L’endeutament municipal

27 octubre 2011

Un dels temes més candents de l’actualitat econòmica és l’anomenat deute sobirà i hem vist com la seva valoració quantitativa i qualitativa afecta enormement el nivell de vida dels estats. El deute sobirà traslladat a l’àmbit més proper s’esdevé el deute municipal. Des de fa mesos tots els mitjans han parlat de l’endeutament públic municipal amb frases com “El deute públic aixeca polseguera…”, “Mesures d’urgència als ajuntaments…” o “Pla financer per eixugar el deute…”.

Segurament és innecessari explicar perquè té interès incloure i parlar d’aquesta magnitud com a indicador del perfil de les ciutats, del seu paper com a eina per al desenvolupament socioeconòmic i, per tant, de qualitat de vida. Si parlem d’incidència del deute haurem de parlar d’inversió municipal però també de despesa corrent.

Els ajuntaments estan subjectes a uns llindars d’endeutament, per sobre dels quals, per a l’exercici 2011, no es poden contractar noves operacions de crèdit i això retalla les possibilitats de nova inversió. Els sectors que temen per la incerta sostenibilitat de les inversions, aplaudeixen la iniciativa, encara que potser n’hi hauria prou exigint criteris d’eficiència en els diferents trams del procés: des de l’anàlisi de necessitats, l’estudi d’alternatives de finançament, la selecció de inversions de més gran impacte i com no, la capacitat de retorn del deute i la consideració de la despesa corrent futura associada a les inversions presents.

D’altra banda, per a nivells elevats de deute, sembla prudent i necessari imposar polítiques d’austeritat. Hi ha hagut al sector públic català una reacció i “implicació” en la presa de mesures per retallar la despesa corrent molt generalitzada, més quan els nivells elevats de deute van acompanyats d’una caiguda dels ingressos tributaris associats a l’activitat immobiliaria i constructora, quan als nous pressupostos no es pot fer previsions d’ingrés per transferències, ni corrents ni de capital, de diputacions, comunitat autònoma o estat perquè aquests, al seu torn, també estan posant en pràctica retallades pressupostàries (el peix que es mossega la cua), o quan l’estat reclama la devolució de l’excés ingressat als municipis en concepte de participació en els tributs de l’estat. El premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz diu que l’austeritat no és el camí que ha de seguir Europa (01/10/2011).

Es imprescindible i bo el tractament generalitzat de l’endeutament municipal? Preguntem-nos si és adequada i suficient la informació difosa. Intentem respondre tornant al començament. La informació utilitzada per parlar del deute dels ens locals és la publicada al web del Ministerio de Economía y Hacienda (MEH).

Si els municipis contrasten les dades d’endeutament que consten a la seva comptabilitat o les comunicades a la Generalitat de Catalunya a efectes de tutela financera, amb les dades publicades pel MEH, difícilment coincidiran. Les raons de les discrepàncies són:

  • La informació del MEH s’ha obtingut, segons la seva nota metodològica, de la Central de Información de Riesgos del Banco de España (CIRBE). Aquesta base de dades inclou deutes financers amb entitats de crèdit, però no deutes financers que les entitats puguin haver concertat amb altres administracions públiques.
  • El MEH només inclou al concepte de “deuda pública” el deute del sector “administraciones públicas” i, per tant, en queda fora el deute financer que puguin tenir empreses públiques o entitats públiques empresarials que sí formen part del sector públic local però no del sector “administració local”.

Podem afirmar doncs que, com passa a Granollers, el deute real de gairebé tots els municipis deu ser superior al de la publicació. Per fer-nos una idea a Granollers, el Servei de Planificació econòmica, informa que el deute viu municipal a 31/12/2010 es xifra en 51,8 milions d’euros en lloc dels 40,4 milions del MEH. Perquè es recorre al CIRBE, quan tots els municipis lliuren la informació econòmica i financera a l’Estat, a la Generalitat i als òrgans de control extern, per donar compliment a la normativa reguladora corresponent?

Aprofitem la possibilitat de comparativa que ofereix. La primera operació que realitzen els analistes és calcular la ràtio deute per habitant per tal de ponderar els valors en funció de la grandària del municipi. A partir d’aquí comencen, és clar, les “comparacions”.

Al conjunt de municipis de la xarxa el volum de deute per habitant es situa per sota del valor de Catalunya i per sota de la mitjana dels 15 municipis amb més població. I ara què? Doncs ara segurament els ulls anirien a buscar els extrems de la taula. Quins municipis estan molt per sobre o per sota de les mitjanes?

En aquest cas hem volgut fer l’ordenació per grandària de població. Intentem trobar una correlació entre deute i grandària de població. En principi, sembla que efectivament a nivell català els municipis més grans tenen un deute per habitant superior i també baixa la ràtio catalana si descomptem el municipi de Barcelona del total. Això però no es confirma si observem les dades de la xarxa del Perfil, al contrari.

Ajuntaments com Sabadell o Terrassa presenten les xifres més baixes del grup. Podem quedar-nos amb aquestes xifres o intentar esbrinar si el fet que el MEH no compti les operacions de crèdit concertades amb altres administracions públiques (Caixa de Crèdit de la Diputació, Institut Català de Finances, Programa Avanza…) i sobretot, que no compti les operacions vigents de les empreses públiques o entitats públiques empresarials, afecta en major mesura els municipis més grans on el pes d’aquests ens és segurament més gran (altre aspecte per a l’anàlisi).

Es pot trobar correlació amb la capitalitat que han d’exercir alguns municipis i nivells de deute per habitant superiors? La taula de sota confirma que per al conjunt de capitals de comarca la ràtio és lleugerament més elevada, però novament les diferències són molt grans entre capitals.

Potser per trobar alguna lògica als resultats ens cal girar la mirada cap a una informació més “personalitzada”. La realitat no és la mateixa: ni les característiques, ni les capacitats.

Hem intentat fer un exercici amb les dades, que ens acosta als dos indicadors de càlcul obligatori per a la concertació d’operacions de crèdit al món local, utilitzant les dades del MEH de liquidacions de pressupostos municipals a 31/12/2010.

Els dos indicadors són:

Ràtio Estalvi Net= DR(cap 1a 5) – OR(cap 1,2,4) no finanç. RT – Anualitat Teòrica / Drets Liquidats cap. 1 a 5 ing. (sense deduccions)

Ràdio Deute viu = Deute viu previst a curt i llarg (incloses op. Projectades) / Drets liquidats cap. 1 a 5 Ing.Consolidats (sense deduccions)

Per disposar de més informació sobre endeutament vegeu el bloc del racó financer municipal

Com es dedueix de la formulació de cada indicador, es contempla el nivell de deute municipal però també la capacitat de cada ajuntament per a fer front a les obligacions derivades de l’endeutament, perquè es té en compte l’estructura econòmica d’ingressos i despeses corrents de cada ajuntament i les característiques del deute com ara el termini i els tipus d’interès (amb el càlcul de l’anualitat teòrica).

També podem comentar que aquestes ràtios de Tutela Financera no recullen aspectes qualitatius com quin és el grau de coresponsabilitat de cada municipi en despeses no obligatòries i fiscalitat o fins a quin punt augmenta l’endeutament per manca de capacitat de negociació del deute i/o de credibilitat de l’ens o per l’ús d’altres fonts de finançament per a la inversió (quotes urbanístiques, alienació de sòl, transferències de capital), aspectes subjectes a límits i normatives específiques sectorials, si n’hi ha.

És precís enunciar les limitacions dels nostres càlculs que, en rigor, són qüestionables i innecessaris (El MEH compta amb la informació al màxim nivell de desglòs). Podeu trobar el detall de les diferències al link del Portal d’Indicadors de Granollers.

Aquestes diferències, que no són menyspreables, poden resultar insignificants si tenim en compte que els canvis normatius canvien d’un moment a l’altre, i significativament, les condicions que determinen si un ajuntament està en teòrica situació d’endeutar-se, o no, donada la seva situació financera.

Això és el que passa amb les Lleis Generals de Pressupostos anuals que, fins al 2009 fixaven la ràtio de deute viu dels municipis en el 110% dels ingressos corrents, que el 2010 puja el percentatge al 125% i que, per al 2011, el torna a rebaixar però ara fins al 75%. A més afegeix un altre canvi substancial: abans, era el límit a partir del qual era preceptiva l’autorització per concertar un nou préstec, mentre que a partir de 2011 superar el 75% impedeix concertar noves operacions.

(1) Ingressos corrents – despeses corrents – deute públic(Grup funció 0)/ ingressos corrents. Dades MEH, “Liquidaciones de los presupuestos de las entidades locales 2010”.

(2) deute viu / Ingressos corrents. Per al càlcul del deute viu s’ha utilitzat les dades MEH “Deuda viva de los ayuntamientos a 31/12/2010. Per al càlcul dels ingressos corrents, MEH“Liquidaciones de los presupuestos de las entidades locales 2010”.

S’han calculat les ràtios per a les agrupacions de municipis del Perfil de la ciutat i de Catalunya, però també s’ha volgut comparar amb les dades de Catalunya sense Barcelona donat que els valors de la ciutat de Barcelona generen una distorsió important en les xifres del conjunt català. La ciutat té una ràtio d’estalvi net del 16%, més elevada que la majoria dels municipis. Així doncs, mentre el Deute per habitant millora (disminueix) a Catalunya si deduïm Barcelona, les ràtios d’Estalvi Net i Deute Viu empitjoren disminuint del 9,1% al 6,5% i augmentant del 62,7% al 66,3% respectivament.

Al contemplar més informació el posicionament dels municipis respecte els valors de referència ha canviat.

La informació hi és. Mentre no canviïn les coses animem als ajuntaments a obrir les dades públicament. Més val avançar-se. El Perfil de la ciutat ho té clar.

Podeu consultar les dades aquí.

Servei de Processos estratègics i Servei de Planificació econòmica de l’Ajuntament de Granollers


Banc de Bones Pràctiques del Govern Local

30 juny 2010

El Perfil de la Ciutat, bona pràctica de govern local

La Xarxa El Perfil de la Ciutat ha estat seleccionada com a bona pràctica en el Banc de Bones Pràctiques del Govern Local (BBP), que impulsa la Diputació de Barcelona i la Fundació Carles Pi-i-Sunyer. La Xarxa ha estat considerada com a a tal per representar una aportació innovadora i de qualitat a les polítiques i serveis municipals.

Es pot accedir al BBP a través de l’adreça web www.bbp.cat


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 699 other followers

%d bloggers like this: