Renda familiar bruta disponible per càpita. 2008-2009

Les macromagnituds econòmiques solen tenir un grau de disgregació territorial que no arriba al municipi i/o bé tenen una baixa periodicitat d’actualització. La Renda Familiar Bruta Disponible (RFBD) és una de les més importants i de les que se’n pot fer una anàlisi local, encara que limitat. És una estimació que es calcula a partir de diverses variables com remuneració d’assalariats o excedent brut d’explotació, però també de les prestacions socials. El fet que sigui una estimació implica, per exemple, que els darrers valors publicats, de 2009, només siguin comparables amb els de 2008. Es trenca la sèrie 2000-2008 en base a 2000 i no són comparables els valors 2008 d’una sèrie i l’altra. Per a més informació vegeu el següent enllaç de l’Idescat.

Amb les darreres dades a nivell municipal, en el marc de la Xarxa Perfil Ciutat, els dos municipis amb una renda per sobre la mitjana de Catalunya són els dos municipis no pertanyents a la regió metropolitana de Barcelona, Girona, amb un significatiu 117%, i tot just per sobre, Lleida, amb un 102%. Entre el 90% i el 100% es concentren el gruix de municipis; superen el 97%, de més  a menys, Manresa, Sabadell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú; i es troben entre el 92% i 95%, Mataró, Barberà del Vallès, Granollers, Vic i Terrassa. Només tres municipis es troben per sota del 90%, Rubí, Mollet del Vallès, i a distància Santa Coloma de Gramenet.

L’indicador Renda Bruta Familiar Disponible (RBFD) ens mostra variacions petites d’apropament o allunyament de la mitjana Catalana, però amb la perspectiva d’un any de variació no es pot parlar de convergència o no respecte aquesta mitjana.

Amb els valors agregats d’Espanya s’observa com des de 2008 ha disminuït la RBFD. De fet, més recentment la renda disponible de les llars i institucions sense ànim de lucre (computen junts a l’estadística) van disminuir en el segon trimestre d’enguany un 3,3% respecte a 2011. Com sol passar en temps de forta incertesa, les famílies van estalviar en el segon trimestre un 12% de la seva renda disponible. Per exemple a finals de 2009 havien estalviat prop del 24%. A primera vista pot sobtar que actualment sigui menor, atès que la incertesa és major. Segurament és menor perquè la possibilitat d’estalviar, en terme mig, ja és menor.

Observatori Econòmic i Social

Fundació Barberà Promoció. Ajuntament de Barberà del Vallès

Els notaris digitalitzen les seves dades

Des de fa poques setmanes comptem amb una nova font estadística provinent de la informació de la que disposen els notaris de l’Estat espanyol. La informació que apareix en la seva base estadística és molt àmplia i extensa, i obre un gran ventall de possibilitats i dades que poden ajudar a entendre i anticipar comportaments de les persones, abastant, de moment, des de gener de 2007 fins el mes de març de 2012. I és que, tal i com informen a la seva Web, es tracta de la posada en disposició de la societat de prop d’un milió de series estadístiques, procedents d’escriptures públiques i altres documents notarials. Gràcies a aquesta informació, a partir d’ara podem tractar dades fiables del que les persones paguen pels seus habitatges (hipoteques), el preu de taxació de les mateixes, així com informació sobre donacions, testaments, o dissolucions de societats conjugals.

Tot i la gran feina realitzada, per tal d’informatitzar i obrir aquest ingent volum d’informació, s’ha d’apuntar en la part del “Debe” la falta de desagregació en molts dels grups i sèries estadístiques, que es queden en un nivell autonòmic o provincial, sense arribar al terme local. I és que, malgrat que sí que hi ha sèries on la desagregació arriba fins el municipi, no hi surten tots i només apareixen alguns municipis. Per als municipis que integren el Perfil de la Ciutat, en el cas de les compra-vendes d’habitatges, per exemple, hem trobat dades per als municipis de Girona, Lleida, Mataró, Sabadell, Santa Coloma i Terrassa, i, en canvi, no apareix informació per a la resta de municipis del Perfil, entre els que hi ha alguns amb un volum poblacional elevat (Manresa, Rubí, Vilanova i la Geltrú o Granollers, que superen els 60 mil habitants). Considerem que aquesta informació, així com tota la restant, és susceptible de ser tractada a nivell local ja que en totes les actes notarials figura la localitat en la que s’està procedint a realitzar la signatura del document, i que per tant és un aspecte clarament a millorar.

Però com la nostra manera de fer i sentir és optimista, ens aturarem a analitzar i veure les grans possibilitats que des de ja ofereix el Centro de Información Estadística del Notariado. La base de dades es distribueix a través de 20 grans grups d’informació, que a l’hora aglutinen al voltant de 300 subgrups de sèries estadístiques. La informació, com s’apuntava a l’inici, tracta aspectes com actes d’ordre familiar i personal, contractes per raó de matrimoni i actes relatius a unions o separacions de dret, contractes d’arrendament i cessions d’ús, actes urbanístics o crèdits, préstecs i garanties hipotecàries per citar alguns exemples.

Per posar un exemple de la importància de disposar de dades a nivell municipal, agafem les sèries de compra-venda d’habitatge i de la quantia monetària de les hipoteques consignades amb les entitats bancàries. En el primer dels casos, podem obtenir la informació a nivell local (tot i que no apareixen tots els municipis) i d’aquesta forma observar l’evolució d’aquest indicador. En canvi, per al cas de la quantia de les hipoteques només disposem de la informació a nivell provincial, fet que ens impossibilita comprovar la incidència directa en cada ciutat del preu sobre el número de les transaccions.

Taula 1

Taula 2

Tal i com està presentada la informació, podem arribar a intuir, sense poder fer un anàlisi complet al tractar-se d’àmbits territorials diferents, que el preu no és el factor més determinant perquè es venguin habitatges en els municipis que apareixen en la Taula 1, i que són els aspectes de finançament, mercat laboral o perspectives econòmiques els que afecten més al sector immobiliari, ja que tal i com es veu, una baixada dels preus efectius (a nivell provincial) de venda no afavoreixen el número final de transaccions (a nivell municipal).

És per aquest motiu pel qual des d’aquest humil canal, a més de felicitar al col·lectiu de notaris, volem animar-los a seguir amb aquesta bona feina i aprofundir en la desagregació de les dades, per tal d’ajudar a analitzar la realitat de la societat amb objectivitat i precisió.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Apostes estratègiques i complicitats supramunicipals!

Primer de tot dir que aquest és el primer post que fem des l’Ajuntament de Mollet del Vallès per al Perfil de la Ciutat, després que enguany l’alcalde de la ciutat, Josep Monràs, veiés la necessitat de formar-hi part d’aquesta xarxa de ciutats i m’encarregués, com a director del Pla Estratègic de Ciutat Mollet2025, participar-hi activament. Sense cap mena de dubte, aquest grup de ciutats fa una tasca molt interessant i sobretot és una eina útil per a la presa de decisions públiques dels diferents òrgans i responsables municipals. En nom de l’alcalde Josep Monràs, gràcies per acceptar la nostra participació.

Pel que fa al tema del post, i sense oblidar el marc de la xarxa de “El Perfil de la Ciutat” amb municipis que són punts de referència territorial, vull aportar una reflexió sobre l’avanç en la supramunicipalitat com aposta estratègica de les ciutats.

Mollet del Vallès, com fa el conjunt de ciutats, pobles i viles, està jugant les seves cartes en un context incert de crisi econòmica i de reformulació del marc competencial de les administracions. Ara mateix amb molta incertesa, els municipis encarem aquesta situació de la mà de molts agents socials, econòmics, institucions i de ciutadania que creuen en el futur col·lectiu i individual. Però segurament on més s’està avançat i més clarament s’estan dibuixant les línies per reprendre el progrés a les ciutats per a les seves persones, és en la necessitat, més que en l’opció, de cercar complicitats amb els municipis i institucions veïnes i més properes.

Cooperar i desenvolupar territoris és clau pel dinamisme de les ciutats, en un context tan incert com canviant. En el cas de la ciutat de Mollet del Vallès, ara mateix hi ha tres espais de treball territorial, amb diferents dimensions i objectius, on els diferents agents estan jugant un paper d’impuls i participació notable. Dels tres àmbits, el més proper és l’àmbit del Baix Vallès, on deu municipis veïns tenim serveis mancomunats i àrees bàsiques de proximitat, com la de salut amb l’Hospital de Mollet i de la seva xarxa assistencial, i la recent Plataforma electrònica de serveis de negoci per a empresaris i emprenedors. A mig camí trobem la comarca i la C-17, que impulsem conjuntament amb la ciutat de Granollers (membre de la xarxa el Perfil de la Ciutat) i d’altres municipis, per la reactivació econòmica del Vallès Oriental i la relació amb la Catalunya Central pivotant al voltant de Vic (també integrant de la xarxa el Perfil de la Ciutat), com la gran porta nord de l’àrea metropolitana barcelonina. Finalment, l’espai més potent i ampli territorialment i econòmicament és l’eix B30, on més de vint ajuntaments dels dos Vallès i del Baix Llobregat (aquí trobem les ciutats de la xarxa el Perfil de la Ciutat: Barberà del Vallès, Granollers, Rubí, Sabadell i Terrassa) treballem per atreure activitat i posar en valor a nivell europeu un espai innovador amb grans multinacionals, universitats i centres tecnològics avançats.

Aquestes són les apostes estratègies territorials variables, els espais on les ciutats amb complicitats volen avançar en temps de crisi i aprofitar les potencialitats del territori i l’excel·lent ubicació en uns espais actius i dinàmics. Només ho aconseguirem, amb l’esforç i la complicitat de la ciutadania, empresaris, emprenedoria, entitats i institucions veïnes. Com deia el pensador Ortega Gasset “Solo es posible avanzar cuando se mira lejos. Solo cabe progresar cuando se piensa grande”.

Raúl D. González

Director del Pla Estratègic de Ciutat Mollet2025

El teixit empresarial al municipi de Lleida

Segons les dades publicades a l’INE a 1 de gener de 2011, la ciutat de Lleida, té 138.416 habitats, és capital de província, capital comarcal i centre comercial de les comarques de ponent i l’àrea d’influència del Baix Cinca, convertint-la en una ciutat amb una alta concentració de serveis.

Mirant el teixit empresarial de la ciutat, i la grandària de les empreses en funció del nombre de treballadors, Lleida està formada majoritàriament per microempreses, ja que el 85,1% de totes les empreses no supera els 10 treballadors i, el 73,88% de les empreses només té d’1 a 5 treballadors.

El sector d’activitat que té el percentatge més alt d’empreses que no superen els 5 treballadors, és l’agricultura, sobretot perquè és on és concentra un alt percentatge d’autònoms, en canvi les empreses industrials és el sector on la grandària mitjana és superior a la de la resta de sectors.

En quan a l’activitat econòmica per sectors, tal i com ja em deixat entreveure, el sector serveis incloent-hi el comerç, és de llarg el sector amb més nombre d’empreses al municipi amb el 84,82% del total.

Si mirem a la taula les 10 activitats amb més empreses cotitzants, veurem que el comerç és l’activitat que més en  té (908 empreses cotitzants) i en el desè lloc està la construcció d’immobles (amb 196 empreses cotitzants).

La construcció segueix sent el sector on es produeix una major reducció percentual en el nombre de comptes de cotització, sobretot a l’interanual, amb un descens del 13,68% i 74 comptes menys. Tot i que cada trimestre va perdent pes, no ha deixat de ser un sector important en l’economia lleidatana.

La indústria és juntament amb l’agricultura els dos sectors on la variació trimestral és positiva. En la indústria s’ha produït un compte de cotització més respecte al trimestre anterior que amb percentatge representa un 0,31%, encara que respecte l’any anterior la tendència és negativa (-11,53%).

L’agricultura, és l’únic sector lleidatà que ha augmentat els comptes de cotització tant al trimestre anterior (1,89%) com respecte l’any anterior (10,20%). Tot i el seu augment, cal tenir present que aquest sector només representa el 0,97% del total de les empreses cotitzants.

Per àmbit geogràfic, cal esmentar que durant el aquests mesos de 2012, la disminució percentual en el nombre de comptes de cotització, respecte al trimestre anterior i respecte l’any anterior, és més gran al municipi de Lleida que la que s’ha produït a la província de Lleida i a Catalunya.

Àmbit de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Lleida

OBSERVATORI MUNICIPAL DE CONSUM DE DROGUES DE GRANOLLERS

Existeixen nombrosos estudis i fonts d’informació sobre drogues en el nostre país. Però pel que fa a observatoris de drogues d’àmbit local, les iniciatives són escasses. Per aquest motiu, farà 4 anys vam endegar el desenvolupament d’un Observatori Municipal de Consum de Drogues (a partir d’ara OMCD). L’OMCD és una proposta de treball que s’activa a finals de 2007, paral•lelament a la posada en marxa de l’estratègia municipal Granollers_Acció Municipal en e Consum de Drogues que desenvolupa tot un seguit d’iniciatives: creació de serveis, implementació de projectes, atenció a realitats emergents i altres problemes i situacions que puguin presentar-se. La iniciativa és del Servei de Salut Pública de l’Ajuntament de Granollers*, que alhora exerceix de responsable tècnic de tot el projecte.

L’OMCD té com a finalitat convertir-se en un sistema estable de informació que monitoritza la incidència i evolució del consum de drogues i dels problemes associats. Ha de ser un instrument de coneixement útil per identificar, prevenir i donar respostes als problemes i necessitats dels consumidors de drogues, de forma individual i col•lectiva. Al mateix temps, ens ajudarà a (1) disposar d’un sistema de informació estable; (2) generar els indicadors i estudis necessaris; (3) avaluar els programes d’ intervenció; i (4) adequar les intervencions a les necessitats detectades.

Experiències com aquesta s’han dut a terme en altres municipis com Mataró, Reus, i Rubí. De fet, la proposta que es presenta a continuació es basa en principis de funcionament semblants. Amb la idea de coordinar-se i adherir-se a la xarxa que aquests mateixos municipis han creat amb el nom de Projecte Interciutats.

Tot i que el “producte final” és un informe que s’emet cada dos anys, volem que l’OMCD es constitueixi com una eina informativa, dinàmica i que generi opinió, pel que tenim en compte elements que van més enllà que la recollida d’informació. Per això, està estretament lligat a la pàgina web www.sobredrogues.net en la que constantment publiquem informació relativa al funcionament del projecte (programes, publicacions, estudis, memòries, entre d’altres), alhora que donem a conèixer informació significativa sobre l’abordatge del consum de drogues. Es destaca tot el treball paral•lel vinculat als diferents canals 2.0 -xarxes i mitjans socials-.

La voluntat d’esdevenir un servei públic obliga a plantejar-se una publicació oberta dels resultats anuals de l’OMCD. Considerem oportú facilitar l’accés a la informació, a més de possibilitar un canal de comunicació i un feedback amb la població i els/les professionals.

El mecanisme de funcionament d’aquest sistema d’informació implica la coordinació entre molts agents i responsables dels serveis implicats. La principal aportació d’aquest sistema d’informació és l’anàlisi evolutiva de l’activitat de tots els serveis que tenen relació amb el consum de drogues i les seves conseqüències.

Un cop les dades són recollides, les persones amb responsabilitat tècnica de l’OMCD inicien un procés de classificació i processament de les mateixes amb l’objectiu de crear els indicadors pròpiament dits, eina bàsica de l’informe final. Per facilitar la recollida de dades i que aquestes tinguin una orientació similar, es procedeix sempre i quan sigui adequat a la creació i el disseny de plantilles estàndard que es fan arribar a les fonts d’informació.

L’Observatori publica els indicadors que li proporciona la xarxa d’informació de la Comissió Tècnica i d’altres a partir de la informació elaborada per organismes nacionals i internacionals sobre l’evolució de la problemàtica del consum de drogues. Cooperen diferents serveis de la ciutat i està formada per representants de diferents serveis que intervenen en el territori en l’àmbit del consum de drogues:
    Servei de Salut Pública i Consum de l’Ajuntament.
    Equips d’Atenció Primària del municipi.
    El Centre d’Atenció i Seguiment de drogodependències.
    Una persona representant del col·lectiu de Farmàcies del municipi.
    Serveis Socials de l’Ajuntament (Atenció Primària).
    Mossos d’Esquadra.
    Policia Local.
    Centre de Salut Mental Adults.
    Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ).
    Hospital. Servei d’Urgències i Unitat de Malalties Infeccioses.
    Altres serveis de la ciutat col·laboradors:
    Servei de Joventut de l’Ajuntament.
    Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD).
    Programa d’atenció a les treballadores del sexe comercial.
    Centres educatius d’ensenyament secundari.

Les diferències tècniques i metodològiques en l’enregistrament de les dades facilitades per les entitats proveïdores d’aquest sistema d’informació fan que sigui difícil presentar un informe regular i constant, sobretot en aquesta etapa inicial. Cal pensar, però, que el valor del mateix és la complementarietat i el gran abast de la informació, que permet una visió conjunta, global i polièdrica de la situació actual del consum de drogues i les seves conseqüències a Granollers. Els indicadors aborden el tema del consum de drogues des de la vessant sociològica, política, sociosanitària o de control de l’oferta.

Actualment disposem de dos informes elaborats (un al 2008 i l’altre sobre el 2010, a punt de sortir). Paral•lelament, aquest darrer ens ha servit per a realitzar una anàlisi de la realitat per a la redacció de la nova estratègia Granollers_Acció Municipal en el Consum de Drogues 2010-2014.

L’últim informe ha estat redactat segons el següent esquema d’indicadors:

* Aquest projecte esdevé una de les accions clau d’aquesta estratègia. Pertany a l’Eix VI Recerca i Investigació i al programa Observatori de Consum

Jordi Bernabeu Farrús
Servei de Salut Pública i Consum. Ajuntament de Granollers
jbernabeu@ajuntament.granollers.cat – 93.842.66.68

Els sistemes d’informació a l’ull de l’huracà: la disponibilitat de la informació del sector públic mou l’economia

La disponibilitat d’informació socioeconòmica ha estat essencial per a traçar estratègies de desenvolupament, tant per a qui, des del poder local o nacional, ha de prendre les decisions públiques (en funció de l’anàlisi territorial, prospecció socioeconòmica i l’avaluació), com per qui ho ha de fer en el camp de la decisió privada, que, en els temps que corren, és tant o més important, per l’encaix de l’empresa en el territori, en el conjunt productiu i en la comunitat. Se’ns fa de nou evident, per exemple, la utilitat de la informació local per determinar el millor emplaçament per a un negoci comercial de proximitat o per a orientar el consum de les persones, o, a una altra escala, per saber on localitzar una indústria, seguint els condicionants de sòl disponible, de proveïment o de logística general. I, més encara, ha suscitat un metainterès d’empresa: els estudis de localització d’activitats humanes o el data-mining han especialitzat un segment del sector de la consultoria professional, arribant a crear un nínxol de mercat ben diferenciat, que sovint s’ha mostrat tant competitiu com concorregut a l’hora d’assistir les decisions sobre la ubicació de grans empreses o a l’hora d’acompanyar projectes estratègics de ciutat, generals o sectorials. Els plans directors de l’activitat comercial, o els de dinamització dels sectors industrials n’han estat exemples clars, on la informació no només s’ha emprat per analitzar la realitat i per substanciar les decisions, sinó també per a la publicitat tant dels negocis com del contingut i del resultat de les polítiques públiques.

Tanmateix, és en els moments de crisi quan, més que mai, es posa de relleu la necessitat de poder treballar amb informació estratègica fiable i actualitzada, d’una banda, per facilitar al màxim el coneixement a la ciutadania, així com per emprar-la en la dinamització dels diferents sectors d’activitat. Es passa gairebé a invitar les empreses a tots nivells a emprar la informació pública disponible i convertir-la en coneixement estratègic per a l’èxit dels seus negocis o en matèria primera del seu procés productiu, entenent que això ha d’ajudar a mantenir el nivell d’activitat i també a generar treball. Un cop més, la informació pública local està, doncs, a l’ull de l’huracà com un dels elements a través del qual es considera que es pot generar idees de negoci, visualitzar oportunitats, posicionar-se en el territori, diferenciar productes i extreure’n valor afegit. És també en aquests aspectes que les vies de facilitar la informació s’han hagut d’adaptar, donant als usuaris la possibilitat de poder jugar amb dades més afinades relatives a l’àmbit local, i no només respecte del què ja hi ha, sinó del què hi pot haver i del que s’hi pot fer amb les dades.

De fet, des de fa aproximadament 15 anys s’han anat succeint noves vies de difusió de dades del sector públic, en funció també d’una demanda creixent a l’entorn de l’impuls del management modern i la pujança de la governança, o, si més no, per considerar que l’accés a la informació pública és un dret dels ciutadans i a la vegada una necessitat de transparència de la realitat i dels resultats de les polítiques publiques del territori i, per tant, també, base del màrketing de les administracions, constituint també un principi de la concertació. A la publicació de les dades estadístiques a les webs corporatives en formats d’anuari, de resums del padró municipal o d’informes d’evolució de la conjuntura, s’hi ha anat afegint, paral·lelament al desenvolupament i extensió dels entorns digitals, altres formes d’oferta de la informació amb la pretensió de maximitzar-ne l’accés, la usabilitat i l’ús, mitjançant l’establiment de plataformes ideades sobre sistemes d’informació geogràfica (en base a la georeferenciació, com poden ser les plataformes SIG dedicades a la informació sobre polígons industrials o al comerç urbà, que sovint acompanyen portals especialitzats), com, en darrera instància, l’assaig de plataformes d’open-data, amb (o sense) interfícies de consulta de les diferents bases de dades relacionals i la seva combinació. Hem viscut, de fet, una acceleració dels mètodes de presentació de la informació socioeconòmica que hem de relacionat amb canvis substancials de paradigma sobre la transparència de l’acció pública, simptomàticament passant de l’estricta reserva de les dades (que només se servien prèvia sol·licitud o mitjançant la compra d’anuaris editats en paper) a la publicació de seleccions digitals tancades en documents en acrobat; per optar ara per facilitar les matrius en codi obert o en formats de consulta que han de permetre la reutilització de les estadístiques, amb la idea de contribuir a un aprofitament més gran de les seves possibilitats i a impulsar la competència i la innovació en el camp de la gestió del coneixement (vegeu la lletra del Reial decret 1495/2011, de 24 d’octubre, pel qual es desplega la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic). 

Nogensmenys, la disponibilitat de dades a través de les plataformes d’open-data s’adreça, més enllà d’un motiu de transparència, a l’oportunitat de desenvolupar negocis basats en l’anàlisi i tractament directe d’aquelles matrius d’informació que faciliten en obert les administracions públiques, que han de permetre, per tant, fer operacions avançades i ràpides de les sèries liberalitzades, interessant tant les dades quantitatives (estadístiques i de geoposicionament o georeferenciació) com qualitatives (programacions d’activitats, notícies, concursos, documentació d’arxiu, patents, catàlegs, etc). Aquesta obertura ha fet i farà créixer l’oferta de serveis o productes privats que jugaran amb la mineria de dades, el seu tractament, la seva explotació i/o la seva publicació, ja sigui gratuïta (finançament per mitjans diferits) o de pagament (com ja han vingut fent algunes empreses amb bases de dades privades). Es tracta, per tant, de donar ales a l’eclosió de nous tipus de negoci basat en l’aprofitament social de les dades.

En aquell sentit, en una recent avaluació prospectiva (impact assessment) que acompanyava la proposta de Directiva Europea sobre reutilització de la informació gestionada pel sector públic, es deia que l’impacte econòmic directe i indirecte de obertura de les fonts d’informació públiques podria generar anualment en l’àmbit de la UE a l’entorn de 140 B€ de negoci, de procedir-se a l’homogeneïtzació del mètode de presentació de les dades [aplicació d’uns estàndards europeus que permetin la interoperativitat i la possibilitat d’ús compartit, com ja succeeix per a la infraestructura de les dades geoespacials en el cas de la cartografia] i a l’obertura gradual de les bases a tots els nivells d’administració. A Espanya, el volum de negoci estimat el 2009 en activitats directes de reutilització de la informació pública se situava per damunt dels 550 M€, mentre que el total devia aproximar-se a 1,6 B€, essent comparable al volum generat per la indústria dels videojocs. Estem parlant, doncs, d’un volum de negoci gens menyspreable, especialment si es tradueix en la generació de nou teixit empresarial en el sector de les tecnologies del coneixement i, conseqüentment, en l’augment de la demanda de personal especialista [dissortadament, l'informe no concretava xifres de l'impacte en termes d'ocupació laboral]. De fet, no són poques les empreses que en els darrers temps s’han creat a l’entorn de l’explotació de les dades públiques, molt en especial en la generació de continguts útils per moure’s per la ciutat, com ara en el camp de la georeferenciació i el posicionament en el mapa de serveis i empreses, mitjançant entorns web o per a mòbil, que està desembocant en novadores utilitats de realitat augmentada, que aprofiten les plataformes d’informació existents. Es tracta d’un camp que sembla tenir un recorregut inesgotable.

Malgrat les possibilitats de l’obertura de la informació del sector públic i l’evident exercici de transparència de la informació, el tractament de les matrius que es posin a disposició serà operatiu només a mans d’experts. Així doncs, a la pràctica, gran part d’aquesta obertura no s’adreça al gran públic, sinó a un de força especialitzat; així per tant, a la generació d’intermediaris de l’aprofitament de la informació. Les administracions públiques, per la seva part, adopten el rol de mines de dades, a partir de les quals les empreses del sector poder capturar matèria primera per a la seva producció, de forma directa, ràpida i a un cost mínim, aparentment per contribuir, a canvi, amb innovació metodològica i nou coneixement, donant dinamisme al mercat i generant llocs de treball qualificats.

Amb tot, atès el caràcter global de l’accés a aquestes operacions, les bondats de l’impacte sobre el teixit empresarial i l’ocupació no necessàriament guardaran relació amb el territori d’on provenen les dades, i això malgrat que per a les administracions interessades hi haurà un cost mínim d’adaptació i que aquest no podrà ser finançat amb la venda de la informació. En altres paraules, els efectes beneficiosos no necessàriament hauran de redundar sobre l’economia local, si no és en forma d’accés a nou coneixement sobre la pròpia realitat, o, en els termes de les condicions de cessió, que doni la possibilitat d’emprar les mateixes plataformes obertes, també per al data-mining que l’administració local pugui fer d’altres administracions públiques o institucions o àdhuc d’empreses, si aquelles també s’apliquen el mateix principi de treball en codi obert.

Conseqüentment, la posta en marxa del nou estadi en l’entramat dinàmic de les TIC no exclou l’explotació, selecció i difusió de les dades per les pròpies administracions, ni evidentment el treball de recopilació de la informació, ni tampoc el treball de síntesi, executat fins ara pels Observatoris o d’altres serveis públics municipals, car es tracta el seu d’un treball que té per finalitat la intel·ligibilitat de la informació i la seva conversió en coneixement apte per a la seva lectura i interpretació, la generació d’opinions, el seu contrast i, en general, la seva utilització en l’administració de recursos i en presa de decisió. En aquest context, el paper dels observatoris serà tant o més necessària. Molt en especial, els serveis hauran de prodigar-se en aquella síntesi que permeti que la informació i el coneixement essencial arribi a tos els ciutadans i que es garanteixi a aquells la mateixa obertura que s’ofereix a les empreses especialitzades.

En això, revestirà especial interès respecte de l’open-data l’existència en aquelles plataformes d’interfícies de presentació i d’explotació, el màxim d’intuïtives; per exemple emprant menús conceptuals i utilitats gràfiques, que permetin visualitzar on-line la informació i la seva evolució en el temps o la seva distribució en l’espai, i accedir a aquella informació clau que afavoreixi l’actuació sobre el territori, no només administrant-lo, sinó facilitant aspectes bàsics com localitzacions de recursos a la producció, com pot ser coneixement sobre l’oferta i la demanda del sòl i el sostre d’activitat econòmica en el municipi, o sobre l’existència o no de competidors, o sobre les activitats que poden ser auxiliars o complementàries a la pròpia producció. També interessarà un altre aspecte fins al moment poc formalitzat, que és el de la participació en l’observança i els seguiment de la informació bàsica i en el feed-back sobre el contingut a cada moment les bases de dades (aspectes especialment importants si sobre l’actualització de la informació s’ha de fonamentar una anàlisi que redundi sobre el benestar de les persones i de la comunitat), que presumiblement no faran altra cosa que abundar en la corresponsabilitat ciutadana en un dels aspectes essencials de la governança, que és el coneixement puntual i la conscienciació sobre l’estat i de les tendències de la ciutat o del territori.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Els desnonaments passen a primera fila

En aquest espai ja s’havia tractat prèviament les possibilitats d’explotació estadística que oferien les dades disponibles de l’activitat judicial, i una petita explotació comparativa per als casos de Terrassa, la província de Barcelona i Catalunya. D’entre la informació que tenim al nostre abast, trobem les xifres d’execucions hipotecàries, en les que podem observar com han crescut en els últims anys a causa de la situació econòmica i de l’empitjorament de les condicions de vida de les persones.

En un moment en el que tot el país es troba en una situació excepcional, a l’altura del moment viscut en els anys 30 del segle passat, moltes famílies s’han vist abocades a haver de deixar de pagar les seves hipoteques i a no poder complir amb les obligacions de deute que van contraure amb les entitats bancàries en un context de creixement i bonança, veient-se forçades a abandonar les seves llars.

En la següent taula podem observar quina ha estat l’evolució de les execucions hipotecàries en els últims anys, des de 2007 fins el 2011, a partir de les dades del Consejo General del Poder Judicial. La informació l’organitzem en base a les províncies dels municipis participants en el Perfil de la Ciutat (Barcelona, Girona i Lleida), a més de l’acumulat de Catalunya i d’Espanya.

En les xifres de la taula es pot comprovar com els desnonaments s’han incrementat en tots els territoris en un nivell similar i de manera continua, fins l’any 2011 on s’ha experimentat una davallada respecte el 2010. Això no obstant, les xifres d’aquest any ens situen en un volum molt per sobre del que es veia en el 2007, i alguns especialistes apunten que encara queda un llarg degoteig d’execucions hipotecàries en els propers anys si no s’activen accions que ho aturin.

Arrel d’aquestes circumstàncies, molts Ajuntaments estan prenent mesures i estan activant els recursos que tenen al seu abast per tal de minimitzar l’impacte i la gravetat d’aquestes situacions. D’aquesta forma, Terrassa va engegar el passat mes de gener de 2012 la Oficina d’Intermediació Hipotecària (OFIMEH), i sobre aquesta base els municipis de Rubí i Sabadell han replicat el model per tal d’atendre als ciutadans que es troben immersos en aquests processos.

La resta de municipis del Perfil de la Ciutat no s’han quedat enrere, i estan prenent la iniciativa sobre aquest problema. Així, l’Ajuntament de Girona, va constituir una taula de coordinació local pel dret a l’habitatge el passat mes de març; a Barberà del Vallès es va aprovar una moció  en el Ple municipal d’octubre de 2011, destinada a prevenir els desnonaments i les situacions d’emergència en matèria d’habitatge; a Mataró es va signar un decret per crear amb urgència una comissió especial mixta per prevenir i evitar els desnonaments el passat mes de gener; l’Ajuntament de Manresa va convocar el passat mes de desembre els bancs per tal d’evitar les execucions hipotecàries i també passaran a controlar més de prop l’activitat judicial sobre aquest tema; Mollet del Vallès va activar el passat 10 d’abril el Servei de Mediació de l’Habitatge de Càritas; a Lleida, l’Ajuntament va aprovar en el ple del 27 d’abril la creació de l’Oficina d’Intermediació en execucions hipotecàries (OPIEHLL). En darrer lloc, aquesta setmana els municipis de Vilafranca del Penedès, amb la signatura del conveni amb la Generalitat per crear el servei d’assessorament sobre el deute hipotecari (Ofideute), Santa Coloma de Gramenet, signant un conveni amb el Servei de Mediació de Càritas per posar en marxa el mes de juliol una oficina per ajudar les famílies que es troben en risc de pèrdua d’habitatge, i Granollers que ha aprovat en la Junta de Govern Local la signatura d’un conveni per la creació d’una Oficina d’Intermediació Hipotecària, han actuat per tal d’oferir aquests nous serveis als seus ciutadans i ciutadanes.

De les accions portades a terme pels diferents ajuntaments i entitats locals es desprèn la realitat i necessitat a la que les corporacions locals s’enfronten al situar-se en el primer nivell d’atenció i proximitat amb les persones, sense tenir-hi en molts dels casos les competències transferides, però que en un clar compromís, tal i com es desprèn dels exemples, sí assumeixen el repte d’actuar per revertir una situació que resulta complicada per als veïns que estan o poden veure’s afectats per possibles desnonaments.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Producció residencial, creixement demogràfic i nivell de riquesa

En un post anterior, vam abordar el paper de l’habitatge com a factor explicatiu de les dinàmiques metropolitanes de dispersió, i vam examinar, mitjançant algunes xifres, algunes de les tendències del mercat de l’habitatge, incrementades pels efectes de l’alça viscuda recentment pel sector immobiliari, a Catalunya i en el conjunt de l’Estat, i que haurien jugat un paper força notable en els processos de dispersió urbana i d’extensió de la urbanització.

Doncs bé, en aquest post li donem, en certa manera, la volta al plantejament, i ens proposem de constatar, des d’un punt de vista numèric, la incidència d’alguns dels factors als quals habitualment es fa referència quan es tracta d’explicar l’increment de la construcció i la urbanització que s’ha viscut en el tombant de segle.

Així, respecte d’aquesta qüestió, s’ha fet referència a la incidència de diversos factors, alguns d’ells d’índole econòmica, i d’altres que tenen a veure amb d’altres qüestions (de caràcter demogràfic, sociològic, etc.).

Per exemple, sovint s’ha parlat de la incidència del creixement demogràfic. Com és ben conegut, a finals del segle xx i principis del segle xxi s’ha produït en els nostres municipis un accelerat creixement de la població basat sobretot en el component migratori, amb l’arribada de fluxos de variada procedència i diverses motivacions que, amb la seva arribada, hauria transformat la realitat social de molts dels municipis, i que en alguns casos –en altres no– s’ha localitzat en els creixements urbanístics apareguts en els darrers anys.

Per una altra banda, també se sap la incidència que ha tingut la pròpia evolució del sector de la construcció residencial, amb l’escalada de preus del sòl i els immobles, i les expectatives d’elevada rendibilitat econòmica a l’entorn d’aquest fet, que haurien comportat una demanda d’habitatge addicional, relacionada més aviat amb la consideració de l’habitatge com un valor de canvi que no pas amb el seu valor d’ús, i que també ha incidit notablement en la transformació dels assentaments i l’aparició de nous creixements urbanístics.

És per això que, mirant de mesurar la incidència d’aquests dos factors –creixement demogràfic i adquisició d’habitatge per motius econòmics–, hem volgut analitzar la relació entre la producció residencial, el creixement demogràfic i el nivell de riquesa de la població. L’objectiu d’aquesta anàlisi és, doncs, observar si el nombre d’habitatges nous acabats es pot explicar a partir de variables com la renda bruta familiar disponible (d’ara en endavant RBFD) per habitant i el nombre d’habitants.

Per a fer aquest exercici s’han treballat les dades d’habitatges acabats, població i RBFD de la majoria dels municipis del Perfil de la Ciutat[1], entre els anys 2000 i 2010.

S’ha de dir que mirant aquestes dades, “a simple vista”, es fa difícil trobar-hi una relació massa clara. Pel que fa als habitatges acabats, s’observa una forta caiguda a partir del 2008, que també s’observa, tot i que de forma molt més moderada –fins i tot amb un cert repunt l’any 2010– en el cas de la RBFD, mentre que la població només s’estabilitza, sense arribar a caure, o fent-ho de forma molt lleugera.

En aquest sentit, hi influeix el fet que les tres variables són de naturalesa diferent. La primera, els habitatges acabats, en els fons es tracta d’un flux, de l’addició d’habitatges que es fa de manera anual. La segona, la població, és un estoc, el nombre total de població de cada municipi. I la tercera, la RBFD, està comptabilitzada per habitant.

És per això que, per tal de fer aquesta anàlisi, s’ha emprat una tècnica estadística més acurada, com és l’anàlisi de regressió lineal múltiple.

A priori, es pot plantejar la hipòtesi que a major nombre d’ingressos o major nombre d’habitants, el nombre d’habitatges construïts hauria d’augmentar. Per corroborar aquesta tesi, començarem mostrant tot seguit la matriu de correlacions (amb la seva significació) de totes les variables que entren a l’anàlisi:

La correlació (positiva) més significativa s’observa entre el nombre d’habitatges i el nombre d’habitants: A major nombre d’habitants del municipi, major és el nombre d’habitatges acabats. En canvi, la correlació entre el nombre d’habitants i la RBFD per habitant és quasi bé inexistent (no és gens significativa). Per últim, la correlació entre el nombre d’habitatges acabats i la RBFD per habitant és baixa, si bé menys que en el parell de variables anterior.

Generem, ara, un model de regressió lineal múltiple en el que el nombre d’habitatges acabats és la variable explicada i la RBFD per habitant i el nombre d’habitants són les variables explicatives. Els resultats es mostren tot seguit:

El model de regressió estimat és força acceptable. D’una banda, és significatiu conjuntament (així ens ho indiquen els resultats que s’obtenen de l’anàlisi de la variància), mentre que l’estimació dels paràmetres de forma individual també resulten significatius (inclòs el de la variable RBFD per habitant, que amb l’anàlisi previ de la matriu de correlacions ens podria haver fet sospitar en una no significació en el seva inclusió en el model). Per últim, assenyalar que la RBFD per habitant i el nombre d’habitants expliquen el 59% de la variable “nombre d’habitatges acabats”. Aquesta bondat d’ajust del model és una mica justa, i ens hauria de fer pensar en incloure alguna altra variable en el nostre model.

En resum, explicar la producció d’habitatges a partir de variables demogràfiques (nombre d’habitants) o econòmiques (renda bruta familiar disponible) no seria suficient, a la vista dels resultats obtinguts, i caldria pensar en la incorporació de noves variables que ajudin a explicar millor el comportament del nombre d’habitatges acabats. En aquest sentit, cal tenir present que el mercat de  l’habitatge és una qüestió prou complexa, en la qual intervenen mecanismes  de caràcter força divers (demogràfic, econòmic, social, etc.) i per tant, com s’ha dit, s’haurien de completar l’anàlisi amb la inclusió d’altres variables socioeconòmiques. També hi juga, en aquest sentit, el fet que no sempre les demandes d’habitatge es resolen a través de l’adquisició d’un immoble nou, sinó que el parc d’habitatge existent és un element ben viu, que va canviant de mans, generant-se així una rotació dels immobles, i satisfent demandes de diversa índole i per part de diferents grups socials. A més, a més dels factors relacionats amb la demanda, caldria prestar atenció a les circumstàncies que han envoltat a la oferta, però això ja seria tota una altra qüestió, que deixarem per a un altre dia.

---

[1] En l’anàlisi no s’ha tingut en compte a la ciutat de Lleida, en no disposar de dades referents a la RBFD, que s’han extret del programa Hermes de la Diputació de Barcelona, i que han demostrat tenir certa manca de coherència amb d’altres dades, referents a la mateix variable, però procedents d’altres fonts. En el cas concret de Girona, les dades estaven disponibles en el programa Xifra de la Diputació de Girona (plataforma similar a l’Hermes de la DIBA), però només fins al 2008.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell

Estadístiques o registres?

Des de l’1 de gener d’enguany, els treballadors i treballadores inclosos en el Règim Especial Agrari i el Règim Especial dels Treballadors/es de Llar han quedat integrats en el Règim General de la Seguretat Social. Un fet d’índole jurídica que, per la seva pròpia naturalesa, hauria d’afectar bàsicament als termes i condicions que afecten aquests treballadors i treballadores, en relació a la Seguretat Social, però que, de retruc, té un efecte col·lateral sobre les estadístiques que generalment s’utilitzen per a seguir l’evolució de l’ocupació així com l’estructura i el dinamisme empresarial.

Efectivament, davant la manca de dades en aquest sentit (les dades de població ocupada del cens només s’actualitzen cada deu anys i les dades d’establiments empresarials es van deixar de tenir, un cop pràcticament eliminat l’IAE), el seguiment d’aquestes variables econòmiques es fa normalment a través del recompte de les persones afiliades al Règim General, o llocs de treball assalariat, i dels centres de cotització que consten en aquest mateix Règim, i que se solen assimilar a centres de treball o empreses. En aquest sentit, amb la inclusió dels dos règims especials en el règim general, cal pensar que tant els llocs de treball assalariat com els centres de treball experimentaran un lleuger augment que no es podrà atribuir a una evolució real de l’economia sinó, senzillament, a canvis d’ordre administratiu, que afecten al registre.

I és que aquest fet, malauradament, és força habitual pel que fa a la disponibilitat de dades estadístiques al nostre país i té a veure amb un aspecte força important, que cal tenir en compte, com és la qualitat que presenten aquestes dades. I és que al marge de que les dades, en alguns casos, puguin no ajustar-se exactament a la realitat, o fins i tot contenir certes imperfeccions, no hi ha moltes operacions estadístiques que es facin expressament amb aquesta finalitat i que, per tant, estiguin pensades i planificades des d’un punt de vista de la qualitat i la coherència estadística de les dades.

Probablement, les estadístiques més emblemàtiques en aquest sentit siguin els censos de població i d’habitatges, realitzats cada deu anys per l’Instituto Nacional de Estadística (INE), amb l’objectiu de proveir d’un coneixement exhaustiu de les característiques de la població i dels habitatges, per tal de poder fonamentar les polítiques demogràfiques, econòmiques, socials, etc., a més de ser el recompte que es fa servir amb finalitats estadístiques, i per a les comparatives internacionals.

No obstant això, s’ha de dir que fins i tot el cens perd una mica, d’ara en endavant, aquest tarannà, ja que per a la realització del cens del 2011, davant del context de contenció de la despesa pública, i amb l’objectiu de fer els treballs de forma més ràpida, eficient i econòmica, se n’ha variat la metodologia, de manera que el cens es deixa d’elaborar mitjançant la visita exhaustiva de totes les llars i es passa a fer combinant dades procedents de registres administratius (el padró, entre d’altres) amb una enquesta realitzada a aproximadament el 12% de la població.

Així doncs, les dades que habitualment es maneguen per tal d’analitzar la nostra realitat socioeconòmica són, molt sovint, dades que provenen de registres administratius. Uns registres que, per les seves característiques, pel seu caràcter –sovint– d’oficials i pel fet de ser públiques, també es poden utilitzar amb finalitats estadístiques –en aquest sentit, com es comentava en el darrer post d’aquest bloc, des dels observatoris socioeconòmics, com els que formem part de la xarxa del perfil de la ciutat, estem molt avesats a treballar amb aquestes dades– però sense oblidar, mai, la certa cautela que cal mostrar a l’hora d’analitzar les dades que ens proveeixen, pels desajustos que poden contenir, ja que en estar subjectes a unes determinades disposicions normatives, que poden variar, poden contenir certes inconsistències i salts en les sèries.

És el cas de l’anàlisi de l’evolució demogràfica, per a la qual normalment s’utilitzen les dades del padró d’habitants que, a més de proveir les que són, en definitiva, les xifres oficials de població, permet disposar, amb una periodicitat anual, del recompte de població dels diferents municipis a 1 de gener de cada any. Amb tot, cal tenir en compte que el padró, al tractar-se d’un registre administratiu, en què les altes, baixes i modificacions es produeixen d’acord a la normativa legal que el determina, que no només està dirigida a aproximar-se a la realitat, sinó també a salvaguardar determinats drets que confereix als ciutadans i ciutadanes pel fet d’estar-hi inscrits, està subjecte als successius canvis d’aquestes disposicions normatives, que poden veure’s reflectides en el recompte de la població.

Una qüestió important a tenir en compte, en aquest sentit, és el còmput de fenòmens migratoris, ja que hi ha altes i baixes del padró que no s’inclouen dins dels conceptes estadístics d’immigració i d’emigració i que, per tant, no queden recollits en les dades de persones immigrades i emigrades del padró. És el cas de les altes per omissió, de les baixes per inscripció indeguda i de les baixes per caducitat que, en principi, no reflecteixen estrictament moviments migratoris sinó que es produeixen per motius d’índole administrativa, i que responen més aviat a ajustos del registre.

No obstant això, cal assenyalar que les altes per omissió han estat sovint el procediment utilitzat per donar d’alta a moltes de les persones estrangeres arribades de l’estranger, quan aquestes no comuniquen el país de procedència, i que les baixes per inscripció indeguda també afecten molt a la població estrangera que se’n va a l’estranger, ja que són molt poques les persones d’aquest col·lectiu que, al fer-ho, es donen de baixa en el padró i, per tant acaben sent donades de baixa d’ofici pels ajuntaments. Finalment, les baixes per caducitat sorgeixen arran de la modificació de la llei d’estrangeria de l’any 2003, segons la qual, les persones estrangeres no comunitàries sense permís de residència permanent han de renovar la seva inscripció padronal cada dos anys, si no volen ser objecte d’una baixa per caducitat.

Per tot això, i donat que en molts casos tant les altes per omissió de persones estrangeres com les baixes per inscripció indeguda i les baixes per caducitat d’aquest mateix col·lectiu acaben sent, en el fons, moviments d’emigració i d’immigració, respectivament, es poden considerar aquestes com a immigracions i emigracions de persones estrangeres, tal com fa l’INE, des del 2004 (des del 2006 en el cas de les baixes per caducitat), en la seva Estadística de Variació Residencial, que elabora a partir de l’explotació de la informació relativa a les altes i baixes per canvis de residència registrades en els padrons municipals.

Un altre exemple de la utilització estadística de dades procedents de registres el constitueixen les dades de persones aturades. En aquest sentit, és ja clàssica la distinció entre l’atur estimat a través de l’EPA (Enquesta de Població Activa) i les xifres procedents del registre de l’atur, tal com es va poder veure en un altre post que, des de l’OEL, vam publicar en aquest mateix bloc. Per tant, aquí no hi profunditzarem molt més.

Només voldríem incidir en com l’atur registrat es correspon amb les demandes d’ocupació pendents de cobrir a les Oficines de Treball del SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya); una dada que, per tant, està molt condicionada per circumstàncies com ara el fet que les persones tendeixen a inscriure’s a l’atur només quan estan en disposició de rebre un prestació o que les persones que no han treballat mai no tampoc s’hi solen registrar. Per contra, les dades de l’EPA provenen d’una investigació per mostreig de caràcter continu que es duu a terme des de l’INE, en la qual es pregunta a les persones enquestades si han treballat, com a mínim, un hora de la setmana anterior a la que es realitza la pregunta. I d’aquí les diferències entre les dues dades d’atur, que es donen especialment en el cas d’alguns col·lectius, com la població de menys edat, ja que les dades de l’EPA solen ser superiors a les de l’atur registrat.

Finalment, i tornant al començament del post, una altre cas de registre administratiu que habitualment s’usa per a analitzar la realitat socioeconòmica són les dades procedents dels registres d’afiliació a la Seguretat Social. En aquest sentit, s’analitzen les dades de les persones afiliades al Règim General que estan assignades a un determinat compte de cotització. Els comptes de cotització inclouen als treballadors/es d’una mateixa empresa que duen a terme la seva activitat en la mateixa província, amb lo qual, ens trobem que les empreses han de declarar, com mínim, un centre de cotització per província.

Per tant, es pot donar la situació en què una empresa declari un centre de cotització per a cada un dels seus establiments, o que en canvi agrupi tots els treballadors i treballadores en un sol centre de cotització, per exemple, en la seva seu central. Això és dóna, per exemple, en el cas de les empreses grans, que tenen una nombrosa xarxa d’establiments distribuïts arreu del territori.

Així succeeix, sovint, en el sector de la Mediació financera, ja que les entitats financeres solen tenir, o bé tots, o bé un nombre important de treballadors i treballadores computats a aquella que és, en realitat, la seva seu central. Un fet que, per altra banda, s’ha deixat sentir en els darrers temps en el registre d’afiliats/des a la Seguretat Social, pels processos de fusió de les caixes d’estalvi, que han provocat sobtades pujades i baixades en les xifres de treballadors. Així hauria passat, sense anar més lluny, a Sabadell, on s’han registrat una sèrie d’alts i baixos en el nombre de persones afiliades a la Seguretat Social, a causa de l’erràtic comportament de la mediació financera i les activitats sanitàries, que probablement responen més a aquestes qüestions de caràcter administratiu, que no pas a l’evolució real de l’economia.

Amb tot, aquest seguit de dades són les que, en definitiva, es troben disponibles, i fins i tot en algun casos, com en el del padró, aquelles que són oficials, i per tant són les que s’utilitzen a l’hora d’analitzar la realitat socioeconòmica dels nostres municipis, tot i que –això sí– tenint en compte la necessària prudència que cal mostrar a l’hora de valorar-les, en funció de les consideracions que s’han fet aquí, especialment, el fet que la majoria de les dades que habitualment maneguem provenen de registres administratius, sense tenir a priori una finalitat estadística, i que això pot afectar, de forma substancial, a aspectes com la continuïtat o la comparança d’aquestes dades. En aquest sentit, desprès hi hauria, a més, els canvis en els classificacions estadístiques (per exemple, en les classificacions d’activitats econòmiques o les classificacions d’ocupacions), que també introdueixen discontinuïtats en les sèries, però això ja seria tota una altra història.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell

La comunicació 2.0 com a eina de difusió

Aprofitant la noticia apareguda en aquest espai, referent a la necessitat de divulgar i ampliar el coneixement arreu del món, creiem necessari un plantejament d’aquesta idea des d’un altre punt de vista que està actualment en auge, com són els canals i les eines 2.0 o també conegudes com a xarxes socials.

Tal i com afirmava, molt encertadament, en Ramon a la seva entrada, ”si es pretén divulgar de forma econòmica i exhaustiva un estudi, renunciar al servei dels mitjans de comunicació és un luxe”, el cert és que moltes vegades aquests mitjans no consideren com a noticia aquell informe, acció o estudi que pot ser rellevant per a la ciutadania, i prefereixen fer divulgació d’altres notícies amb un major component emocional per tal d’aconseguir un impacte més gran en els seguidors dels mitjans.

És per això que les xarxes socials apareixen com un complement perfecte dels mitjans de comunicació tradicionals per tal d’arribar on ells no arriben, per tractar els temes que es queden en una petita columna i per fer-se ressò d’aquelles activitats i estudis realitzats i compartir-los amb tothom que tingui interès per la matèria, aconseguint en alguns casos que aquesta informació que havia passat desapercebuda sigui tema d’interès gràcies al seguiment a través de les tecnologies (un clar exemple d’aquest poder és el moviment 15-M i la seva difusió inicial a través de les xarxes socials). I és que aquest periodisme, que podríem qualificar com de “primera persona”, pot facilitar la difusió i el coneixement des d’un monogràfic sobre l’evolució dels horts urbans en el últims anys a l’àrea metropolitana de Barcelona, fins a la presentació del resultats de gestió d’una entitat. I tot això, amb uns costos de distribució mínims, sense barreres d’accés al document, i treballant amb eines que suposen uns costos directes de software inexistents al tractar-se d’eines i aplicacions en versió ‘online’ i accessibles des de qualsevol punt amb connexió a Internet.

D’entre les diverses eines 2.0 existents, les que trobem més adients per a la tasca de divulgar són Twitter, Facebook i els blogs (WordPress o Blogger). De fet, aquestes últimes eines van ser les escollides per la Xarxa del Perfil de la Ciutat per fer difusió sobre els seus informes, estadístiques i notícies rellevants que es generaven en el si dels municipis que conformen la Xarxa, amb la intenció de donar a conèixer la seva existència i activitat als seus conciutadans, i a totes les persones interessades en el coneixement i desenvolupament econòmic i social dels municipis.

D’entre els aspectes positius que trobem en l’utilització de les eines de divulgació en “primera persona”, considerem com a important la imatge de transparència que de l’ús d’elles es desprèn. Amb un caràcter de lliure accés i de comunicació bidireccional amb els lectors, les xarxes socials apropen el paper que juguen les administracions públiques en l’actual societat obrint les activitats que es realitzen en elles, i facilitant que hi hagi un control més exhaustiu de la gestió i resultats de les mateixes per part dels ciutadans.

Malgrat les bondats d’aquesta nova dimensió comunicativa, val a dir que hi ha consideracions a tenir presents en el moment de fer el salt cap a la divulgació 2.0. D’una banda, ens trobem amb la seva gestió. En primer lloc, es tracta de comunicació directa i bidireccional (ja no val indignar-se en el sofà de casa amb el desenvolupament d’una acció que creus inoportuna, sinó que ara pots mostrar el teu rebuig en només 5 segons), que té múltiples arestes (l’impacte indirecte pot ser exponencial, tant en sentit positiu com negatiu), i que ha de saber-se controlar per evitar que el missatge quedi embrutit per la pròpia difusió. D’una altra banda, és molt important determinar la tipologia d’informació amb la que es nodrirà l’espai 2.0, així com els terminis tant de actualització de la informació com de resposta a les qüestions plantejades, ja siguin referents als estudis dels que es fa difusió com als propis de l’entitat o empresa. A més, no s’ha d’oblidar que tot i parlar de “periodisme en primera persona”, aquest no es desenvolupa, en la majoria dels casos, per periodistes acreditats, sinó que la feina de difusió recau sobre persones titulades en altres àmbits i que per tant no sempre s’escollirà la millor forma de comunicació d’un missatge. És per això que s’ha de tenir molta cura a l’hora de definir la temàtica i els objectius a assolir abans de donar el pas cap a la comunicació 2.0.

Un bon exemple de feina ben realitzada, utilitzant més d’una eina de divulgació 2.0 és el Vapor Llonch, empresa municipal de Promoció Econòmica de Sabadell. Aquesta, té un espai al Facebook en el que cada dia ofereix informació estadística del municipi, ofereix informació de l’Ajuntament de Sabadell, i presenta les activitats que es realitzen en les seves instal·lacions per citar alguns exemples. A més, també utilitza aquesta pàgina per dinamitzar i fer difusió del blog de l’Oficina d’atenció a l’empresa i l’autònom/a. La pregunta important és: Quants mitjans de comunicació tractarien aquesta informació de manera freqüent? Quin seria el cost de publicar més de 2.000 exemplars de cada acció realitzada? Facebook i el Blog ho fan de franc, i arriba, al menys, a tot aquest volum de persones.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet