Municipis i deutes

28 març 2013

Ja fa mesos que el binomi municipi i crisi econòmica es tema de conversa entre la societat. La disminució dels ingressos, la baixada de les llicències d’obres, la reducció de la recaptació, la limitació d’endeutar-se, la reducció de la plantilla de personal,… són frases que se senten actualment en l’argot popular i en sector de l’administració pública.

Aquests temes també es poden sentir entre les institucions responsables d’ordenar i regular el sector de les administracions locals. La situació econòmica actual ha posat en qüestió l’organització territorial del país i ha posat l’accent, entre d’altres qüestions, en una reforma de l’administració. Si ens fixem en l’endeutament, un dels pilars de l’economia del sector públic a l’estat, podrem observar com la  majoria de l’endeutament de les administracions públiques espanyoles correspon a l’Estat (76%), tal i com es pot veure en el gràfic següent (amb dades extretes del Banc d’Espanya, 2010), mentre que l’esglaó local només és el responsable del 5,5% del l’endeutament del sector públic espanyol, tot i que sembla ser aquest nivell  el que està més en el punt de mira del binomi crisi econòmica i reforma de l’administració pública.

grafic 1 deute

Així doncs, i fruit d’aquesta situació, les propostes de reforma de l’administració local no s’han fet esperar. D’aquesta manera, el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, va fer públic el passat 15 de febrer de 2013 un proposta de “Reforma para la racionalización y sostenibilidad de la administración local” amb l’objectiu d’aconseguir clarificar les competències entre les administracions, racionalitzar l’estructura organitzativa, exercir un control econòmic i pressupostari rigorós i promocionar la professionalitat i transparència en la gestió pública local. En un altre sentit, el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya també treballa en la nova Llei de Governs Locals, que acompanyada de la nova Llei de Finances Locals, ha de reformar la administració local, i sobretot dotar-la del finançament que necessita.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

17 març 2013

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

exemple_calcul_variables

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13′. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

taula_bloc_1

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

taula_bloc_2

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

taula_bloc_3

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls


Consums energètics i emissions de CO2 dels municipis

24 febrer 2013

Des de fa un any i escaig, l’Observatori de la Ciutat de l’ajuntament de Rubí participa en el projecte Rubí Brilla (www.rubi.cat/rubibrilla ; @rubibrilla). Aquest vol fer de Rubí una ciutat pionera i destacada en estalvi energètic, eficiència energètica i ús d’energia de fonts renovables. És una aposta política d’aprofundiment i expansió dels objectius del Pacte d’Alcaldes (Covenant of Majors), una aposta per a la sostenibilitat, en forma d’acord, que ja han signat prop de 5000 municipis d’Europa. A la província de Barcelona són quasi 200 municipis els adherits. La majoria de municipis de el perfil de la ciutat ho són.

L’objectiu principal del Pacte d’Alcaldes és reduir el 20% les emissions de CO2 el 2020 i que (almenys) el 20% de l’energia consumida sigui d’origen renovable.

Com dèiem, el projecte Rubí Brilla vola anar més enllà, dissenyant i aplicant mesures que vagin més enllà de l’àmbit estricte de la corporació municipal. Vol desenvolupar accions en tots els àmbits: instal·lacions municipals, comerços, indústries i habitatges. A grans trets, el projecte pretén promoure l’estalvi energètic, l’eficiència energètica i l’ús d’energia d’origen renovable, amb el doble objectiu de ser més sostenibles i ser, també, més competitius (l’energia és el segon recurs més important en els costos de producció després dels ¿recursos? humans).

En aquest context, òbviament, el que cal és poder mesurar l’energia produïda i l’energia consumida a nivell de municipi. És en aquesta tasca que ha intervingut l’observatori municipal. I aquest article pretén compartir el que hem après sobre les fonts de dades estadístiques disponibles sobre energia i emissions de CO2 a nivell municipal i sobre que ens poden donar. Avençàvem fa uns mesos en un post anterior d’aquest mateix bloc:

Les companyies energètiques no publiquen res! A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Són dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica però que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

Avui el que volem es il·lustrar  les dades a nivell municipal que es poden treballar a partir del que facilita l’ICAEN. Aquestes són les principals variables sobre energia que tenim disponibles o podem generar. Les il·lustrem amb un gràfic ja sigui de Rubí ja sigui de ciutats del Perfil de la Ciutat (quan disposem d’aquesta feina feta)

1) Energia produïda. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Precisament, l’energia produïda, com apuntàvem, és l’única dada publicada o disponible sobre energia a nivell municipal!! Es podria dir que, donat que pràcticament no hi ha producció d’energia distribuïda (a Rubí hi ha 6 instal·lacions fotovoltaiques que bolquen llum a la xarxa), i tota està centralitzada en grans centrals de producció (nuclears, tèrmiques, elèctriques…), és una dada d’escàs interès, però a mesura que s’incrementi l’autoconsum i la generació distribuïda d’energia renovable (que ho farà!), aquesta serà una estadística força rellevant. Indispensable. De moment podem simplement constatar que no hi ha producció energètica als nostres municipis: de cada mil kilowats que consumeixen els nostres municipis sols en produeixen un.

2) Consum energètic al sector domèstic. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Com pot comprovar-se en els gràfics, durant la darrera dècada del XX i la primera del XXI es dona un patró de consum similar a tot els municipis. Un increment constant del consum energètic per càpita, que sols s’ha estabilitzat i/o baixat durant els anys de crisi: les mini-crisis del 93-94, 00-01 i la super-mega-crisis actual provoquen descensos en el consum energètic per càpita. Com és sabut, els consums d’inputs productius com les matèries primeres (ciment, ferro…) i l’energia són els primers en indicar les crisis. El que sobta d’aquest fenòmen és que la energia avança aquest comportament (descens de consum) ja ¡¡el 2006!!, dos anys abans de l’inici de la crisi el darrer trimestre del 2008. Una anticipació per la que jo no trobo explicació. A veure si a través dels comentaris del post algú ens il·lumina.

Un segon fenomen a observar  és la insostenibilitat del sistema: en poc més de 15 anys hem duplicat el consum energètic per càpita, en un moment en que comencen a esgotar-se les matèries fòssils originàries (carbó, petroli, gas…). Segurament això explica part del fort  increment del preu de l’energia de la darrera dècada (la llum ha pujat un 70-80% els darrers 6-8 anys), tot i que és quelcom que també té molt a veure amb que estem a un mercat oligopolístic amb connivència entre els alts directius del sector i les elits polítiques. Ja és tristament conegut que quasi tots els expresidents de govern i exministres d’hisenda espanyols estan a consells d’administració d’alguna de les grans energètiques agrupades en Unesa. Unesa es mordor si els hobbits volem energia barata i energia renovable…. aquest no és ni “su negocio” ni “su negociado”  ;)

3) Consum energètic segons tipus d’energia (gas, electricitat). Rubí.

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

El gas es pot transformar a Kilowats-hora equivalents aplicant una constant coneguda a la quantitat de gas.

Si mirem l’evolució del consum energètic segons forma d’energia consumida s’observa un patró de increment pràcticament calcat entre el gas i la electricitat, però més intens en l’electricitat, de manera que al llarg del període es produeix una inversió de papers: el 1992 la font majoritària era el gas, ara ho és l’electricitat. Els dos darrers punts ens donaran llum sobre quina és la causa, o on està l’origen del creixement de la demanda.

4) Emissions de CO2. Rubí.

evolucio_emissions_1992-2008

Estem parlant en aquest indicador d’emissions causades per la producció, distribució i consum de l’energia consumida a Rubí, no d’emissions efectivament emeses directament al municipi en forma de CO2. Les emissions totals causades del municipi les hem obtingut aplicant una constant (un multiplicador) estandar als hilowats-hora  de llum i als kilowatts-hora equivalents de gas consumits.

Les emissions es negocien i comptabilitzen a nivell dels estats, en el conegut mercat de emissions en que els estats compren drets d’emissió a països que no arriben als seus topalls. Però en breu, les empreses que provoquin més emissions acabaran pagant elles també directament, amb impostos verds, les seves emissions. Aquest fet afegeix interès a que els municipis sapiguem que emetem al nostre municipi, doncs estem parlant de costos per a l’economia local. Les emissions ja no seran algo “eteri” que es parla a cimeres mundials…

5) Consum de gas canalitzat per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Les dades de l’ICAEN venen sectoritzades, pel gas canalitzat, en aquests tres sectors segons tipus de client o polissa de subministrament: client domèstic, comercial, industrial.

Segurament no és conegut que el gas canalitzat és consumit, majoritàriament, per la indústria. Tot i així el gran increment del consum en el període analitzat es dóna en el domèstic. Mentre el gas canalitzat puja lleugerament (però el saldo és zero si agafem els extrems), el domèstic quasi es triplica. El consum domèstic de gas també nota les crisis: engeguem menys la calefacció quan costa arribar a final de mes…

6) Consum d’energia elèctrica per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

La sectorització de les dades en el consum elèctric és diferent, en 6 sectors. Aquí hem fet el gràfic dels quatre sectors amb més consum: domèstic, terciari, industrial i construcció (possiblement recull la “llum d’obra”). Com sempre el patró ja explicat abans de creixement constant de consum de tots els sectors, menys els anys de crisi en que baixa el consum.

El que a mi em va sorprendre, quan varem treballar les dades, és que el sector domèstics representa sols el 20-25% de tot el consum elèctric!! La gran consumidora d’electricitat és la empresa industrial. Òbviament quan veus el consum agregat i el brutal increment del preu de l’electricitat des del 2004 te n’adones que fer polítiques d’eficiència i estalvi energètic dirigides a les empreses del teu municipi és ajudar-les a ser competitives d’una manera més important del que pot semblar a priori. La majoria d’empreses industrials consumeixen molta electricitat (la majoria de màquines de producció van amb llum). Hi ha alguns sectors industrials en que l’electricitat pot ser fins el 90% del cost de producció.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat,  Ajuntament de Rubí


Anàlisi dels resultats a les Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 dels municipis membres de la xarxa del Perfil de la Ciutat

27 desembre 2012

El passat 25 de novembre de 2012 es van celebrar les darreres Eleccions al Parlament de Catalunya. En aquest sentit, aquest article pretén realitzar una anàlisi d’alguns components del sistema electoral i dels resultats de les mateixes als municipis membres de la xarxa “El Perfil de la Ciutat” per aprofundir en la seva vessant política i sociològica.

Abans d’entrar en aquesta anàlisi convé remarcar que l’article ha pres com a font les dades que ofereix el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya a través del web específic www.parlament2012resultats.cat. Totes les dades referides en aquest article es corresponen als catorze municipis membres de la xarxa El Perfil de la Ciutat (Barberà del Vallès, Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Mataró, Mollet del Vallès, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), i quan s’indica “Total” es correspon a la suma o mitjana dels municipis anteriorment citats i no al total de Catalunya o d’una circumscripció electoral determinada. També es important conèixer que no s’han tingut en compte les circumscripcions electorals actuals, sinó que s’ha considerat als catorze municipis com a una única circumscripció electoral. Tanmateix, l’ordre dels partits polítics d’aquest article està en funció del nombre total de vots que han aconseguit en aquests municipis de la xarxa, i només hi ha una anàlisi de detall dels partits que finalment han aconseguit representació parlamentària.

En primer lloc, hom analitzarà algun dels components del sistema electoral. El quadre 1 mostra algunes dades bàsiques sobre aquestes eleccions als municipis de la xarxa. Podem destacar que la població d’aquests catorze municipis suposa un 17,81% de la població de Catalunya (IDESCAT, 2011), i que la població amb dret a vot (cens electoral) d’aquests municipis suposa el 17,06% respecte al total de població amb dret a vot de Catalunya.

Imatge

Si s’analitza la relació entre Cens Electoral (format pel CER -Cens d’electors residents- i el CERA -Cens d’electors residents absents que viuen a l’estranger-)  i el Padró Municipal d’Habitants (total de població que resideix en un municipi) podem veure algunes diferències entre municipis. Així per exemple, Vic és el municipi amb una relació menor, és a dir, que només el 62% de la seva població té dret a vot. Aquesta relació o dada és de caràcter molt indiciatiu, i podem afirmar que aquesta frase no és del tot certa, ja que el Cens Electoral no incorpora per exemple els estrangers (els que no tenen nacionalitat espanyola), mentre que el Padró Municipal d’Habitants sí que els recull. Així doncs el Cens Electoral de Vic no recull el 38% de la població del municipi (els menors de 18 anys i els estrangers que no poden votar a les Eleccions al Parlament de Catalunya), però sí que incorpora els espanyols residents a l’estranger, i que en canvi no consten al Padró. La mitjana d’aquesta relació dels municipis membres de El Perfil de la Ciutat és de 68,7%. En sentit contrari, Barberà del Vallès és el municipi que registra una relació més alta,  del 76%, fet que suposa que gairebé ¾ de la població del municipi té dret a vot.

 Imatge

Si analitzem la relació entre número de votants i meses, podem veure com la mitjana de El Perfil de la Ciutat se sitúa en 631 votants per a cada mesa electoral. Destaca Vilanova i la Geltrú, on hi hem d’afegir de mitjana més de 100 votants per cada mesa o Sabadell amb 78 votants més per mesa. En canvi Santa Coloma de Gramenet, Vilafranca del Penedès, Mollet del Vallès, Granollers o Girona s’entén que tenen una densitat inferior, ja que la majoria tenen entre 129 i 30 votants menys per mesa.

Imatge

Si ens fixem en l’abstenció d’aquesta contesa electoral, es pot veure que la diferència entre el municipi de la xarxa amb major abstenció i el que en registra menys és de gairebé 12 punts. Destaca l’abstenció a Santa Coloma de Gramenet (36%), Rubí (36%), Lleida (34%) o Mollet del Vallès (33%), mentre que és menor a Vic (24%), Girona (28%), Vilafranca del Penedès (28%) o Granollers (28%).

Imatge

Si passem a analitzar el sentit dels vots, i ens aturem en els vots de “protesta” que representen els vots que no van a parar a cap candidatura, podem veure que el vot en blanc representa un 1,45% molt similar al total de Catalunya que és d’un 1,44%, mentre que els vots nuls són un 0,85%, un -0,05% respecte als registrats a Catalunya. El vot en blanc destaca a Lleida on supera el 2%, mentre que el vot nul també ressalta a Lleida amb un 1,2%.  Vic, al contrari, registra el percentatge més baix de vot en blanc (0,9%) i de vot nul (0,4%).

Imatge

En segon lloc, deixant ja els components del sistema electoral, i passant a analitzar els resultats, és a dir els vots a les candidatures, podem copsar el perfil sociopolític dels municipis de la xarxa.

Si ens fixem en el mapa electoral dels diferents municipis, aquesta en seria la radiografia:

Imatge

Convergència i Unió (CiU) queda en primera posició a Vic (49%), Manresa (42%), Girona i Vilafranca del Penedès (40%), Granollers i Lleida (32%), Mataró i Vilanova i la Geltrú (28%), Sabadell (26%) i Terrassa (25%), mentre que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ho fa a Santa Coloma de Gramenet (29%), Barberà del Vallès i Mollet del Vallès (21%) i Rubí (20%).

Imatge

A partir d’aquest quadre podem establir diferents tipologies o perfils de municipi segons el vot a candidatures en aquestes eleccions. Barberà del Vallès i Santa Coloma de Gramenet, propers al cor de la metròpoli barcelonina, tenen un binomi PSC+PP, mentre que Mollet i Rubí tenen un perfil PSC+CIU. Si ens allunyem de la primera corona metropolitana, apareix un perfil on el PSC deixa de ser primera força en favor de CIU. Així el perfil CIU+PSC és el propi de ciutats com Granollers, Mataró, Sabadell, Terrassa o Vilanova i la Geltrú, ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana. El binomi CIU+ERC es defineix a Girona, Manresa, Vic i Vilafranca del Penedès, a la tercera corona, mentre que a Lleida apareix un perfil CIU+PP.

Si ens aturem un moment en la radiografia i fem una anàlisi més de detall, podem fer diverses consideracions. El vot a Convergència i Unió (CiU) és important a Vic, Manresa, Girona i Vilafranca del Penedès (entre el 40 i 50% de vot), mentre que a Santa Coloma de Gramenet, Barberà del Vallès, Mollet del Vallès i Rubí és on suma menys vot percentual (menys del 20%).

Imatge

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) suma més vots percentuals a Santa Coloma de Gramenet (29%), Terrassa (24%) i Mollet i Barberà del Vallès (21%), mentre que Vic (6%), Girona (10%) o Manresa (11%) no superen el 12%.

Imatge

El Partit Popular de Catalunya (PP) té majors vots en percentatge a Santa Coloma de Gramenet i Lleida (17%) i Barberà del Vallès (16%), i on menys suma és a Vic (6%), Manresa (9%) i Girona (10%).

Imatge

Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí (ERC-CAT SÍ) té un pes relatiu superior a Vic (20%), Girona i Manresa (17%) i Vilafranca del Penedès (16%), en contraposició a Santa Coloma de Gramenet (6%), Barberà (9%) o Mollet del Vallès (10%).

Imatge

Pel què fa a Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) té els millors resultats a Barberà del Vallès (15%), Mollet del Vallès i Santa Coloma de Gramenet (14%). A Vic (5%), Manresa o Girona (7%) és on obté pitjors números relatius.

Imatge

Respecte a Ciutadans – Partido de la Ciudadanía (C´s) treuen bons resultats a Rubí i Barberà del Vallès (12%) o a Santa Coloma de Gramenet (11%). A Vic (3%) o Manresa i Vilafranca del Penedès (4%) és on C´s treu menys vots percentuals.

Imatge

Finalment la Candidatura d’Unitat Popular (CUP-Alternativa d’Esquerres) obté els millors resultats a Vilanova i la Geltrú (7%) o Vilafranca del Penedès i Girona (6%), mentre que a Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o Mollet del Vallès sobrepassa per poc el 2%.

Imatge

Després d’aquesta anàlisi en vots percentuals, podem veure el pes absolut de cada candidatura en el conjunt de municipis membres de la xarxa. CIU representaria un 27,7% dels vots, el PSC un 17,9%, el PP un 12,4%, ERC-CAT Sí un 12,2%, ICV-EUiA un 10,2%, C´s un 8,2%, la CUP un 3,4%, mentre que de la resta de partits cap sobrepassa el 3% de vots (Plataforma per Catalunya un 2,4% o Solidaritat Catalana per la Independència un 1,2%, entre d’altres).

Imatge

Finalment, dir que en un hipotètic Parlament de El Perfil de la Ciutat la composició seria:

Imatge

Josep Coma, Servei de Plànol i Estadística de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.


La crisi econòmica acaba amb el canvi climàtic

12 desembre 2012

El títol d’aquesta notícia podria tractar-se d’una realitat absoluta, però molt al nostre pesar només es tracta d’una qüestió formal. Després d’uns anys on la problemàtica del canvi climàtic estava en tota agenda política, en tot programa electoral, i amb un espai important en els mitjans de comunicació, sembla que des de fa 3-4 anys, just amb l’arribada de la major crisi econòmica des de la Gran Depressió del 29, ha deixat de ser important per als polítics, per als mitjans i per als ciutadans.

Però, realment ha desaparegut el problema? Ha deixat de preocupar a les persones? S’ha regenerat el planeta? Les temperatures han baixat considerablement a causa d’una menor activitat productiva en els països, com a conseqüència de la crisi?

Sembla que si responem ràpidament a les preguntes plantejades, el nostre sentit comú ens dirà que NO a totes elles.

Sobre el per què de la pèrdua de visibilitat d’aquesta problemàtica ens apareixen aspectes negatius i d’altres, tot i que en menor mesura, positius. En primer terme parlarem sobre el que és positiu i fa que no sigui tan mediàtic.

Existeix una conscienciació major entre les persones que indica, probablement, que el problema s’ha interioritzat i que potser ja no és necessària tanta visibilitat del mateix. Un dels indicadors a través del que detectem això són les xifres de reciclatge, tal i com es demostra en el resum dels resultats globals de recollida selectiva en l’àmbit metropolità, on des de l’any 2000 es ve registrant una disminució en la deposició de residus a abocadors, que ha estat compensada per l’augment del reciclatge en les llars, així com un increment en la pràctica del compostatge i el tractament de residus en ecoparcs.

Les administracions han incorporat en l’activitat quotidiana i en els seus projectes accions que contribueixen, en major o menor mesura, a reduir l’impacte ambiental de les activitats de les empreses i ciutadans, o bé a difondre bones pràctiques amb per conservar el medi ambient. Entre alguns exemples, tenim l’instal·lació de plaques solars en equipaments municipals, com és el cas del cementiri de Santa Coloma de Gramenet, la realització de jornades de sensibilització com la “Setmana del Medi Ambient a Terrassa”, o bé l’organització de la “Fira Ecoviure a Manresa” amb la intenció de conscienciar empreses, ciutadans i administracions en el manteniment del planeta.

En contra d’això, els aspectes negatius guanyen als positius i trobem més motius per a la desesperança. Un dels principals, tot i que les persones estiguin més implicades, és la baixada en la preocupació que el fet del canvi climàtic i els problemes relacionats amb el medi ambient provoquen en les persones. De les dades del Baròmetre del CIS, davant la pregunta de ‘quins són els tres problemes principals en Espanya’, les persones situen els problemes medi ambientals en la posició 26 en l’any 2012. L’evolució, en termes de promig anual, dels últims anys és la següent:

problemes_detectats

Les xifres de la taula ens mostren com la problemàtica del medi ambient ha perdut 10 posicions d’entre les preocupacions de la gent, mentre que han pujat temes com el frau i la corrupció, preocupa més la sanitat, així com el tema d’habitatge també ha sortit d’entre els problemes més greus per a les persones del territori espanyol.

A més de la percepció de les persones, hi ha dades que fan ser pessimistes al respecte: els congressos i convencions internacionals sobre el medi ambient cada cop tenen menys acords i, als que s’arriben, s’assoleixen molt més lentament (afirmant que es fa a un ritme caribeny), i el protocol de Kyoto que finalitza en 2012 no sembla tenir una clara continuïtat després de la cimera de Doha celebrada recentment.

Allunyant-nos de les percepcions i voluntats de les persones, si ens endinsem en les xifres i indicadors medi ambientals pròpiament dits, es mantenen les perspectives descoratjadores. L’extensa sèrie que mesura la temperatura mitjana en la ciutat de Barcelona, des de 1780 fins a l’any 2011, reproduïda per el Servei Meteorològic de Catalunya a partir de les dades registrades a l’Observatori Fabra del Tibidabo, ens mostren com els últims 20 anys ha crescut la temperatura en més de mig grau, establint-se un màxim a mitjans de la primera dècada del segle XXI que va portar la temperatura mitjana anual de Barcelona per sobre dels 16’5 ºC. Aquesta realitat es reflecteix en el següent gràfic, agafat del document resum que ens mostra l’evolució de la temperatura mitjana de Barcelona (1780-2011), i presenta els valors de les temperatures per a cada any:

temperatura_barcelona_1780_2011

Apropant aquestes dades a la més pura realitat, val la pena recordar el passat estiu a Catalunya, l’onada de calor viscuda va provocar que es tractés d’un període on, més enllà del registre de temperatures màximes, la persistència de les altes temperatures van fer que el període es considerés excepcional.

Per últim, no s’han d’oblidar la seqüencia de successos i desastres naturals esdevinguts recentment en tot el Món: l’huracà Sandy (2012) o el Katrina (2005), terratrèmol d’Haití (2010), inundacions al Pakistan (2010), el tsunami de l’any 2004 que va afectar a Indonèsia, Tailàndia o Sri Lanka entre d’altres països, així com el tsunami del Japó succeït el passat any 2011, per citar alguns exemples.

La presentació d’aquests fets no signifiquen que no hagin ocorregut desastres naturals al llarg de l’història, o bé que no hagin hagut períodes amb temperatures canviants o amb una pluviometria més baixa abans d’aparèixer la problemàtica del canvi climàtic o l’escalfament global, però sí traslladen la qüestió a l’actualitat, concentrant en molt pocs anys, i en llocs ben diversos, esdeveniments de gran impacte i magnituds que són poc habituals en el que seria una normalitat meteorològica del planeta, i demostrant que tot i que en el dia a dia de les persones, dels mitjans de comunicació i de l’agenda política, hagi desaparegut parcialment aquest problema, no vol dir que deixi de ser latent per a tots nosaltres.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


El preu de la benzina a nivell municipal

16 novembre 2012

Habitualment en els posts que s’han anat publicant en aquest bloc s’ha fet referència a dades referent a les persones i a empreses a nivell municipal, però mai –que jo recordi- s’ha fet referència a preus a nivell municipal. Aquest serà el tema que es tractarà en aquest post: el preu de venda de combustible (benzina  95 i gasoil “A” habitual) a les benzineres dels municipis que formen part del Perfil de la Ciutat.

Aquestes dades es possible aconseguir-les a través del Geoportal del Ministeri d’Indústria, un portal on els propietaris de les benzineres de l’Estat espanyol estan obligats a introduir el preu de venda al públic dels diferents tipus de carburant per a vehicles cada dilluns, i cada cop que canvien els preus, tal i com s’estableix en l’ordre ministerial ITC/2308/2007.

Segons es recull en l’article “Lleno, por favor… pero de la barata” aparegut a El Pais el passat diumenge 21 d’octubre, la primera versió del portal va aparèixer l’any 2000, però va ser els anys 2007 i 2008 quan aquest portal es va modernitzar notablement, any de l’aparició de l’ordre ministerial que regula l’enviament de preus per part de les benzineres al Ministeri.

També el RACC ha fet ús d’aquesta font d’informació, ja que també el passat més d’octubre va presentar un estudi titulat “Análisis de los precios de los combustibles en España”. Una de les conclusions que s’hi presentava en l’estudi és que les províncies on l’oferta de benzineres està concentrada en els dos principals distribuïdors (REPSOL i CEPSA), són també les províncies on hi ha menys variació en els preus de venda –de la benzina 95 i del gasoil-.

Però no hi ha res millor que un mateix utilitzi les dades. Així amb dades extretes ahir dijous 15 de novembre, corresponents a la benzina 95 i de gasoil, per als catorze municipis que configuren el Perfil de la Ciutat s’obté el següent boxplot.

En general, el que s’observa en el gràfic és un distribució asimètrica dels preus, en especial en el gasoil “A” habitual. També s’observa –en termes generals- una dispersió més important dels preus –tant en benzina 95 com en gasoil “A” habitual- en el primer i segon quartil, mentre que en els preus que estan per sobre la mediana, sembla que tendeixen a concentrar-se.

El gràfic també mostra com a la ciutat de Lleida es troba la benzinera que té el preu més econòmic dels catorze municipis del Perfil de la Ciutat, tant en benzina 95 com en gasoil “A” habitual. Així, si aquesta setmana omplíssim el depòsit d’un turisme, que té una capacitat de 50 litres, a Lleida –a la benzinera més econòmica- ens costaria 65,55 euros si fos de benzina 95, i 63,65 euros si fos de gasoil “A” habitual. Per contra la benzina 95 més cara es troba al municipi de Santa Coloma de Gramenet, i omplir un dipòsit ens costaria 71,9 euros; mentre que el preu del gasoil A més car és troba a Rubí (en concret a sis benzineres de Rubí), i omplir el dipòsit ens costaria 71,8 euros.

Resumint, omplir el dipòsit de benzina 95 entre la benzinera més econòmica (a Lleida) i la més cara (Santa Coloma de Gramenet) hi ha una diferència de 6,35 euros. En gasoil “A” habitual, la diferència d’omplir el dipòsit d’un turisme entre la benzinera més econòmica (novament a Lleida) i la més cara (a Rubí) és de 8,15 euros.

Tenint en compte que el 6,44% de la cistella de la compra correspon a la benzina, i si no queda altre remei que agafar el vehicle per desplaçar-nos, no està de més consultar a través del Geoportal  quina és la benzinera més econòmica que tenim més a prop de casa nostra.

Gerard Reverté Calvet

Servei d’Estudis i Planificació de l’Ajuntament de Mataró


Ús de les TIC a la Ciutat de Lleida

5 novembre 2012

El departament d’Informàtica de l’Ajuntament de Lleida, juntament amb altres institucions i empreses lleidatanes van signar un acord de col·laboració per a constituir un grup de treball per a fer un estudi de l’evolució de les TIC a la ciutat de Lleida.

Aquest estudi de 2011 parteix d’una mostra de 700 enquestes telefòniques, donant un error mostral del 3,8%.

El present document conté l’explotació estadística i l’anàlisi dels resultats de l’enquesta telefònica sobre l’ús de les TIC que fou realitzada durant el 2011 a persones residents a la Ciutat de Lleida. Una enquesta que és continuació de les que es venen fent bianualment des de l’any 2000. D’aquesta manera, l’enquesta del 2011 és la sisena edició.

L’objectiu de l’anàlisi és doble:

  • La identificació dels trets personals i socials dels usuaris d’ordinadors i d’Internet, així com la naturalesa i característiques de la població que no fa ús de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions.
  • La comparació dels resultats d’aquesta enquesta amb els obtinguts en els estudis anteriors. En efecte, l’any 2000 es va fer la primera enquesta sobre l’ús de les TIC per les ciutadanes i ciutadans de Lleida, la qual ha estat repetida els anys 2003, 2005, 2007 i 2009. Tots els resultats obtinguts han estat incorporats a l’estudi.

Els principals resultats obtinguts els resumeixo en els següents punts:

1.    Tres quartes parts de les llars tenen ordinador.

Un 83,8% (587/700) dels enquestats afirmen que disposen, almenys, d’un ordinador a casa. Apart de la lleugera ampliació del parc domèstic de maquinari, el mercat informàtic s’ha vist afavorit pel creixement del nombre de famílies amb un o més ordinadors (PCs, portàtils) a casa. També s’han anat renovant els equips i adquirint altres sistemes multimèdia. En efecte, el 41,9% de famílies declaren posseir només un ordinador, el 35,4% afirma tenir-ne dos i un 22,6% tres o més, és a dir, augmenta el nombre de famílies amb dos o més màquines: el 2011 són el 48,7% del total.

2.    El 96% dels ordinadors tenen connexió a Internet.

L’augment més rellevant té a veure amb Internet: fins a un 95,9% de les llars amb un ordinador o més, tenen connexió amb la Xarxa. Una proporció superior a la de quatre anys enrere. L’expansió de la connectivitat ha estat imparable: el 2009 el 94,2% declarava tenir accés a Internet, el 2007 un 86%, el 2005 fou un 78,3%, l’any 2003 aquest percentatge era del 67,7% i l’any 2000 del 48%. Si s’expressa l’accés domèstic a la Xarxa en termes de tota la mostra, aquest és possible per a un 80% (el 72,4% l’any 2009) de les llars de Lleida. En poc més d’una dècada gairebé s’ha triplicat l’accés de les llars a la Xarxa, de manera que la presència en aquestes de màquines que encara no disposen de connexió va camí d’esdevenir residual (són només del 4%).

3.    La freqüència d’accés a Internet ha experimentat un augment important en el últims anys.

Un 64,1% del total de la població entrevistada afirma accedir diàriament a Internet, una proporció lleugerament més elevada que l’últim estudi de 2009 (57%). També es manté la proporció entre joventut i grau de connexió, ja que fins els 25 anys, el 98% dels individus disposa d’Internet. Aquesta proporció baixa al 48,6% per a la població de més de 65 anys. Així mateix, atès que els lleidatans que naveguen diàriament per Internet representen més de la meitat de la població total, Lleida continua situant-se al capdavant en comparació amb altres ciutats/territoris.

 Principals serveis en línia que fan servir a Internet

Motius pel que es fa servir Internet

4.    Continua el creixement del comerç electrònic.

Respecte al fenomen del comerç electrònic, es consolida el creixement de les compres per Internet. Un total de 294 entrevistats (el 42% de tota la mostra i un 51,4% dels internautes –aquestes xifres foren el 2009 del 33,4% i el 46,2%, respectivament) declaren haver comprat alguna cosa. Cal recordar que, l’any 2000, els entrevistats que declararen haver comprat alguna vegada per Internet no arribaven al 5% del total.

 Intenció de compra online (percentatge respecte el total de la mostra)

5.    Creixement dels parcs d’ordinadors

Tal com s’observava ja en els resultats dels estudis anteriors, hi ha més aviat una certa saturació en el parc d’ordinadors, el que es reflecteix en una estabilització en la intenció de comprar més ordinadors durant els propers 12 mesos, així com de la incorporació de la connexió a Internet cas que es tracti d’un ordinador sense aquesta capacitat. Les previsions de venda del sector, s’hauran de centrar en el manteniment del parc informàtic, més que aconseguir nous clients.

Llars i previsions de futur de les TIC (any 2011)

Val a dir que s’ha contrastat els resultats de Lleida amb els de Catalunya i els del conjunt espanyol. Tot i les dificultats de comparació i el caràcter incomplet de moltes dades recollides per institucions oficials o privades, els estudis realitzats fins ara situen la Ciutat de Lleida entre les zones amb major acceptació i ús de les TIC.

 Comparativa dels indicadors TIC bàsics a diferents zones

Fonts: Elaboració pròpia a partir de: Estadístiques de la Societat de la Informació Catalunya 2011.; INE(2011). EUROSTAT (2010).

Maite Pascual, Àmbit de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Lleida


Mesurant la salut ambiental de les nostres ciutats

26 octubre 2012

La valoració de la salut ambiental local ja s’adreça des de fa uns anys amb els indicadors de sostenibilitat del Perfil de la Ciutat, on s’analitza el context territorial o model de ciutat (amb l’indicador d’artificialització del sòl), els fluxos d’entrada o sortida del metabolisme municipal (amb indicadors de consums energètics, d’emissions de CO2 i de gestió de residus), i la qualitat dels recursos naturals al terme municipal (l’aire que respirem).

Granollers, juntament amb Barcelona, Vitòria, Saragossa i Granada, han participat en el projecte europeu Informed cities, que també ha tingut per objectiu comparar la sostenibilitat ambiental entre cinquanta tres ciutats europees, a partir del conjunt d’indicadors d’Ecosistema urbà a Europa. Alguns dels indicadors calculats presenten similituds als de perfil de ciutat, i d’altres els complementen i apunten cap a possibles canvis o ajustos en l’apartat de sostenibilitat en l’informe anual.

Mapa amb la localització de les ciutats participants

Emissions per càpita de CO2 i consums energètics associats

Els valors de les emissions anuals de tones de CO2eq/hab calculades a Europa, són molt inferiors a les del perfil de ciutat calculades per Granollers (7 tones per habitant al 2008) degut a la conversió utilitzada. En canvi, amb factors de conversió diferenciats segons mix elèctric per una banda i gas natural per l’altra, es calcula per Granollers l’any 2008 vora les 4 tones d’emissions de CO2eq per habitant i fins a 5, un cop afegits els consums per automoció, tractament de residus i Gasos Liquats del Petroli. Però la comparativa entre ciutats sempre és possible si es manté la metodologia de conversió.

Independentment de les tones per habitant calculades segons factors de conversió aplicats, les emissions anuals de CO2 per habitant en el projecte Informed cities, situa Granollers (2009) per sota la mitjana europea, amb una tendència els darrers anys a reduir emissions molt per damunt de Bremen o Amsterdam, segurament impulsada, a més de per les politiques locals, per la crisi econòmica que pateix el país. No obstant, en el Perfil de la Ciutat, Granollers es guanya la tercera posició (darrera de Barberà del Vallès i Girona), en el rànquing dels municipis amb més emissions. La causa més probable apunta cap als elevats consums industrials de gas i electricitat, ja que en la ciutat hi ha importants empreses del sector químic i alimentari. També cal tenir en compte la localització al municipi de plantes comarcals de tractament de residus els quals provenen també d’altres municipis (planta de compostatge, o l’estació depuradora d’aigües residuals).

Per això, aquest posicionament de Granollers en les emissions per capita del perfil de ciutat, apunta a un biaix, provocat pels consums industrials tan elevats, d’un pes relatiu del 57.9% amb les dades del perfil de ciutat, i fins el 74% segons els indicadors de l’agenda 21 local, l’any 2008. A més, les emissions fruit del consums energètics globals es divideixen pel nombre d’habitants, nombre un 15% superior a Granollers que a Mollet per exemple, mentre en xifres absolutes els consums industrials de Granollers són 50% superiors als de Mollet.

Pel que fa a l’anàlisi dels consums elèctrics de les llars a les ciutats europees estudiades, Granollers se situa per sota la mitjana, a l’igual que Barcelona, Saragossa, o la ciutat de Vitòria.

Consum d’electricitat a la llar per habitant

Vic  (4.950 kwh/hab),  Manresa  (4.520 kwh/hab)  o  Lleida (4.026,6 kwh/hab) destacaven pels consums d’energia en el grup del Perfil de la Ciutat, influenciades pel clima més sever que en d’altres indrets. Fent un exercici de càlcul comparatiu per destriar els consums de gas natural, dels elèctrics i d’acord a les poblacions de cada ciutat, els kWh de consum d’electricitat per habitant a les llars de les tres ciutats es situen també, com Granollers, amb valors per sota de la mitjana europea (Manresa amb 1652.31 kwh/hab, Lleida amb 1550,24 kwh/hab, i Vic amb 1547.18 kwh/hab)..

Residus

Al Perfil de la Ciutat, l’any 2010 les ciutats de mitjana recuperaven un 35.3% dels residus generats, i Granollers es situa per sota la mitjana amb una recuperació del 32%. Al projecte europeu també entre els indicadors més desfavorables hi ha la recuperació i reciclatge de residus (per sota de la mitjana de les ciutats europees estudiades) que amb la seva metodologia es calculava del 36.3% mentre a Granollers era del 30% (semblant a la recuperació de Vitòria amb un 29%). Ciutats com Barcelona, Granada, Helshinki, Bremen o Torino arriben a percentatges que igualen o superen el 48.4%. En la banda més negativa, contrasta Saragossa amb taxes de recuperació de l’ordre del 14%.

Percentatge de recuperació de residus amb recollida selectiva

Consums d’aigua per habitant

La comparativa de l’indicador de consums d’aigua en les llars per habitant i dia, que no es troba entre els indicadors de perfil de ciutat, mostra Granollers (104 litres/hab/dia l’any 2010) amb consums d’aigua per sota la mitjana de les ciutats participants (menys inclús que Vitòria, European Green Capital 2012, amb 118 litres/hab i dia, i del l’ordre dels consums per habitant que té Saragossa).

Per comparar aquests consums d’aigua en les llars, segons tipologia de ciutats ( més petites de 100.000 habitants, entre 100.000 i 200.000, entre 200.000 i 500.000, de més de 500.000 habitants) Podeu consultar la taula, en la pàgina 73 de la publicació “Sostenibilidad local: una aproximación urbana y rural” de l’OSE (Observatorio de sostenibilidad en España).

Contaminació atmosfèrica

Al Perfil de la Ciutat Granollers presenta un 47.5% de dies amb qualitat de l’aire millorable, per damunt de la mitjana de les ciutats estudiades que es situa en el 36.7%. La comparativa amb la contaminació atmosfèrica per partícules i per NOx a les ciutats europees estudiades, situa a Granollers per sota les mitjanes calculades per l’estudi, i en el rànquing de puntuació de qualitat de l’aire que respirem, obté una nota de 6.16 (sobre deu), superior a ciutats com Florència (1.66), Praga (4.1), Barcelona (4.57) o Nàpols (4.93).

Altres indicadors

El moure’s a peu o en bicicleta i el conjunt d’indicadors relacionats amb rutes i carrils per bicicletes es troba per sota de la mitjana a la nostra ciutat. Si més no, Granollers té més arbres pels carrers que en la majoria de ciutats europees estudiades per damunt de Dublin i Torino, i similar a Rotterdam i Porto.

Posicionament i nota resum dels indicadors calculats per Granollers

Més informació disponible a l’espai web d’Europa
http://informed-cities.iclei-europe.org/map/
(recomanable la navegació amb google chrome)

Marta Chillida i Munguet
Ajuntament de Granollers. Servei de Medi Ambient


Renda familiar bruta disponible per càpita. 2008-2009

11 octubre 2012

Les macromagnituds econòmiques solen tenir un grau de disgregació territorial que no arriba al municipi i/o bé tenen una baixa periodicitat d’actualització. La Renda Familiar Bruta Disponible (RFBD) és una de les més importants i de les que se’n pot fer una anàlisi local, encara que limitat. És una estimació que es calcula a partir de diverses variables com remuneració d’assalariats o excedent brut d’explotació, però també de les prestacions socials. El fet que sigui una estimació implica, per exemple, que els darrers valors publicats, de 2009, només siguin comparables amb els de 2008. Es trenca la sèrie 2000-2008 en base a 2000 i no són comparables els valors 2008 d’una sèrie i l’altra. Per a més informació vegeu el següent enllaç de l’Idescat.

Renda Bruta Familiar Disponible

Amb les darreres dades a nivell municipal, en el marc de la Xarxa Perfil Ciutat, els dos municipis amb una renda per sobre la mitjana de Catalunya són els dos municipis no pertanyents a la regió metropolitana de Barcelona, Girona, amb un significatiu 117%, i tot just per sobre, Lleida, amb un 102%. Entre el 90% i el 100% es concentren el gruix de municipis; superen el 97%, de més  a menys, Manresa, Sabadell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú; i es troben entre el 92% i 95%, Mataró, Barberà del Vallès, Granollers, Vic i Terrassa. Només tres municipis es troben per sota del 90%, Rubí, Mollet del Vallès, i a distància Santa Coloma de Gramenet.

L’indicador Renda Bruta Familiar Disponible (RBFD) ens mostra variacions petites d’apropament o allunyament de la mitjana Catalana, però amb la perspectiva d’un any de variació no es pot parlar de convergència o no respecte aquesta mitjana.

Amb els valors agregats d’Espanya s’observa com des de 2008 ha disminuït la RBFD. De fet, més recentment la renda disponible de les llars i institucions sense ànim de lucre (computen junts a l’estadística) van disminuir en el segon trimestre d’enguany un 3,3% respecte a 2011. Com sol passar en temps de forta incertesa, les famílies van estalviar en el segon trimestre un 12% de la seva renda disponible. Per exemple a finals de 2009 havien estalviat prop del 24%. A primera vista pot sobtar que actualment sigui menor, atès que la incertesa és major. Segurament és menor perquè la possibilitat d’estalviar, en terme mig, ja és menor.

Observatori Econòmic i Social

Fundació Barberà Promoció. Ajuntament de Barberà del Vallès


Els notaris digitalitzen les seves dades

14 setembre 2012

Des de fa poques setmanes comptem amb una nova font estadística provinent de la informació de la que disposen els notaris de l’Estat espanyol. La informació que apareix en la seva base estadística és molt àmplia i extensa, i obre un gran ventall de possibilitats i dades que poden ajudar a entendre i anticipar comportaments de les persones, abastant, de moment, des de gener de 2007 fins el mes de març de 2012. I és que, tal i com informen a la seva Web, es tracta de la posada en disposició de la societat de prop d’un milió de series estadístiques, procedents d’escriptures públiques i altres documents notarials. Gràcies a aquesta informació, a partir d’ara podem tractar dades fiables del que les persones paguen pels seus habitatges (hipoteques), el preu de taxació de les mateixes, així com informació sobre donacions, testaments, o dissolucions de societats conjugals.

Tot i la gran feina realitzada, per tal d’informatitzar i obrir aquest ingent volum d’informació, s’ha d’apuntar en la part del “Debe” la falta de desagregació en molts dels grups i sèries estadístiques, que es queden en un nivell autonòmic o provincial, sense arribar al terme local. I és que, malgrat que sí que hi ha sèries on la desagregació arriba fins el municipi, no hi surten tots i només apareixen alguns municipis. Per als municipis que integren el Perfil de la Ciutat, en el cas de les compra-vendes d’habitatges, per exemple, hem trobat dades per als municipis de Girona, Lleida, Mataró, Sabadell, Santa Coloma i Terrassa, i, en canvi, no apareix informació per a la resta de municipis del Perfil, entre els que hi ha alguns amb un volum poblacional elevat (Manresa, Rubí, Vilanova i la Geltrú o Granollers, que superen els 60 mil habitants). Considerem que aquesta informació, així com tota la restant, és susceptible de ser tractada a nivell local ja que en totes les actes notarials figura la localitat en la que s’està procedint a realitzar la signatura del document, i que per tant és un aspecte clarament a millorar.

Però com la nostra manera de fer i sentir és optimista, ens aturarem a analitzar i veure les grans possibilitats que des de ja ofereix el Centro de Información Estadística del Notariado. La base de dades es distribueix a través de 20 grans grups d’informació, que a l’hora aglutinen al voltant de 300 subgrups de sèries estadístiques. La informació, com s’apuntava a l’inici, tracta aspectes com actes d’ordre familiar i personal, contractes per raó de matrimoni i actes relatius a unions o separacions de dret, contractes d’arrendament i cessions d’ús, actes urbanístics o crèdits, préstecs i garanties hipotecàries per citar alguns exemples.

Per posar un exemple de la importància de disposar de dades a nivell municipal, agafem les sèries de compra-venda d’habitatge i de la quantia monetària de les hipoteques consignades amb les entitats bancàries. En el primer dels casos, podem obtenir la informació a nivell local (tot i que no apareixen tots els municipis) i d’aquesta forma observar l’evolució d’aquest indicador. En canvi, per al cas de la quantia de les hipoteques només disposem de la informació a nivell provincial, fet que ens impossibilita comprovar la incidència directa en cada ciutat del preu sobre el número de les transaccions.

Taula 1

Taula 2

Tal i com està presentada la informació, podem arribar a intuir, sense poder fer un anàlisi complet al tractar-se d’àmbits territorials diferents, que el preu no és el factor més determinant perquè es venguin habitatges en els municipis que apareixen en la Taula 1, i que són els aspectes de finançament, mercat laboral o perspectives econòmiques els que afecten més al sector immobiliari, ja que tal i com es veu, una baixada dels preus efectius (a nivell provincial) de venda no afavoreixen el número final de transaccions (a nivell municipal).

És per aquest motiu pel qual des d’aquest humil canal, a més de felicitar al col·lectiu de notaris, volem animar-los a seguir amb aquesta bona feina i aprofundir en la desagregació de les dades, per tal d’ajudar a analitzar la realitat de la societat amb objectivitat i precisió.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 676 other followers

%d bloggers like this: