Evolució de la indústria.

En els països desenvolupats, ja des de la dècada dels 70 es ve donant un intens canvi estructural en l’economia , passant d’una economia on la base és el sector industrial a una basada en el sector dels serveis. La coneguda terciarització. Sembla que la principal activitat dels països desenvolupats haurà de ser la del sector serveis. També és palès que les activitats de serveis són menys productives i tenen més dificultats que la indústria per aconseguir increments de productivitat. Així doncs, el pas cap a una economia de serveis pot comportar una caiguda de la productivitat mitjana depenent de quins tipus de serveis creixin. A més ens trobem amb un panorama internacional on no podem competir amb els països en vies de desenvolupament en qüestions de producció industrial no innovadora, degut a els baixos costos que aquests tenen. Aquest és el context global.

El pes del sector industrial a l’Estat espanyol era del 12% del PIB al 2010, 4 punts menys que el 2000, portant-lo a uns nivells molt baixos. Recordem però, que aquest és un sector d’especial importància estratègica i, que, juntament amb el sector primari, és la base de qualsevol sistema econòmic: bona part dels serveis de més valor afegit treballen per a la indústria.

Podem observar aquest procés de desindustrialització també a nivell municipal. Aquí, dimensionant els sectors no en base a la comptabilitat econòmica general (PIB) si no en base al nombre de treballadors que ocupen. Als nostres municipis la terciarització i la deslocalització industrial es veu reflectida en la pérdua de treballadors industrials. Podem veure alguns exemples en tres municipis de forta base industrial com Rubí (gràfic), Sabadell i Terrassa (taula):

Elaboració pròpia a partir de dades del INSS i l’Observatori del Mercat de Treball de la Generalitat de Catalunya

Elaboració pròpia a partir de dades del INSS i l’Observatori del Mercat de Treball de la Generalitat de Catalunya

L’explicació de la tendència a la desindustrialització és coneguda: pèrdua de competitivitat (i per tant deslocalització) de la indústria derivada dels diferencials dels costos de producció amb altres països . D’aquesta manera, quan es parla de fer una industria més competitiva el primer que es demana, des de determinades visions econòmiques,  és abaratir els costos de mà d’obra, via reduccions de plantilla i i fins i tot –en època de crisi– baixada de salaris, seguint el model dels països en desenvolupament,

Però l’energia és sovint el segon imput en importància –després dels costos salarials– dins de l’estructura de costos generals de les empreses. En moltes empreses l’energia representa entre un 25% i un 50% dels costos totals de producció. Segons l’IDAE, l’any 2008, els costos mitjans derivats de l’energia representaven el 28% dels costos totals de producció en el sector industrial. En alguna indústria de Rubí (mes d’una) que coneixem, el consum elèctric arriba al 80% dels seus costos de producció.

Què passa doncs amb la moderació del cost energètic? No seria preferible?. Es fan les polítiques i les regulacions adients per evitar la pujada de preus o aconseguir-ne la baixada en mig d’una forta crisi, com passa a d’altres sectors?.

Preus de l’energia i competitivitat.

A la següent taula  veiem l’evolució dels preus de comercialització estàndard del kWh d’ús industrial, comparant Espanya, Alemanya i la UE dels 27:

Elaboració pròpia a partir de dades de minetur.gob.es

Com es pot observar hi ha hagut un augment dràstic en els preus de l’energia elèctrica a Espanya, seguint l’increment general d’Europa però d’una manera molt més acusada. Del 2006 al 2007 el preu del Kwh puja un 44% a Espanya en front d’increments del 27% pel conjunt d’Europa i del 4% a Alemanya. Just el 2007 comença la davallada d’energia elèctrica consumida –vegeu els gràfics del post anterior– provocat per la crisi, fet que hauria de provocar contenció en els preus!.

Ens trobem doncs en una situació de pèrdua de competitivitat no ja davant el sudest asiàtic si no també en front  els països del nostre voltant. L’increment elevadíssim dels preus en el subministrament d’energia fa que s’encareixi el preu del producte final.

I el sector serveis?. El consum energètic en el sector serveis sòl ser molt més baix. Per exemple, a Rubí el consum elèctric per treballador del sector terciari és de gairebé la meitat que el del treballador del sector industrial i així es mostra en el següent gràfic:

Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICAEN (consums) i INSS (treballadors sector industrial). Dades referides a Rubí.

Aquest fet afavoreix clarament aquest canvi productiu cap a la terciarització en el sistema econòmic. Si més no, ofereix un avantatge extra al sector serveis enfront a la industria: la menor necessitat d’energia.

Mentrestant, les principals companyies elèctriques del país estan obtenint uns beneficis econòmics brutals, com posa de relleu el següent gràfic que inclou els beneficis ordinaris (en milions d’€) de les tres companyies elèctriques de producció/distribució principals del país (Endesa, Gas Natural i Iberdrola):

Elaboració pròpia a partir de dades de minetur.gob.es (preus energia elèctrica (en euros)) i del registre mercantil (beneficis). Benefici agregat de les 3 principals elèctriques: Fecsa-Endesa, Gas Natural i Iberdrola.

Com abaixar els costos elèctrics doncs, tant importants a moltes indústries? Hi ha dos camins. El primer és un camí promogut des de baix: millorar l’eficiència en el consum de les empreses, sobretot les industrials. Aquesta és una de les tasques que es realitzen des del projecte Rubí Brilla (@rubibrilla): conscienciar, però també donar suport i ajuda tècnica a les empreses en mesures eficiència i estalvi energètic. El segon camí ens ve imposat, a municipis i empreses, des de les altes esferes polítiques i corporatives del sector,  i té a veure amb canviar el marc regulador de la producció i distribució de l’energia, un sector amb funcionaments i dinàmiques oligopolístics i altament regulat. I segurament té a veure amb la necessitat d’un canvi global de model energètic.

Victor Hernandez Lanueza

Col·laborador de l’Àrea de Planificació Econòmica i de Ciutat de l’Ajuntament de Rubí.

Aquesta escassedat de crèdit, juntament amb el desprestigi de la banca davant una part de la societat, ha portat a moltes persones emprenedores i petites empreses a recórrer a unes altres fonts de finançament.

Així, cooperatives de serveis financers com Coop 57, que ja ha atorgat més de 600 préstecs a projectes de cooperatives, associacions, fundacions, empreses d’inserció, moviments socials i altres entitats de l’economia social, o fundacions bancàries com Fiare, que presenta com a valor principal la vocació de fer d’intermediari financer en la transformació i inclusió social, i es centra en finançar activitats econòmiques que tinguin un impacte social positiu, o Fundació Acció Solidària Contra l’Atur (ASCA), han vist com augmenta la demanda de crèdit a la vegada que augmenten les aportacions al seu capital social. Els estalvis acumulats a través d’aquestes entitats es destinen a finançar projectes vinculats a l’economia social i solidària, tot passant per un filtre ètic i social que asseguri un impacte social positiu. Aquest filtre explica la baixa taxa de morositat (inferior a l’1%), doncs es financen projectes molt propers, generant xarxes i relacions de confiança que faciliten el pagament del crèdit.

Altre exemple seria Triodos Bank, que inicia la seva activitat com entitat bancària l’any 1980 als Països Baixos, i que amb un funcionament similar al de la banca tradicional, però marcant uns límits ètics, també guanya pes com alternativa de finançament de projectes. Els projectes on inverteix es poden localitzar a un plànol dins la seva pàgina web i es poden visitar. Els sectors on opera aquest banc són el social, el cultural i el mediambiental.

Un altre mètode de finançament que agafa força és l’anomenat Crowfunding. Aquesta manera d’aconseguir finançament, també anomenada micro-mecenatge o finançament col·lectiu, basat en la posada en comú de petites aportacions de particulars per tirar endavant projectes diversos. Algunes de les “marques” de referència en aquest àmbit són Goteo que, en poc més d’un any, ha captat més de 400.000 euros amb les aportacions de 9.000 persones, o Verkami, que ja ha donat suport a gairebé 1.150 projectes, des del seu tret de sortida a finals de 2010.  Aquesta fórmula es va crear amb l’objectiu d’assolir un benefici col·lectiu, a banda de la recompensa individual. És a dir, l’equip promotor, a canvi del finançament, es compromet a especificar quines seran les recompenses individuals que rebran els seus mecenes i quin serà el benefici col·lectiu.

En el següent gràfic observem l’evolució des de l’any 2005 fins el 2011 dels préstecs ètics concedits a l’Estat Espanyol:

Fent una breu ullada als dos gràfics, i sense pretendre fer càtedra al respecte, resulta evident que mentre la banca tradicional està disminuint el volum del crèdit, la banca alternativa o ètica manté la seva voluntat de finançar projectes, presentant un increment de prop del 25% entre l’any 2010 i el 2011, moments en el que la banca tradicional ja mostrava considerables baixades de nivell de crèdit.

Servei de Foment Empresarial – Grameimpuls, SA
Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Per tal de poder fer més precises aquestes afirmacions disposem d’una important font de dades: les dades que provenen de la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA) que gestiona el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) i que està integrada a la Xarxa d’Equipaments Meteorològics de la Generalitat de Catalunya (XEMEC). Aquesta xarxa està distribuïda per tot el territori i es compon de 169 estacions automàtiques (dada a març de 2013), on es mesuren diferents variables meteorològiques, com ara la temperatura, la precipitació, la velocitat del vent, etc.

Aquestes mesures estan disponibles en temps real (s’actualitzen cada 30 minuts), si bé han de passar un procés de control de qualitat posterior fins que es poden donar per vàlides. Així doncs, des del lloc web del SMC hi ha disponible, diàriament, informació meteorològica. A més, el SMC publica, mensualment, uns butlletins climàtics amb un resum de les dades (precipitació mensual acumulada, temperatura màxima del mes, mínima, etc.) per a cada una de les estacions automàtiques.

Un altre fet valorable d’aquest tipus d’informació és el nivell de desagregació territorial de les dades: comarca i municipi. Un fet destacable, aquest últim, ja que la informació a escala local és poc freqüent. I encara menys el fet que sigui tant accessible.

Així doncs, un cop disposem de la informació, ja podem treballar amb les dades i podem comprovar, per exemple, si amb les dades dels últims anys es pot apreciar un descens o no en el registre pluviomètric per comarca, quin és el mes de l’any que –de mitjana– plou més, temperatures mitjanes, etc. La fiabilitat de l’anàlisi dependrà, també, de la periodicitat de la sèrie; quantes més observacions (en la sèrie històrica) molt millor.

Vegem-ne un exemple: el gràfic següent mostra les quantitats de precipitació mensuals recollides a l’estació automàtica ubicada en el Parc Agrari de Sabadell, des del novembre de 2008 (moment que s’hi comença a recollir informació) fins al mes de març de 2013 (última dada disponible):

Amb l’observació directa de les dades es fa difícil poder precisar, per exemple, quin és el mes de l’any que plou més a la ciutat. Ara bé, si emprem la metodologia ja vista en el seu moment, l’anàlisi de sèries temporals, podem elaborar uns indicadors de variació estacional de precipitació que ens permeten veure, amb més claredat, quin és el mes de l’any que, de mitjana, plou més a la ciutat. Els resultats que s’obtenen són els que es mostren a la taula següent:

Com podem veure, en el darrer quinquenni, el mes de l’any que registra, de mitjana, més precipitació és el mes d’octubre, amb un 89,4% per sobre de la mitjana anual. I el que en registra menys és el mes de desembre, amb un 50,31% menys.

Amb tota aquesta informació disponible potser si que ja estem a punt per poder opinar, amb més certesa, si aquesta primavera és més plujosa (o més freda) que la d’anys anteriors.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell

El model de ciutat dispersa en el qual s’ha materialitzat aquestes pautes d’apropiació del territori ha motivat la competència, especialment en entorns metropolitans, per part d’usos i funcions pròpiament urbanes (la residència, l’activitat industrial i terciària, la xarxa d’infraestructures), en detriment d’aquells usos i funcions que tradicionalment havien estat hegemònics en aquests indrets (els usos agraris i forestals), configurant-se, d’aquesta manera, a les perifèries de les nostres ciutats, uns espais d’hibridació que estan en un estat de permanent tensió.

Horts marginals a la llera del riu Ripoll. Fotograma del doc. de Pau Faus, “La ciudad jubilada”, 2009 (http://vimeo.com/9317178)

Com a conseqüència d’aquesta dinàmica competitiva per a l’ocupació i apropiació del territori, recolzada en la situació de subordinació d’aquests espais lliures a les necessitats d’expansió urbanística de les ciutats, l’activitat agrícola localitzada en aquestes zones de contacte i transició, que tradicionalment s’havia vist afavorida per l’existència d’importants rendes de proximitat derivades precisament de la seva posició en relació als mercats urbans, s’ha vist empesa a una pèrdua constant i irreparable de sòl fèrtil, en quantitat i qualitat, que ha comportat la generació de creixents espais agrícoles marginals abocats a una activitat que, en general, resulta escassament competitiva.

En aquest context, només aquelles explotacions que han pogut incrementar la seva productivitat i rendibilitat (generalment a costa d’una intensificació de la mà d’obra o del capital sovint acompanyada de notables impactes ambientals, sempre aprofitant l’existència d’aquestes rendes de localització) han estat en condicions de resistir a l’embranzida de la urbanització.

Avui, immersos en plena crisi econòmica, aquesta situació de competència i tensió ha amainat, però tot hi així l’experiència territorial viscuda ha posat de manifest que la supervivència d’aquests espais agrícoles ha d’anar vinculada no només al valor productiu d’aquests indrets i a la seva funcionalitat econòmica, sinó que ha de passar també per la reconsideració dels valors ecològics i culturals que contenen i per les funcions ambientals i socials que desenvolupen; fet que va portant a les administracions al reconeixement de les problemàtiques específiques que pateix l’activitat agrícola que ocupa aquests entorns i a la proposta d’aquells instruments i eines que en permetin no només la seva preservació sinó també el seu desenvolupament i dinamització.

Aquesta voluntat de conservació, millora i aprofitament és la que ha inspirat plans d’ordenació i gestió dels entorns naturals i agrícoles de diferents municipis, entre els quals hi destaquen les propostes de l’Espai Rural de Gallecs o dels Parcs Agraris del Baix Llobregat o de Sabadell, el Pla de Palou de Granollers o les passes fermes que s’estan donant a Terrassa cap a la definició dels instruments de gestió de la seva Anella Verda. Assistim, doncs, a la confluència entre l’interès econòmic i la conservació dels entorns verds de les ciutats, que invita al seu reconeixement territorial i a la seva observació; per tant, a ser objecte d’anàlisi socioeconòmica, amb tanta intensitat com la dedicada a altres sectors de l’economia local.

Tanmateix, el menysteniment hagut fins ara als espais periurbans i al desenvolupament del sector primari en l’entorn de les ciutats de tradició industrial s’ha reflectit en la seva omissió en els estudis de mercat, fins al punt de passar-se per alt l’especificitat de les formes de comptabilització de les activitats agrícoles o ramaderes, tant pel que fa als establiments d’activitat econòmica, com a l’especificitat de les activitats desenvolupades, com als treballadors que s’hi relacionen. Així, per exemple, es posa de relleu l’absència per llei del registre de l’IAE de les activitats productives agrícoles o ramaderes dependents, les forestals i les pesqueres, per tal com no es computen els subjectes passius que les exerceixen, considerant-les poc menys que activitats de subsistència no comptabilitzables, o, si es vol, no comprensibles sense que duguin aparellada explícitament una funció comercial. D’aquesta manera, no hi surten als censos d’activitat que sovint confegeixen els municipis i, per tant, fins ara han pogut quedar al marge dels estudis generals sobre les economies locals, si no han estat complementats amb el Cens Agrari, que d’altra banda s’actualitza tan sols cada 10 anys. També, en el mateix sentit, l’existència fins ara de règims especials de cotització a la Seguretat Social de pagesos, pescadors o minaires, diferenciats dels règims generals, ha comportat, de facto, la seva inapreciació en els sistemes locals d’informació socioeconòmica, o, com a molt, un comptatge separat, que deixava incompletes les estadístiques habitualment emprades per analitzar l’evolució general del mercat de treball.

Així doncs, la necessitat de ponderació de totes les alternatives econòmiques possibles obliga ara a reconsiderar, per insignificants que semblin, les dades sobre aquestes activitats i a afegir-les a les nostres anàlisis, molt en especial per a aquells municipis on, en xifres absolutes, representen un pes força significatiu i/o presenten tendències positives pel que fa a l’ocupació de treballadors.

Fent una anàlisi de les dades dels diferents règims de la Seguretat Social per als municipis del Perfil de la Ciutat, s’observa que, per a alguns, les xifres registrades per al sector primari poden arribar a ser força considerables, com ho són tradicionalment per a Lleida o per a Vilafranca del Penedès (on el pes de l’agricultura en l’estructura econòmica és especialment rellevant), però també ho és per a una ciutat eminentment industrial com Mataró, per a la qual el pes del sector primari és superior a l’1,75%, relacionant-hi 645 treballadors, dels quals 558 del règim especial agrari i 5 del pesquer no es consideraven en els còmputs habituals. Una cosa similar esdevé per a Vilanova i la Geltrú en relació als treballadors del mar de règim especial, que s’eleven a 225, fent que el seu sector primari, en realitat, superi el 2% del total de l’estructura.

Les sèries temporals per a cadascun dels municipis ens mostren una evolució desigual, segurament associada amb la intensitat del procés d’expansió urbanitzadora i també a la professionalització dels negocis del sector. A partir de 2012 desapareix el règim especial agrari i els treballadors passen a cotitzar com a règim general, si bé diferenciats en el denominat “règim general sistema especial”, que ha de tendir a fondre’s amb l’altre. L’efecte d’aquesta migració de règims està suposant, de fet, la desaparició de llocs de treball en el còmput total del règim general, com així ocorre per als municipis de marcat caràcter industrial, quan inicialment els augments experimentats en el total dels assalariats de règim general normal podien fer pensar en una tendència a l’alça (vegeu la taula emprada per al seguiment de les dades de Terrassa).

El pes de les omissions en els còmputs generals són encara més patents quan afegim a l’estructura els llocs de treball registrats en el règim general del sistema especial de treballadors/res de la llar, que per a alguns municipis representa més del 2% de la seva estructura productiva.

Sobre la taula tenim, doncs, una nova matèria de debat pel que fa a la deguda consideració d’aquestes activitats en les estadístiques locals i en les bases de dades compartides,  i a la seva transcendència quantitativa i qualitativa en l’anàlisi comparada sobre l’economia i la qualitat de vida i la sostenibilitat de les nostres ciutats.

Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Tot i aquests fonaments legislatius i normatius, hi ha una realitat, una praxis d’intervenció i de gestió municipal de serveis en l’àmbit educatiu fonamental per al funcionament i la cohesió de les ciutats que està prou ben recollida en l’estudi l’informe sobre educació 2012. La base d’aquest post és aquest informe a partir de les dades del Panel de Polítiques Públiques Locals d’Educació, fet a iniciativa de la Fundació Carles Pi i Sunyer amb la col•laboració amb la Diputació de Barcelona i la Fundació Jaume Bofill. Les dades d’aquest informe corresponen a 120 municipis de més de 10.000 habitats (excloent Barcelona).

La radiografia d’aquesta important competència impròpia (tot i que bàsica pels països del centre i del nord l’Europa, a les llars d’infants –kinderkrippen– i també a les escoles d’educació infantil –kindergarten–) hi ha una participació activa i determinant de les administracions municipals, més enllà de les tasques locals pròpies de manteniment dels centres escolars de primària i de suport d’auxiliars amb conserges.

Enguany a l’estudi català, queda molt clar, per la recent implantació de xarxes d’escoles infantils, que el principal objectiu de les polítiques públiques d’educació municipals és l’Atenció a la petita infància 0-3 any pel 56,1% dels ajuntaments; molt per darrera li segueix l’Acompanyament a l’escolaritat i lluita contra el fracàs escolar pel 18% dels ajuntaments. Sembla clar que l’increment de la xarxa de llars infantils en els darrers anys ha estat determinant en l’abocament d’esforços i de priorització d’aquest objectiu per a molts municipis catalans.
L’ús i desenvolupament de l’educació com a competència municipal té una dada prou significativa: un 76,8% dels ajuntaments tenen plans propis amb vinculació educativa; i un 48,5% dels municipis disposen de plans específicament educatius com per exemple, els plans educatius d’entorn, els plans contra l’absentisme, els plans educatius de ciutat, els plans d’infància, els plans d’acompanyament a l’escolaritat o els plans local d’educació permanent. Aquests plans, l’any 1995, només estaven presents en el 6,5% dels municipis, i des de l’any 2001 el 76,1% del municipis incorporen els primers plans per a la coordinació i planificació de les actuacions en matèria educativa.

Tot aquest planejament per part dels municipis està acompanyat per unes inversions municipals prou importants, com ho demostren les següents xifres:
• El 78,8% dels municipis disposen d’actuacions de promoció d’activitats educatives més enllà de l’horari lectiu.
• El 92,9% tenen actuacions de suport d’activitats educatives dins de l’horari lectiu.
• El 64,6% compten amb programes de vinculació de l’escola amb el territori.
• El 73,7% ofereixen centres oberts, ludoteques i casals infantils.
• El 60,6% donen la possibilitat d’ús dels programes d’acompanyament i formació de famílies.
• El 56,6% fan programes de dinamització de les AMPA dels centres educatius.
El grau de responsabilitat econòmica en l’impuls de la diversitat de serveis educatius local és prou significativa, i marca una important assumpció de la competència educativa per part de les administracions locals, molt més enllà de les responsabilitats competencials actuals.

A més, revisant l’evolució temporal d’aquests projectes educatius i molt especialment durant els darrers anys –en ple cicle de crisi econòmica–, no hi ha un abandonament dels projectes i serveis educatius oferts als veïnes i veïnes, però si que hi ha una reducció d’aportacions en educació, en un grau similar a les reduccions que han patit la resta de polítiques públiques entre 2010 i 2011. El 51,5% dels municipis han reduït el pressupost educatiu. D’aquests que ho han fet, el 56,9% dels municipis ho han reduït en un 10%; i el 19,6% dels municipis ho han reduït en un 20%. La reducció que ha estat lineal –una retallada similar a la resta de polítiques públiques– pel 54,9% dels municipis, i només un 5,9% dels municipis ha aplicat una reducció major en educació que en la resta de polítiques públiques.

La formació i l’educació és un actiu per combatre els efectes de la crisi i de capacitació pels ciutadans. Una via fonamental local per afrontar amb major èxit el retorn al mercat laboral i per socórrer socialment, mitjançant el suport social a famílies amb problemes, ho demostra el fet que el 90,9% dels municipis tenen un servei de beques i ajuts de suport a l’escolaritat (especialment en llibres, activitats d’estiu i menjador). Aquestes beques, ajudes i actuacions de reforç per millorar l’èxit escolar s’han incrementat, en els darrers anys, en una cinquena part dels ajuntaments. Especialment significatius l’augment en beques i ajuts de suport a la escolaritat en el 24,4% dels municipis, i en els projectes de millora de l’èxit escolar en un 25% dels ajuntaments.

Un altre dels pilars educatius en el combat local de la crisi està en impulsar programes d’orientació i de formació, com ho demostren les següents xifres:
• El 87,9% dels municipis disposen de projectes per lluita contra l’absentisme.
• Un 64,6% dels municipis continuen fent programes educatius a les escoles relacionats amb la millora de l’èxit escolar.
• El 75,8% tenen projectes d’orientació formativa i d’incentivació, molt importants en l’actual moment de desconcert que viuen molts ciutadans i ciutadanes.
• El 59,6% ofereixen programes de transició entre etapes educatives.
• El 76,8% ofereixen programes de diversificació curricular.
• A més, la promoció de la convivència i mediació escolar està present en 60,6% de les mitjanes i grans administracions locals de l’estudi.

En aquesta línia, comparant períodes dins de l’actual cicle de crisi (2010 i 2012), hi ha un manteniment a la meitat dels municipis de les actuacions de reforç de corresponsabilitat institucional i ciutadana, un significant augment dels municipis que han incrementat programes d’acompanyament i formació de famílies, i una disminució dels municipis que han reduït les actuacions de promoció d’activitats educatives més enllà de l’horari lectiu.

A banda de la promoció i la gestió de projectes de formació i orientació, la intermediació de gestions amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya és un dels pilars de les polítiques públiques d’educació local:
• El 50,5% dels ajuntaments fan la tramitació dels serveis d’escolarització de l’alumnat.
• El 82,8% disposen de comissions de garanties d’admissió, on cal incloure la tramitació de les preinscripcions i la matrícula vives.
• El 81,8% dels municipis ofereixen tallers d’estudi assistit, tutories d’acompanyament i programes de reforç escolar.
• El 71,7% tenen accions d’acompanyament a famílies nouvingudes.

Un altre dels aspectes cabdals és la formació professional i la transició escola-treball:
• El 64,6% dels ajuntaments ho assumeixen amb la introducció d’actuacions de millora de la formació professional i de la transició escola-treball a través de Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).
• El 70,7% disposen de programes per a alumnes que no acaben el PQPI.
• El 79,8% ofereixen formació ocupacional.
• El 93,8% fan accessibles els dispositius locals més directes d’inserció laboral.
En els darrers dos anys més de la meitat dels municipis ha incrementat el finançament d’aquests programes, essent especialment significatiu el creixement dels dispositius local d’inserció present al 79,8% dels municipis.

Als municipis s’han incorporat nous conceptes i objectius lligats a l’educació formativa al llarg de la vida a través de centres de formació d’adults i escoles de música i dansa, presents a més del 85% dels municipis i amb pressupostos finançats, com a mínim en dos terços, pels Ajuntaments. Altres ensenyaments artístics estan presents al 44,4% dels municipis i el 40,4% dels pressupostos d’aquests ensenyaments va a càrrec dels Ajuntaments. Aquests tipus d’ensenyament han incrementat la seva presència al voltant del 20% en els darrers dos anys.

Finalment, la capacitat municipal per tirar endavant tot aquest conjunt d’actuacions passa per un cos de treballadors tècnics que al 39% dels municipis tenen un vincle laboral funcionarial i al 46,9% dels municipis com a laborals. Aquests tècnics municipals han disminuït en el 23,2% dels municipis i només han augmentat en el 7,1%, i les seves hores de dedicació s’han mantingut en el 82,8% del personal.

Amb aquest conjunt de dades, les competència educativa en el món local és una realitat prou consolidada i cada vegada més expansiva envers els àmbits socials i laborals. En aquests moments és prou significatiu el desplegament de serveis i programes de formació durant tota la vida i cada vegada més especialitzats i diversificats amb la incorporació de l’etapa dels primers anys de vida i del llarg trajecte de la vida laboral, i no només relegats a les clàssiques etapes de l’educació obligatòria i el suport a la cohesió social.

Raúl D. González
Coordinació del Pla estratègic i Cooperació Territorial
Ajuntament de Mollet del Vallès

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

En el darrer post que vaig escriure (On es vota com a Catalunya?) una de les frases que hi apareixia va ser aprofitada per en Marc Belzunces en el seu bloc De l’Holocè estant, i més concretament en el post L’independentisme com mai no l’havies vist: cartografia per secció censal de tot Catalunya, per dir que “segons sembla (fent referència a la frase que apareixia en el post “On es vota com a Catalunya?), les seccions censals poden variar d’un any per l’altre”.

Per ser més exactes la frase a la que es referia en Belzunces deia el següent: “Atenció, cal tenir present que la divisió per seccions censals no és inamovible; ans el contrari, és relativament habitual que una secció censal es divideixi en dos, o que dues seccions censals es fusionin en una. Aquests canvis fan que el mapa de seccions censals canviï d’un any per l’altre”.

Aprofitant aquest “desconeixement” que hi ha sobre els canvis en els límits geogràfics de les seccions censals, se m’ha acudit aprofundir una mica sobre aquest tema en aquest post.

La llei

Les seccions censals o seccions electorals –d’ara en endavant utilitzaré indistintament aquests dos conceptes– es regeixen per la Llei Orgànica 5/85 del Règim Electoral General, que en els seus articles 23.2 i 24.1 diuen el següent:

• 23.2. Cada Secció inclou un màxim de dos mil electors i un mínim de cinc-cents. Cada terme municipal compta almenys amb una Secció.
• 24.1. Les Delegacions Provincials de l’Oficina del Cens Electoral determinen el nombre, els límits de les Seccions Electorals, els locals i les Meses corresponents a cadascuna d’elles, escoltats els Ajuntaments.

En aquests dos articles es veu com quan hi ha seccions electorals que no es troben dins dels límits d’electors que marca la llei, s’han de modificar els límits geogràfics d’aquestes per tal de complir amb el que diu la llei.

A banda d’aquesta llei, en la Resolució del 9 d’abril de 1997 en la que es dicten instruccions tècniques als Ajuntaments sobre la gestió i revisió del Padró municipal, apareix la recomanació que la mida de les seccions no superi els 2.500 habitants.

Per tant una secció censal ha de tenir un mínim de 500 electors i un màxim de 2.000 electors, i no hauria de superar els 2.500 habitants. Donats aquest criteris:

• Es dividiran les seccions que superin els 2.000 electors, o que superin els 2.500 habitants. Les seccions resultants de la divisió hauran de contenir, almenys 500 electors.
• Es fusionaran les seccions que tinguin menys de 500 electors, excepte en els municipis amb secció única.

La història

He fet una mica de recerca per veure des de quan existeixen les seccions censals, i pel que he llegit de les legislacions electorals de l’Estat espanyol, el primer cop que es parla de seccions electorals és en la “Llei restablint, amb caràcter provisional, l’electoral de 18 de juliol de 1865 amb les modificacions que es determinen, i creant una comissió que en proposi una altra de definitiva (20 de juliol de 1877)”. L’article segon del títol primer d’aquesta llei diu el següent: “Dintre del mes d’acabades les llistes electorals, el Govern publicarà la divisió dels districtes en seccions, que ho seran en totes les poblacions que comptin amb més de 100 electors. En la formació de les restants no excedirà en cap cas el nombre de 300 electors, agrupant-se els pobles que la formin, prenen per regla la menor distància possible, i essent necessàriament cap de secció aquell en què resideixi Ajuntament i compti amb major nombre d’electors.

El Govern podrà fixar la capitalitat del districte en el cap del partit judicial que sigui més cèntric, quan hagués més d’un en el mateix districte. Aquesta variació s’haurà de fer fora del període electoral, i en virtut d’un Reial decret publicat en la Gaceta de Madrid”.

Al contrari del que passa avui en dia, en què modificar geogràficament les seccions censals es relativament senzill, en la llei electoral de 20 de juliol de 1877 aquesta modificació no era tan senzilla, ja que en l’article tercer deia el següent: “Aquesta divisió es publicarà en la Gaceta, donant compte a les Corts en la immediata legislatura, i en cap cas podrà ser variada, sinó mitjançant una llei”.

En la següent llei electoral, la Llei electoral de Diputats a les Corts (28 de desembre de 1878), els districtes electorals es continuen subdividint en seccions, si bé en aquesta llei canvien els límits del nombre d’electors, ja que es fixa un mínim de 100 i un màxim de 500 electors en districtes rural, o 1.000 en els urbans (article 4).

En la llei electoral per l’elecció de Diputats a les Corts de 28 de juny de 1890, l’article 23 diu el següent: “Els districtes es dividiran en seccions electorals. Cada terme municipal constituirà un secció si no sobrepassa de 500 el nombre dels seus electors; dos si no sobrepassa de 1.000; tres si no sobrepassa de 1.500, i així successivament”. Aquest article es manté en la llei electoral de 8 d’agost de 1907 (article 23).

Fins al Reial-Decret Llei sobre normes electorals de 18 de març de 1977, els límits del nombre d’electors que han d’haver-hi en cada secció censal no es tornen a modificar. És en aquest Reial-Decret quan se situa el nombre màxim d’electors en cada secció censal en 2.000 i el mínim en 500 (article 22). Aquests límits es mantenen en la Llei Orgànica 5/85 del Règim Electoral General, que és la que hi ha vigent avui en dia.

Exemples

Un cop clarificat l’origen de les seccions censals o electorals, tornem a dates més recents per veure alguns exemples de ciutats on s’ha modificat el seccionat.

• València: en aquest enllaç apareix l’evolució de les seccions censals a València des del 1998 fins al 2013.

• Barcelona: en aquest enllaç hi ha l’explicació del canvi de seccionat que es va produir l’any 2009 a la ciutat de Barcelona.

• En el cas de Mataró, si bé no hi ha cap referència en el web on s’esmenti el canvi de seccionat, se’n va produir una durant l’any 2007. Es van partir dues seccions censals, passant-se de 75 a 77 seccions censals.

• Una altra forma de veure els canvis en les seccions censals és a través dels mapes de les seccions censals que es poden descarregar de l’Institut Cartogràfic de Catalunya a través del seu visualitzador Vissir. Els mapes de les seccions censals de Catalunya que hi ha disponibles són des del 2002 fins al 2011, i es poden descarregar en format shapefile. Superposant les capes de les seccions censals de cada any es poden veure les modificacions del seccionat de Catalunya dels darrers anys.

Xifres

Amb dades facilitades per l’Idescat, procedents del padró continu d’habitants del 2001 i del 2011, comprovaré com han canviat les seccions censals de Catalunya en els darrers deu anys.

L’any 2001 a Catalunya hi havia 5.289 seccions en les que hi vivien 6.361.365 persones i 5.085.109 electors [1], el que significava una mitjana de 1.203 habitants i 961 electors per secció. A l’any 2011 el nombre de seccions censals es va reduir fins a les 5.019, amb un total de 7.539.618 d’habitants i de 5.218.955 electors; la mitjana d’habitants per secció es va situar en 1.502 i la d’electors en 1.040.

La tendència dels darrers deu anys ha estat augmentar la mida de les seccions censals. La mitjana d’electors a les seccions censals catalanes ha crescut un 8,2% en 10 anys, i la mitjana de població ha augmentat un 24,8%. Vegem-ho gràficament.

Els histogrames superposats dels anys 2001 i 2011, presenten un desplaçament cap a la dreta, tant en el cas dels electors com de la població, indicant l’augment d’electors i de població de les seccions censals catalanes entre aquests dos anys.

Nota: en els histogrames no apareixen les seccions amb més de 4.000 electors i habitants, respectivament.
Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat.

Els boxplots d’electors i de població del 2001 presenten una distribució lleugerament asimètrica. L’any 2011, el gràfic de caixa d’electors i de població presenta un perfil més simètric.

Nota: s’han eliminat dels gràfics de caixa les seccions censals amb valors “outliers”.
Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat.

El gràfic de dispersió d’habitants i d’electors del 2001 mostra com les seccions censals s’alineen al voltant d’un recta que presenta una proporcionalitat constant entre població i electors. Al 2011 s’observa un creixement de la població a les seccions censals mentre que el nombre d’electors no ha crescut al ritme que ho ha fet la població.

Això es pot veure numèricament [2], ja que al 2001 el nombre de seccions que superaven el llindar dels 2.000 electors eren 121, i al 2011 han estat 114. Si es mira, però, el nombre de seccions que superaven el llindar dels 2.500 habitants, mentre al 2001 n’hi havia 154, al 2011 n’hi havia 338.

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat.

L’arribada d’immigrants arran de l’impuls econòmic que s’ha viscut a Catalunya ha estat el principal factor que ha fet canviar la configuració de les seccions censals entre 2001 i 2011. Si tal i com s’augurava en Canvi de cicle? la població en els propers anys es redueix, es possible que tornem a veure un perfil de les seccions censals com les que hi havia al 2001.

Gerard Reverté Calvet

Servei d’Estudis i Planificació

Ajuntament de Mataró

[1] Aclariment: quan parlo d’electors m’estic referint a la població de nacionalitat espanyola que tenen 18 o més anys. Hi ha, però, població de nacionalitat espanyola que tot i tenir 18 o més anys no són electors, ja que la llei electoral no dóna dret a vot als condemnats per sentencia judicial ferma, ni als declarats incapacitats en virtut d’una sentència judicial ferma i ni als internats en un hospital psiquiàtric amb autorització judicial. A més en aquestes xifres tampoc apareix la població de nacionalitat espanyola de 18 o més anys residents a l’estranger i que també tenen dret a vot.

[2] El límit inferior d’electors no el tinc en compte donat que hi ha municipis amb una única secció que no arriben als 500 electors.

Aquest escenari no és una excepció a Manresa. El que sí que és excepcional en aquesta ciutat, és la facilitat que tenim per crear alarmisme, o si preferiu, per veure l’ampolla mig buida. En els darrers mesos, els mitjans de comunicació d’àmbit local, han bombardejat la ciutadania amb la idea que el Centre Històric s’està quedant sense comerç. Cada cop que un local ha tancat les portes, ja sigui per falta de clients o per jubilació del propietari, els ciutadans de Manresa hem pogut llegir la notícia a les primeres planes.

Lluny de relativitzar la problemàtica del comerç, l’equip de govern de la ciutat de Manresa, va incloure com a punt prioritari del seu programa, donar vida al Centre Històric, i va establir un pla de suport al comerç i a l’activitat econòmica, a partir de subvencions i ajudes tant per aquells que volguessin establir-s’hi, com per a als que lloguessin o reformessin el seu local.

Per tal de conèixer la dinàmica de tancament i obertura i l’eficiència d’aquestes ajudes impulsades pel govern, se’ns va encarregar un estudi sobre la quantitat de comerços oberts i tancats en cadascun dels carrers comercials d’aquesta zona de la ciutat. Abans d’iniciar-lo, ens vam plantejar quina metodologia seguiríem i quines serien les fonts consultades. Les hemeroteques dels diaris, com a font d’informació, aviat van ser descartades.

La metodologia per la qual finalment ens varem decantar va ser la següent: Vam triar els 11 carrers més comercials del Centre Històric, vam imprimir-nos un petit registre dels comerços en planta baixa dels quals l’Ajuntament té constància, i vam sortir al carrer per veure i contrastar la informació que teníem amb la realitat.

Un altre dels nostres objectius, era comptabilitzar els locals on no s’hi localitzava cap activitat comercial, observar-ne l’estat, per tal d’incloure’ls en un registre de locals tancats i poder-los oferir a tots aquells emprenedors que s’interessin per una nova obertura en aquesta zona de la ciutat.

Els resultats, si no satisfactoris, podem dir que són sorprenents. La mitjana de locals oberts en els 11 carrers del Centre Històric és del 76,1%. Cinc d’ells es situen per sobre d’aquesta mitjana i inclús un d’aquests, té un índex d’obertura del 100%. Els sis carrers restants, que es queden per sota de la mitjana, es mouen en un índex d’obertura d’entre el 53,3% i el 76%.

 Metodològicament parlant, podem concloure que, l’observació directa a peu de carrer, ens ha suposat dedicar-hi poc temps, aproximadament dues hores, i pocs recursos. Amb això, hem obtingut la informació que buscàvem de manera fidel i actualitzada. També ens ha permès detallar amb exactitud quin era el tipus de negoci que hi havia obert, per descobrir quina és la tipologia dominant en aquesta zona de la ciutat.

Però l’estudi no acaba aquí. La segona part és tenir-lo actualitzat per tal de descobrir la dinàmica de tancament i obertura i l’acolliment de les mesures impulsades per l’equip de govern. Per tant, s’ha establert que cada tres mesos, tornarem a calçar-nos les vambes, i a recórrer els 11 carrers. Cal descobrir-vos que el 80% d’aquests són d’ús exclusiu per vianants.

Som conscients que no podem parlar de “novetat metodològica”, però per aquesta necessitat concreta, sí que podem parlar de “metodologia fidedigne” amb resultats irrefutables.

Raquel Mayor

Tècnica de l’Ajuntament de Manresa

La contractació a estrangers als municipis del Perfil de la Ciutat ha disminuït un 6,00% respecte el 2011, mentre que la contractació total només ha disminuït un 2,62% respecte el 2011; en canvi a Catalunya la disminució de contractes a estrangers ha estat del 2,56%, i la contractació total només ha disminuït un 0,45%.

Contractació d’estrangers

A la gràfica de sota fem la comparativa entre els municipis i la Xarxa del Perfil de la Ciutat i Catalunya. Podem observar els municipis on ha disminuït en més d’un 15% la contractació a estrangers respecte l’any anterior és Rubí amb un -24,25% i Barberà del Vallès un -19,66%. El municipi on més ha augmentat la contractació a estrangers ha estat Manresa amb un 15,13% més respecte el 2011.

Variació anual de contractes a estrangers. 2012 vs. 2011

Pel que fa al pes de la contractació estrangera respecte el total de contractes, Catalunya registra un percentatge més elevat que el Perfil de la Ciutat: un 24,28% a Catalunya per un 19,52% al Perfil de la Ciutat; val a dir, però, que hi ha dos municipis del Perfil que superen la mitja de Catalunya: Santa Coloma de Gramanet amb un 28,49% i Lleida amb un 27,95%.

El municipis que estan per sota de la mitja del Perfil de la Ciutat són: Barberà del Vallès (16,9%), Granollers (17,53%), Manresa (15,98%), Mataró (16,52%), Mollet del Vallès (14,02%), Rubí (15,67%), Sabadell (16,75%), Terrassa (18,53%) i Vilanova i la Geltrú (17,43%).

Percentatge de contractació d’estrangers sobre el total de contractació. 2012

Si ens centrem en l’any 2012 i en els tipus de contracte i gènere, dels 58.563 contractes a estrangers dels municipis del Perfil, només 10.679 són contractes indefinits, això representa el 18,24% del total de contractes signats per estrangers; i d’aquests el 59,57% són contractes indefinits a dones i el 40,43% a homes. En quant als temporals els contractes a dones és més baix, un 42,01% mentre que el d’homes és del 57,99%.

Distribució del tipus de contractes per sexe dels estrangers. 2012

En la contractació a estrangers per gènere, la distribució a Catalunya és molt similar a la mitja del Perfil de la Ciutat. Si mirem en detall cada municipi veurem que hi ha quatre municipis que han contractat més dones estrangeres que homes, Girona, Manresa, Sabadell i Vilanova i la Geltrú.

Rubí en canvi és el municipi on hi ha menys paritat a l’hora de contractar a estrangers. Pel que fa a la resta de municipis com es pot observar a la teranyina, hi ha més homes estrangers contractats que dones.

Distribució percentual de la contractació dels estrangers segons sexe. 2012

Finalment pel que fa a l’edat de les persones estrangeres contractades al conjunt dels 14 municipis del Perfil de la Ciutat, la majoria de contractacions es registren en la franja que va dels 30 als 44 anys, amb 32.293 contractes, xifra que representa el 55% de la contractació dels estrangers.

Distribució de la contractació d’estrangers per edat. 2012

Maite Pascual

Àmbit de Promoció Econòmica

Ajuntament de Lleida

PRESENTACIÓ

Cada vegada es planteja amb més insistència la necessitat de buscar instruments que ens ajudin a millorar la empleabilitat de les persones i a posar en valor les capacitats professionals de la població activa, amb disponibilitat d’ocupabilitat, en els territoris. El canvi econòmic i en conseqüència el canvi social ho estan exigint de manera immediata.

En aquest sentit, dimensionar les competències i capacitats de les persones, la experiència i coneixements adquirits per la via formal i no formal al llarg de la seva trajectòria professional, és fonamental per aconseguir millorar les possibilitats d’ocupació.

Aquesta qüestió és una de les prioritats del Consell d’Europa i dels països del nostre entorn. Els dies 9 i 10 del mes d’abril s’ha portat a terme el primer seminari per desenvolupar les accions activades per les Recomanacions del Consell sobre la validació de l’aprenentatge no formal i informal que es van publicar en el Official Journal of the European Union del 20 desembre de 2012. En aquest document es reconeix l’important paper que el procés pot tenir en el replantejament de l’educació, en la millora de l’oferta de qualificacions en el mercat laboral, en la promoció de la mobilitat i en l’avanç de la competitivitat i el creixement econòmic.

Les prescripcions del Consell promouen també un impuls per a una major cooperació europea en donar suport a les polítiques i pràctiques nacionals en l’àmbit de la validació de l’aprenentatge no formal i informal.

EN QUÈ CONSISTEIX LA VALIDACIÓ, I QUE ÉS EL RECONEIXEMENT?

Al llarg de les nostra vida tenim l’oportunitat de trobar-nos en molts contextos d’aprenentatge que no són els que formalment entenem del sistema educatiu en general: en primer lloc, el que els experts anomenen educació no formal (cursos, tallers, educació per a adults i qualsevol formació que impliqui l’existència de professors i alumnes); en segon lloc, l’anomenada educació informal, aliena a les aules (aprenentatge d’idiomes a l’estranger, aprenentatge en el lloc de treball, activitats de voluntariat,…). En aquest cas, la certificació és més complexa i, alhora, més necessària, perquè no hi ha prova escrita d’aquestes destreses, que poden provenir d’experiències quotidianes.

Reconèixer que l’aprenentatge també té lloc fora del sistema educatiu, en l’àmbit professional i contextos personals, no hauria de ser nou però resulta difícil d’incorporar en la nostra manera d’entendre la formació, fins i tot des de la perspectiva del propi afectat. Mentre que l’aprenentatge formal es produeix en un mercat organitzat i en un context estructurat, és intencional i dona lloc a un títol reconegut, l’aprenentatge no formal està integrat en les activitats no dissenyades explícitament i no planificades com a aprenentatge, es a dir, està integrat en activitats de la vida relacionades amb la feina, la família o fins i tot l’oci.

Quan es parla de validació i certificació de les competències de les persones, del que es tracta és de documentar tots aquests aprenentatges perquè, amb un procés d’assessorament, de validació de les habilitats que es puguin identificar en el procés d’anàlisi, s’ordenin les competències que, per diferents vies, ha adquirit la persona en la seva trajectòria professional i personal i, a partir d’aquelles, establir unes equivalències amb els aprenentatges que s’han de realitzar per la via formal, per l’obtenció d’una titulació del sistema.

Encara que molts països fan ja una certa validació del coneixement dels treballadors, sols quatre-França, Holanda, Luxemburg i Finlàndia-disposen d’un esquema complet. Els experts consideren el model francès especialment encertat. Allà, un treballador pot demanar en qualsevol moment que se li reconeguin les competències professionals. L’interessat haurà de documentar el que sap i, si el jurat considera que és suficient (també li pot demanar proves extraordinàries), li expedirà un títol equivalent al del professional que l’ha obtingut per la via formal (“Funciona molt bé però costa molts diners”, considera Bernadette Vergnaud, eurodiputada francesa experta en mercat interior. Les tarifes per accedir a un procés de validació poden arribar als 1.000 euros a França, segons l’últim informe sobre validació en aquest país que recull la Comissió Europea).

La Generalitat de Catalunya va publicar al gener d’aquest any una resolució per la posada en marxa i organització del Servei d’Assessorament en la Formació Professional i del servei de reconeixement acadèmic del aprenentatges assolits mitjançant l’experiència laboral o en activitats socials (Recollides en la Resolució ENS/1891/2012, de 23 d’agost, d’organització de diverses mesures flexibilitzadores i actuacions en la formació professional inicial ((DOGC núm. 6220, de 26.9.2012. Instrucció de la Direcció General de Formació Professional i Ensenyaments de Règim Especial de 18 de Gener de 2013).

El servei d’assessorament consisteix en la identificació i anàlisi detallada de les capacitats i les expectatives professionals de les persones que el sol·liciten, i la valoració i la recomanació de les ofertes formatives, amb les seves variants, que millor s’adaptin al seu perfil i interessos.

El servei d’assessorament en la formació professional del sistema educatiu conclou amb l’elaboració i el lliurament a la persona de l’informe d’assessorament personalitzat. Més enllà estarà el reconeixement en el Centre de Formació Professional i la titulació posterior un cop completats l’adquisició de les competències necessàries per l’obtenció del títol.

Aquest procediment pot trigar entre sis i nou mesos. El que és interessant és que podem començar ja a treballar sobre aquest model d’habilitació professional. El projecte demana ser impulsat per les administracions locals i autonòmiques i demana també del compromís dels agents socials. L’habilitació d’aquest procediment és clau per ajudar a moltes persones, professionals, que en aquest moment estan a la recerca de feina i que són moltes.

SITUACIO DEL MERCAT LABORAL AL NOSTRE ENTORN

Fixar-nos en el cas de la Comarca del Vallès Oriental ens ajuda a contextualitzar

Al Vallès Oriental s’han presentat 27 expedients d’extinció que han afectat a 428 treballadors i 48 expedients de reducció que han afectat a 421 treballadors i 61 expedients de suspensió que han afectat a 1.671 treballadors i treballadores.

Pel que fa a les dues grans àrees d’influència de la nostra comarca a la zona del Baix Vallès s’han presentat un total de 38 ERO’s que han afectat a 741 treballadors i a la resta de la comarca 98 ERO’S que han afectat a 1.779 treballadors.

Si ens referim exclusivament al municipi de Granollers el nombre d’ERO’s ha estat 34 i els treballadors afectats 456, que representen el 18,10% de la comarca.

LA CONTRACTACIÓ

Si ens fixem per exemple en el cas de Granollers, la contractació de l’últim any no compensa en nombre, ni en qualitat de la contractació (per la seva modalitat) les pèrdues registrades de llocs de treball.

Així les coses, queden paleses, per una banda l’agudització de les dades d’atur; la insuficiència de contractacions i l’increment dels expedients de regulació de treball presentats en els últims semestres per les empreses; i per una altra banda la potencialitat i necessitat de crear un servei, no ja de recol·locació de les persones afectades per les mesures de la reforma laboral, sinó que sigui un instrument que permeti obrir horitzons de futur diferents per les persones afectades, és a dir, un servei de validació i acreditació de les seves competències per a la incorporació al treball amb unes noves possibilitats. Vistos els devastadors efectes que les polítiques d’austeritat provoquen en els mercats de treball, estem obligats a obrir rutes a les noves iniciatives en la lluita contra la desocupació. La necessitat de buscar fórmules per donar valor a la experiència adquirida i al currículum ocult és una via inequívoca.

LA CERTIFICACIÓ I VALIDACIÓ PER LA MILLORA DE LES POSSIBILITATS PER LES PERSONES

Expertes de la Comissió Europea porten anys treballant sobre la validació de l’experiència professional, aquesta qüestió ha pres una rellevància fonamental en contextos com els que ara vivim: períodes de fort canvi tecnològic, on el propi sistema educatiu pot ser lent a respondre o que simplement pot no tenir-los en compte en el disseny de la seva oferta. També ajuda per fer front a certes mancances de mà d’obra, en particular en aquells llocs de treball pels quals és obligatori tenir qualificacions i titulacions del sistema educatiu, com per exemple la salut o l’assistència a les persones (Souto-Otero, M., 2010. Validation of non-formal and informal learning in Europe: Between vocationalism and social change? In: Elliot, G., Fourali, C. and Issler, S., eds. Education and Social Change: Connecting local and global perspectives. London: Continuum Books, pp. 251-263).

La validació és un avantatge i una oportunitat transcendental perquè pot canviar la direcció professional i les possibilitats de les persones (també és vist com una important dimensió social, causa del seu potencial per alleujar la marginació i promoure la igualtat (Souto-Otero et al, 2008a;. Misko et al, 2007.; Victorian Qualifications Authority, 2004). Pot facilitar la reintegració al mercat laboral dels grups desfavorits, com els immigrants, al quals no li són reconegudes les acreditacions del seu país; els aturats i els treballadors de més edat que han adquirit moltes competències en el lloc de treball, a través de formació o activitats personals, que no poden certificar o que simplement poden però no són conscients de tot el conjunt de competències que han adquirit. Suposa un benefici potencial enorme per a qui no té cap tipus de qualificació.

En l’educació terciària també s’utilitza com un mitjà per proporcionar a les persones, en particular els egressats, una “segona oportunitat” per aconseguir el seu màxim potencial d’aprenentatge. Com a tal, en un nombre creixent dels països i dins dels requisits establerts pel procés de Bolonya, s’està emprant aquesta validació per obrir noves vies d’accés a l’educació superior, tot i que s’ha avançat, encara es més lenta del que seria desitjable (Rauhvargers et al., 2009). A Espanya, el fet que la Formació Professional Superior estigui ubicada en l’àmbit de l’educació secundaria no ha afavorit aquest canvi conceptual, molt important per millorar l’orientació professional i sobre tot vocacional.

La validació i certificació pot estimular la creació de trajectes d’estudi personalitzat i l’assimilació de les oportunitats educatives d’un ventall més ampli d´estudiants incorporats al sistema per vies no tradicionals, possibilitant itineraris alternatius a través de passarel·les que evitin les repeticions i facin més rentable l’oferta general d’estudis formals.

En qualsevol cas i tal i com expressen els experts, arribar a la titulació a través de l’experiència, per un camí alternatiu i diferent al estrictament acadèmic, és el que veritablement equipara, iguala i fa de l’acreditació una eina d’equitat educativa. La validació pot reconèixer l’aprenentatge que és socialment important, encara que no provingui en la seva totalitat del sistema educatiu formal, al que en moltes ocasions, sobre tot els joves o els més desfavorits no han pogut arribar o no han completat per diferents motius: de classe social o de circumstàncies personals, com ara les derivades d’una, més que discutible, orientació professional o direcció vocacional.”La validació millora les habilitats dels joves, que, de vegades, presenten malament els coneixements que tenen, i les empreses ho valoren” (Lucia Abellan, EL PAIS, 30 de Març 2013 Un certificado europeo para validar los talentos)

SITUACIÓ DE LES EMPRESES I EN CONSEQUENCIA DELS TREBALLADORS AL NOSTRE ENTORN

Anàlisi per activitats i sectors

En el Vallès Oriental, durant el primer quadrimestre, els sectors d’activitat econòmica que han sofert més en nombre d’ERO’s respecte del total han estat el sector de la Industria 40 (29%) i el Serveis 27 (20%). El 58 % el total d’ERO’s a la comarca s’han registrat als sectors de la Indústria i el Metall, afectant a unes 1.980 persones, el que representa el 79% del total de persones afectades.

La situació de les empreses a la nostra comarca es una mostra clara de la necessitat que tenim tots els agents socials i responsables econòmics d’afinar el pensament i buscar formules d’afavorir la qualificació, requalificació i empleabilitat real (L’ocupabilitat es relaciona amb potencialitat, amb capacitat d’afrontar tant la primera feina com l’actualització i els canvis sistèmics que es produeixin en un futur, mentre que l’ocupació s’entén com l’acte concret d’accedir a un treball remunerat. Plan Director de Empleabilidad Universitaria. Ministerio de Educación. 2011).

El sectors afectats, també ho són per una nítida tendència a la reconversió de certs entorns econòmics. Efectivament s’està produint un reciclatge i modelització dels patrons de producció actuals i una renovació que requereix d’una prospectiva per obrir noves perspectives en el concepte propi de treball.

LA VALIDACIÓ DE COMPETÈNCIES I LES TITULACIONS, DES DE LES EMPRESES

En aquest context, la validació pot ajudar a promoure el desenvolupament personal i professional dels treballadors generant noves perspectives però per això precisa que el procés tingui una doble entrada: 1) talent del personal que conforma l’empresa i 2) possibilitats de reciclatge. Una qüestió clau és la de assegurar-nos de que les empreses són conscients de TOT el conjunt de competències dels seus empleats i les seves demandes de capacitació, i facilitar les transicions entre LLOCS de treball i sectors, en aquest últim cas, la transició cap a d’altres sectors és un punt molt significatiu del procés.

En el cas de les empreses del nostre territori més proper, la reconversió, sobre tot la industrial i del sector de l’automoció i auxiliars, la més voluminosa de la Comarca del Vallès Oriental, aquest enfocament és essencial per trobar una sortida correcta i efectiva als professionals.

La validació i la certificació són procediments molt ben vistos per les empreses en general ja que en aquests moments pot formar part de les ajudes socials a les persones afectades per processos de reconversió.

En d’altres països veïns els factors econòmics són el principal impulsor per a la validació, en associació amb un moviment més ampli dels sistemes educatius cap a un concepte de l’educació com a motor per a la regeneració econòmica i la creació de forts vincles entre l’educació i el món del treball. Això ha portat a un èmfasi en la formació professional i a una nova etapa de prestigi d’aquests estudis que ja estava trobant-se a faltar, sobre tot en països com el nostre on la formació professional ha esta considerada com a formació de segona classe o compensatòria i fins i tot assistencial.

EL PAPER DELS AGENTS SOCIALS

No es pot establir en un territori un sistema estructurat de validació i certificació sense implicar a empresaris, sindicats, cambres de comerç i altres institucions lligades al mercat de treball i de la formació.

Això és així perquè la validació requereix també d’un esforç per part de l’empresa per explicar be i posar sobre el paper quines són les funcionalitats de cada lloc de treball i quines són les evidencies que la justifiquen. Aquesta tasca no deixa de ser una inversió per l’empresa en tant que permet ordenar necessitats i efectius i en conseqüència establir les seves fortaleses i mancances. La gran patronal europea, Business Europe, és favorable a les mesures que ajuden a fer més visible el perfil del treballador. “En general, la validació de la formació adquirida per la via informal i no formal és bona per a l’empresari perquè li dóna una idea de certes competències que d’altra manera estarien ocultes. Aquesta transparència beneficia també als ciutadans en la mesura que fa visibles les seves habilitats (Robert Plummer, assessor de Business Europe).

A més la validació requereix d’una estructura coordinada en la que participin, en primer lloc els propis sindicats com a institucions motores de processos de millora de l’empleabilitat i ocupabilitat dels treballadors, en segon lloc de les patronals que puguin certificar les formacions en els llocs de treball i les qualificacions precises per donar-les funcionalitat i finalment del centres de formació professional per implementar els assessoraments, reconeixements i disseny de la formació adient per proveir les titulacions.

La demanda més pertinent en aquest cas és la de “fer àgil i dinàmic el procés”, resoldre amb diligencia els procediments i la formació adhoc. Aquestes idees formidables poden perfectament, i l’experiència ens dona constatació, morir abans de néixer, si no es procura un dimensionament dels temps d’implementació que permetin fer de la mesura un objectiu d’excel·lència. Aquests processos han d’il·lusionar també al qui els posa en pràctica, han de ser, a més de semblar, útils i efectius.

Perquè tinguin aquestes característiques, els processos de validació no han de dependre de les contingències del centre de formació o de l’administració de torn que gestioni el projecte, sinó que les estructures s’han de crear en funció de les carències i obligacions que es detectin en el territori. En el cas que ens ocupa, del resultant dels treballadors i de les empreses que estiguin en aquest moment en processos de regulació d’ocupació. Es per això que estan pensades les mesures flexibilitzadores del sistema de Formació Professional i el que recull la Reforma Laboral i els Plans estratègics del Servei d’Ocupació de la Generalitat.

LES ADMINISTRACIONS

Una de les funcions que han d’assumir les administracions és la de proveir el territori, segons necessitats detectades, d’una xarxa d’informadors, assessors, orientadors, coordinadors en centres i en empreses, per tal de facilitar els processos de validació.

Un dels deu països que en els últims dos anys ha normativitzat aquests processos és Espanya. Catalunya també ha publicat les mesures a posar en marxa, el que cal ara és la imprescindible coordinació de totes les administracions per concretar-la, en aquest sentit és indispensable que els departaments responsables de l’economia, la formació i l’ocupació integrin les seves polítiques i treballin conjuntament. La visió integrada de la formació professional facilitaria enormement els processos i el disseny de la formació per completar-los.

Les administracions han d’estar molt atentes als informes europeus que ens donen elements de reflexió per la millora, en aquest sentit l’agencia CEDEFOP és un referent. Igualment les pràctiques que ja han començat al País Basc poden ser un altre referent molt més proper.

Per fer profitós el procés encara ens queda una qüestió cabdal: millorar notablement la participació dels adults en processos de formació. El nostre país, segons els informes d’Eurostat (només un 8,9% dels adults participen en activitats d’educació formal i informal, un percentatge que cau a menys de la meitat entre el col • lectiu que més ho necessita, els de baix nivell educatiu, segons una recent enquesta realitzada per la Comissió Europea) mostra un dels pitjors ratis en participació de persones adultes en formació permanent. Les empreses també expliciten aquesta falta de convicció per part del personal en general, respecte als avantatges i beneficis de la formació al llarg de la vida i al desconeixement o falta de comprensió respecte a la mobilitat del mercat de treball: els llocs de treball es modifiquen, es transformen o es volatilitzen, són temporals per la pròpia concepció actual del treball i de la globalització dels mercats laborals. Propiciar projectes d’aquestes característiques facilitarà a les administracions accions conjuntes per aconseguir objectius més generals.

La certificació com a eina per a l’impuls de les economies dels països ha estat rebent cada vegada més atenció en l’agenda política d’Europa. Econòmicament, les noves pressions de la competència global i les reestructuracions internes de les economies europees han donat lloc a mercats L’onada d’atur ha afegit de treball més flexibles i a una major mobilitat laboral. la constatació que gairebé una quarta part dels joves (i més de la meitat a Espanya) no tenen ocupació. Europa ha de procurar una solució de manera urgent. Si compleixen el que s’ha acordat, la Unió Europea disposarà, el 2018, d’un marc homogeni per validar els coneixements adquirits fora dels canals oficials. La responsable d’Educació, Androulla Vassiliou, va demanar que s’apliqués ja el 2015 per millorar com més aviat les perspectives d’ocupació dels joves, es veu en aquesta iniciativa un important incentiu per a la mobilitat dels treballadors.

Si les competències d’un professional són reconegudes per un país i acceptades de manera homogènia per la resta, serà més fàcil animar-se a fer el salt quan l’ocupació escassegi en un país. De forma indirecta, també es persegueix augmentar l’interès dels europeus per formar-se al llarg de la seva vida, no només abans d’ingressar en el mercat de treball. L’interès és, fins ara, limitat.

Fonts: Informe UGT. Amb la Reforma Laboral tenim més ERO’s al Vallès Oriental. Abril 2012
i Dades de la Generalitat de Catalunya.

Mercè Chacón Delgado
Experta en Formació Superior. Ha estat Secretaria del Consell de la Formació Professional de Barcelona, gerent de la Fundació BCN Formació Professional i directora general de Formació i Orientació Universitària.

La cartografia elaborada per altres administracions o per altres subjectes, públics i privats, de Catalunya també gaudeixen de caràcter oficial en aquest territori, sempre que es compleixin conjuntament els requisits següents:

• Que aquesta cartografia hagi estat elaborada d’acord amb les normes i els estàndards establerts per la Comissió de Coordinació Cartogràfica de Catalunya.
• Que hagi estat inscrita en el Registre Cartogràfic de Catalunya i, si  s’escau, en el Registre Central de Cartografia.
• Que es mantingui en un estat suficient d’actualització i disponibilitat per els seus usuaris potencials, d’acord amb es normes i els estàndards mínims de qualitat establerts per la Comissió de Coordinació Cartogràfica de Catalunya.

1.1  Per què un nou Sistema de Referència?

• ED50 és un sistema adaptat a Europa, i per tant “local”. El seu el·lipsoide està desplaçat uns 230 m respecte el centre de masses de la Terra i té paràmetres diferents.
• ETRS89 és un sistema de referència geocèntric amb la seva el·lipsoide associada, “global”.
• Per obtenir un sistema de referència global i unificat en tot el territori europeu.
• Perquè sigui relacionable fàcilment amb altres sistemes de referència a nivell mundial.
• Compatibilitat amb sistemes de navegació.

2. Marc Legal

La Comunitat Europea mitjançant el programa INSPIRE promou l’harmonització de la geoinformació arreu d’Europa. Amb aquest objectiu s’estableix la transició al nou sistema de referència ETRS89 per tots els estats membres per tal de facilitar la interoperabilitat entre els territoris.

El BOE, amb data de 29 d’agost de 2007, publicava el Real Decreto 1071/2007 pel qual es regula el nou sistema de referència oficial a Espanya. L’articulat del Real Decreto estableix el sistema ETRS89 com el sistema geodèsic oficial a Espanya per a la referenciació geogràfica i cartogràfica oficial d’elements en l’àmbit de la Península Ibèrica i les Illes Balears, al mateix temps que explicita les projeccions a emprar per a la representació planimètrica oficial i la distribució dels fulls del Mapa Topogràfic Nacional en base al nou tall geodèsic.

Segons el Real Decreto, tota la cartografia i bases de dades d’informació geogràfica i cartogràfica produïda o actualitzada per les Administracions Públiques, s’haurà de compilar i publicar d’acord al que descriu aquest Real Decreto a partir de l’1 de gener de 2015. Fins aleshores, la informació geogràfica i cartogràfica oficial es podrà compilar i publicar en qualsevol dels dos sistemes, ED50 o ETRS89, sempre que les produccions en ED50 continguin la referència a ETRS89. Per altra banda, a partir de l’1 de gener de 2012 no es podrà inscriure en el Registre Central de Cartografia ni incloure en el Pla Cartogràfic Nacional, cap projecte nou que no s’atingui a les especificacions del Real Decreto 1071/2007.

Així doncs, l’entrada en vigor de l’esmentat Decret que oficialitza el sistema ETRS89 estableix la transició del actual sistema de referència  ED50 al ETRS89 amb tres dates clau:

•  29/08/2007: Publicació del Decret. El nou sistema oficial és el ETRS89 però es pot seguir publicant en ED50 fent referència al nou sistema.
• 01/01/2012: No es podrà inscriure als registres cartogràfics (RCC)cap projecte nou en ED50.
• 01/01/2015: Publicació exclusivament en ETRS89

Des de l’aprovació de la Llei de la Informació Geogràfica 16/2005 i el Decret 398/2006, la cartografia oficial registrada i la informació  geogràfica oficial són d’ús obligatori en l’exercici de les competències atribuïdes als ens locals que precisin de cartografia i informació geogràfica.

Llei 16/2005. Article 2. Definicions Als efectes del que disposa aquesta llei (…) la cartografia té caràcter oficial si és feta d’acord amb les especificacions tècniques i administratives legalment vigents i inscrita en el Registre Cartogràfic de Catalunya (…).

Decret 398/2006. Article 9. Ús obligatori. La cartografia oficial registrada i la informació geogràfica oficial són d’ús obligatori en l’exercici de les competències de la Generalitat i, en el marc d’aquestes, en l’exercici de les competències atribuïdes als ens locals i a altres ens públics de Catalunya, quan aquest exercici competencial hagi d’emprar informació cartogràfica o geogràfica o s’hi hagi de basar.

Decret 398/2006. Article 8. Pèrdua de la condició d’oficialitat.

La cartografia gaudeix de caràcter oficial sempre que es compleixin conjuntament els  requisits següents:

• Que aquesta cartografia hagi estat elaborada d’acord amb les normes i els estàndards   establerts per la Comissió de Coordinació Cartogràfica de Catalunya (C4), incorporant les metadades aprovades per la mateixa comissió i registrades a l’ Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya (IDEC).
• Que hagi estat inscrita en el Registre Cartogràfic de Catalunya (RCC).
• Que es mantingui en un estat suficient d’actualització i disponibilitat per als seus usuaris potencials, d’acord amb les normes i els estàndards mínims de qualitat establerts per la C4. El no compliment de les condicions d’actualització de la cartografia i de la informació geogràfica registrades suposarà la pèrdua de la condició d’oficialitat.

3. Antecedents

Des de la publicació de Decret 1071/2007 l’Ajuntament de Girona conjuntament amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) s’ha estat treballant per adaptar al sistema ETRS89 els productes i serveis i alhora facilitar la transformació dels productes existents.

En fase d’estudi i segons la Comissió de Coordinació cartogràfica de Catalunya, la cartografia a escala 1:1000 o menor, produïda en base de recolzaments sobre la Xarxa Utilitària (en ED50) de l’ICC, s’ha de canviar a ETRS89 emprant els paràmetres oficials publicats pel mateix ICC.

Pel cas de cartografia a escales majors, com la 1:500 de l’Ajuntament de Girona, la mateixa Comissió explicita que és necessari un estudi previ, per determinar si l’error introduït per la transformació amb paràmetres oficials, en l’àmbit d’aquesta cartografia és acceptable per que és puguin mantenir els requeriments del plec en la cartografia transformada i establir en cas contrari els paràmetres específics per la cartografia de Girona.

4. Transformació de la Cartografia

Finalitzat l’estudi per part de l’ICC amb data setembre de 2011 i les revisions mètriques per part dels tècnics de l’Ajuntament de Girona de la cartografia transformada, en base a mesures d’elements cartogràfics directament sobre el terreny es recomana emprar els paràmetres específics per la transformació de l’actual sistema de referència ED50 al nou sistema de referència ETRS89. Per tal de garantir la coherència entre els diferents productes cartogràfics de què disposa l’Ajuntament (altres escales, mapes temàtics, ortofotomapes…), s’aplicarà la mateixa transformació a tots ells.

4.1 Càlcul de la transformació per a la Cartografia de l’Ajuntament de Girona

Per l’obtenció dels paràmetres específics s’utilitza un model matemàtic de transformació bidimensional de semblança. Aquest model matemàtic s’expressa en coordenades en la projecció UTM i es base en la següent equació:

4.2 Paràmetres de la transformacions per a la Cartografia de l’Ajuntament de Girona

Paràmetres específics obtinguts:

5. Aplicació dels paràmetres

Aquests paràmetres es poden aplicar, tal i com es descriurà a continuació, en base al model matemàtic descrit a (1), o en base a determinades eines de les que puguin disposar alguns programaris de CAD, GIS…

5.1 Transformació en base al model de la transformació bidimensional de semblança

Un cop escollits els paràmetres de la Taula 1 que correspongui, poden aplicar-se utilitzant el model matemàtic descrit a (1), i en base a un dels següents casos:

Si a la Taula 1 s’han escollit els paràmetres “De ED50 a ETRS89”, en el model matemàtic (1) cal entendre ED50 com a “Entrada” i ETRS89 com a “Sortida”.

Si a la Taula 1 s’han escollit els paràmetres “De ETRS89 a ED50”, en el model matemàtic (1) cal entendre ETRS89 com a “Entrada” i ED50 com a “Sortida”.

5.2 Àmbit d’aplicació

Cartografia Oficial.

5.3 Què canvia?

S’aplica un Helmert: un DESPLAÇAMENT, una ROTACIÓ, i un FACTOR d’ESCALA

Les coordenades canvien al fer-ho el sistema, malgrat es tracti del  mateix punt físic.

 5.4 Com afecta

• La Unitat Municipal de l’Ajuntament de Girona (UMAT) realitza tots el canvis tant planimètrics com altimètrics en cartografia bàsica.
• Cal acordar el procés de canvi en cartografies temàtiques (planejament, cadastre,…).
• El canvi de sistema es realitzarà de forma automàtica i general.
• Tots els encàrrecs exteriors s’hauran d’ajustar els nous paràmetres de la cartografia oficial.
•  Un cop registrada la cartografia, tots els tràmits hauran de fer-se sobre aquesta base.

5.5 Calendari de desplegament dins l’Ajuntament de Girona

5.6 Exemple

Mercè Solé Jorba

Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial.  Ajuntament de Girona