La indústria, el gran consumidor d’energia

En aquest post seguim la línia encetada en un post anterior,  Consums energètics i emissions de CO2 als municipis,  sobre estadístiques energètiques municipals. Allí varem veure la distribució del consum entre els diversos sectors. Ara aprofundirem en el principal sector per volum de consum energètic: el sector industrial. El darrer any disponible, de tot el consum elèctric a un municipi com Rubí, el 54% correspon a la indústria, el 24% al terciari (incloent transport públic) i el 21% a les llars.

La consolidació de les polítiques públiques educatives municipals en anys de crisi

Els ajuntaments estem en mig d’una discussió entre governs i nivells d’administració al fil de l’avantprojecte de la Ley de Bases del Régimen Local que prepara el Govern de l’Estat. Hi ha una contraposició de legitimitats amb el capítol VI de l’Estatut de Catalunya (el Govern Local, i en especial l’article 84 que regula les competències municipals). Experts defensen que l’Estatut català salvaguarda les competències de les administracions locals catalanes i ara per ara caldria continuar aplicant l’actual Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Però, si finalment fos d’aplicació la modificació de les bases de competències municipals suposaria un descens de la prestació de serveis municipals i, segons apunten els documents de l’avantprojecte de llei en l’àmbit educatiu, podria suposar per als ajuntaments deixar el manteniment de les escoles públiques de primària i la prestació dels serveis d’escoles bressol, centres d’ensenyaments artístics i d’altres suports educatius.

Municipis i deutes

Ja fa mesos que el binomi municipi i crisi econòmica es tema de conversa entre la societat. La disminució dels ingressos, la baixada de les llicències d’obres, la reducció de la recaptació, la limitació d’endeutar-se, la reducció de la plantilla de personal,… són frases que se senten actualment en l’argot popular i en sector de l’administració pública.

Aquests temes també es poden sentir entre les institucions responsables d’ordenar i regular el sector de les administracions locals. La situació econòmica actual ha posat en qüestió l’organització territorial del país i ha posat l’accent, entre d’altres qüestions, en una reforma de l’administració. Si ens fixem en l’endeutament, un dels pilars de l’economia del sector públic a l’estat, podrem observar com la  majoria de l’endeutament de les administracions públiques espanyoles correspon a l’Estat (76%), tal i com es pot veure en el gràfic següent (amb dades extretes del Banc d’Espanya, 2010), mentre que l’esglaó local només és el responsable del 5,5% del l’endeutament del sector públic espanyol, tot i que sembla ser aquest nivell  el que està més en el punt de mira del binomi crisi econòmica i reforma de l’administració pública.

Així doncs, i fruit d’aquesta situació, les propostes de reforma de l’administració local no s’han fet esperar. D’aquesta manera, el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, va fer públic el passat 15 de febrer de 2013 un proposta de “Reforma para la racionalización y sostenibilidad de la administración local” amb l’objectiu d’aconseguir clarificar les competències entre les administracions, racionalitzar l’estructura organitzativa, exercir un control econòmic i pressupostari rigorós i promocionar la professionalitat i transparència en la gestió pública local. En un altre sentit, el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya també treballa en la nova Llei de Governs Locals, que acompanyada de la nova Llei de Finances Locals, ha de reformar la administració local, i sobretot dotar-la del finançament que necessita.

The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13′. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls

Una proposta metodològica d’aproximació a la despesa total comercialitzable de l’Eix de la Riera de Caldes (II)

En l’anterior post es va explicar com realitzar una aproximació estadística actual i territorialitzada a la renda familiar disponible bruta de les unitats familiars residents a l’eix de la Riera de Caldes, i al volum agregat de despesa comercialitzable que poden demandar.

En aquesta segon post, es compararan els resultats obtinguts en l’estimació de tres grups de despesa (alimentació, calçat i vestit i hostaleria i restauració) amb l’oferta actualment existent, a fi de detectar possibles desajustos entre oferta i demanda, així com valorar possibilitats de futurs creixements d’oferta en un context com l’actual, de reducció sostinguda de la capacitat de consum.

Balanç entre oferta i demanda

Per determinar el volum i localització de l’oferta existent al territori, procedirem a realitzar una primera estimació de traç gruixut, basada en l’ocupació localitzada a cadascun dels municipis (sumant assalariats i autònoms) durant el primer trimestre de 2012 (dades INSS), en les activitats de comerç al detall (codi CCAE[1] 47) i d’hostaleria (codis CCAE 55 i 56).

Tenint en compte que les dades INSS dels treballadors autònoms només es faciliten amb un desglòs de 2 dígits de la CCAE, s’ha efectuat una hipòtesi de distribució dels mateixos basada en una proporció similar a la dels treballadors assalariats, la distribució dels quals és facilitada per l’INSS amb un nivell de desagregació a 3 dígits de la CCAE.

El criteri de distribució ha estat el següent:

-Grups 1+2 de despesa (alimentació, begudes i tabac), equivalent als codis CCAE 471 i 472.

-Grup 3 de despesa (vestit i calçat), equivalent als codis CCAE 475, 477, 478 i 479.

-Grup 11 de despesa (hostaleria), equivalent als codis CCAE 55 i 56.

L’atribució de treballadors basada en aquests criteris, per grup de despesa i municipi, és la que s’expressa al quadre següent. En resum, els grups de despesa 1, 2, 3 i 11 donen feina a un volum estimat de 3.477 persones a l’eix de la Riera de Caldes, a l’entorn del 8% de l’ocupació total localitzada al territori.

Quadre 6. Distribució de l’ocupació per municipis i codis CCAE, 1r trimestre de 2012. Font: INSS.

La facturació mínima necessària per garantir la viabilitat dels negocis actualment existents al territori és la que s’expressa al quadre 7. De forma agregada, cal que facturin un mínim de 307,7 milions d’euros anuals.

Els criteris emprats per a la confecció del quadre han estat els següents:

-cost salarial mitjà, d’acord amb els respectius convenis sectorials.

-cost de les despeses generals, 1,2 vegades el cost salarial.

-cost de la matèria primera, 3 vegades el cost salarial per al sector de l’hostaleria i 2,5 vegades per a la resta de sectors.

-benefici empresarial, 7% del conjunt de costos anteriors.

Quadre 7. Facturació mínima necessària, per components del cost de funcionament de l’empresa.

Tenint en compte, com es va estimar en la primera part del treball, que la despesa total comercialitzable per a aquests grups de despesa és de 331,2 milions d’euros, la viabilitat teòrica de les activitats actualment existents està garantida, sense perjudici que aquesta dada global pugui ocultar diferències sectorials molt acusades. El marge per a futurs creixements és, de forma agregada, de 23,5 milions d’euros anuals.

Desagregació territorial i sectorial del balanç oferta-demanda

En els grups 1 i 2 (quotidià alimentari) el balanç és francament positiu, mostrant-se una capacitat de creixement agregada de 88 milions d’euros. Els municipis amb major potencial de creixement són Santa Perpètua i La Llagosta en termes absoluts, i Polinyà en termes relatius. Cal tenir present, però, que aquesta metodologia no avalua les tendències de fuga ni els hàbits de compra de la població, i per tant caldria complementar aquesta informació amb una anàlisi actualitzada dels mateixos.

Quadre 8. Estimació: Balanç entre oferta i demanda. Grups 1+2 de despesa (alimentació, begudes i tabac). En milions d’euros.

En el grup 3 (quotidià no alimentari, bàsicament sectors de vestit i calçat), es detecta sistemàticament un excés d’oferta, llevat dels municipis de Sant Feliu de Codines i Polinyà, on els marges de creixement moderat encara són possibles. La reconversió d’aquests sectors comercials madurs i sobredimensionats, però, només serà possible per la via de l’increment de l’atractivitat comercial del territori. Amb tot, l’excés d’oferta agregat del territori és en aquests moments d’uns 17 milions d’euros.

Quadre 9. Estimació: Balanç entre oferta i demanda. Grups 3 de despesa (vestit i calçat). En milions d’euros.

En el grup 11 (hostaleria) el sobredimensionament del sector és encara més acusat i aclaparador, assolint un volum agregat de 47,3 milions d’euros. Per bé que el caràcter turístic de Caldes de Montbui i el caràcter predominantment industrial de la resta de municipis faciliten la rendibilitat monetària de l’activitat degut al servei que presta als no residents, seria prudent iniciar una reflexió estratègica de llarg recorregut per garantir-ne la seva viabilitat futura.

Quadre 10. Estimació: Balanç entre oferta i demanda. Grups 11 de despesa (hostaleria). En milions d’euros.

Consideracions finals

Des dels serveis de promoció econòmica local detectem dificultats importants per donar suport a una part significativa de les iniciatives emprenedores, centrades en l’oferiment de béns i serveis al consumidor final, a l’hora de cercar emplaçaments atractius per al desenvolupament La realització d’una aproximació estadística al volum de despesa total comercialitzable en el territori per tipologies de producte hauria de permetre un millor coneixement sobre els eventuals desequilibris que puguin existir entre oferta i demanda, tant pel que fa a tipologia de producte com pel que fa a format i localització més eficients dels punts de venda.

Carles Feiner i Roser Triay

Observatori de l’Economia Local (OEL) – Santa Perpètua de Mogoda

---

[1] CCAE, Classificacó Catalana d’Activitats Econòmiques. Per més detalls, vegeu
http://www.idescat.cat/Classif/?TC=4&V0=1&V1=87

Una proposta metodològica d’aproximació a la despesa total comercialitzable de l’Eix de la Riera de Caldes (I)

Presentació

En Ramon Culleré, en el seu post Sense restriccions, ens deia que la manca de dades a nivell local no ens havia d’impedir obtenir estimacions creibles i útils. Un bon exemple de la premisa que invoca en Ramon és l’estudi sobre la capacitat de consum de les famílies a l’Eix de la Riera de Caldes.

Des del Perfil de la Ciutat ens ha semblat interessant aquest treball que han dut a terme companys que no pertanyen a la xarxa del Perfil, i per això hem demanat a en Carles Feiner i la Roser Triay, de l’Observatori de l’Economia Local de Santa Perpètua de Mogoda, i autors d’aquest estudi, si ens podien explicar la metodologia emprada i els resultats obtinguts en l’estudi. Aquestes explicacions són les que apareixeran en aquest i el següent post.

Introducció i objectiu del treball

Les principals sèries estadístiques macroeconòmiques que mesuren la capacitat de consum i estalvi no mostren encara la tendència a l’empobriment de la població detectada en l’àmbit ocupacional i en diverses observacions qualitatives d’ençà 2009. En canvi, les estadístiques relacionades amb l’anàlisi de la despesa han començat a mostrar significatives variacions, amb una dràstica reducció de la despesa absoluta vinculada a l’habitatge i un increment petit però ja perceptible en la proporció de despesa bàsica en alimentació sobre la despesa total.

Aquestes sèries (singularment la renda familiar disponible bruta i l’enquesta de pressupostos familiars) presenten algunes dificultats metodològiques per a la seva aplicació actualitzada, de forma que actualment es disposa tot just de les dades de 2009 pel que fa a renda familiar i de 2011 pel que fa a despesa familiar. Així mateix, aquestes sèries estadístiques es construeixen de forma que la seva aplicació territorialitzada en marcs locals de petita dimensió demogràfica genera dificultats metodològiques afegides.

En aquest treball ens proposem analitzar el comportament d’aquests indicadors per al conjunt dels municipis de l’eix de la Riera de Caldes[1], tot construint una proposta metodològica d’actualització provisional de la renda familiar disponible bruta (d’ara en endavant RFDB) per a aquest àmbit territorial, i al volum agregat de despesa comercialitzable que poden demandar.

Aproximació a la capacitat de consum de les famílies

A fi i efecte de dimensionar adequadament les variacions de la RFDB, cal construir un factor de correcció ad hoc per adaptar la darrera dada publicada (2009) a les variacions de conjuntura socioeconòmica experimentades en els darrers tres anys. Hem tingut en compte a aquest efecte: la variació experimentada per l’atur registrat (%) i la proporció de la població aturada que no percep cap prestació pública (%).

Ponderant aquests dos elements, i aplicant un escenari constant per a la resta de variables, es conclou que la renda agregada disponible en el territori s’ha reduït en un 9,8% de mitjana en relació a 2009.

Quadre 1. Variacions conjunturals experimentades entre 2009 i 2012. Font per a les dades de base, sistema HERMES.

Aplicant aquest coeficient de ponderació a les dades de 2009, s’obté el resultat que s’expressa al quadre 2, que dóna una estimació de RBDF, l’any 2012, de 13.791 € per habitant i any per al conjunt del territori de l’eix.

Quadre 2. Estimació RBDF 2012 per a l’eix de la Riera de Caldes. Font per a les dades de base, IDESCAT.

Per poder aplicar aquesta informació a una estimació del volum de despesa total comercialitzable, ens cal transformar la RBDF per càpita en RBDF per unitat de consum domèstic (família). Hem aplicat per a La Llagosta i Polinyà una ocupació mitjana de 2,8 persones per llar i per a la resta de 2,6, ateses les estructures d’edat diferencials d’aquests dos municipis. El resultat agregat d’aquesta operació per a tot el territori de l’eix és que hi comptabilitzem unes 35.450 unitats domèstiques amb una RBDF de 36.461 € anuals, amb les variacions de caràcter municipal que s’expressen al quadre 3.

Quadre 3. Unitats de consum domèstic (llars) i RBDF per llar per a 2012, per municipis. Font: Estimació pròpia.

Aproximació a la despesa comercialitzable del territori

L’Enquesta de Pressupostos Familiars de l’INE[2], en els seus resultats per a Catalunya, mostra una despesa agregada per unitat domèstica de 30.923 € anuals l’any 2010 i de 31.729 € l’any 2011.

El quadre 4 mostra la distribució de la despesa en una família catalana tipus, per als dos anys esmentats, per tipologies. S’aprecia, comparant 2010 i 2011, una dràstica disminució de la despesa en el grup 4 (habitatge i energia), un increment percentual significatiu (encara que no perceptible en números absoluts) de la despesa en alimentació i un notable increment de la despesa associada al transport.

Quadre 4. Comparativa EPF Catalunya 2010-2011. Despesa anual per grups d’una unitat familiar tipus. Font: INE.

A efectes de càlcul de la despesa total comercialitzable a l’eix de la Riera de Caldes, i en absència de disponibilitat de factors de correcció locals, aplicarem de forma linial els valors que es desprenen de l’EPF per a Catalunya de 2011 al conjunt d’unitats familiars estimades al territori. La matriu de càlcul s’expressa al quadre 5, i d’ella es desprèn que la despesa agregada anual de les famílies residents al territori és de 1.124,6 milions d’euros, i la capacitat d’estalvi familiar estimada de 167,7 milions anuals.

Quadre 5. Estimació de la despesa total de les llars per grups de despesa. Base, EPF 2011.

Atès que la despesa comercialitzable es restringeix a aquella ocasionada per la compra de béns que són oferts en establiments comercials, en aquesta proposta metodològica focalitzarem l’anàlisi en els grups de despesa 1, 2, 3 i 11 (alimentació i begudes, hostaleria i vestir). La despesa total comercialitzable vinculada a aquests grups de despesa és de 331,2 milions d’euros anuals al conjunt dels municipis de l’eix.

En el següent post, compararem aquests resultats amb l’oferta actualment existent al territori, a fi de detectar possibles desajustos entre oferta i demanda, així com valorar possibilitats de futurs creixements d’oferta en un context com l’actual, de reducció sostinguda de la capacitat de consum.

Carles Feiner i Roser Triay

Observatori de l’Economia Local (OEL) – Santa Perpètua de Mogoda

---

[1] L’eix de la riera de Caldes és una unitat econòmica de tipus territorial que s’estén de Nord a Sud al llarg d’aquesta llera fluvial, i està constituïda pels termes municipals de Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Sentmenat, Palau-Solità i Plegamans, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda i La Llagosta.

[2] Podeu accedir a les dades i a la descripció metodològica de l’EPF a l’adreça:

http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft25%2Fp458&file=inebase&L=0

Consums energètics i emissions de CO2 dels municipis

Des de fa un any i escaig, l’Observatori de la Ciutat de l’ajuntament de Rubí participa en el projecte Rubí Brilla (www.rubi.cat/rubibrilla ; @rubibrilla). Aquest vol fer de Rubí una ciutat pionera i destacada en estalvi energètic, eficiència energètica i ús d’energia de fonts renovables. És una aposta política d’aprofundiment i expansió dels objectius del Pacte d’Alcaldes (Covenant of Majors), una aposta per a la sostenibilitat, en forma d’acord, que ja han signat prop de 5000 municipis d’Europa. A la província de Barcelona són quasi 200 municipis els adherits. La majoria de municipis de el perfil de la ciutat ho són.

L’objectiu principal del Pacte d’Alcaldes és reduir el 20% les emissions de CO2 el 2020 i que (almenys) el 20% de l’energia consumida sigui d’origen renovable.

Com dèiem, el projecte Rubí Brilla vola anar més enllà, dissenyant i aplicant mesures que vagin més enllà de l’àmbit estricte de la corporació municipal. Vol desenvolupar accions en tots els àmbits: instal·lacions municipals, comerços, indústries i habitatges. A grans trets, el projecte pretén promoure l’estalvi energètic, l’eficiència energètica i l’ús d’energia d’origen renovable, amb el doble objectiu de ser més sostenibles i ser, també, més competitius (l’energia és el segon recurs més important en els costos de producció després dels ¿recursos? humans).

En aquest context, òbviament, el que cal és poder mesurar l’energia produïda i l’energia consumida a nivell de municipi. És en aquesta tasca que ha intervingut l’observatori municipal. I aquest article pretén compartir el que hem après sobre les fonts de dades estadístiques disponibles sobre energia i emissions de CO2 a nivell municipal i sobre que ens poden donar. Avençàvem fa uns mesos en un post anterior d’aquest mateix bloc:

Les companyies energètiques no publiquen res! A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Són dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica però que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

Avui el que volem es il·lustrar  les dades a nivell municipal que es poden treballar a partir del que facilita l’ICAEN. Aquestes són les principals variables sobre energia que tenim disponibles o podem generar. Les il·lustrem amb un gràfic ja sigui de Rubí ja sigui de ciutats del Perfil de la Ciutat (quan disposem d’aquesta feina feta)

1) Energia produïda. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Precisament, l’energia produïda, com apuntàvem, és l’única dada publicada o disponible sobre energia a nivell municipal!! Es podria dir que, donat que pràcticament no hi ha producció d’energia distribuïda (a Rubí hi ha 6 instal·lacions fotovoltaiques que bolquen llum a la xarxa), i tota està centralitzada en grans centrals de producció (nuclears, tèrmiques, elèctriques…), és una dada d’escàs interès, però a mesura que s’incrementi l’autoconsum i la generació distribuïda d’energia renovable (que ho farà!), aquesta serà una estadística força rellevant. Indispensable. De moment podem simplement constatar que no hi ha producció energètica als nostres municipis: de cada mil kilowats que consumeixen els nostres municipis sols en produeixen un.

2) Consum energètic al sector domèstic. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Com pot comprovar-se en els gràfics, durant la darrera dècada del XX i la primera del XXI es dona un patró de consum similar a tot els municipis. Un increment constant del consum energètic per càpita, que sols s’ha estabilitzat i/o baixat durant els anys de crisi: les mini-crisis del 93-94, 00-01 i la super-mega-crisis actual provoquen descensos en el consum energètic per càpita. Com és sabut, els consums d’inputs productius com les matèries primeres (ciment, ferro…) i l’energia són els primers en indicar les crisis. El que sobta d’aquest fenòmen és que la energia avança aquest comportament (descens de consum) ja ¡¡el 2006!!, dos anys abans de l’inici de la crisi el darrer trimestre del 2008. Una anticipació per la que jo no trobo explicació. A veure si a través dels comentaris del post algú ens il·lumina.

Un segon fenomen a observar  és la insostenibilitat del sistema: en poc més de 15 anys hem duplicat el consum energètic per càpita, en un moment en que comencen a esgotar-se les matèries fòssils originàries (carbó, petroli, gas…). Segurament això explica part del fort  increment del preu de l’energia de la darrera dècada (la llum ha pujat un 70-80% els darrers 6-8 anys), tot i que és quelcom que també té molt a veure amb que estem a un mercat oligopolístic amb connivència entre els alts directius del sector i les elits polítiques. Ja és tristament conegut que quasi tots els expresidents de govern i exministres d’hisenda espanyols estan a consells d’administració d’alguna de les grans energètiques agrupades en Unesa. Unesa es mordor si els hobbits volem energia barata i energia renovable…. aquest no és ni “su negocio” ni “su negociado” 

3) Consum energètic segons tipus d’energia (gas, electricitat). Rubí.

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

El gas es pot transformar a Kilowats-hora equivalents aplicant una constant coneguda a la quantitat de gas.

Si mirem l’evolució del consum energètic segons forma d’energia consumida s’observa un patró de increment pràcticament calcat entre el gas i la electricitat, però més intens en l’electricitat, de manera que al llarg del període es produeix una inversió de papers: el 1992 la font majoritària era el gas, ara ho és l’electricitat. Els dos darrers punts ens donaran llum sobre quina és la causa, o on està l’origen del creixement de la demanda.

4) Emissions de CO2. Rubí.

Estem parlant en aquest indicador d’emissions causades per la producció, distribució i consum de l’energia consumida a Rubí, no d’emissions efectivament emeses directament al municipi en forma de CO2. Les emissions totals causades del municipi les hem obtingut aplicant una constant (un multiplicador) estandar als hilowats-hora  de llum i als kilowatts-hora equivalents de gas consumits.

Les emissions es negocien i comptabilitzen a nivell dels estats, en el conegut mercat de emissions en que els estats compren drets d’emissió a països que no arriben als seus topalls. Però en breu, les empreses que provoquin més emissions acabaran pagant elles també directament, amb impostos verds, les seves emissions. Aquest fet afegeix interès a que els municipis sapiguem que emetem al nostre municipi, doncs estem parlant de costos per a l’economia local. Les emissions ja no seran algo “eteri” que es parla a cimeres mundials…

5) Consum de gas canalitzat per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Les dades de l’ICAEN venen sectoritzades, pel gas canalitzat, en aquests tres sectors segons tipus de client o polissa de subministrament: client domèstic, comercial, industrial.

Segurament no és conegut que el gas canalitzat és consumit, majoritàriament, per la indústria. Tot i així el gran increment del consum en el període analitzat es dóna en el domèstic. Mentre el gas canalitzat puja lleugerament (però el saldo és zero si agafem els extrems), el domèstic quasi es triplica. El consum domèstic de gas també nota les crisis: engeguem menys la calefacció quan costa arribar a final de mes…

6) Consum d’energia elèctrica per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

La sectorització de les dades en el consum elèctric és diferent, en 6 sectors. Aquí hem fet el gràfic dels quatre sectors amb més consum: domèstic, terciari, industrial i construcció (possiblement recull la “llum d’obra”). Com sempre el patró ja explicat abans de creixement constant de consum de tots els sectors, menys els anys de crisi en que baixa el consum.

El que a mi em va sorprendre, quan varem treballar les dades, és que el sector domèstics representa sols el 20-25% de tot el consum elèctric!! La gran consumidora d’electricitat és la empresa industrial. Òbviament quan veus el consum agregat i el brutal increment del preu de l’electricitat des del 2004 te n’adones que fer polítiques d’eficiència i estalvi energètic dirigides a les empreses del teu municipi és ajudar-les a ser competitives d’una manera més important del que pot semblar a priori. La majoria d’empreses industrials consumeixen molta electricitat (la majoria de màquines de producció van amb llum). Hi ha alguns sectors industrials en que l’electricitat pot ser fins el 90% del cost de producció.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat,  Ajuntament de Rubí

On es vota com Catalunya?

Fa un mes, en Josep Coma de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, va tractar el tema dels resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: Anàlisi dels resultats a les Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 dels municipis membres de la xarxa del Perfil de la Ciutat. Jo tornaré a incidir sobre el mateix tema, però aprofundiré una mica des del punt de vista “geogràfic”. I què vol dir aquest aprofundiment geogràfic? Doncs res més que analitzar els resultats electorals a nivell de secció censal per a tot Catalunya. A més a més compararé els resultats de les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya (2010 i 2012) a nivell de secció censal. Finalment identificaré aquelles seccions censals que presenten una distribució dels resultats electorals similar a la registrada per al conjunt de Catalunya.

1. Les dades.

• El Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya posa a l’abast de la població els fitxers dels resultats electorals de Catalunya a nivell de mesa electoral (enllaç). Com ja he esmentat anteriorment, l’anàlisi que realitzo és a nivell de secció censal, per tant he hagut de sumar els resultats de les diferents meses electorals que pertanyen a una mateixa secció censal.

A l’hora de computar els resultats de tot Catalunya no he tingut en compte als absents residents, ja que no puc situar en un mapa els resultats d’aquest col·lectiu de població.

• L’Idescat disposa dels mapes de les seccions censals. A través d’un fitxer shapefile, corresponent al seccionat de Catalunya del 2011 he representat els resultats electorals al Parlament de Catalunya dels anys 2010 i 2012. Atenció, cal tenir present que la divisió per seccions censals no és inamovible; ans el contrari, és relativament habitual que una secció censal es divideixi en dos, o que dues seccions censals es fusionin en una. Aquests canvis fan que el mapa de seccions censals canviï d’un any per l’altre. Així, per a les eleccions del 2010 a Catalunya hi havia 5.016 seccions censals; i a les eleccions del 2012 n’hi havia 5.046. El mapa del seccionat de Catalunya del 2011 disposa de 5.017 seccions censals.

Com ja he dit anteriorment, els mapes que es presenten en aquest post corresponen al seccionat del 2011, per tant els mapes dels resultats electorals del 2010 i 2012 no s’ajustaran exactament al seccionat que els hi hauria de correspondre –el del 2010 i el del 2012–. Malgrat aquests “problemes”, crec sincerament, que els mapes que mostraré són una imatge molt fidel a la realitat electoral de Catalunya.

2. Els càlculs.

• A les eleccions del 2010 s’hi van presentar 39 candidatures, de les quals només 7 van aconseguir representació parlamentària. A les eleccions del 2012 s’hi van presentar 18 candidatures, i novament només 7 van aconseguir entrar al Parlament; d’aquests 7 partits que han entrat al Parlament de Catalunya al 2012, 6 ja havien aconseguit representació en les eleccions del 2010. Per als dos anys he calculat, per cada secció censal, el percentatge de vots dels set partits polítics amb representació parlamentària, el percentatge de vots en blanc, el percentatge d’abstenció i el percentatge de vots de la resta de partits polítics i de vots nuls. Per cada secció censal, la suma del percentatge de les 10 variables descrites anteriorment dóna 100%.
• Per cada secció censal he calculat la diferència del percentatge de cadascuna de les 10 variables respecte a Catalunya, i aquesta diferència l’he elevat al quadrat. La suma de les 10 “diferències” elevades al quadrat en cada secció censal permet obtenir un indicador de les seccions que presenten un “perfil electoral” més similar o més diferent a la mitjana catalana.

3. Els resultats.

A continuació podeu veure els mapes del percentatge de vots respecte el cens electoral dels 6 partits polítics que han obtingut representació al Parlament en les dues darreres eleccions (la CUP i Solidaritat aconsegueix representació únicament en una de les dues escomeses electorals). També hi ha el mapa del percentatge d’abstenció.

Les imatges dels mapes que apareixen en aquest post han estat elaborats amb el SIG Geomedia 6.0, però donat que hi ha seccions de mida petita (sobretot en les grans ciutats de Catalunya), per tal de poder veure en detall qualsevol secció censal de Catalunya he incorporat a sota de cada mapa un enllaç per accedir als mapes temàtics a través de Google Fusion Tables, ja que wordpress no permet incrustar mapes provinents de Fusion Tables.

El criteri que he seguit a l’hora de definir els punts de tall dels intervals ha estat que a les eleccions del 2010, el nombre de seccions censals que aparegui en cadascun dels 6 intervals fos aproximadament el mateix (al voltant d’unes unes 800 seccions censals). Per poder veure les diferències entre eleccions, he mantingut els mateixos rangs a les eleccions del 2012.

• CIU: a les eleccions del 2012 s’observa un augment del percentatge de vots a les seccions censals del centre de Catalunya i de la banda de Girona. Però la davallada patida per CIU es centra principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona, tal i com s’observa amb “esblanqueïment” de les seccions censals de Barcelona i del seu voltant.

CIU 2010

CIU 2012

• ERC: guany generalitzat a gairebé tot Catalunya del percentatge de vots a les eleccions del 2012. El criteri que he utilitzat en la mapificació (que hi hagi aproximadament el mateix nombre de seccions censals en cadascun dels sis estrats en les eleccions del 2010) fa que l’increment generalitzat de vot que ha rebut ERC al 2012 se situï per sobre del 6,3% en moltes seccions censals de Catalunya, i per tant el mapa de Catalunya mostra en la seva pràctica totalitat una tonalitat “verd oliva”.

ERC 2010

ERC 2012

• PSC: pèrdua generalitzada del percentatge de vots al 2012. Al 2010, la zona de ponent de la província de Lleida i la zona de les Terres de l’Ebre, aconseguien un percentatge de vot prou important; al 2012, aquestes dues zones han perdut pes –tal i com es veu amb “l’esblanqueïment” de les seccions censals–. Respecte al 2010, el percentatge de vot al PSC en el 2012 només es manté en les seccions costaneres que van de Tarragona a Barcelona, i en l’eix que va de Barcelona a Manresa.

PSC 2010

PSC 2012

• PP: a les eleccions del 2012 s’observa un augment del percentatge de vots en les seccions censals que van des de les Terres de l’Ebre fins a Lleida. També s’observa un guany en el percentatge de vot en les seccions censals costaneres.

PP 2010

PP 2012

• ICV: respecte al 2010, el percentatge de vots obtinguts per ICV a les eleccions del 2012 creix en les seccions del litoral i prelitoral català. Es destacable “l’enverdiment” que presenta el mapa corresponent a les eleccions del 2012 a les seccions censals de Barcelona i del seu entorn.

ICV 2010

ICV 2012

• Ciutadans: el mapa del 2012 presenta un “enmarroniment” generalitzat a tot Catalunya, si bé cal destacar que el major percentatge de vots s’ha aconseguit en les seccions censals del litoral català (des de Monroig del Camp fins a Tossa de Mar), i en l’àrea metropolitana de Barcelona. També a Lleida capital i el seu voltant, i a la Vall d’Aran aconsegueixen millorar el percentatge de vots aconseguits.

Ciutadans 2010

Ciutadans 2012

• Abstenció: reducció generalitzada de l’abstenció a les eleccions del 2012 respecte les del 2010.

Abstenció 2010

Abstenció 2012

4. Les diferències amb Catalunya.

En el següents mapes he pintat en tonalitats verdoses les seccions censals que presentaven una distribució del vot als partits polítics (i també l’abstenció) més similar al conjunt de Catalunya. En tons vermellosos hi ha les seccions censals més diferents respecte al resultat registrat al conjunt de Catalunya. Al 2012 s’observa un envermelliment a Catalunya respecte el 2010, en especial a la província de Lleida i de Girona. Les seccions censals del litoral català, entre Cambrils i Blanes, mantenen al 2012 un to verdós, el que significa que són seccions que presenten una distribució del vot molt similar a la de Catalunya.

Diferència amb Catalunya 2010

Diferència amb Catalunya 2012

En els mapes que apareixen a continuació he assenyalat les 100 seccions censals, de cadascuna de les conteses electorals, que presenten una menor diferència respecte a Catalunya. D’aquestes seccions censals, n’hi ha 32 que apareixen entre les 100 en menor diferència respecte a Catalunya tant a les eleccions del 2010 com a les del 2012.

100 seccions amb menys diferència amb Catalunya 2010	32 seccions que apareixen entre les 100 amb menor diferència amb Catalunya a les eleccions del 2010 i del 2012
100 seccions amb menys diferència amb Catalunya 2012

Les 32 seccions censals que he fet esment anteriorment, pertanyen a 23 municipis diferents de Catalunya. D’aquests 23 municipis n’hi ha 5 que pertanyen al Perfil de la Ciutat. Així trobem a Granollers i Lleida amb tres seccions censals cadascun, Vilanova i la Geltrú amb dues seccions censals, i Mataró i Mollet del Vallès amb una secció censal.

La pregunta que ens hem de fer a continuació és òbvia: perquè aquestes seccions censals presenten una distribució del vot molt similar a la de Catalunya? Bé, la resposta la deixo per algú altre…Però potser seria interessant comparar els resultats electorals obtinguts a nivell de secció censal amb l’estratificació que realitzen López i Lozares de les seccions censals de Catalunya a partir de les dades del Cens del 2001 per tal de construir la mostra per a l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya
http://www.iermb.uab.es/htm/descargaBinaria.asp?idPub=115

Gerard Reverté Calvet

Servei d’Estudis i Planificació

Ajuntament de Mataró

[1] Vull agrair a Carles Feiner Alonso de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda haver-me cedit el mapa de les seccions censals de Catalunya.

[2] Recomano la lectura del post de Carles Boix titulat “Els resultats electorals, la millor enquesta. 25-N: qui va votar què?” publicat al Bloc de l’Any Internacional de l’Estadística 2013.

SIEM INDI, Indicadors sota demanda

Sovint quan parlem d’indicadors de Ciutat deixem de banda el gruix d’informació referit a activitat econòmica y financera municipal, pensant que estem parlant d’aspectes pressupostaris i comptables; de com i en què gasten els municipis els seus recursos i de quina és la naturalesa i composició d’aquests ingressos i que això no ens aporta massa informació sobre la realitat humana i física dels territoris. Aquests estats comptables reflecteixen però, entre altres, dades agregades de la gestió d’impostos, taxes i preus i ens permeten conèixer aspectes com la capacitat i l’esforç fiscal que exerceix o realitza el municipi sobre població (IBI, Vehicles…) i empreses (IAE, ICIO…) de manera que en part en condiciona la seva realitat.

Tots coneixem que els municipis de la província de Barcelona disposem des de l’any 1983 de l’informe SIEM. Dins la línia d’assistència tècnica als municipis, el Servei d’Informació Econòmica Municipal de la Diputació de Barcelona elabora anualment un informe econòmico financer individualitzat per a cada municipi acompanyat d’una anàlisi comparativa en relació amb la mitjana del grup de municipis del seu entorn socioeconòmic més proper i de característiques semblants.

Els indicadors de l’activitat financera municipal de l’informe s’estructuren en els grups d’indicadors següents:
- Situació econòmica i financera
- Fiscalitat i capacitat d’estalvi
- Esforç inversor i endeutament
- Previsió pressupostària i gestió d’ingressos i despeses
- Solvència i marge de maniobra

En paraules de la pròpia Diputació “L’única condició per participar-hi és contestar el qüestionari que anualment es tramet als interventors municipals. Un cop es disposa d’aquests qüestionaris, es procedeix a fer l’adequat tractament de les dades, del qual s’obté com a resultat final l’informe anual, que és tramès a l’alcalde de cada municipi participant, així com també a l’interventor”.

Fins aquí res de nou. Segurament el que s’exposa a continuació, tampoc és nou per a molts dels professionals dels observatoris atès que ja fa anys que està a l’abast dels ens locals. No obstant intuïm que encara hi ha bastant desconeixement de l’aplicació que la Diputació va posar a disposició a través del portal de la Xarxa Telemàtica Provincial (XTP), donat que l’accés a la mateixa és restringit i en la majoria dels municipis s’ha adreçat a responsables d’intervenció i comptabilitat municipal.

Es tracta d’una millora qualitativa important la que va incorporar el SIEM a través de la Xarxa. L’aplicació s’anomena SIEM_INDI, Indicadors sota demanda i incorpora la possibilitat de construir el grup de comparació a demanda, amb un mínim de 4 municipis, a més del propi, i un màxim de 14. La serie de dades comença l’any 2000 i en aquests moments les últimes dades disponibles corresponen a l’any 2011.

És una aplicació molt senzilla en la que cal fer la selecció de l’edició desitjada (anual, a partir de 2000), l’indicador desitjat i els municipis participants. Mostra els resultats en pantalla i en un full de càlcul.

Tant amb el SIEM com amb el SIEM_INDI la Diputació tracta la informació de manera confidencial, no mostra les dades dels altres ajuntaments de manera que dona el valor del municipi, el de la mitjana del grup seleccionat, el mínim i el màxim.

Malgrat gairebé tota la informació es publica municipi per municipi per part d’altres ens (el Ministeri d’Hisenda publica amb força desagregació les dades de pressupostos i liquidacions) o publicacions oficials (al BOP es publiquen les Ordenances Fiscals, per exemple), l’aplicació del SIEM_INDI és una gran avantatge encara que tant sols considerem l’estalvi de temps que suposa la manipulació de les dades.

Mostrem a sota la taula dels quatre indicadors disponibles a l’aplicació relatius a l’Impost de Bens Immobles per a Granollers i el grup dels municipis del Perfil de la Ciutat de la demarcació de Barcelona.

Maite Centelles Farré
Servei de Processos estratègics i programació de l’Ajuntament de Granollers.

Càlcul de l’habitatge buit a Girona: una proposta metodològica (I)

Actualment,  la única via “oficial” de conèixer dades sobre l’habitatge buit és el “Censo de Población y Vivienda” que l’INE duu a terme cada 10 anys  i del qual les darreres dades disponibles són les corresponents a l’any 2001;  estem doncs a l’espera dels resultats del “Censo 2011”, que -aquest cop a partir d’una nova metodologia- han de permetre conèixer entre d’altres, l’estat de l’ús de l’habitatge i que estaran disponibles al llarg de 2013.

Hauran passat deu anys des dels darrers resultats; un període prou extens i canviant, en que els efectes de les dinàmiques edificatòries fruit de la bombolla immobiliària , així com les conseqüències del seu esclat posterior,  juntament amb la problemàtica social generada pels desnonaments tan presents aquests dies, ens porten a  posar inevitablement el focus en el conjunt d’habitatges que, per una o altra causa, es troben desocupats però es mantenen fora del mercat immobiliari – lloguer, lloguer social o venda-.

La qüestió és que, d’una banda els censos oficials tenen lloc amb unes freqüències que no reflecteixen les oscil.lacions d’un període intercensal llarg en la mesura que seria desitjable i els seus resultats triguen a publicar-se; de l’altra s’intueixen alguns problemes metodològics, no tant en la definició dels conceptes sinó més aviat en la seva identificació/classificació, depenent  sobretot del criteri concret de l’agent censal en el moment de la visita de l’habitatge en qüestió. Es aquest plantejament el que ens porta a intentar respondre si els habitatges buits  als nostres municipis són tants com ens indiquen els censos i quines són les dinàmiques d’ocupació de l’habitatge en períodes intercensals  i les seves repercussions.

El nivell d’ocupació de l’habitatge és doncs una dada de la qual no es disposa d’un registre directe i continuat;  i aquest fet comporta la necessitat de reconèixer-lo a partir de registres indirectes.  Les imprecisions pròpies dels censos consultats -ja sigui per errors en el seu contingut o com a conseqüència del fet que es deriven de processos administratius amb unes pautes d’actualització molt concretes i no sempre immediates-  és un factor que caldrà tenir present.

La determinació del nombre d’habitatges  buits pressuposa, primerament, la definició del propi concepte:

Entenem que un habitatge és buit o en desús quan no hi ha persones empadronades ni hi ha despesa d’aigua corrent. En el cas de l’Ajuntament de Girona, la metodologia emprada per a la determinació dels habitatges buits consisteix en un procés de “filtratge” progressiu de les dades sobre el total d’edificis a la ciutat a partir de padrons o registres diversos.

 LES FONTS:

 -  El Padró d’habitants a 1 de gener de l’any corresponent:  Aquest registre permet determinar el total d’habitatges ocupats (domicilis on hi ha persones empadronades).

-  El Cens municipal d’edificis i locals:  Aquest cens, gestionat per la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial (UMAT) de l’Ajuntament de Girona, registra el total de locals de la ciutat amb indicació, entre altres variables, del seu destí i ús.  La font bàsica d’actualització d’aquest registre són les llicències d’obres i les variacions cadastrals.  Així, aquest cens recull també els habitatges que estan en obres. Les dades utilitzades són del mes d’abril de l’any corresponent.

-  El Registre de comptadors d’aigua que ens facilita la companyia concessionària del servei, amb  la informació sobre els consums de l’any anterior, que  es considera bàsica per al reconeixement dels habitatges buits.

És evident que per tal de poder relacionar els registres esmentats ha calgut un treball exhaustiu de coordinació entre aquests per a la correcta georeferenciació dels registres de cadascuna de les bases (habitatges, habitants i comptadors).  En aquest sentit és la base d’edificis i locals la que assenyala el camí de les altres: no es pot empadronar ni donar d’alta un comptador en cap local que no estigui inclós a la base d’edificis i locals, i en cas que així es sol.liciti caldrà prèviament fer les comprovacions necessàries per si cal afegir-n’hi de nous.

Per tant es presenta com a necessària  la coordinació entre tècnics responsables de gestionar les diverses bases municipals, així com una intensa col.laboració amb els tècnics de la companyia d’aigües; una col.laboració que es segueix concretant en la comunicació trimestral  per part de l’Ajuntament de totes les noves adreces dels locals que es donen d’alta a la ciutat per tal de millorar la depuració de la base de comptadors.

- Les bases cadastrals  per últim, són les que un cop localitzats els habitatges buits ens permetran obtenir-ne informació addicional (tipologies, superfícies construïdes, antiguitats, reformes, etc..)

És important remarcar que tant més ajustades seran les xifres resultants quan més acurada i unívoca sigui la relació entre les bases esmentades.

 LA METODOLOGIA

Del registre de comptadors d’aigua es seleccionen aquells que no han tingut consum en el darrer any; i d’aquests se n’exclouen els destinats a activitats econòmiques, comunitats de propietaris i a obres. Obtenim així els habitatges on no hi ha hagut consum i que d’acord amb la nostra definició inicial, considerarem buits.

Es consideren també habitatges buits aquells habitatges nous on, tot i que es disposi de primera ocupació concedida des de fa mes d’un any no s’hi ha donat d’alta cap comptador d’aigua i per tant no hi ha consum ni habitants (per comprovar aquesta hipòtesi s’ha procedit a revisar les primeres ocupacions concedides entre 2004 i 2010 comprovant si disposaven de comptador d’aigua)

S’obtenen així els habitatges no ocupats o buits que es podran localitzar territorialment al carrer, edifici i illa censal de la ciutat que els correspongui, segons la seva adreça.

Cal tenir en compte que la relació habitatge / comptador no és d’un a un, ja que existeixen comptadors comuns per tot un edifici o bé hi ha edificis que obtenen l’aigua de pous i no de la xarxa. Les dades ens indiquen doncs que hi hauria una petita part d’habitatges sense comptador ni rebut que, per tant no es poden analitzar.

Paral.lelament, del Cens d’Edificis i Locals de la ciutat, se n’extreuen tots els habitatges existents  (comptant també els que estan en obres),  ja localitzats a l’illa censal que els correspon segons la seva adreça. I finalment, del Padró Municipal d’Habitants, s’extreuen els domicilis (habitatges amb persones empadronades)  existents a la ciutat, i es localitzen territorialment de la mateixa manera.

La combinació d’aquestes dades ens permet fer els càlculs estimatius de variables diverses a partir de la coordinació dels tres registres esmentats, i  localitzar-les i representar-les cartogràficament :

 -  D’una banda obtenim el nombre d’habitatges buits de la ciutat, entesos com aquells on no hi viu ningú ni s’hi detecta consum d’aigua.

-   D’altra banda podem fer l’estimació de l’habitatge ocupat sense empadronament, a partir d’aquells habitatges on no hi ha ningú empadronat però s’hi detecten consums prou significatius d’aigua. D’aquesta manera ens és possible obtenir una estimació de la població real de la ciutat (les suma de les persones empadronades i de les que ocupen habitatges sense que constin com a residents) a partir de l’ocupació mitjana dels domicilis del Padró Municipal d’Habitants.

Com s’ha exposat però, la manca d’un registre específic i la necessitat de recórrer a registres indirectes, fa que les unitats concretes, les xifres precises que s’ofereixen, calgui entendre-les sempre dins un marge d’error inevitable. Amb tot, des de la nostra perspectiva,  aquest marge d’error perd significació quan considerem la seva vàlua pel conjunt de la ciutat i la sèrie evolutiva dels diversos anys analitzats. L’exposició de les dades en termes relatius (percentuals) és, certament, més significativa que no la pròpia dada considerada de forma aïllada.

Exposarem al següent post els resultats obtinguts pel municipi de Girona en una sèrie ja de 7 anys (2005-2012), a partir d’aquesta proposta metodològica. Malauradament, encara no disposarem de les xifres del Censo  2011 per tal de poder-ne comparar els resultats.

 

Mònica Serra Sambola

Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial.  Ajuntament de Girona