimar, a més, la gent que passarà per aquell pont. Suposem que passaran cent persones per dia. Resulta, doncs, que els beneficis de la construcció del pont són de 83 euros per dia (100 persones * 10 minuts * 5 euros/hora * 1 hora /60 minuts).

Com que els beneficis (83 euros) són superiors a les despeses (55 euros), la construcció de la passera, estrictament des de la perspectiva de l’anàlisi cost – benefici, ha de ser tinguda en compte. Un altre tema és si la construcció d’aquesta passera és prioritària o si es disposa de fons per finançar el projecte.

La teoria per aplicar l’anàlisi cost – benefici, s’ha vist, és senzilla. Si el benefici d’una inversió és inferior al seu cost, aleshores el projecte ha de ser descartat; altrament, el projecte ha de ser tingut en compte.

Els pocs treballadors de l’administració pública que estan qualificats per treballar amb indicadors saben que la gran dificultat rau en passar de la teoria a la pràctica. Molts consultors donen lliçons sobre com elaborar polítiques d’avaluació o fer anàlisis de cost – benefici, però pocs són els que passen de la teoria a casos pràctics complexos. Les dificultats per elaborar una anàlisi cost – benefici les trobem tant en l’estimació dels costos com en l’estimació dels beneficis.

Pel que fa referència als costos, malgrat que aquests acostumen a poder ser calculats amb més facilitat que no pas els beneficis, no és trivial determinar els que han de ser imputats al projecte. Quants euros del sou de l’alcalde han de ser imputats a la passera? Atès que cap ens públic té implementat un sistema de costos acurat com el d’una empresa multinacional, aleshores caldrà descartar ser meticulosos.

Quant als beneficis, a l’exemple triat es parla de la construcció d’un pont i els guanys d’aquesta infraestructura semblen clars; però el tema es complica quan es tracta de valorar, en euros, els beneficis d’una campanya de comunicació, d’un esdeveniment cultural o d’una acció social determinada. Tanmateix, estimar els beneficis acostuma a ser complex ja que cal determinar multitud d’hipòtesis i, ja se sap, quan les hipòtesis de partida no són certes, les conclusions resulten errònies. En el cas del pont, s’han pres per hipòtesis que cada dia passarien pel pont cent persones i que el benefici mitjà estimat de l’hora d’estalvi de desplaçament d’aquestes persones és de cinc euros. No val dir que el pas del temps és qui corroborarà la veracitat de les hipòtesis ja que la decisió d’inversió es pren ex-ante.

En el context actual de presa de consciència que els recursos de l’administració no són infinits, fer una anàlisi rigorosa de la despesa (o inversió) pública és indispensable. Si cap tècnic s’atreveix a fer una anàlisi cost – benefici, es podrà optar per fer una anàlisi cost – efectivitat; en aquest cas en comptes de posar en relació euros contra euros, es calcularà un indicador en forma de ràtio del tipus, euros / usuaris i es comprovarà si el valor d’aquests indicadors estan en sintonia amb uns valors estàndards comunament acceptats. En cas de no ser capaços tampoc de fer una anàlisi cost – efectivitat, aleshores les inversions hauran de quedar subjectes al criteri de la intuïció dels responsables polítics.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 688 other followers

%d bloggers like this: