Fòrum Internacional de Ciutats Intermèdies a Lleida

2 agost 2013

Benvolguts/des lectors/res, ens agafem des de demà tres setmanes de vacances. La darrera setmana d’agost reiniciarem l’habitual publicació d’un article setmanal.

Per cert, si us agrada el nostre bloc no us oblideu de votar-nos als Premis Blocs Catalunya 2013. Ens trobareu a la categoria “Política, economia i societat”. La votació s’acaba el 2 de setembre. Per votar només cal que us registreu aquí.

Bon estiu i bones vacances per tothom!!

Fòrum Internacional de Ciutats Intermèdies a Lleida

L’Ajuntament de Lleida, l’organització mundial de ciutats “Ciutats i Governs Locals Units” (CGLU), la Càtedra UNESCO de la UdL de Ciutats Intermèdies, l’oficina ONU Habitat, l’Organització Internacional del Treball (OIT) i Cities Alliance (institució lligada al Banc Mundial) han organitzat un Fòrum Internacional de ciutats IntermèdiesPolítiques i Planificació Urbana Estratègica. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


ELS SERVEIS DE SALUT PÚBLICA MUNICIPALS

19 juliol 2013

En aquest moment s’està debatent la llei del règim local i entre d’altres aspectes s’analitzen les competències pròpies i impròpies de les administracions locals. Per això considerem necessari fer una breu síntesi d’un d’aquests serveis d’atenció a les persones que la nova llei pot considerar com a competència impròpia.

La Salut Pública és una gran desconeguda. Per moltes persones aquest servei vol dir sanitat pública, és a dir, els serveis d’atenció pública (Centre d’Atenció Primària, Hospitals), i no és així, la salut pública la conformen les actuacions que es dirigeixen a protegir i promoure la salut de les persones, prevenir la malaltia i tenir cura de la vigilància de la salut.

Les seves principals activitats són:
1. Protegir la població dels efectes negatius que poden tenir certs elements del medi sobre la salut i el benestar de les persones.
2. Promoure la salut i prevenir les malalties, especialment aquelles per a les quals hi ha proves de l’eficàcia de les seves actuacions.
3. Vigilar la salut pública i actuar en cas de brots i emergències.

PROTECCIÓ DE LA POBLACIÓ

Un Servei de Salut Pública exerceix la vigilància i control sanitari dels establiments alimentaris: bars, restaurants, forns de pa i pastisseries, carnisseries, peixateries i establiments de venda de queviures, per tal de garantir que les activitats que es duen a terme no suposen un risc per a la salut de la població.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La restricció del crèdit dóna ales al finançament alternatiu

7 juny 2013

Els problemes de la banca a Espanya han reduït i encarit el crèdit disponible per a les persones emprenedores i pimes. És un fet impossible d’amagar el que les entitats creditícies de l’Estat Espanyol han disminuït, tot i les ajudes financeres dels contribuents espanyols, el volum de negoci centrat en els crèdits concedits. En el següent gràfic es presenta la sèrie dels crèdits des de l’entrada en l’Euro, i comprovem de forma clara com a partir de 2009 aquests ja no creixen, i com des de principis-meitat de 2012 aquests disminueixen intensament.

grafic_credits

Aquesta escassedat de crèdit, juntament amb el desprestigi de la banca davant una part de la societat, ha portat a moltes persones emprenedores i petites empreses a recórrer a unes altres fonts de finançament.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La consolidació de les polítiques públiques educatives municipals en anys de crisi

17 maig 2013

Els ajuntaments estem en mig d’una discussió entre governs i nivells d’administració al fil de l’avantprojecte de la Ley de Bases del Régimen Local que prepara el Govern de l’Estat. Hi ha una contraposició de legitimitats amb el capítol VI de l’Estatut de Catalunya (el Govern Local, i en especial l’article 84 que regula les competències municipals). Experts defensen que l’Estatut català salvaguarda les competències de les administracions locals catalanes i ara per ara caldria continuar aplicant l’actual Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Però, si finalment fos d’aplicació la modificació de les bases de competències municipals suposaria un descens de la prestació de serveis municipals i, segons apunten els documents de l’avantprojecte de llei en l’àmbit educatiu, podria suposar per als ajuntaments deixar el manteniment de les escoles públiques de primària i la prestació dels serveis d’escoles bressol, centres d’ensenyaments artístics i d’altres suports educatius.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La contractació d’estrangers al Perfil de la Ciutat

26 abril 2013

El total de contractes als municipis del Perfil de la Ciutat en el 2012 ha estat de 300.033, d’aquests 58.563 han estat contractes a estrangers això representa un 19,52% del total de contractes del Perfil de la Ciutat, mentre que al 2011 va representar el 20,22%.

La contractació a estrangers als municipis del Perfil de la Ciutat ha disminuït un 6,00% respecte el 2011, mentre que la contractació total només ha disminuït un 2,62% respecte el 2011; en canvi a Catalunya la disminució de contractes a estrangers ha estat del 2,56%, i la contractació total només ha disminuït un 0,45%.

Taulacontractacioestrangers

Contractació d’estrangers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Municipis i deutes

28 març 2013

Ja fa mesos que el binomi municipi i crisi econòmica es tema de conversa entre la societat. La disminució dels ingressos, la baixada de les llicències d’obres, la reducció de la recaptació, la limitació d’endeutar-se, la reducció de la plantilla de personal,… són frases que se senten actualment en l’argot popular i en sector de l’administració pública.

Aquests temes també es poden sentir entre les institucions responsables d’ordenar i regular el sector de les administracions locals. La situació econòmica actual ha posat en qüestió l’organització territorial del país i ha posat l’accent, entre d’altres qüestions, en una reforma de l’administració. Si ens fixem en l’endeutament, un dels pilars de l’economia del sector públic a l’estat, podrem observar com la  majoria de l’endeutament de les administracions públiques espanyoles correspon a l’Estat (76%), tal i com es pot veure en el gràfic següent (amb dades extretes del Banc d’Espanya, 2010), mentre que l’esglaó local només és el responsable del 5,5% del l’endeutament del sector públic espanyol, tot i que sembla ser aquest nivell  el que està més en el punt de mira del binomi crisi econòmica i reforma de l’administració pública.

grafic 1 deute

Així doncs, i fruit d’aquesta situació, les propostes de reforma de l’administració local no s’han fet esperar. D’aquesta manera, el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, va fer públic el passat 15 de febrer de 2013 un proposta de “Reforma para la racionalización y sostenibilidad de la administración local” amb l’objectiu d’aconseguir clarificar les competències entre les administracions, racionalitzar l’estructura organitzativa, exercir un control econòmic i pressupostari rigorós i promocionar la professionalitat i transparència en la gestió pública local. En un altre sentit, el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya també treballa en la nova Llei de Governs Locals, que acompanyada de la nova Llei de Finances Locals, ha de reformar la administració local, i sobretot dotar-la del finançament que necessita.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

17 març 2013

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

exemple_calcul_variables

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13′. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

taula_bloc_1

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

taula_bloc_2

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

taula_bloc_3

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls


Consums energètics i emissions de CO2 dels municipis

24 febrer 2013

Des de fa un any i escaig, l’Observatori de la Ciutat de l’ajuntament de Rubí participa en el projecte Rubí Brilla (www.rubi.cat/rubibrilla ; @rubibrilla). Aquest vol fer de Rubí una ciutat pionera i destacada en estalvi energètic, eficiència energètica i ús d’energia de fonts renovables. És una aposta política d’aprofundiment i expansió dels objectius del Pacte d’Alcaldes (Covenant of Majors), una aposta per a la sostenibilitat, en forma d’acord, que ja han signat prop de 5000 municipis d’Europa. A la província de Barcelona són quasi 200 municipis els adherits. La majoria de municipis de el perfil de la ciutat ho són.

L’objectiu principal del Pacte d’Alcaldes és reduir el 20% les emissions de CO2 el 2020 i que (almenys) el 20% de l’energia consumida sigui d’origen renovable.

Com dèiem, el projecte Rubí Brilla vola anar més enllà, dissenyant i aplicant mesures que vagin més enllà de l’àmbit estricte de la corporació municipal. Vol desenvolupar accions en tots els àmbits: instal·lacions municipals, comerços, indústries i habitatges. A grans trets, el projecte pretén promoure l’estalvi energètic, l’eficiència energètica i l’ús d’energia d’origen renovable, amb el doble objectiu de ser més sostenibles i ser, també, més competitius (l’energia és el segon recurs més important en els costos de producció després dels ¿recursos? humans).

En aquest context, òbviament, el que cal és poder mesurar l’energia produïda i l’energia consumida a nivell de municipi. És en aquesta tasca que ha intervingut l’observatori municipal. I aquest article pretén compartir el que hem après sobre les fonts de dades estadístiques disponibles sobre energia i emissions de CO2 a nivell municipal i sobre que ens poden donar. Avençàvem fa uns mesos en un post anterior d’aquest mateix bloc:

Les companyies energètiques no publiquen res! A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Són dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica però que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

Avui el que volem es il·lustrar  les dades a nivell municipal que es poden treballar a partir del que facilita l’ICAEN. Aquestes són les principals variables sobre energia que tenim disponibles o podem generar. Les il·lustrem amb un gràfic ja sigui de Rubí ja sigui de ciutats del Perfil de la Ciutat (quan disposem d’aquesta feina feta)

1) Energia produïda. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Precisament, l’energia produïda, com apuntàvem, és l’única dada publicada o disponible sobre energia a nivell municipal!! Es podria dir que, donat que pràcticament no hi ha producció d’energia distribuïda (a Rubí hi ha 6 instal·lacions fotovoltaiques que bolquen llum a la xarxa), i tota està centralitzada en grans centrals de producció (nuclears, tèrmiques, elèctriques…), és una dada d’escàs interès, però a mesura que s’incrementi l’autoconsum i la generació distribuïda d’energia renovable (que ho farà!), aquesta serà una estadística força rellevant. Indispensable. De moment podem simplement constatar que no hi ha producció energètica als nostres municipis: de cada mil kilowats que consumeixen els nostres municipis sols en produeixen un.

2) Consum energètic al sector domèstic. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Com pot comprovar-se en els gràfics, durant la darrera dècada del XX i la primera del XXI es dona un patró de consum similar a tot els municipis. Un increment constant del consum energètic per càpita, que sols s’ha estabilitzat i/o baixat durant els anys de crisi: les mini-crisis del 93-94, 00-01 i la super-mega-crisis actual provoquen descensos en el consum energètic per càpita. Com és sabut, els consums d’inputs productius com les matèries primeres (ciment, ferro…) i l’energia són els primers en indicar les crisis. El que sobta d’aquest fenòmen és que la energia avança aquest comportament (descens de consum) ja ¡¡el 2006!!, dos anys abans de l’inici de la crisi el darrer trimestre del 2008. Una anticipació per la que jo no trobo explicació. A veure si a través dels comentaris del post algú ens il·lumina.

Un segon fenomen a observar  és la insostenibilitat del sistema: en poc més de 15 anys hem duplicat el consum energètic per càpita, en un moment en que comencen a esgotar-se les matèries fòssils originàries (carbó, petroli, gas…). Segurament això explica part del fort  increment del preu de l’energia de la darrera dècada (la llum ha pujat un 70-80% els darrers 6-8 anys), tot i que és quelcom que també té molt a veure amb que estem a un mercat oligopolístic amb connivència entre els alts directius del sector i les elits polítiques. Ja és tristament conegut que quasi tots els expresidents de govern i exministres d’hisenda espanyols estan a consells d’administració d’alguna de les grans energètiques agrupades en Unesa. Unesa es mordor si els hobbits volem energia barata i energia renovable…. aquest no és ni “su negocio” ni “su negociado”  ;)

3) Consum energètic segons tipus d’energia (gas, electricitat). Rubí.

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

El gas es pot transformar a Kilowats-hora equivalents aplicant una constant coneguda a la quantitat de gas.

Si mirem l’evolució del consum energètic segons forma d’energia consumida s’observa un patró de increment pràcticament calcat entre el gas i la electricitat, però més intens en l’electricitat, de manera que al llarg del període es produeix una inversió de papers: el 1992 la font majoritària era el gas, ara ho és l’electricitat. Els dos darrers punts ens donaran llum sobre quina és la causa, o on està l’origen del creixement de la demanda.

4) Emissions de CO2. Rubí.

evolucio_emissions_1992-2008

Estem parlant en aquest indicador d’emissions causades per la producció, distribució i consum de l’energia consumida a Rubí, no d’emissions efectivament emeses directament al municipi en forma de CO2. Les emissions totals causades del municipi les hem obtingut aplicant una constant (un multiplicador) estandar als hilowats-hora  de llum i als kilowatts-hora equivalents de gas consumits.

Les emissions es negocien i comptabilitzen a nivell dels estats, en el conegut mercat de emissions en que els estats compren drets d’emissió a països que no arriben als seus topalls. Però en breu, les empreses que provoquin més emissions acabaran pagant elles també directament, amb impostos verds, les seves emissions. Aquest fet afegeix interès a que els municipis sapiguem que emetem al nostre municipi, doncs estem parlant de costos per a l’economia local. Les emissions ja no seran algo “eteri” que es parla a cimeres mundials…

5) Consum de gas canalitzat per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Les dades de l’ICAEN venen sectoritzades, pel gas canalitzat, en aquests tres sectors segons tipus de client o polissa de subministrament: client domèstic, comercial, industrial.

Segurament no és conegut que el gas canalitzat és consumit, majoritàriament, per la indústria. Tot i així el gran increment del consum en el període analitzat es dóna en el domèstic. Mentre el gas canalitzat puja lleugerament (però el saldo és zero si agafem els extrems), el domèstic quasi es triplica. El consum domèstic de gas també nota les crisis: engeguem menys la calefacció quan costa arribar a final de mes…

6) Consum d’energia elèctrica per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

La sectorització de les dades en el consum elèctric és diferent, en 6 sectors. Aquí hem fet el gràfic dels quatre sectors amb més consum: domèstic, terciari, industrial i construcció (possiblement recull la “llum d’obra”). Com sempre el patró ja explicat abans de creixement constant de consum de tots els sectors, menys els anys de crisi en que baixa el consum.

El que a mi em va sorprendre, quan varem treballar les dades, és que el sector domèstics representa sols el 20-25% de tot el consum elèctric!! La gran consumidora d’electricitat és la empresa industrial. Òbviament quan veus el consum agregat i el brutal increment del preu de l’electricitat des del 2004 te n’adones que fer polítiques d’eficiència i estalvi energètic dirigides a les empreses del teu municipi és ajudar-les a ser competitives d’una manera més important del que pot semblar a priori. La majoria d’empreses industrials consumeixen molta electricitat (la majoria de màquines de producció van amb llum). Hi ha alguns sectors industrials en que l’electricitat pot ser fins el 90% del cost de producció.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat,  Ajuntament de Rubí


Anàlisi dels resultats a les Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 dels municipis membres de la xarxa del Perfil de la Ciutat

27 desembre 2012

El passat 25 de novembre de 2012 es van celebrar les darreres Eleccions al Parlament de Catalunya. En aquest sentit, aquest article pretén realitzar una anàlisi d’alguns components del sistema electoral i dels resultats de les mateixes als municipis membres de la xarxa “El Perfil de la Ciutat” per aprofundir en la seva vessant política i sociològica.

Abans d’entrar en aquesta anàlisi convé remarcar que l’article ha pres com a font les dades que ofereix el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya a través del web específic www.parlament2012resultats.cat. Totes les dades referides en aquest article es corresponen als catorze municipis membres de la xarxa El Perfil de la Ciutat (Barberà del Vallès, Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Mataró, Mollet del Vallès, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), i quan s’indica “Total” es correspon a la suma o mitjana dels municipis anteriorment citats i no al total de Catalunya o d’una circumscripció electoral determinada. També es important conèixer que no s’han tingut en compte les circumscripcions electorals actuals, sinó que s’ha considerat als catorze municipis com a una única circumscripció electoral. Tanmateix, l’ordre dels partits polítics d’aquest article està en funció del nombre total de vots que han aconseguit en aquests municipis de la xarxa, i només hi ha una anàlisi de detall dels partits que finalment han aconseguit representació parlamentària.

En primer lloc, hom analitzarà algun dels components del sistema electoral. El quadre 1 mostra algunes dades bàsiques sobre aquestes eleccions als municipis de la xarxa. Podem destacar que la població d’aquests catorze municipis suposa un 17,81% de la població de Catalunya (IDESCAT, 2011), i que la població amb dret a vot (cens electoral) d’aquests municipis suposa el 17,06% respecte al total de població amb dret a vot de Catalunya.

Imatge

Si s’analitza la relació entre Cens Electoral (format pel CER -Cens d’electors residents- i el CERA -Cens d’electors residents absents que viuen a l’estranger-)  i el Padró Municipal d’Habitants (total de població que resideix en un municipi) podem veure algunes diferències entre municipis. Així per exemple, Vic és el municipi amb una relació menor, és a dir, que només el 62% de la seva població té dret a vot. Aquesta relació o dada és de caràcter molt indiciatiu, i podem afirmar que aquesta frase no és del tot certa, ja que el Cens Electoral no incorpora per exemple els estrangers (els que no tenen nacionalitat espanyola), mentre que el Padró Municipal d’Habitants sí que els recull. Així doncs el Cens Electoral de Vic no recull el 38% de la població del municipi (els menors de 18 anys i els estrangers que no poden votar a les Eleccions al Parlament de Catalunya), però sí que incorpora els espanyols residents a l’estranger, i que en canvi no consten al Padró. La mitjana d’aquesta relació dels municipis membres de El Perfil de la Ciutat és de 68,7%. En sentit contrari, Barberà del Vallès és el municipi que registra una relació més alta,  del 76%, fet que suposa que gairebé ¾ de la població del municipi té dret a vot.

 Imatge

Si analitzem la relació entre número de votants i meses, podem veure com la mitjana de El Perfil de la Ciutat se sitúa en 631 votants per a cada mesa electoral. Destaca Vilanova i la Geltrú, on hi hem d’afegir de mitjana més de 100 votants per cada mesa o Sabadell amb 78 votants més per mesa. En canvi Santa Coloma de Gramenet, Vilafranca del Penedès, Mollet del Vallès, Granollers o Girona s’entén que tenen una densitat inferior, ja que la majoria tenen entre 129 i 30 votants menys per mesa.

Imatge

Si ens fixem en l’abstenció d’aquesta contesa electoral, es pot veure que la diferència entre el municipi de la xarxa amb major abstenció i el que en registra menys és de gairebé 12 punts. Destaca l’abstenció a Santa Coloma de Gramenet (36%), Rubí (36%), Lleida (34%) o Mollet del Vallès (33%), mentre que és menor a Vic (24%), Girona (28%), Vilafranca del Penedès (28%) o Granollers (28%).

Imatge

Si passem a analitzar el sentit dels vots, i ens aturem en els vots de “protesta” que representen els vots que no van a parar a cap candidatura, podem veure que el vot en blanc representa un 1,45% molt similar al total de Catalunya que és d’un 1,44%, mentre que els vots nuls són un 0,85%, un -0,05% respecte als registrats a Catalunya. El vot en blanc destaca a Lleida on supera el 2%, mentre que el vot nul també ressalta a Lleida amb un 1,2%.  Vic, al contrari, registra el percentatge més baix de vot en blanc (0,9%) i de vot nul (0,4%).

Imatge

En segon lloc, deixant ja els components del sistema electoral, i passant a analitzar els resultats, és a dir els vots a les candidatures, podem copsar el perfil sociopolític dels municipis de la xarxa.

Si ens fixem en el mapa electoral dels diferents municipis, aquesta en seria la radiografia:

Imatge

Convergència i Unió (CiU) queda en primera posició a Vic (49%), Manresa (42%), Girona i Vilafranca del Penedès (40%), Granollers i Lleida (32%), Mataró i Vilanova i la Geltrú (28%), Sabadell (26%) i Terrassa (25%), mentre que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ho fa a Santa Coloma de Gramenet (29%), Barberà del Vallès i Mollet del Vallès (21%) i Rubí (20%).

Imatge

A partir d’aquest quadre podem establir diferents tipologies o perfils de municipi segons el vot a candidatures en aquestes eleccions. Barberà del Vallès i Santa Coloma de Gramenet, propers al cor de la metròpoli barcelonina, tenen un binomi PSC+PP, mentre que Mollet i Rubí tenen un perfil PSC+CIU. Si ens allunyem de la primera corona metropolitana, apareix un perfil on el PSC deixa de ser primera força en favor de CIU. Així el perfil CIU+PSC és el propi de ciutats com Granollers, Mataró, Sabadell, Terrassa o Vilanova i la Geltrú, ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana. El binomi CIU+ERC es defineix a Girona, Manresa, Vic i Vilafranca del Penedès, a la tercera corona, mentre que a Lleida apareix un perfil CIU+PP.

Si ens aturem un moment en la radiografia i fem una anàlisi més de detall, podem fer diverses consideracions. El vot a Convergència i Unió (CiU) és important a Vic, Manresa, Girona i Vilafranca del Penedès (entre el 40 i 50% de vot), mentre que a Santa Coloma de Gramenet, Barberà del Vallès, Mollet del Vallès i Rubí és on suma menys vot percentual (menys del 20%).

Imatge

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) suma més vots percentuals a Santa Coloma de Gramenet (29%), Terrassa (24%) i Mollet i Barberà del Vallès (21%), mentre que Vic (6%), Girona (10%) o Manresa (11%) no superen el 12%.

Imatge

El Partit Popular de Catalunya (PP) té majors vots en percentatge a Santa Coloma de Gramenet i Lleida (17%) i Barberà del Vallès (16%), i on menys suma és a Vic (6%), Manresa (9%) i Girona (10%).

Imatge

Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí (ERC-CAT SÍ) té un pes relatiu superior a Vic (20%), Girona i Manresa (17%) i Vilafranca del Penedès (16%), en contraposició a Santa Coloma de Gramenet (6%), Barberà (9%) o Mollet del Vallès (10%).

Imatge

Pel què fa a Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) té els millors resultats a Barberà del Vallès (15%), Mollet del Vallès i Santa Coloma de Gramenet (14%). A Vic (5%), Manresa o Girona (7%) és on obté pitjors números relatius.

Imatge

Respecte a Ciutadans – Partido de la Ciudadanía (C´s) treuen bons resultats a Rubí i Barberà del Vallès (12%) o a Santa Coloma de Gramenet (11%). A Vic (3%) o Manresa i Vilafranca del Penedès (4%) és on C´s treu menys vots percentuals.

Imatge

Finalment la Candidatura d’Unitat Popular (CUP-Alternativa d’Esquerres) obté els millors resultats a Vilanova i la Geltrú (7%) o Vilafranca del Penedès i Girona (6%), mentre que a Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o Mollet del Vallès sobrepassa per poc el 2%.

Imatge

Després d’aquesta anàlisi en vots percentuals, podem veure el pes absolut de cada candidatura en el conjunt de municipis membres de la xarxa. CIU representaria un 27,7% dels vots, el PSC un 17,9%, el PP un 12,4%, ERC-CAT Sí un 12,2%, ICV-EUiA un 10,2%, C´s un 8,2%, la CUP un 3,4%, mentre que de la resta de partits cap sobrepassa el 3% de vots (Plataforma per Catalunya un 2,4% o Solidaritat Catalana per la Independència un 1,2%, entre d’altres).

Imatge

Finalment, dir que en un hipotètic Parlament de El Perfil de la Ciutat la composició seria:

Imatge

Josep Coma, Servei de Plànol i Estadística de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.


La crisi econòmica acaba amb el canvi climàtic

12 desembre 2012

El títol d’aquesta notícia podria tractar-se d’una realitat absoluta, però molt al nostre pesar només es tracta d’una qüestió formal. Després d’uns anys on la problemàtica del canvi climàtic estava en tota agenda política, en tot programa electoral, i amb un espai important en els mitjans de comunicació, sembla que des de fa 3-4 anys, just amb l’arribada de la major crisi econòmica des de la Gran Depressió del 29, ha deixat de ser important per als polítics, per als mitjans i per als ciutadans.

Però, realment ha desaparegut el problema? Ha deixat de preocupar a les persones? S’ha regenerat el planeta? Les temperatures han baixat considerablement a causa d’una menor activitat productiva en els països, com a conseqüència de la crisi?

Sembla que si responem ràpidament a les preguntes plantejades, el nostre sentit comú ens dirà que NO a totes elles.

Sobre el per què de la pèrdua de visibilitat d’aquesta problemàtica ens apareixen aspectes negatius i d’altres, tot i que en menor mesura, positius. En primer terme parlarem sobre el que és positiu i fa que no sigui tan mediàtic.

Existeix una conscienciació major entre les persones que indica, probablement, que el problema s’ha interioritzat i que potser ja no és necessària tanta visibilitat del mateix. Un dels indicadors a través del que detectem això són les xifres de reciclatge, tal i com es demostra en el resum dels resultats globals de recollida selectiva en l’àmbit metropolità, on des de l’any 2000 es ve registrant una disminució en la deposició de residus a abocadors, que ha estat compensada per l’augment del reciclatge en les llars, així com un increment en la pràctica del compostatge i el tractament de residus en ecoparcs.

Les administracions han incorporat en l’activitat quotidiana i en els seus projectes accions que contribueixen, en major o menor mesura, a reduir l’impacte ambiental de les activitats de les empreses i ciutadans, o bé a difondre bones pràctiques amb per conservar el medi ambient. Entre alguns exemples, tenim l’instal·lació de plaques solars en equipaments municipals, com és el cas del cementiri de Santa Coloma de Gramenet, la realització de jornades de sensibilització com la “Setmana del Medi Ambient a Terrassa”, o bé l’organització de la “Fira Ecoviure a Manresa” amb la intenció de conscienciar empreses, ciutadans i administracions en el manteniment del planeta.

En contra d’això, els aspectes negatius guanyen als positius i trobem més motius per a la desesperança. Un dels principals, tot i que les persones estiguin més implicades, és la baixada en la preocupació que el fet del canvi climàtic i els problemes relacionats amb el medi ambient provoquen en les persones. De les dades del Baròmetre del CIS, davant la pregunta de ‘quins són els tres problemes principals en Espanya’, les persones situen els problemes medi ambientals en la posició 26 en l’any 2012. L’evolució, en termes de promig anual, dels últims anys és la següent:

problemes_detectats

Les xifres de la taula ens mostren com la problemàtica del medi ambient ha perdut 10 posicions d’entre les preocupacions de la gent, mentre que han pujat temes com el frau i la corrupció, preocupa més la sanitat, així com el tema d’habitatge també ha sortit d’entre els problemes més greus per a les persones del territori espanyol.

A més de la percepció de les persones, hi ha dades que fan ser pessimistes al respecte: els congressos i convencions internacionals sobre el medi ambient cada cop tenen menys acords i, als que s’arriben, s’assoleixen molt més lentament (afirmant que es fa a un ritme caribeny), i el protocol de Kyoto que finalitza en 2012 no sembla tenir una clara continuïtat després de la cimera de Doha celebrada recentment.

Allunyant-nos de les percepcions i voluntats de les persones, si ens endinsem en les xifres i indicadors medi ambientals pròpiament dits, es mantenen les perspectives descoratjadores. L’extensa sèrie que mesura la temperatura mitjana en la ciutat de Barcelona, des de 1780 fins a l’any 2011, reproduïda per el Servei Meteorològic de Catalunya a partir de les dades registrades a l’Observatori Fabra del Tibidabo, ens mostren com els últims 20 anys ha crescut la temperatura en més de mig grau, establint-se un màxim a mitjans de la primera dècada del segle XXI que va portar la temperatura mitjana anual de Barcelona per sobre dels 16’5 ºC. Aquesta realitat es reflecteix en el següent gràfic, agafat del document resum que ens mostra l’evolució de la temperatura mitjana de Barcelona (1780-2011), i presenta els valors de les temperatures per a cada any:

temperatura_barcelona_1780_2011

Apropant aquestes dades a la més pura realitat, val la pena recordar el passat estiu a Catalunya, l’onada de calor viscuda va provocar que es tractés d’un període on, més enllà del registre de temperatures màximes, la persistència de les altes temperatures van fer que el període es considerés excepcional.

Per últim, no s’han d’oblidar la seqüencia de successos i desastres naturals esdevinguts recentment en tot el Món: l’huracà Sandy (2012) o el Katrina (2005), terratrèmol d’Haití (2010), inundacions al Pakistan (2010), el tsunami de l’any 2004 que va afectar a Indonèsia, Tailàndia o Sri Lanka entre d’altres països, així com el tsunami del Japó succeït el passat any 2011, per citar alguns exemples.

La presentació d’aquests fets no signifiquen que no hagin ocorregut desastres naturals al llarg de l’història, o bé que no hagin hagut períodes amb temperatures canviants o amb una pluviometria més baixa abans d’aparèixer la problemàtica del canvi climàtic o l’escalfament global, però sí traslladen la qüestió a l’actualitat, concentrant en molt pocs anys, i en llocs ben diversos, esdeveniments de gran impacte i magnituds que són poc habituals en el que seria una normalitat meteorològica del planeta, i demostrant que tot i que en el dia a dia de les persones, dels mitjans de comunicació i de l’agenda política, hagi desaparegut parcialment aquest problema, no vol dir que deixi de ser latent per a tots nosaltres.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 687 other followers

%d bloggers like this: