La meteo està de moda

31 maig 2013

La meteo està d’actualitat. El motiu? Aquesta primavera, que està registrant unes temperatures més baixes del que toca per l’època de l’any en que estem. Tothom en parla, a tot hora i a tot arreu. Ara bé, bona part del debat sobre aquest tema no se sustenta, habitualment, amb dades, sinó amb percepcions i records d’un mateix. Afirmacions del tipus “anys enrere plovia més” o bé “els hiverns no són el que eren” poden ser habituals quan es parla del temps, però mancades del suport numèric necessari.

Per tal de poder fer més precises aquestes afirmacions disposem d’una important font de dades: les dades que provenen de la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA) que gestiona el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) i que està integrada a la Xarxa d’Equipaments Meteorològics de la Generalitat de Catalunya (XEMEC). Aquesta xarxa està distribuïda per tot el territori i es compon de 169 estacions automàtiques (dada a març de 2013), on es mesuren diferents variables meteorològiques, com ara la temperatura, la precipitació, la velocitat del vent, etc.

Aquestes mesures estan disponibles en temps real (s’actualitzen cada 30 minuts), si bé han de passar un procés de control de qualitat posterior fins que es poden donar per vàlides. Així doncs, des del lloc web del SMC hi ha disponible, diàriament, informació meteorològica. A més, el SMC publica, mensualment, uns butlletins climàtics amb un resum de les dades (precipitació mensual acumulada, temperatura màxima del mes, mínima, etc.) per a cada una de les estacions automàtiques. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

17 març 2013

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

exemple_calcul_variables

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13′. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

taula_bloc_1

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

taula_bloc_2

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

taula_bloc_3

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls


Mesurant la salut ambiental de les nostres ciutats

26 octubre 2012

La valoració de la salut ambiental local ja s’adreça des de fa uns anys amb els indicadors de sostenibilitat del Perfil de la Ciutat, on s’analitza el context territorial o model de ciutat (amb l’indicador d’artificialització del sòl), els fluxos d’entrada o sortida del metabolisme municipal (amb indicadors de consums energètics, d’emissions de CO2 i de gestió de residus), i la qualitat dels recursos naturals al terme municipal (l’aire que respirem).

Granollers, juntament amb Barcelona, Vitòria, Saragossa i Granada, han participat en el projecte europeu Informed cities, que també ha tingut per objectiu comparar la sostenibilitat ambiental entre cinquanta tres ciutats europees, a partir del conjunt d’indicadors d’Ecosistema urbà a Europa. Alguns dels indicadors calculats presenten similituds als de perfil de ciutat, i d’altres els complementen i apunten cap a possibles canvis o ajustos en l’apartat de sostenibilitat en l’informe anual.

Mapa amb la localització de les ciutats participants

Emissions per càpita de CO2 i consums energètics associats

Els valors de les emissions anuals de tones de CO2eq/hab calculades a Europa, són molt inferiors a les del perfil de ciutat calculades per Granollers (7 tones per habitant al 2008) degut a la conversió utilitzada. En canvi, amb factors de conversió diferenciats segons mix elèctric per una banda i gas natural per l’altra, es calcula per Granollers l’any 2008 vora les 4 tones d’emissions de CO2eq per habitant i fins a 5, un cop afegits els consums per automoció, tractament de residus i Gasos Liquats del Petroli. Però la comparativa entre ciutats sempre és possible si es manté la metodologia de conversió.

Independentment de les tones per habitant calculades segons factors de conversió aplicats, les emissions anuals de CO2 per habitant en el projecte Informed cities, situa Granollers (2009) per sota la mitjana europea, amb una tendència els darrers anys a reduir emissions molt per damunt de Bremen o Amsterdam, segurament impulsada, a més de per les politiques locals, per la crisi econòmica que pateix el país. No obstant, en el Perfil de la Ciutat, Granollers es guanya la tercera posició (darrera de Barberà del Vallès i Girona), en el rànquing dels municipis amb més emissions. La causa més probable apunta cap als elevats consums industrials de gas i electricitat, ja que en la ciutat hi ha importants empreses del sector químic i alimentari. També cal tenir en compte la localització al municipi de plantes comarcals de tractament de residus els quals provenen també d’altres municipis (planta de compostatge, o l’estació depuradora d’aigües residuals).

Per això, aquest posicionament de Granollers en les emissions per capita del perfil de ciutat, apunta a un biaix, provocat pels consums industrials tan elevats, d’un pes relatiu del 57.9% amb les dades del perfil de ciutat, i fins el 74% segons els indicadors de l’agenda 21 local, l’any 2008. A més, les emissions fruit del consums energètics globals es divideixen pel nombre d’habitants, nombre un 15% superior a Granollers que a Mollet per exemple, mentre en xifres absolutes els consums industrials de Granollers són 50% superiors als de Mollet.

Pel que fa a l’anàlisi dels consums elèctrics de les llars a les ciutats europees estudiades, Granollers se situa per sota la mitjana, a l’igual que Barcelona, Saragossa, o la ciutat de Vitòria.

Consum d’electricitat a la llar per habitant

Vic  (4.950 kwh/hab),  Manresa  (4.520 kwh/hab)  o  Lleida (4.026,6 kwh/hab) destacaven pels consums d’energia en el grup del Perfil de la Ciutat, influenciades pel clima més sever que en d’altres indrets. Fent un exercici de càlcul comparatiu per destriar els consums de gas natural, dels elèctrics i d’acord a les poblacions de cada ciutat, els kWh de consum d’electricitat per habitant a les llars de les tres ciutats es situen també, com Granollers, amb valors per sota de la mitjana europea (Manresa amb 1652.31 kwh/hab, Lleida amb 1550,24 kwh/hab, i Vic amb 1547.18 kwh/hab)..

Residus

Al Perfil de la Ciutat, l’any 2010 les ciutats de mitjana recuperaven un 35.3% dels residus generats, i Granollers es situa per sota la mitjana amb una recuperació del 32%. Al projecte europeu també entre els indicadors més desfavorables hi ha la recuperació i reciclatge de residus (per sota de la mitjana de les ciutats europees estudiades) que amb la seva metodologia es calculava del 36.3% mentre a Granollers era del 30% (semblant a la recuperació de Vitòria amb un 29%). Ciutats com Barcelona, Granada, Helshinki, Bremen o Torino arriben a percentatges que igualen o superen el 48.4%. En la banda més negativa, contrasta Saragossa amb taxes de recuperació de l’ordre del 14%.

Percentatge de recuperació de residus amb recollida selectiva

Consums d’aigua per habitant

La comparativa de l’indicador de consums d’aigua en les llars per habitant i dia, que no es troba entre els indicadors de perfil de ciutat, mostra Granollers (104 litres/hab/dia l’any 2010) amb consums d’aigua per sota la mitjana de les ciutats participants (menys inclús que Vitòria, European Green Capital 2012, amb 118 litres/hab i dia, i del l’ordre dels consums per habitant que té Saragossa).

Per comparar aquests consums d’aigua en les llars, segons tipologia de ciutats ( més petites de 100.000 habitants, entre 100.000 i 200.000, entre 200.000 i 500.000, de més de 500.000 habitants) Podeu consultar la taula, en la pàgina 73 de la publicació “Sostenibilidad local: una aproximación urbana y rural” de l’OSE (Observatorio de sostenibilidad en España).

Contaminació atmosfèrica

Al Perfil de la Ciutat Granollers presenta un 47.5% de dies amb qualitat de l’aire millorable, per damunt de la mitjana de les ciutats estudiades que es situa en el 36.7%. La comparativa amb la contaminació atmosfèrica per partícules i per NOx a les ciutats europees estudiades, situa a Granollers per sota les mitjanes calculades per l’estudi, i en el rànquing de puntuació de qualitat de l’aire que respirem, obté una nota de 6.16 (sobre deu), superior a ciutats com Florència (1.66), Praga (4.1), Barcelona (4.57) o Nàpols (4.93).

Altres indicadors

El moure’s a peu o en bicicleta i el conjunt d’indicadors relacionats amb rutes i carrils per bicicletes es troba per sota de la mitjana a la nostra ciutat. Si més no, Granollers té més arbres pels carrers que en la majoria de ciutats europees estudiades per damunt de Dublin i Torino, i similar a Rotterdam i Porto.

Posicionament i nota resum dels indicadors calculats per Granollers

Més informació disponible a l’espai web d’Europa
http://informed-cities.iclei-europe.org/map/
(recomanable la navegació amb google chrome)

Marta Chillida i Munguet
Ajuntament de Granollers. Servei de Medi Ambient


Els notaris digitalitzen les seves dades

14 setembre 2012

Des de fa poques setmanes comptem amb una nova font estadística provinent de la informació de la que disposen els notaris de l’Estat espanyol. La informació que apareix en la seva base estadística és molt àmplia i extensa, i obre un gran ventall de possibilitats i dades que poden ajudar a entendre i anticipar comportaments de les persones, abastant, de moment, des de gener de 2007 fins el mes de març de 2012. I és que, tal i com informen a la seva Web, es tracta de la posada en disposició de la societat de prop d’un milió de series estadístiques, procedents d’escriptures públiques i altres documents notarials. Gràcies a aquesta informació, a partir d’ara podem tractar dades fiables del que les persones paguen pels seus habitatges (hipoteques), el preu de taxació de les mateixes, així com informació sobre donacions, testaments, o dissolucions de societats conjugals.

Tot i la gran feina realitzada, per tal d’informatitzar i obrir aquest ingent volum d’informació, s’ha d’apuntar en la part del “Debe” la falta de desagregació en molts dels grups i sèries estadístiques, que es queden en un nivell autonòmic o provincial, sense arribar al terme local. I és que, malgrat que sí que hi ha sèries on la desagregació arriba fins el municipi, no hi surten tots i només apareixen alguns municipis. Per als municipis que integren el Perfil de la Ciutat, en el cas de les compra-vendes d’habitatges, per exemple, hem trobat dades per als municipis de Girona, Lleida, Mataró, Sabadell, Santa Coloma i Terrassa, i, en canvi, no apareix informació per a la resta de municipis del Perfil, entre els que hi ha alguns amb un volum poblacional elevat (Manresa, Rubí, Vilanova i la Geltrú o Granollers, que superen els 60 mil habitants). Considerem que aquesta informació, així com tota la restant, és susceptible de ser tractada a nivell local ja que en totes les actes notarials figura la localitat en la que s’està procedint a realitzar la signatura del document, i que per tant és un aspecte clarament a millorar.

Però com la nostra manera de fer i sentir és optimista, ens aturarem a analitzar i veure les grans possibilitats que des de ja ofereix el Centro de Información Estadística del Notariado. La base de dades es distribueix a través de 20 grans grups d’informació, que a l’hora aglutinen al voltant de 300 subgrups de sèries estadístiques. La informació, com s’apuntava a l’inici, tracta aspectes com actes d’ordre familiar i personal, contractes per raó de matrimoni i actes relatius a unions o separacions de dret, contractes d’arrendament i cessions d’ús, actes urbanístics o crèdits, préstecs i garanties hipotecàries per citar alguns exemples.

Per posar un exemple de la importància de disposar de dades a nivell municipal, agafem les sèries de compra-venda d’habitatge i de la quantia monetària de les hipoteques consignades amb les entitats bancàries. En el primer dels casos, podem obtenir la informació a nivell local (tot i que no apareixen tots els municipis) i d’aquesta forma observar l’evolució d’aquest indicador. En canvi, per al cas de la quantia de les hipoteques només disposem de la informació a nivell provincial, fet que ens impossibilita comprovar la incidència directa en cada ciutat del preu sobre el número de les transaccions.

Taula 1

Taula 2

Tal i com està presentada la informació, podem arribar a intuir, sense poder fer un anàlisi complet al tractar-se d’àmbits territorials diferents, que el preu no és el factor més determinant perquè es venguin habitatges en els municipis que apareixen en la Taula 1, i que són els aspectes de finançament, mercat laboral o perspectives econòmiques els que afecten més al sector immobiliari, ja que tal i com es veu, una baixada dels preus efectius (a nivell provincial) de venda no afavoreixen el número final de transaccions (a nivell municipal).

És per aquest motiu pel qual des d’aquest humil canal, a més de felicitar al col·lectiu de notaris, volem animar-los a seguir amb aquesta bona feina i aprofundir en la desagregació de les dades, per tal d’ajudar a analitzar la realitat de la societat amb objectivitat i precisió.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


L’endeutament municipal

27 octubre 2011

Un dels temes més candents de l’actualitat econòmica és l’anomenat deute sobirà i hem vist com la seva valoració quantitativa i qualitativa afecta enormement el nivell de vida dels estats. El deute sobirà traslladat a l’àmbit més proper s’esdevé el deute municipal. Des de fa mesos tots els mitjans han parlat de l’endeutament públic municipal amb frases com “El deute públic aixeca polseguera…”, “Mesures d’urgència als ajuntaments…” o “Pla financer per eixugar el deute…”.

Segurament és innecessari explicar perquè té interès incloure i parlar d’aquesta magnitud com a indicador del perfil de les ciutats, del seu paper com a eina per al desenvolupament socioeconòmic i, per tant, de qualitat de vida. Si parlem d’incidència del deute haurem de parlar d’inversió municipal però també de despesa corrent.

Els ajuntaments estan subjectes a uns llindars d’endeutament, per sobre dels quals, per a l’exercici 2011, no es poden contractar noves operacions de crèdit i això retalla les possibilitats de nova inversió. Els sectors que temen per la incerta sostenibilitat de les inversions, aplaudeixen la iniciativa, encara que potser n’hi hauria prou exigint criteris d’eficiència en els diferents trams del procés: des de l’anàlisi de necessitats, l’estudi d’alternatives de finançament, la selecció de inversions de més gran impacte i com no, la capacitat de retorn del deute i la consideració de la despesa corrent futura associada a les inversions presents.

D’altra banda, per a nivells elevats de deute, sembla prudent i necessari imposar polítiques d’austeritat. Hi ha hagut al sector públic català una reacció i “implicació” en la presa de mesures per retallar la despesa corrent molt generalitzada, més quan els nivells elevats de deute van acompanyats d’una caiguda dels ingressos tributaris associats a l’activitat immobiliaria i constructora, quan als nous pressupostos no es pot fer previsions d’ingrés per transferències, ni corrents ni de capital, de diputacions, comunitat autònoma o estat perquè aquests, al seu torn, també estan posant en pràctica retallades pressupostàries (el peix que es mossega la cua), o quan l’estat reclama la devolució de l’excés ingressat als municipis en concepte de participació en els tributs de l’estat. El premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz diu que l’austeritat no és el camí que ha de seguir Europa (01/10/2011).

Es imprescindible i bo el tractament generalitzat de l’endeutament municipal? Preguntem-nos si és adequada i suficient la informació difosa. Intentem respondre tornant al començament. La informació utilitzada per parlar del deute dels ens locals és la publicada al web del Ministerio de Economía y Hacienda (MEH).

Si els municipis contrasten les dades d’endeutament que consten a la seva comptabilitat o les comunicades a la Generalitat de Catalunya a efectes de tutela financera, amb les dades publicades pel MEH, difícilment coincidiran. Les raons de les discrepàncies són:

  • La informació del MEH s’ha obtingut, segons la seva nota metodològica, de la Central de Información de Riesgos del Banco de España (CIRBE). Aquesta base de dades inclou deutes financers amb entitats de crèdit, però no deutes financers que les entitats puguin haver concertat amb altres administracions públiques.
  • El MEH només inclou al concepte de “deuda pública” el deute del sector “administraciones públicas” i, per tant, en queda fora el deute financer que puguin tenir empreses públiques o entitats públiques empresarials que sí formen part del sector públic local però no del sector “administració local”.

Podem afirmar doncs que, com passa a Granollers, el deute real de gairebé tots els municipis deu ser superior al de la publicació. Per fer-nos una idea a Granollers, el Servei de Planificació econòmica, informa que el deute viu municipal a 31/12/2010 es xifra en 51,8 milions d’euros en lloc dels 40,4 milions del MEH. Perquè es recorre al CIRBE, quan tots els municipis lliuren la informació econòmica i financera a l’Estat, a la Generalitat i als òrgans de control extern, per donar compliment a la normativa reguladora corresponent?

Aprofitem la possibilitat de comparativa que ofereix. La primera operació que realitzen els analistes és calcular la ràtio deute per habitant per tal de ponderar els valors en funció de la grandària del municipi. A partir d’aquí comencen, és clar, les “comparacions”.

Al conjunt de municipis de la xarxa el volum de deute per habitant es situa per sota del valor de Catalunya i per sota de la mitjana dels 15 municipis amb més població. I ara què? Doncs ara segurament els ulls anirien a buscar els extrems de la taula. Quins municipis estan molt per sobre o per sota de les mitjanes?

En aquest cas hem volgut fer l’ordenació per grandària de població. Intentem trobar una correlació entre deute i grandària de població. En principi, sembla que efectivament a nivell català els municipis més grans tenen un deute per habitant superior i també baixa la ràtio catalana si descomptem el municipi de Barcelona del total. Això però no es confirma si observem les dades de la xarxa del Perfil, al contrari.

Ajuntaments com Sabadell o Terrassa presenten les xifres més baixes del grup. Podem quedar-nos amb aquestes xifres o intentar esbrinar si el fet que el MEH no compti les operacions de crèdit concertades amb altres administracions públiques (Caixa de Crèdit de la Diputació, Institut Català de Finances, Programa Avanza…) i sobretot, que no compti les operacions vigents de les empreses públiques o entitats públiques empresarials, afecta en major mesura els municipis més grans on el pes d’aquests ens és segurament més gran (altre aspecte per a l’anàlisi).

Es pot trobar correlació amb la capitalitat que han d’exercir alguns municipis i nivells de deute per habitant superiors? La taula de sota confirma que per al conjunt de capitals de comarca la ràtio és lleugerament més elevada, però novament les diferències són molt grans entre capitals.

Potser per trobar alguna lògica als resultats ens cal girar la mirada cap a una informació més “personalitzada”. La realitat no és la mateixa: ni les característiques, ni les capacitats.

Hem intentat fer un exercici amb les dades, que ens acosta als dos indicadors de càlcul obligatori per a la concertació d’operacions de crèdit al món local, utilitzant les dades del MEH de liquidacions de pressupostos municipals a 31/12/2010.

Els dos indicadors són:

Ràtio Estalvi Net= DR(cap 1a 5) – OR(cap 1,2,4) no finanç. RT – Anualitat Teòrica / Drets Liquidats cap. 1 a 5 ing. (sense deduccions)

Ràdio Deute viu = Deute viu previst a curt i llarg (incloses op. Projectades) / Drets liquidats cap. 1 a 5 Ing.Consolidats (sense deduccions)

Per disposar de més informació sobre endeutament vegeu el bloc del racó financer municipal

Com es dedueix de la formulació de cada indicador, es contempla el nivell de deute municipal però també la capacitat de cada ajuntament per a fer front a les obligacions derivades de l’endeutament, perquè es té en compte l’estructura econòmica d’ingressos i despeses corrents de cada ajuntament i les característiques del deute com ara el termini i els tipus d’interès (amb el càlcul de l’anualitat teòrica).

També podem comentar que aquestes ràtios de Tutela Financera no recullen aspectes qualitatius com quin és el grau de coresponsabilitat de cada municipi en despeses no obligatòries i fiscalitat o fins a quin punt augmenta l’endeutament per manca de capacitat de negociació del deute i/o de credibilitat de l’ens o per l’ús d’altres fonts de finançament per a la inversió (quotes urbanístiques, alienació de sòl, transferències de capital), aspectes subjectes a límits i normatives específiques sectorials, si n’hi ha.

És precís enunciar les limitacions dels nostres càlculs que, en rigor, són qüestionables i innecessaris (El MEH compta amb la informació al màxim nivell de desglòs). Podeu trobar el detall de les diferències al link del Portal d’Indicadors de Granollers.

Aquestes diferències, que no són menyspreables, poden resultar insignificants si tenim en compte que els canvis normatius canvien d’un moment a l’altre, i significativament, les condicions que determinen si un ajuntament està en teòrica situació d’endeutar-se, o no, donada la seva situació financera.

Això és el que passa amb les Lleis Generals de Pressupostos anuals que, fins al 2009 fixaven la ràtio de deute viu dels municipis en el 110% dels ingressos corrents, que el 2010 puja el percentatge al 125% i que, per al 2011, el torna a rebaixar però ara fins al 75%. A més afegeix un altre canvi substancial: abans, era el límit a partir del qual era preceptiva l’autorització per concertar un nou préstec, mentre que a partir de 2011 superar el 75% impedeix concertar noves operacions.

(1) Ingressos corrents – despeses corrents – deute públic(Grup funció 0)/ ingressos corrents. Dades MEH, “Liquidaciones de los presupuestos de las entidades locales 2010”.

(2) deute viu / Ingressos corrents. Per al càlcul del deute viu s’ha utilitzat les dades MEH “Deuda viva de los ayuntamientos a 31/12/2010. Per al càlcul dels ingressos corrents, MEH“Liquidaciones de los presupuestos de las entidades locales 2010”.

S’han calculat les ràtios per a les agrupacions de municipis del Perfil de la ciutat i de Catalunya, però també s’ha volgut comparar amb les dades de Catalunya sense Barcelona donat que els valors de la ciutat de Barcelona generen una distorsió important en les xifres del conjunt català. La ciutat té una ràtio d’estalvi net del 16%, més elevada que la majoria dels municipis. Així doncs, mentre el Deute per habitant millora (disminueix) a Catalunya si deduïm Barcelona, les ràtios d’Estalvi Net i Deute Viu empitjoren disminuint del 9,1% al 6,5% i augmentant del 62,7% al 66,3% respectivament.

Al contemplar més informació el posicionament dels municipis respecte els valors de referència ha canviat.

La informació hi és. Mentre no canviïn les coses animem als ajuntaments a obrir les dades públicament. Més val avançar-se. El Perfil de la ciutat ho té clar.

Podeu consultar les dades aquí.

Servei de Processos estratègics i Servei de Planificació econòmica de l’Ajuntament de Granollers


Observem, avaluem

15 juny 2011

Indicadors de ciutat i avaluació de les polítiques públiques

En engegar els primers treballs de la Xarxa El Perfil dela Ciutat (ara fa més de 10 anys), vam diferenciar entre el què són indicadors socioeconòmics (els que mesuren poblacions senceres i el seu comportament) i els que són purament de gestió (aquells que es deriven de la medició del desenvolupament de polítiques o accions públiques). Aquella  distinció, de cara al seu ús, no era ni és gens baladí en determinar la robustesa dels instruments i la seva consideració metodològica. Malgrat això, ja llavors vam comprovar que aquell discerniment, a la pràctica, no és tan clar, i com, en alguns casos, a falta d’aquells que es podrien obtenir d’un cens al 100% de la població, s’eleven a la categoria d’indicador socioeconòmic els que en realitat es construeixen amb observacions que provenen de la mesura de l’acció pública. En alguns casos, doncs, els estadístics/indicadors de gestió són subsidiaris d’una informació censal actualitzada inexistent. Aquest és el cas del càlcul la taxa d’atur mensual dels municipis, per a la qual es pren habitualment com a numerador el nombre de persones inscrites a les Oficines de Treball i que es considera que la seva ocupació principal és trobar feina. En aquest cas, el numerador no prové d’un cens o padró, sinó d’un registre de gestió de l’Administració Pública; així, per tant, en essència, aquella taxa és un indicador de gestió.

Aquesta distinció s’ha palesat en els repertoris d’estadístics i indicadors adoptats per la Xarxa en la confecció de les primeres bateries dels Perfils de la Ciutat, amb la finalitat de no perdre de vista que aquelles dades tan sols donaven una idea aproximada dels què succeïa als territoris en matèria de qualitat de vida i sostenibilitat, i que, en conjunt, apuntaven a una visió multivariable de la marxa de les ciutats, que permet el benchmarking entre elles, així com la mesura de l’evolució respecte de cadascuna.  Això ens du a la conclusió que els estadístics i els indicadors socioeconòmics no estan, a la pràctica, tan lluny dels indicadors de gestió (o el que és el mateix, com a mínim gaudeixen de la consideració de representatius de la realitat) i, conseqüentment, d’una forma de mesura de l’execució de les polítiques. Això posa de manifest, doncs, en tant que organitzacions familiaritzades amb l’explotació de dades disponibles, no només el paper central dels observatoris socioeconòmics com a unitats de suport a la presa de decisió en funció de la valorització de la informació en la diagnosi territorial i la creació de coneixement estratègic, sinó també el rol d’aquells en l’avaluació de les polítiques públiques com aspecte clau en el l’anàlisi de l’evolució de la qualitat de vida i de l’efecte dels instruments d’intervenció (vegeu Conferència Observar para actuar, 2003).

L’estudi de l’evolució de la ciutat en els seus diferents aspectes ens ha portat a situar senzills pilots d’alerta que adverteixin periòdicament de les desviacions. Han d’esdevenir, per tant, eines de capçalera per a la gestió pública local, en funció principalment a la informació socioeconòmica, sobreentenent-se que, si els grans paràmetres de la qualitat de vida són favorables o avancen en el bon sentit, la gestió ha estat la correcta, i viceversa. Malgrat això, hom sap que hi ha factors exògens que incideixen sobre el territori que no estan sota control dels gestors i que la tendència simplista és la seva identificació amb la gestió dels poders locals. El Perfil dela Ciutat, doncs, pren una especial rellevància en l’avançada de l’avaluació de les polítiques públiques generals. Així s’ha posat de relleu en les discussions dela Xarxa, fins al punt de propiciar diverses vegades la seva integració en bateries d’indicadors de gestió dels serveis de les administracions públiques, com la que a l’inici del present segle endegà la Fundació Carles Pi i Sunyer o com els que hem arribat a apuntar alguns de nosaltres ja fa força temps sobre aspectes eminentment socials (vegeu p.e. OEST, La mesura de l’exclusió…, 1995).

En qualsevol cas, es posa de manifest l’entroncament necessari dels indicadors de ciutat amb la seva més ferma vocació avaluadora, quan ara, més que en cap altre moment, és necessari desplegar processos avaluadors per tal de prioritzar accions i millorar l’execució de les polítiques públiques, des d’una perspectiva endoformativa, regenerativa, que és la base de les “organitzacions que aprenen”,  per a les quals la cultura de l’avaluació (i per tant de la mesura de les accions) és essencial. Es tracta ara de propiciar la imbricació dels estadístics i indicadors que per a nosaltres són bàsics amb els que alimentarien l’avaluació de polítiques i accions de les administracions a les que servim, i d’assentar les bases de la seva consideració ja en el moment de concretar-ne els objectius, com en l’anàlisi dels seus resultats i d’impacte sobre el territori. Es tracta d’obtenir mesures rellevants, precises i fiables que monitoritzin convenientment la implementació i donar valors de l’eficiència, efectivitat i l’eficàcia de les polítiques, mitjançant, molt probablement, allà on sigui possible, l’assaig de pautes de medició segons la tipologia d’accions; intervenint, per tant, en la (re)definició de les pròpies accions, dels seus objectius, com a l’element més bondadós i constructiu d’una cultura de l’avaluació.

Tipus d’indicadors o d’informació segons les fases principals en la generació de polítiques públiques

 
Per exemple, l’impacte d’un pla d’ocupació local de 400 treballadors per part d’un municipi mitjà com Sabadell o Terrassa pot suposar la reducció de 0,5 punts l’atur registrat. Estarem apuntant, doncs, un simple indicador del resultat al curt termini que té evidentment una traducció en termes de recursos esmerçats i ens pot mostrar quin és el cost que pot suposar per al municipi, en termes dineraris, de la reducció de l’atur. O també, a la inversa, calcular el cost econòmic i o social de la inacció dels poders públics en aquesta matèria.

Podem començar, però, per elements menys complexos, però gens mancats de dificultat en la seva determinació, com ara la concreció d’estadístics sobre la demanda de les accions; informació que se situaria pròpiament en el camp dels indicadors socials. Per exemple, en determinar la demanda potencial d’un determinat programa de formació, és obvi que el coneixement detallat de l’estructura de la població ha de ser cabdal en l’establiment dels objectius o d’estàndards de benchmarking.

En tot cas ha de quedar clar que quan generem indicadors de ciutat, ho fem sobre una mesura del progrés de la qualitat de vida i que ens proposa hipòtesis empíricament verificables, que poden ser relatives a les polítiques públiques, i que, per tant, en essència, estarem treballant en fases pròpies d’un procés avaluador. Així doncs, quan observem, avaluem; o el què és el mateix, l’anàlisi del context (territorial, sectorial, etc) contindrà els ingredients-clau per a l’avaluació.

Sobre la taula hi ha diversos reptes encara no del tot resolts (i que queden a la discreció i savoire faire del bon avaluador), especialment els relacionats amb la metaavaluació (l’avaluació de l’avaluació) com la integració de les observacions no quantitatives en el sistema d’informació. Molt en especial, sobre les xarxes de relació, que ens poden facilitar valors relatius, però tremendament significatius, com a la satisfacció de la població o dels actors, pel que fa a l’accountability, a l’aprenentatge, a la percepció de millora i a la confiança en adoptar un determinat projecte, a la seva sostenibilitat en el temps, a la generació de cohesió social, de justícia territorial, d’efectes multiplicadors, de coalicions i cercles virtuosos, etc; incorporant en tots ells el feed-back crític, especialment sobre la formació de les polítiques i el desenvolupament de processos i els seus reajustos, que interessen directament conceptes recomanables d’una moderna governança, com la transparència, la participació o la corresponsabilitat.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OEST)


DGT: Autopistes de dades (II)

20 maig 2011

Mapa temàtic de la matriculació mitjana anual de turismes i tot terrenys de gamma alta per part de persones físiques. Ràtio per cada 1000 habitants. 2004-2006

Mapa temàtic de la matriculació mitjana anual de turismes i tot terrenys de gamma alta per part de persones físiques. Ràtio per cada 1000 habitants. 2009-2010

Els dos mapes amb els quals comença aquest post, és un exemple del resultats que es poden extreure de la base de dades de matriculació de turismes a la qual dóna accés la Dirección Generalde Tráfico (DGT). Són dos mapes temàtics de tots els municipis espanyols, corresponents a la ràtio de turismes i tot terrenys matriculats per persones físiques per cada 1.000 habitants; el primer mapa és del període 2004-2006 –anys de important creixement econòmic–, i el segon és del període 2009-2010 –els anys més durs de la crisi econòmica–.

Possiblement, el fet de poder accedir registre a registre, cada dia de l’any, a la matriculació de tots els vehicles de tots els municipis de l’Estat espanyol, és el més destacat de tot el que proporciona –a nivell estadístic– la DGT. Val a dir, però, que tal i com deixa constància la DGT a través del seu web, aquestes xifres de matriculació són provisionals (enllaç). Això, però, no treu que la informació que proporciona doni una visió molt aproximada a les que puguin donar les xifres definitives.

Evidentment, no cal perdre de vista que es tracta d’un registre administratiu, i per tant no tots els camps estan omplerts. Així, per exemple, un terç dels turismes i tot terrenys matriculats durant el 2010 a Espanya tenien omplert al camp del codi ITV amb el codi SINCODIG, és a dir, sense codi, fet que impedeix saber les característiques del turisme o tot terreny matriculat, com per exemple, la marca, el model, la potència, etcètera. Un altre exemple és el camp d’emissió de CO2: al 2010, el 39,2% dels turismes i tot terrenys matriculats no disposaven de la xifra d’emissió de grams de CO2 per quilòmetre. Malgrat tot ens sembla adient presentar els següents dos mapes corresponents a la xifra mitjana d’emissió de CO2 dels turismes i tot terrenys matriculats per municipi per als anys 2006 i 2010, respectivament.

Mapa temàtic de la mitjana de CO2 que emeten els turismes i tot terrenys matriculats al 2006
Mapa temàtic de la mitjana de CO2 que emeten els turismes i tot terrenys matriculats al 2010

Els mapes mostren com en quatre anys el nombre de municipis que matriculen turismes i tot terrenys que emeten més de 150 g/km han passat de ser majoritaris (4.895 municipis al 2006) a ser minoritaris (758 al 2010). Això, segurament, és conseqüència tant dels ajuts dels governs –central i autonòmic– en la compra dels turismes menys contaminants, com per l’impuls dels fabricants per construir vehicles cada cop menys contaminants, com, perquè no dir-ho, una major conscienciació ciutadana per millorar el medi ambient.

Però a banda de la matriculació de vehicles, la DGT posa a disposició del ciutadà un portal estadístic (http://apl.dgt.es/IEST2/), on es pot accedir a tota una sèrie de dades relacionades amb els vehicles i també amb els conductors. Algunes d’aquestes dades estan disponibles a nivell municipal, com per exemple, l’evolució mensual des cens de conductors per sexe dels municipis de tot l’Estat espanyol (enllaç); o l’evolució mensual del parc de vehicles, segons tipus de vehicle i carburant per a tots els municipis espanyols (enllaç).

A Catalunya, l’homòleg de la DGT és el Servei Català del Trànsit (SCT). Aquest servei també ofereix dades estadístiques a nivell municipal, en aquest cas, sobre accidents de trànsit (enllaç). Val a dir, però, que no tots els indicadors sobre el que es poden fer estadístiques estan disponibles a nivell municipal. En aquest sentit, no es poden consultar les xifres de ferits greus ni de morts en accidents de trànsit a nivell municipal, però si que es poden consultar el nombre d’accidents o d’accidents mortals que han hagut al municipi.

Per tant els municipis (i per extensió altres àrees territorial supramunicipals com les comarques) disposem d’una font estadística molt important que permet fer comparacions entre municipis (i comarques). Si bé les dades que ofereix la DGT –també l’SCT– són millorables, no es pot negar l’importantíssim pas endavant que s’ha donat perquè la ciutadania tingui accés, cada cop, a més i millors dades estadístiques.

Servei d’Estudis i Planificació

Ajuntament de Mataró


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 700 other followers

%d bloggers like this: