La contractació d’estrangers al Perfil de la Ciutat

El total de contractes als municipis del Perfil de la Ciutat en el 2012 ha estat de 300.033, d’aquests 58.563 han estat contractes a estrangers això representa un 19,52% del total de contractes del Perfil de la Ciutat, mentre que al 2011 va representar el 20,22%.

La contractació a estrangers als municipis del Perfil de la Ciutat ha disminuït un 6,00% respecte el 2011, mentre que la contractació total només ha disminuït un 2,62% respecte el 2011; en canvi a Catalunya la disminució de contractes a estrangers ha estat del 2,56%, i la contractació total només ha disminuït un 0,45%.

Contractació d’estrangers

CERTIFICAR L’EXPERIÈNCIA LABORAL … Validació, vocació i canvi social

L’Ajuntament de Granollers en el marc del II Pla estratègic està desenvolupant el projecte Baula “Mediació entre l’empresa i el sistema de Formació professional i superior per a la millora de la inserció laboral dels joves” encarregat a Mercè Chacón responsable de l’empresa Krikos 21 a qui hem demanat que ens parli del nou concepte de certificació laboral.

PRESENTACIÓ

Cada vegada es planteja amb més insistència la necessitat de buscar instruments que ens ajudin a millorar la empleabilitat de les persones i a posar en valor les capacitats professionals de la població activa, amb disponibilitat d’ocupabilitat, en els territoris. El canvi econòmic i en conseqüència el canvi social ho estan exigint de manera immediata.

En aquest sentit, dimensionar les competències i capacitats de les persones, la experiència i coneixements adquirits per la via formal i no formal al llarg de la seva trajectòria professional, és fonamental per aconseguir millorar les possibilitats d’ocupació.

Aquesta qüestió és una de les prioritats del Consell d’Europa i dels països del nostre entorn. Els dies 9 i 10 del mes d’abril s’ha portat a terme el primer seminari per desenvolupar les accions activades per les Recomanacions del Consell sobre la validació de l’aprenentatge no formal i informal que es van publicar en el Official Journal of the European Union del 20 desembre de 2012. En aquest document es reconeix l’important paper que el procés pot tenir en el replantejament de l’educació, en la millora de l’oferta de qualificacions en el mercat laboral, en la promoció de la mobilitat i en l’avanç de la competitivitat i el creixement econòmic.

Classificació d’ocupacions i ocupacions de futur

Els darrers canvis en la classificació d’ocupacions s’han produït en 1974, 1994 i 2011. Això per sí sol ja és indicador de la velocitat amb la que evoluciona el mercat de treball: en una generació i escaig hi ha hagut prou canvis a les ocupacions com per actualitzar la classificació dos cops. Aquests canvis tenen diferent naturalesa: aparició de noves ocupacions, desaparició d’altres, ocupacions preexistents però que s’especialitzen, i/o que es tecnifiquen, amb el que les competències per a desenvolupar-les canvien, ocupacions que requereixen una diferent qualificació acadèmica, ocupacions informals que es regularitzen, etc.

La realitat és que amb prou feines les classificacions d’ocupacions del present es poden ajustar bé a la realitat present. En un recent article en aquest mateix bloc ja se’n fa una dissertació i exemplificació de la dificultat de concretar les classificacions. En aquell cas es tractava de la relativa a les activitats econòmiques segons l’IAE, i la necessitat que tenen a l’Ajuntament de Terrassa de fer-ne una de més manejable i entenedora, entre altres, pel seu portal web.

En el cas de la Classificació Catalana d’Ocupacions de 2011 és una adaptació de la CNO-2011 a nivell d’Espanya, que alhora és una adaptació de la CIUO-2008 de l’OIT, adoptada per la Unió Europea. Aquí es pot veure en forma de manual. A la nova versió de 2011 es mantenen els 10 grans grups i com a novetat es defineixen explícitament cadascun dels nivells de competències associats a aquests grups. Aquests nivells de competències estan associats a requisits d’educació formal, en alguns casos es pot suplir per  experiència o formació en el lloc de treball.

Com a exemple de la dificultat d’encabir totes les ocupacions sota una classificació seguirem el fil d’unes ja esmentades en el post previ relatiu a aquests temes.

The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13′. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls

Formació Professional adaptada al mercat de treball. És possible?

EL PARADIGMA.

Quan es parla de “recursos humans” i economia, o de “treballadors” i economia, la teoria de fons que estructura les idees que en tenim des de “el sentit comú” [1] provenen majorment d’alguna variant de la teoria del capital humà, formulada a mitjans dels 60 i que té una perspectiva economicista, i reduccionista al meu parer, del paper dels recursos humans a les empreses. Per aquest enfocament els treballadors son un factor de producció més. Per rendibilitzar-lo, fer-lo més productiu, cal formar-lo. Formar s’equipara a increment de productivitat i, per tant, de competitivitat i, finalment, creació d’ocupació. Aquesta és la seva justificació com a política “activa” d‘ocupació. Vaja, que la formació és important….,  la formació és crucial…., la formació és la monda…., la formació mola…, la formació és superguai… amb la formació al fin del mundo i más allà.

Hi ha experts i teories que critiquen els plantejaments de “capital humà”, i fins i tot, i més concretament, que fer formació sigui bona per se per al mercat de treball i per a l’economia. Peró aquest és un altre debat que avui no tocarem. Sols apuntar, a tall d’exemple, que hi ha una manifesta devaluació del valor de mercat dels títols quan hi ha un excés de formació. Un excés de formació no implica augment de productivitat per se. Un treballador subocupat (conseqüència directa de l’excés d’oferta formativa al mercat de treball) és un treballador desmotivat. I des del punt de vista de les necessitats del mercat de treball fa temps que està diagnosticat que a Espanya, i a Catalunya, hi ha excés de titulats universitaris. L’increment de productivitat del factor humà també s’aconsegueix, i sovint millor, per canvis organitzatius i de cultura empresarial, de relacions laborals, de clima… O per sistemes de formació més informals que els clàssics “cursos” d’aula i professor. S’aprèn treballant.. o si ho voleu més fashion… learning by doing.

En conclusió, les polítiques de formació de les administracions, tant des dels àmbits administratius d’educació com dels d’economia/treball, parteixen de la relació causal explícita:

rrhh més formats -> més productivitat -> més ocupació

LA REALITAT (FINS ARA) DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES .

Peró més enllà de la teoria… com es forma professionalment per al mercat de treball? Quins son els programes i accions de les administracions públiques enfocats a formar “rrhh”?.

Per una banda existeix, des de fa moltes dècades, la formació reglada clàssica, amb els dos nivells professionalitzadors per excel·lència, els estudis professionals mitjans (Cicles Formatius de Grau Mig i Superior) i els estudis superiors o universitaris. És a dir, el ministeris i conselleries d’educació. El sistema educatiu tal com el coneixem ara es va estructurar a la segona mitad del s. XX, a la gloriosa època (al món occidental democràtic) de construcció de l’Estat del Benestar de postguerra.

Per altra banda, des de fa sols dos dècades s’ha creat un altre àmbit paral·lel de formació professionalitzadora des dels ministeris/conselleries de treball (darrerament absorbides per les d’economia): la promoció econòmica i les polítiques actives d’ocupació (PAO). De les quals la formació professional n’és l’epicentre: formació ocupacional (FO) (per aturats) i formació contínua (FC) (per ocupats). Des d’elles ha nascut tot un nou aparell burocràtico-subvencionador dedicat també a la formació per al treball. Polítiques que van néixer com “extraordinàries” o conjunturals, com reacció a la crisi dels 80. Peró que varen venir per quedar-se donat que la plena ocupació a Espanya no s’ha vist ni de lluny ni després de dècades de bombolles i creixements extraordinaris. No se sap massa ben be per a què, però aquí estan les PAO!!.  Així, des de finals dels anys 80 es destinen molts recursos (moltíssims!) a fer, primer, formació ocupacional, dirigida fonamentalment a treballadors a l’atur demandants d’ocupació. Un xic més tard es va desenvolupar la  formació contínua per a treballadors que estan ocupats per a reciclar-se i estar “al dia”. Tot plegat, un autèntic outsorcing dels costos de formació de les empreses via subvencions públiques a  tercers (entitats i empreses) que executen (i sovint dissenyen) la formació professionalitzadora. A diferència de la formació professional reglada, que funciona via pressupostos ordinaris i en base a continuïtat d’oferta, la FO i FC es basen en convocatòries anuals de subvencions a centres i entitats que volen impartir-les. Són les entitats les que es postulen i decidixen quins cursos (qualificacions) volen impartir. Estem doncs dins l’àmbit de la lògica de la subvenció. L’objectiu real immediat de les entitats és aconseguir la subvenció. I omplir els cursos! per a cobrar-la.

Tenim doncs dos àmbits institucionals completament separats en origen que tenen una actuació sobre el mateix objectiu: la formació per al treball de les persones. Cadascú amb les seves estructures polítiques, objectius, plans, línies estratègiques i programes. Per acabar-ho d’adobar, dins dels dos àmbits  hi ha subestructures de gestió de la formació molt autònomes en el seu funcionament: els consorcis per la formació tripartita (amb tres agents implicats: administració, sindicats i patronals), i les universitats, amb la seva autonomia en la planificació i proposta de carrerres (cicles) i masters i postgraus (la darrera bombolla formativa!). I també, en el cas de la formació inclosa en les PAO (formació ocupacional i contínua) els milers de centres que programen formació i la “presenten” a les diferents convocatòries de subvenció. Pel que fa a la formació que es fa des de les institucions polítiques lligades al treball i l’ocupació, la formació ocupacional i la contínua, dependen de subvencions i programes anuals. Pero d’ordres reguladores diferents, que generen diferents programes, diferents lògiques. Total, que ens queda un “galimaties” com el següent –i això sols amb un nivell administratiu, l’autonòmic… obviant el ministerial:

Esquema procedent de l’estudi “Els sectors emergents”, de la Fundació Barcelona Formació Professional

Com es fa doncs per aconseguir l’adaptació de la formació professional al mercat de treball?. Es possible? Ha estat mai una prioritat?

Per una banda, tenim una enorme i poc interconectada maquinària administrativo-legal de producció d’oferta de formació professionalitzadora, amb fortes inèrcies pròpies en cadascuna de les seves variants i una enorme càrrega burocràtica, i que fins ara no ha tingut pràcticament temps (ni interès) per a fer diagnòstics seriosos de l’ajustament entre la oferta de formació des de l’administració i la demanda de formació des del món de l’empresa. S’han fet centenars (potser milers) d’estudis parcials (sectorialment o territorialment) de detecció de necessitats formatives (per aquestes coses també hi ha subvencions), i sempre des d’algun dels àmbits específics. Res integral, res integrador, res transversal….   si més no fins ara.

Per altra banda, tenim un mercat de treball amb una enorme varietat i complexitat i en que les professions i les competències canvien en pocs anys en bona part dels sectors i ocupacions. Surten nous sectors i ocupacions literalment d’un dia per l’altre en alguns sectors. Pensem en les TICs. Pensem en els community mànager, o en els desenvolupadors d’Apps per a mòbils, o en els dissenyadors de derivats financers que operen en el mercat secundari… millor dit en el mercat quaternari, que potser és on ens portaran.  Estudiar aquesta realitat econòmica de forma continuada requereix de grans esforços i recursos dedicats a l’anàlisi i la diagnosi, un aparell de monitorització integrat dins el sistema de gestió de l’oferta de formació.

Des de la meva experiència en el mon de la promoció econòmica, iniciada a mitjans dels 90, i en diverses (bastantes) administracions i entitats, em permeto hipotetitzar, sense por a equivocar-me, que la planificació integral –entesa com a integració dels diferents subsistemes formatius en un procés únic de diagnosi–> estratègia –> disseny de l’oferta de formació adaptada a la demanda– pràcticament no ha existit en sentit estricte. Ni s’ha pretès. Ni existirà em temo si no hi ha canvis sistèmics al funcionament de l’administració i en les prioritats polítiques. Cada ministeri, cada direcció general, quasi-bé cada servei implicat en produir oferta de formació, té les seves metodologies, les seves classificacions de continguts formatius, les seves normatives, les seves formes de decidir en que es fa formació i com. O de decidir a qui li atorga o a qui no la potestat de fer-la. Hi ha tot un seguit de constrenyiments estructurals que acaben incidint més en l’oferta de formació que la teòrica demanda del mercat de treball.

De fet, la meva hipòtesi és que el principal determinant de l’oferta de formació professional es la demanda poblacional de qualificacions, que no té perquè ser adaptada i proporcional a les necessitats de l’economia: la demanda empresarial de qualificacions. Perquè tal i com estan dissenyades les polítiques de formació professionalitzadora, la seva gestió, ens porta a un major pes de la primera demanda. Sols els darrers anys (posem els darrers cinc) s’ha començat a avaluar amb mínim rigor, per exemple, la inserció laboral dels alumnes de la formació ocupacional. Però una cosa és avaluar-la i l’altra que els resultats d’aquesta determinin la oferta.

Ho deixarem aquí en una pregunta capciosa:  si sòc un centre que fa FO o FC que es mig guanya la vida fent formació professional no reglada subvencionada.. i cobro tant per alumne.. de que em preocuparé?

EINES OPERATIVES PER A LA PLANIFICACIÓ INTEGRAL DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL.

Sols en anys molt recents –però no oblidem que la formació professional no reglada comença als 80!– s’han creat estructures per a posar ordre i concert en aquesta selva que és l’oferta de formació professional, en aquest galimaties de les diferents formacions professionals. Les principals el Instituto Nacional de Qualificaciones (1994), depenent del ministeri d’educació, que des del 2009 està construint (i mantenint) el Catàlogo Nacional de Cualificaciones Profesionales, que es pot consultar a la següent base de dades.

El seu equivalent a Catalunya és el Institut Català de les Qualificacions Professionals (ICQP), i el seu corresponent Catàleg de Qualificacions Professionals també consultable via base de dades. Però a banda d’aquesta base de dades també hi ha la base de dades d’especialitats formatives del SOC

¿duplicitat una altra vegada entre departament de treball i d’educació?.

La feina a fer per a estructurar el conjunt de l’oferta de qualificacions professionals és dura. Una mostra de la complexitat a la que ens enfrontem és que existeixen, actualment,

• uns 250 cicles formatius reglats distribuïts en 26 famílies professionals, la majoria de famílies amb dècades d’antiguitat en la seva estructura i definició,
• centenars de carreres universitàries i centenars de postgraus i masters
• actualment, 900 especialitats formatives de Formació Ocupacional, estructurades en 286 àrees.

És manejable fer un plantejament integrador d’adaptació al mercat de treball  d’aquesta enorme quantitat i varietat de formacions, titulacions, i les estructures en elles implicades?. Francament sembla impossible a no ser que hi hagin canvis sistèmics en la definició de competències i objectius entre els actors implicats. No oblidem que el mercat de treball en alguns sectors canvia ràpid. Són necessàries estructures àgils.

Eines per a diagnosis d’adaptació oferta/demanda de qualificacions.

El que si és possible és fer anàlisis parcials i acotats, per exemple d’un territori o d’un sector econòmic. L’oferta formativa l’haureu de demanar a les respectives administracions, la demanda de qualificacions es pot aproximar (sense massa rigor) a partir de les dades d’ocupació del INSS, perfectament territorialitzades fins a nivells municipals i sectorialitzades fins a CCAE a 2 dígits (els municipis de la província de Barcelona tenim dades desagregades a 3 dígits gràcies a la diputació de barcelona).

Per a tal fi us adjuntem unes taules que us poden ser força útils per analitzar les dades que pugueu aconseguir:

1. Taula amb la taxonomia (famílies) de cicles formatius del Departament d’Educació [+]
2. Taula amb la taxonomia (famílies i àrees) de les qualificacions del Departament de Treball [+]
3. Taula (no oficial) de correspondències entre codis de famílies professionals (oferta de qualificacions) i de codis de les activitats econòmiques segons CCAE[2] a 3 dígits (demanda de qualificacions) [+]

POSTDATA: LA FORMACIÓ PROFESSIONAL COM A POLÍTICA SOCIAL

Res de l’anterior tindria importància cabdal si el discurs legitimador de les polítiques actives d’ocupació no fos la creació d’ocupació (lògica econòmica) si no la igualació d’oportunitats (lògica social). Al meu parer –i aquí reconec que puc ser provocador (s’esperen comentaris al post!!)– les PAO i, per tant la FO i la FC, sols tenen sentit actualment –tal com estan dissenyades ara– en tant que polítiques socials d’atenció als aturats i als treballadors, per a que puguin seguir “connectats” al mercat de treball. En tot cas no son generadores rellevants d’ocupació. Una altra cosa és la formació professional reglada mitja i superior, que compleix altres objectius socials més genèrics.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat – Ajuntament de Rubí

—————————

[1] Com es sap des de la sociologia del coneixement o la filosofia de la ciència, la majoria del “sentit comú” que tenim no és més que coneixement expert o especialitzant vell, antic, que s’ha popularitzat o via la formació obligatòria o via els mitjans de comunicació. I com els mitjans de comunicació s’ocupen molt més de l’economia que de la física o el dret, tots tenim molt “sentit comú” econòmic. Si pregunteu a la gent del carrer us sabran explicar moltes mes coses sobre el concepte de “mercat” que sobre el de “massa” o “velocitat”. L’economia, els seus conceptes i teories està incorporada als nostres cervells sense nosaltres saber-ho.

[2] La Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques 2009 es una taula de més de 1500 codis o epígrafs en la que es pot classificar qualsevol activitat econòmica d’una empresa. És la usada a totes les estadístiques oficials econòmiques i a molts dels registres administratius de relació entre administració i empreses (impostos, llicències, etc..). Podeu veure la seva estructura, jerarquia i metodologia a aquesta pàgina de l’Idescat.

Canvi demogràfic i taxa d’atur: cap a una reducció “involuntària” de l’atur el 2020?

Les projeccions demogràfiques ja han estat tractades abastament en aquest bloc (i ho seguiran estant), així com l’evolució de la població activa a escala municipal (per exemple, a la darrera entrada). El que ens proposem ara és conjugar ambdues coses, fent un atrevit exercici de simulació. Tenint en compte que el volum de població activa depèn en gran mesura de la dinàmica demogràfica, quines podríen ser les conseqüències pel mercat de treball d’una evolució demogràfica determinada? Podria disminuir l’atur sense que millorés sensiblement la situació econòmica?

A l’estudi ‘Cambio demográfico y tasa de desempleo en España y sus principales CCAA el horizonte 2020’ , elaborat per l’equip del Dr. Josep Oliver de la UAB i publicat per ManpowerGroup al seu Indice laboral del mes de maig proppassat hi trobarem algunes possibles respostes a les qüestions abans plantejades. L’estudi parteix de les Proyecciones de población a corto plazo, serie 2011-2021 publicades per l’INE per simular diferents situacions. A grans trets, els supòsits de la hipòtesi base (també n’hi ha d’altres que no detallarem, recomanem consultar la publicació) són els següents:

• Població potencialment activa: estimacions INE 2011-2021
• Activitat: mateixa taxa d’activitat per cada edat i sexe des de 2011 a 2020
• Ocupació: creixement nul, ocupació de tot el període als nivells de 2011
• Atur: estimat per diferència entre activitat (recordem, sempre mateixa taxa) i ocupació (recordem, el mateix volum cada any).

I els resultats que se’n deriven impliquen una caiguda de la població potencialment activa que es tradueix en una disminució de la població activa i, en conseqüència, en una rebaixa de la taxa d’atur des del 21,9% pel conjunt d’Espanya a finals del 2011 fins el 14,20% pel 2020. S’ofereixen també els resultats desagregats per les Comunitats Autònomes i Catalunya (protagonista d’un canvi demogràfic més sever) registra una caiguda de la taxa d’atur encara més gran, del 19,5% passa a un irrisori 4,6%.

En vista d’aquests resultats hipotètics i tenint en compte l’elevada taxa d’atur (en aquest cas estimada segons metodologia XODEL) de Terrassa vam provar de replicar la metodologia emprada a l’estudi per tal d’estimar aquesta xifra a Terrassa per l’any 2020. Per fer-ho a escala municipal com era el cas, partíem d’unes restriccions ben clares:

1. per fer la projecció demogràfica per 2020 no podíem emprar directament les projeccions de l’INE (fetes fins escala provincial),
2. per calcular la població activa tampoc teníem les taxes d’activitat de l’EPA a nivell municipal
3. per calcular el nombre d’ocupats el 2011 (que, segons la metodologia de l’estudi, hauria de ser el mateix que el 2020) tampoc teníem les dades de l’EPA a escala municipal

De quina manera podíem superar aquestes restriccions? La clau de la projecció que ens plantejàvem era triar de quina manera podríem obtenir el total de la població de Terrassa l’any 2020 per sexe i edat a partir del qual estimar la població activa i, de retruc, la taxa d’atur. Així, tenint en compte que la premisa fonamental de l’estudi de referència és la disminució de la població activa provocada per un desplaçament de la piràmide de població i per tal de mantenir la coherència amb aquesta, vam optar per emprar la mateixa projecció de l’INE (partint de les dades de població potencialment activa per sexe i edat dels residents a la província de Barcelona i suposant que el 2020 es repartirien de manera similar a Terrassa). A partir d’aquí vam estimar la població activa (recordem, mateixes taxes d’activitat que el 2011, en aquest cas emprant metodologia XODEL) i la població ocupada de 2011 (per diferència entre actius i aturats, en aquest cas atur registrat, no de l’EPA) que havia de ser la mateixa que la de 2020 (i que permetia calcular l’aturada de 2020 per diferència entre població activa i ocupada).

Els resultats obtinguts revelen rebaixes rellevants pel que fa a la població potencialment activa (-6,59%), l’activa (-8,81%) i també l’aturada (-47,13%). Tanmateix, aquestes disminucions per Terrassa resulten més moderades que les que l’estudi de referència atribueix a Catalunya entre 2011 i 2020 (un 12,6% menys de població potencialment activa, un 15,6% menys d’actius i un 80% menys d’aturats) i que són les més acusades del conjunt de CCAA analitzades.

En conseqüència, la taxa d’atur que es registraria a Terrassa sota aquesta hipòtesi pel 2020 seria d’un 10,84% una xifra lluny de la del 4,6% que s’atribueix al conjunt de Catalunya, però que representaria per Terrassa tornar a uns nivells previs a la crisi econòmica que estem patint i això en un context hipotètic de nul creixement de l’ocupació.

Fins a quin punt ens podem refiar d’aquestes dades que auguren canvis molt contundents en un període tan curt? És realment factible una rebaixa de la taxa d’atur fins xifres mai assolides en un context com el que ens envolta?

Sense poder respondre aquestes qüestions, ni haver replicat per Terrassa altres hipòtesis que també es plantegen a l’estudi esmentat (creixements de l’ocupació i canvis en l’activitat o augment de l’edat de jubilació fins els 67 anys), és evident que l’evolució de l’estructura demogràfica que s’albira (envelliment de la població activa i incorporació de les generacions ‘buides’ dels noranta al mercat de treball) condicionarà fortament la dinàmica del mercat laboral. I el que és molt probable és que aquesta evolució tingui pros i contres, jugant a favor en alguns aspectes (evolució a la baixa de la taxa d’atur?) mentre en complica d’altres (col·lapse del sistema de pensions?).

Enric Sanllehi i Bitrià, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Per quins set sous la mitjana està de moda ?

Aquesta setmana l’INE ha publicat els resultats provisionals sobre l’enquesta d’estructura salarial de 2010. Per a mostrar quin és el valor al voltant del qual es distribueixen els salaris més habituals, és bo informar-ne mitjançant els indicadors més habituals, no només la mitjana aritmètica o valor mitjà, sinó també la mediana i la moda:

- El salari mitjà brut anual a Espanya en 2010 va ser de 22.790,20 €.

- La mediana va ser de 19.017,09 €. El valor de la mediana ens indica el salari, si els ordenéssim tots, que divideix els perceptors en dos grups, en un grup el 50% percep més que el citat salari i en l’altre el 50% percep menys. Com a “representant” del valor central, la mediana pot ser més interessant perquè els salaris extrems eleven la mitjana, distorsionant la percepció del que serien els “valors centrals” o “valors més habituals”. Dóna més informació de com es distribueixen els salaris.

- La moda o valor més freqüent, en aquest cas salari més freqüent, va ser de 16.489,96 €. Donat el nombre de salaris analitzats i la distribució d’aquests, aquest és un indicador molt vàlid per representar el valor central.

Una aportació d’aquesta enquesta és que no només es proporcionen valors de salari mitjà sinó també de la seva distribució, i en conseqüència, permet l’estudi de la desigualtat dels salaris. A la darrera taula es mostra una anàlisi sobre la distribució.

Les dades següents sobre salaris bruts anuals els hem acolorit segons la següent escala de colors, des del vermell quan són iguals o inferiors al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que va ser de 8.866,20€ en 2010, el groc quan és el doble del SMI, i fins al verd quan és el triple del SMI o més.

És sabut que a més nivell acadèmic més alt el salari mitjà (vegeu primera taula), i que és més alt entre els homes que entre les dones per a cada nivell acadèmic. Això ens diu poc sobre la distribució de salaris, no ens indica res sobre quants vermells (SMI) hi pot haver.

Nota: Fer clic a les taules per visualitzar millor.

De la mateixa manera les dues següents taules sobre salaris mitjans, l’una relativa als grups principals d’ocupació i l’altra sobre les seccions d’activitat econòmica.

La informació sobre la distribució dels salaris, però, és un complement fonamental d’aquesta enquesta, demandat des de fa molt per analistes i usuaris en general. La normativa europea sobre enquestes de treball a la UE indica des de 2009 que cal tenir en compte la distribució de les variables (expressant-se en forma de decils, quartils, medianes).

Pel càlcul dels decils salarials s’ordenen tots els assalariats segons la quantia de salari percebut, i es divideixen en 10 grups iguals, és a dir, amb el 10% dels salaris en cada grup. El primer decil salarial correspon al primer grup (1r decil o percentil 10, segons diverses denominacions), és a dir, correspon al 10% amb menors salaris; i el segon decil al 10% següent; així fins arribar al darrer decil (percentil 90) , el 10% de treballadors amb més ingressos.

En relació als quartils, el primer (o inferior) correspondria al salari per sota el qual hi hauria el 25% dels assalariats. El segon quartil (o mediana) correspondria a la xifra per sobre la qual hi ha el 50% d’assalariats, de la que ja hem fet esment al començament. El tercer quartil (o superior) és la xifra de salari per sobre el qual hi ha el 25% de salaris més alts.

Així doncs a la següent taula, més enllà de la mitjana o valor mitjà (primer columna) és interessant veure les xifres per sota (o per sobre) les quals hi ha el 10% dels perceptors de salaris. Això a més de les comparacions per gènere i per CCAA que se’n poden extreure.

Val a dir que en aquests primers resultats de l’enquesta inclouen conjuntament les ocupacions de jornada complerta i parcial, raó per la qual es poden observar salaris per sota els 8.866,20 €, quantia del SMI de 2010.

En definitiva, utilitzar només la mitjana per mostrar el nivell de salaris d’un país, sense complementar la informació amb indicadors com la mediana (i els quartils i/o decils) i la moda, ja està més que demodé.

Observatori Econòmic i Social

Fundació Barberà Promoció. Ajuntament de Barberà del Vallès

Els sistemes d’informació a l’ull de l’huracà: la disponibilitat de la informació del sector públic mou l’economia

La disponibilitat d’informació socioeconòmica ha estat essencial per a traçar estratègies de desenvolupament, tant per a qui, des del poder local o nacional, ha de prendre les decisions públiques (en funció de l’anàlisi territorial, prospecció socioeconòmica i l’avaluació), com per qui ho ha de fer en el camp de la decisió privada, que, en els temps que corren, és tant o més important, per l’encaix de l’empresa en el territori, en el conjunt productiu i en la comunitat. Se’ns fa de nou evident, per exemple, la utilitat de la informació local per determinar el millor emplaçament per a un negoci comercial de proximitat o per a orientar el consum de les persones, o, a una altra escala, per saber on localitzar una indústria, seguint els condicionants de sòl disponible, de proveïment o de logística general. I, més encara, ha suscitat un metainterès d’empresa: els estudis de localització d’activitats humanes o el data-mining han especialitzat un segment del sector de la consultoria professional, arribant a crear un nínxol de mercat ben diferenciat, que sovint s’ha mostrat tant competitiu com concorregut a l’hora d’assistir les decisions sobre la ubicació de grans empreses o a l’hora d’acompanyar projectes estratègics de ciutat, generals o sectorials. Els plans directors de l’activitat comercial, o els de dinamització dels sectors industrials n’han estat exemples clars, on la informació no només s’ha emprat per analitzar la realitat i per substanciar les decisions, sinó també per a la publicitat tant dels negocis com del contingut i del resultat de les polítiques públiques.

Tanmateix, és en els moments de crisi quan, més que mai, es posa de relleu la necessitat de poder treballar amb informació estratègica fiable i actualitzada, d’una banda, per facilitar al màxim el coneixement a la ciutadania, així com per emprar-la en la dinamització dels diferents sectors d’activitat. Es passa gairebé a invitar les empreses a tots nivells a emprar la informació pública disponible i convertir-la en coneixement estratègic per a l’èxit dels seus negocis o en matèria primera del seu procés productiu, entenent que això ha d’ajudar a mantenir el nivell d’activitat i també a generar treball. Un cop més, la informació pública local està, doncs, a l’ull de l’huracà com un dels elements a través del qual es considera que es pot generar idees de negoci, visualitzar oportunitats, posicionar-se en el territori, diferenciar productes i extreure’n valor afegit. És també en aquests aspectes que les vies de facilitar la informació s’han hagut d’adaptar, donant als usuaris la possibilitat de poder jugar amb dades més afinades relatives a l’àmbit local, i no només respecte del què ja hi ha, sinó del què hi pot haver i del que s’hi pot fer amb les dades.

De fet, des de fa aproximadament 15 anys s’han anat succeint noves vies de difusió de dades del sector públic, en funció també d’una demanda creixent a l’entorn de l’impuls del management modern i la pujança de la governança, o, si més no, per considerar que l’accés a la informació pública és un dret dels ciutadans i a la vegada una necessitat de transparència de la realitat i dels resultats de les polítiques publiques del territori i, per tant, també, base del màrketing de les administracions, constituint també un principi de la concertació. A la publicació de les dades estadístiques a les webs corporatives en formats d’anuari, de resums del padró municipal o d’informes d’evolució de la conjuntura, s’hi ha anat afegint, paral·lelament al desenvolupament i extensió dels entorns digitals, altres formes d’oferta de la informació amb la pretensió de maximitzar-ne l’accés, la usabilitat i l’ús, mitjançant l’establiment de plataformes ideades sobre sistemes d’informació geogràfica (en base a la georeferenciació, com poden ser les plataformes SIG dedicades a la informació sobre polígons industrials o al comerç urbà, que sovint acompanyen portals especialitzats), com, en darrera instància, l’assaig de plataformes d’open-data, amb (o sense) interfícies de consulta de les diferents bases de dades relacionals i la seva combinació. Hem viscut, de fet, una acceleració dels mètodes de presentació de la informació socioeconòmica que hem de relacionat amb canvis substancials de paradigma sobre la transparència de l’acció pública, simptomàticament passant de l’estricta reserva de les dades (que només se servien prèvia sol·licitud o mitjançant la compra d’anuaris editats en paper) a la publicació de seleccions digitals tancades en documents en acrobat; per optar ara per facilitar les matrius en codi obert o en formats de consulta que han de permetre la reutilització de les estadístiques, amb la idea de contribuir a un aprofitament més gran de les seves possibilitats i a impulsar la competència i la innovació en el camp de la gestió del coneixement (vegeu la lletra del Reial decret 1495/2011, de 24 d’octubre, pel qual es desplega la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic). 

Nogensmenys, la disponibilitat de dades a través de les plataformes d’open-data s’adreça, més enllà d’un motiu de transparència, a l’oportunitat de desenvolupar negocis basats en l’anàlisi i tractament directe d’aquelles matrius d’informació que faciliten en obert les administracions públiques, que han de permetre, per tant, fer operacions avançades i ràpides de les sèries liberalitzades, interessant tant les dades quantitatives (estadístiques i de geoposicionament o georeferenciació) com qualitatives (programacions d’activitats, notícies, concursos, documentació d’arxiu, patents, catàlegs, etc). Aquesta obertura ha fet i farà créixer l’oferta de serveis o productes privats que jugaran amb la mineria de dades, el seu tractament, la seva explotació i/o la seva publicació, ja sigui gratuïta (finançament per mitjans diferits) o de pagament (com ja han vingut fent algunes empreses amb bases de dades privades). Es tracta, per tant, de donar ales a l’eclosió de nous tipus de negoci basat en l’aprofitament social de les dades.

En aquell sentit, en una recent avaluació prospectiva (impact assessment) que acompanyava la proposta de Directiva Europea sobre reutilització de la informació gestionada pel sector públic, es deia que l’impacte econòmic directe i indirecte de obertura de les fonts d’informació públiques podria generar anualment en l’àmbit de la UE a l’entorn de 140 B€ de negoci, de procedir-se a l’homogeneïtzació del mètode de presentació de les dades [aplicació d’uns estàndards europeus que permetin la interoperativitat i la possibilitat d’ús compartit, com ja succeeix per a la infraestructura de les dades geoespacials en el cas de la cartografia] i a l’obertura gradual de les bases a tots els nivells d’administració. A Espanya, el volum de negoci estimat el 2009 en activitats directes de reutilització de la informació pública se situava per damunt dels 550 M€, mentre que el total devia aproximar-se a 1,6 B€, essent comparable al volum generat per la indústria dels videojocs. Estem parlant, doncs, d’un volum de negoci gens menyspreable, especialment si es tradueix en la generació de nou teixit empresarial en el sector de les tecnologies del coneixement i, conseqüentment, en l’augment de la demanda de personal especialista [dissortadament, l'informe no concretava xifres de l'impacte en termes d'ocupació laboral]. De fet, no són poques les empreses que en els darrers temps s’han creat a l’entorn de l’explotació de les dades públiques, molt en especial en la generació de continguts útils per moure’s per la ciutat, com ara en el camp de la georeferenciació i el posicionament en el mapa de serveis i empreses, mitjançant entorns web o per a mòbil, que està desembocant en novadores utilitats de realitat augmentada, que aprofiten les plataformes d’informació existents. Es tracta d’un camp que sembla tenir un recorregut inesgotable.

Malgrat les possibilitats de l’obertura de la informació del sector públic i l’evident exercici de transparència de la informació, el tractament de les matrius que es posin a disposició serà operatiu només a mans d’experts. Així doncs, a la pràctica, gran part d’aquesta obertura no s’adreça al gran públic, sinó a un de força especialitzat; així per tant, a la generació d’intermediaris de l’aprofitament de la informació. Les administracions públiques, per la seva part, adopten el rol de mines de dades, a partir de les quals les empreses del sector poder capturar matèria primera per a la seva producció, de forma directa, ràpida i a un cost mínim, aparentment per contribuir, a canvi, amb innovació metodològica i nou coneixement, donant dinamisme al mercat i generant llocs de treball qualificats.

Amb tot, atès el caràcter global de l’accés a aquestes operacions, les bondats de l’impacte sobre el teixit empresarial i l’ocupació no necessàriament guardaran relació amb el territori d’on provenen les dades, i això malgrat que per a les administracions interessades hi haurà un cost mínim d’adaptació i que aquest no podrà ser finançat amb la venda de la informació. En altres paraules, els efectes beneficiosos no necessàriament hauran de redundar sobre l’economia local, si no és en forma d’accés a nou coneixement sobre la pròpia realitat, o, en els termes de les condicions de cessió, que doni la possibilitat d’emprar les mateixes plataformes obertes, també per al data-mining que l’administració local pugui fer d’altres administracions públiques o institucions o àdhuc d’empreses, si aquelles també s’apliquen el mateix principi de treball en codi obert.

Conseqüentment, la posta en marxa del nou estadi en l’entramat dinàmic de les TIC no exclou l’explotació, selecció i difusió de les dades per les pròpies administracions, ni evidentment el treball de recopilació de la informació, ni tampoc el treball de síntesi, executat fins ara pels Observatoris o d’altres serveis públics municipals, car es tracta el seu d’un treball que té per finalitat la intel·ligibilitat de la informació i la seva conversió en coneixement apte per a la seva lectura i interpretació, la generació d’opinions, el seu contrast i, en general, la seva utilització en l’administració de recursos i en presa de decisió. En aquest context, el paper dels observatoris serà tant o més necessària. Molt en especial, els serveis hauran de prodigar-se en aquella síntesi que permeti que la informació i el coneixement essencial arribi a tos els ciutadans i que es garanteixi a aquells la mateixa obertura que s’ofereix a les empreses especialitzades.

En això, revestirà especial interès respecte de l’open-data l’existència en aquelles plataformes d’interfícies de presentació i d’explotació, el màxim d’intuïtives; per exemple emprant menús conceptuals i utilitats gràfiques, que permetin visualitzar on-line la informació i la seva evolució en el temps o la seva distribució en l’espai, i accedir a aquella informació clau que afavoreixi l’actuació sobre el territori, no només administrant-lo, sinó facilitant aspectes bàsics com localitzacions de recursos a la producció, com pot ser coneixement sobre l’oferta i la demanda del sòl i el sostre d’activitat econòmica en el municipi, o sobre l’existència o no de competidors, o sobre les activitats que poden ser auxiliars o complementàries a la pròpia producció. També interessarà un altre aspecte fins al moment poc formalitzat, que és el de la participació en l’observança i els seguiment de la informació bàsica i en el feed-back sobre el contingut a cada moment les bases de dades (aspectes especialment importants si sobre l’actualització de la informació s’ha de fonamentar una anàlisi que redundi sobre el benestar de les persones i de la comunitat), que presumiblement no faran altra cosa que abundar en la corresponsabilitat ciutadana en un dels aspectes essencials de la governança, que és el coneixement puntual i la conscienciació sobre l’estat i de les tendències de la ciutat o del territori.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Causes de l’increment de l’atur. Plou sobre mullat.

En relació al conjunt de la Unió Europea, ha estat en el mercat laboral on la crisi econòmica ha tingut els seus efectes més alarmants al conjunt de l’Estat i també a Catalunya. Els factors explicatius d’aquesta major sensibilitat del mercat de treball espanyol i català davant la situació de crisi són diversos. Algunes de les causes més sovint esmentades per a explicar la pujada espectacular de l’atur que arrel de la crisi s’ha produït en el nostre país poden ser: l’elevada temporalitat, el pes desmesurat que adquirit pel sector de la construcció durant la bombolla immobiliària, la formació precària dels treballadors, un model productiu poc basat en la innovació, i potser, el factor que menys acord o consens ha generat fins el moment:  la manca de flexibilitat del mercat laboral.

El present post pretén únicament constatar algunes d’aquestes causalitats amb la informació disponible a nivell municipal, concretament per als municipis més grans de la província de Barcelona (els de més de 40.000 habitants). Concretament, entre l’augment de l’atur a nivell municipal i els dos primers factors esmentats: els nivells de temporalitat (obtinguda a partir d’una explotació de la Mostra contínua de vides laborals del 2007) i el pes adquirit pel sector de la construcció just abans o a l’inici de la crisi. En aquest sentit, prendrem finals de 2007 com a punt de partida en l’abast temporal de l’anàlisi, termini a partir del qual els efectes de la crisi van començar a fer-se més visibles en l’evolució de l’atur.

Font: elaboració pròpia a partir de les dades disponibles a l’Hermes de la Diputació de Barcelona per a les dades d’atur i pes de la construcció. Elaboració pròpia a partir de l’explotació de la Mostra contínua de vides laborals del 2007, per a les dades de temporalitat (municipis de més de 40.000 habitants).

Posant en relació la variació de la taxa d’atur registrat en el període 2007-2011 i la proporció de treballadors temporals que hi havia a finals de 2007, podem veure a simple vista una correlació entre els valors.

A la vista del gràfic, sembla clara un correlació directa entre el nivell de temporalitat dels treballadors en el moment inicial de la crisi i l’increment de l’atur que varen experimentar aquests municipis durant els 4 anys següents. La correlació en qualsevol cas no és gaire elevada, ja que estaríem parlant d’un coeficient de 0,35.

El pes del sector de la construcció (mesurat en aquest cas com la proporció que representen el treballadors assalariats en el sector sobre el conjunt del municipi) pot ser un altre dels determinants per entendre l’increment de l’atur durant els darreres anys. En aquest sentit, mostrem el mateix gràfic de l’increment de l’atur registrat relacionat amb el pes de l’ocupació assalariada a la construcció (en llocs de treball) a finals de 2007.

En aquest cas, també es constata una correlació directa, si bé presenta encara un coeficient més moderat que en el cas anterior, concretament del 0,25. Val a dir que les dades relatives a treballadors residents al municipi, en comptes de llocs de treball, hagués pogut oferir possiblement un nivell de correlació major.

Potser conjuntament, el pes de la temporalitat i de la construcció, puguin donar una relació de causalitat que expliqui millor l’evolució de l’atur en els municipis durant la crisi. Val a dir que entre ambdós indicadors, temporalitat i pes de la construcció, la correlació trobada per als municipis analitzats, és menor, tot just per sobre del 0,20. Aplicant, doncs, una regressió lineal múltiple on la variable explicada és l’increment de la taxa atur registrat, i les variables explicatives, la temporalitat i el pes de la construcció en ocupació assalariada, arribem a un coeficient R² de 0,42 (R² ajustat de 0,35). Tot i no tractar-se tampoc d’un valor excessivament elevat, sí dóna mostra, conjuntament amb els altres estadístics calculats (estadístic F, Suma residual dels quadrats, estadístic t…), que l’evolució de l’atur registrat als municipis està condicionada sobretot per la temporalitat de la seva població ocupada (variable que surt en el model com a significativa), més que no pas pel pes de la construcció observat als municipis (no pot rebutjar-se que no sigui significativa).

En qualsevol cas, el model de regressió podria millorar la seva predicció, afegint variables sobre les altres causes esmentades a l’inici, la formació dels treballadors, innovació dins del sistema productiu… Resulta raonable pensar, però, que aquestes variables estarien no només afectant l’evolució futura de l’atur sinó que mantindrien una correlació important amb els nivell d’atur del quals ja partien els municipis.

De fet, el nivell predictiu del model augmenta substancialment quan s’afegeix com a variable explicativa la taxa d’atur registrat de la que partien els municipis a inicis de la crisi, a finals de 2007. En aquest cas s’arriba a un coeficient R² del 0,74 (R² ajustat de 0,70); força més elevat, per tant, i és aquesta darrera variable introduïda, la taxa d’atur registrat a 2007, l’única que presenta una clara significació estadística.

És a dir, els municipis que més han augmentat la seva taxa d’atur registrat durant els darrers 4 anys són els que ja partien d’una situació pitjor, amb un nivell d’atur registrat comparativament elevat ja anterior a la crisi. D’aquesta manera, les diferències entre les taxes d’atur registrat arrel de la crisi han tendit a ampliar-se. També en aquest cas, per tant, sembla ploure sobre mullat.

Jordi Arderiu Camarasa

Servei d’Estudis i Planificació

Ajuntament de Mataró

Estadístiques o registres?

Des de l’1 de gener d’enguany, els treballadors i treballadores inclosos en el Règim Especial Agrari i el Règim Especial dels Treballadors/es de Llar han quedat integrats en el Règim General de la Seguretat Social. Un fet d’índole jurídica que, per la seva pròpia naturalesa, hauria d’afectar bàsicament als termes i condicions que afecten aquests treballadors i treballadores, en relació a la Seguretat Social, però que, de retruc, té un efecte col·lateral sobre les estadístiques que generalment s’utilitzen per a seguir l’evolució de l’ocupació així com l’estructura i el dinamisme empresarial.

Efectivament, davant la manca de dades en aquest sentit (les dades de població ocupada del cens només s’actualitzen cada deu anys i les dades d’establiments empresarials es van deixar de tenir, un cop pràcticament eliminat l’IAE), el seguiment d’aquestes variables econòmiques es fa normalment a través del recompte de les persones afiliades al Règim General, o llocs de treball assalariat, i dels centres de cotització que consten en aquest mateix Règim, i que se solen assimilar a centres de treball o empreses. En aquest sentit, amb la inclusió dels dos règims especials en el règim general, cal pensar que tant els llocs de treball assalariat com els centres de treball experimentaran un lleuger augment que no es podrà atribuir a una evolució real de l’economia sinó, senzillament, a canvis d’ordre administratiu, que afecten al registre.

I és que aquest fet, malauradament, és força habitual pel que fa a la disponibilitat de dades estadístiques al nostre país i té a veure amb un aspecte força important, que cal tenir en compte, com és la qualitat que presenten aquestes dades. I és que al marge de que les dades, en alguns casos, puguin no ajustar-se exactament a la realitat, o fins i tot contenir certes imperfeccions, no hi ha moltes operacions estadístiques que es facin expressament amb aquesta finalitat i que, per tant, estiguin pensades i planificades des d’un punt de vista de la qualitat i la coherència estadística de les dades.

Probablement, les estadístiques més emblemàtiques en aquest sentit siguin els censos de població i d’habitatges, realitzats cada deu anys per l’Instituto Nacional de Estadística (INE), amb l’objectiu de proveir d’un coneixement exhaustiu de les característiques de la població i dels habitatges, per tal de poder fonamentar les polítiques demogràfiques, econòmiques, socials, etc., a més de ser el recompte que es fa servir amb finalitats estadístiques, i per a les comparatives internacionals.

No obstant això, s’ha de dir que fins i tot el cens perd una mica, d’ara en endavant, aquest tarannà, ja que per a la realització del cens del 2011, davant del context de contenció de la despesa pública, i amb l’objectiu de fer els treballs de forma més ràpida, eficient i econòmica, se n’ha variat la metodologia, de manera que el cens es deixa d’elaborar mitjançant la visita exhaustiva de totes les llars i es passa a fer combinant dades procedents de registres administratius (el padró, entre d’altres) amb una enquesta realitzada a aproximadament el 12% de la població.

Així doncs, les dades que habitualment es maneguen per tal d’analitzar la nostra realitat socioeconòmica són, molt sovint, dades que provenen de registres administratius. Uns registres que, per les seves característiques, pel seu caràcter –sovint– d’oficials i pel fet de ser públiques, també es poden utilitzar amb finalitats estadístiques –en aquest sentit, com es comentava en el darrer post d’aquest bloc, des dels observatoris socioeconòmics, com els que formem part de la xarxa del perfil de la ciutat, estem molt avesats a treballar amb aquestes dades– però sense oblidar, mai, la certa cautela que cal mostrar a l’hora d’analitzar les dades que ens proveeixen, pels desajustos que poden contenir, ja que en estar subjectes a unes determinades disposicions normatives, que poden variar, poden contenir certes inconsistències i salts en les sèries.

És el cas de l’anàlisi de l’evolució demogràfica, per a la qual normalment s’utilitzen les dades del padró d’habitants que, a més de proveir les que són, en definitiva, les xifres oficials de població, permet disposar, amb una periodicitat anual, del recompte de població dels diferents municipis a 1 de gener de cada any. Amb tot, cal tenir en compte que el padró, al tractar-se d’un registre administratiu, en què les altes, baixes i modificacions es produeixen d’acord a la normativa legal que el determina, que no només està dirigida a aproximar-se a la realitat, sinó també a salvaguardar determinats drets que confereix als ciutadans i ciutadanes pel fet d’estar-hi inscrits, està subjecte als successius canvis d’aquestes disposicions normatives, que poden veure’s reflectides en el recompte de la població.

Una qüestió important a tenir en compte, en aquest sentit, és el còmput de fenòmens migratoris, ja que hi ha altes i baixes del padró que no s’inclouen dins dels conceptes estadístics d’immigració i d’emigració i que, per tant, no queden recollits en les dades de persones immigrades i emigrades del padró. És el cas de les altes per omissió, de les baixes per inscripció indeguda i de les baixes per caducitat que, en principi, no reflecteixen estrictament moviments migratoris sinó que es produeixen per motius d’índole administrativa, i que responen més aviat a ajustos del registre.

No obstant això, cal assenyalar que les altes per omissió han estat sovint el procediment utilitzat per donar d’alta a moltes de les persones estrangeres arribades de l’estranger, quan aquestes no comuniquen el país de procedència, i que les baixes per inscripció indeguda també afecten molt a la població estrangera que se’n va a l’estranger, ja que són molt poques les persones d’aquest col·lectiu que, al fer-ho, es donen de baixa en el padró i, per tant acaben sent donades de baixa d’ofici pels ajuntaments. Finalment, les baixes per caducitat sorgeixen arran de la modificació de la llei d’estrangeria de l’any 2003, segons la qual, les persones estrangeres no comunitàries sense permís de residència permanent han de renovar la seva inscripció padronal cada dos anys, si no volen ser objecte d’una baixa per caducitat.

Per tot això, i donat que en molts casos tant les altes per omissió de persones estrangeres com les baixes per inscripció indeguda i les baixes per caducitat d’aquest mateix col·lectiu acaben sent, en el fons, moviments d’emigració i d’immigració, respectivament, es poden considerar aquestes com a immigracions i emigracions de persones estrangeres, tal com fa l’INE, des del 2004 (des del 2006 en el cas de les baixes per caducitat), en la seva Estadística de Variació Residencial, que elabora a partir de l’explotació de la informació relativa a les altes i baixes per canvis de residència registrades en els padrons municipals.

Un altre exemple de la utilització estadística de dades procedents de registres el constitueixen les dades de persones aturades. En aquest sentit, és ja clàssica la distinció entre l’atur estimat a través de l’EPA (Enquesta de Població Activa) i les xifres procedents del registre de l’atur, tal com es va poder veure en un altre post que, des de l’OEL, vam publicar en aquest mateix bloc. Per tant, aquí no hi profunditzarem molt més.

Només voldríem incidir en com l’atur registrat es correspon amb les demandes d’ocupació pendents de cobrir a les Oficines de Treball del SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya); una dada que, per tant, està molt condicionada per circumstàncies com ara el fet que les persones tendeixen a inscriure’s a l’atur només quan estan en disposició de rebre un prestació o que les persones que no han treballat mai no tampoc s’hi solen registrar. Per contra, les dades de l’EPA provenen d’una investigació per mostreig de caràcter continu que es duu a terme des de l’INE, en la qual es pregunta a les persones enquestades si han treballat, com a mínim, un hora de la setmana anterior a la que es realitza la pregunta. I d’aquí les diferències entre les dues dades d’atur, que es donen especialment en el cas d’alguns col·lectius, com la població de menys edat, ja que les dades de l’EPA solen ser superiors a les de l’atur registrat.

Finalment, i tornant al començament del post, una altre cas de registre administratiu que habitualment s’usa per a analitzar la realitat socioeconòmica són les dades procedents dels registres d’afiliació a la Seguretat Social. En aquest sentit, s’analitzen les dades de les persones afiliades al Règim General que estan assignades a un determinat compte de cotització. Els comptes de cotització inclouen als treballadors/es d’una mateixa empresa que duen a terme la seva activitat en la mateixa província, amb lo qual, ens trobem que les empreses han de declarar, com mínim, un centre de cotització per província.

Per tant, es pot donar la situació en què una empresa declari un centre de cotització per a cada un dels seus establiments, o que en canvi agrupi tots els treballadors i treballadores en un sol centre de cotització, per exemple, en la seva seu central. Això és dóna, per exemple, en el cas de les empreses grans, que tenen una nombrosa xarxa d’establiments distribuïts arreu del territori.

Així succeeix, sovint, en el sector de la Mediació financera, ja que les entitats financeres solen tenir, o bé tots, o bé un nombre important de treballadors i treballadores computats a aquella que és, en realitat, la seva seu central. Un fet que, per altra banda, s’ha deixat sentir en els darrers temps en el registre d’afiliats/des a la Seguretat Social, pels processos de fusió de les caixes d’estalvi, que han provocat sobtades pujades i baixades en les xifres de treballadors. Així hauria passat, sense anar més lluny, a Sabadell, on s’han registrat una sèrie d’alts i baixos en el nombre de persones afiliades a la Seguretat Social, a causa de l’erràtic comportament de la mediació financera i les activitats sanitàries, que probablement responen més a aquestes qüestions de caràcter administratiu, que no pas a l’evolució real de l’economia.

Amb tot, aquest seguit de dades són les que, en definitiva, es troben disponibles, i fins i tot en algun casos, com en el del padró, aquelles que són oficials, i per tant són les que s’utilitzen a l’hora d’analitzar la realitat socioeconòmica dels nostres municipis, tot i que –això sí– tenint en compte la necessària prudència que cal mostrar a l’hora de valorar-les, en funció de les consideracions que s’han fet aquí, especialment, el fet que la majoria de les dades que habitualment maneguem provenen de registres administratius, sense tenir a priori una finalitat estadística, i que això pot afectar, de forma substancial, a aspectes com la continuïtat o la comparança d’aquestes dades. En aquest sentit, desprès hi hauria, a més, els canvis en els classificacions estadístiques (per exemple, en les classificacions d’activitats econòmiques o les classificacions d’ocupacions), que també introdueixen discontinuïtats en les sèries, però això ja seria tota una altra història.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell