Mesura de la sostenbilitat vs realitat estadística local

Si bé en posts anteriors (Cap a un sistema local d’indicadors de sostenibilitat o bé Indicadors de seguiment dels plans d’energia sostenible PAES) ja s’ha fet referència a diferents metodologies de mesura de la sostenibilitat local endegades al nostre país volem aprofundir en les principals dificultats que ens trobem alhora de mantenir actualitzats els sistemes d’indicadors dissenyats.

Horts urbans a Terrassa

Des del treball pioner de disseny d’un sistema d’indicadors dut a terme per la Xarxa de ciutats i pobles cap a la sostenibilitat fins a les aportacions més amunt ressenyades, el principal problema que cal afrontar és el d’aconseguir les dades estadístiques que ens permetin construir i mantenir actualitzats els indicadors cosa que no sempre és factible per diverses raons. Aquesta situació esdevé més complexa quan el que volem és comparar-nos amb d’altres àmbits ja que aleshores hem d’anar a cercar fonts d’informació úniques i el panorama estadístic que tenim a la nostra disposició limita severament aquesta tasca.

Per exemplificar aquestes dificultats podem ressenyar que l’Idescat, tot i tenir una ampla bateria de dades estadístiques sota l’ítem Medi ambient (residus, aigua, espais naturals protegits, incendis, consums d’energia, despesa en medi ambient, biodiversitat, etc.) pràcticament no n’ofereix cap a l’escala local, havent de recórrer, per exemple, al web del Departament de Territori i Sostenibilitat per descarregar les dades que s’hi publiquen que en pocs casos trobarem a nivell municipal: dades sobre residus o sobre qualitat de l’aire (d’aquells municipis que tenen estació de control).

Una altra de les dificultats afegides és que els sistemes d’indicadors de sostenibilitat es caracteritzen per anar més enllà dels indicadors estrictament ambientals i n’inclouen de socials, econòmics i institucionals (per exemple l’emprat a l’Informe de sostenibilitat a Catalunya 2006) molts dels quals requereixen de dades i indicadors que no es troben disponibles a nivell local: PIB, VAB, taxa de pobresa, nivell salarial, exportacions, productivitat, etc. A hores d’ara, tot i conèixer aquestes mancances d’informació a nivell local, se segueixen proposant sistemes d’indicadors que inclouen aquestes dades: Propuesta de batería común de indicadores de sostenibilidad local. És aleshores quan, per força, s’entra en el camp de les estimacions, aproximacions, supòsits, etc. que acaben invalidant la comparabilitat de molts dels indicadors obtinguts, raó de ser del sistema.

És evident que a l’escala local podrem tenir accés a moltes variables dels diversos vectors de sostenibilitat esmentats, però sovint seran dades que per la font emprada, el mètode d’obtenció o el càlcul efectuat no podrem comparar amb les que disposen altres municipis.

Es planteja doncs, el dilema d’haver de triar entre l’adopció d’un sistema d’indicadors estandarditzats però que faciliten les comparacions amb d’altres localitats o escales territorials, o haver de dissenyar ad hoc sistemes d’indicadors adaptats a la realitat local (Informe anual sobre indicadors de sostenibilitat ambiental a Terrassa) i tenint en compte la disponibilitat d’informació i de recursos per al seu manteniment (i, per tant, calculables) però que són més difícils de comparar amb d’altres comunitats o amb estàndards o ‘fites’ fixats per la comunitat científica o per la societat.

Tenint en compte que l’escala local és el marc idoni per a la implantació efectiva de polítiques de sostenibilitat, cal partir d’una filosofia possibilista que permeti disposar de la informació desagregada per calcular i actualitzar el sistema d’indicadors i, així, fer-ne un seguiment efectiu. D’aquesta manera, el sistema d’indicadors podrà esdevenir una eina que permeti avaluar fins a quin punt s’han assolit els objectius previstos i com incideixen les polítiques adoptades per arribar-hi. Només serà així com el sistema d’indicadors podrà convertir-se en un instrument estratègic en el procés de la presa de decisions envers una ciutat més sostenible.

Enric Sanllehi i Bitrià, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)

Uff, una enquesta!!

Quan, sobre un aspecte d’estudi, no hi ha dades o les que hi ha són insuficients, obsoletes o poc fiables, el recurs és, doncs, una enquesta. I, atesa la contínua desaparició en censos i registres d’estadístics essencials per a la construcció d’indicadors territorials (o àdhuc la desaparició sencera de tot el cens o registre), tot apunta a que la tendència serà a fer-ne més encara.

Tanmateix, és més fàcil dir-ho que fer-ho. La realització d’una enquesta entranya aspectes que no són gens banals:

• Definir bé l’objectiu principal per enfocar-hi la consulta a allò essencial.
• Definir bé l’univers i la mostra necessària per obtenir resultats representatius (o significatius, segons es vulgui).
• Redactar un qüestionari molt enfocat a aquell objectiu. El qüestionari, a ser possible, ha de ser breu, entenedor i amb preguntes que es responguin amb respostes inequívoques. Contra més breu sigui el qüestionari, més fàcilment els entrevistats respondran i més fàcil serà de passar. També interessa transmetre als participants informació clara sobre els objectius i del transfons del projecte, en ares a la transparència dels procés i de possibilitar una major identificació amb la utilitat del projecte.
• Disposar d’un equip d’enquestadors format (preferiblement professional), habituat al treball de camp, sobre el terreny i/o emprant altres mitjans, com el telefònic o l’enquesta per vies digitals. Sovint aquest aspecte s’obvia en excés.
• Disposar d’un sistema de magatzematge i tractament de la informació que faciliti al màxim el seu processament i posterior explotació.
• Disposar d’un “director d’orquestra” que controli tot el procés i respongui pels resultats.
• Plantejar-se, si s’escau, els mitjans per a la sostenibilitat de l’enquesta en el temps, per tal de poder disposar de sèries històriques que permetin analitzar l’evolució.

Especialment els tres primers punts suposen en gran manera la part més intel·lectual del treball, que normalment s’assumeix directament pels tècnics responsables del projecte. Malgrat això, el desenvolupament de les accions de captació de la informació (treball de camp o enquesta via telefònica o a distància) no és gens menyspreable, si es vol garantir una correcta execució i, a més, abundar en la qualitat. De fet, assumir el treball de camp suposa encarar tot un conjunt d’incidències que es poden traduir a la curta en un increment de la dedicació i, per tant, en costos addicionals.

Posem un exemple il·lustrador. A Terrassa s’ha anat desenvolupant cada 2 anys des de 2004 un cens de les empreses localitzades en els 16 polígons d’activitat econòmica del municipi, amb la intenció d’aconseguir informació sobre el què hi ha al darrera de les 2.265 portes cadastrades en aquelles àrees (i que constituiria l’univers inicial del projecte per a la darrera campanya), i que des del 2002 ja no forneix amb fiabilitat el registre de l’IAE. En la darrera campanya, tot just acabada, s’ha obtingut finalment la informació essencial de 1.363 empreses i d’altres 644 elements, tals com el funcionament d’instal·lacions o serveis públics o l’existència espais vacants (sòl i sostre aparentment  disponibles). La informació incloïa també el posicionament sobre el mapa i la captació d’imatges per a cadascuna de les empreses. Aquesta informació constitueix la base de la capa del sistema d’informació geogràfica destinada a la localització de l’activitat econòmica a les zones industrials, que finalment es posarà a disposició dels ciutadans a través de la web municipal. El coneixement sobre l’activitat en els polígons és d’utilitat en el desplegament d’accions per al seu desenvolupament avançat i, en general, per a la promoció del territori i l’activitat econòmica del municipi.

Imatge del SIG instrumental per a la georeferenciació de les dades del cens d’empreses dels polígons d’activitat econòmica de Terrasa

La darrera campanya s’ha executat internament mitjançant l’assumpció de la captació i procés de dades per l’equip propi de l’Observatori. El cost de la contractació del personal ad-hoc per a la captació i processament de la informació (tot i tenint en compte que es treballa en funció de l’experiència i informació de censos anteriors) ha estat al voltant de 31.000€, xifra que inclou el sou i seguretat social durant quatre mesos d’un administratiu i, durant sis, al 70% de la jornada, de tres agents de camp i processament de la informació; això sense comptar la càrrega de treball mínima d’un tècnic coordinador. Els agents han procedit del pla extraordinari d’ocupació local i han rebut formació específica i instruccions per abordar la seva feina i, malgrat la seva bona disposició, la dedicació del tècnic ha esdevingut pràcticament al 100% en funció de les circumstàncies, especialment relacionades amb l’expertesa dels agents de treball de camp, i, també, amb la necessitat d’intensificar el control sobre la validació de la informació recollida. L’increment dels costos previstos ha estat, doncs, considerable, malgrat l’execució pròpia hagi redundat també en un increment de la qualitat del treball.

En el benentès que empréssim una dedicació similar en la supervisió tècnica, el cost baixaria notablement si s’optés per l’externalització d’aquest operatiu. Com ja s’ha experimentat en campanyes anteriors, el preu de l’execució d’un contracte com aquest via assistència tècnica externa se situaria entre 20.000 i 25.000€, que inclouria la redacció del qüestionari, la coordinació de l’equip i una primera explotació dels resultats. La diferència és, doncs, important; molt més si tenim en compte la càrrega de treball en el procés dels tècnics superiors. La conclusió és que, malgrat els avantatges qualitatius, per motiu de cost surt molt més a compte l’externalització de les tasques de treball de camp.

Es posa de manifest, doncs, que les enquestes per a mostres superiors a les 600 entrevistes i per a un qüestionari tancat resulta més a compte l’externalització a empreses especialitzades, com a mínim del treball de camp estricte (la passació dels qüestionaris i la mecanització i processament digital de la informació). Per dessota, convé plantejar-se la possibilitat d’organitzar internament l’operatiu, si s’escau, amb la contractació de personal ad-hoc, o proposar, en funció dels objectius, altres mètodes de caràcter qualitatiu.

Tanmateix, no tot s’ha de mesurar pels costos… N’hi ha d’altres elements a considerar: els socials de generar activitat directa o els instrumentals de control de l’efectivitat d’acció, que inclourien també la capacitat de dosificar l’abordatge a les empreses cercant la seva opinió, i un altre aspecte qualitativament important: el contacte de tu a tu amb els actors de l’economia i, per tant, la possibilitat d’obrir la porta a obtenir coneixement estratègic directe sobre els que, a grans trets, mediatitzen el mercat de treball i la marxa de l’economia local.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)