La consolidació de les polítiques públiques educatives municipals en anys de crisi

Els ajuntaments estem en mig d’una discussió entre governs i nivells d’administració al fil de l’avantprojecte de la Ley de Bases del Régimen Local que prepara el Govern de l’Estat. Hi ha una contraposició de legitimitats amb el capítol VI de l’Estatut de Catalunya (el Govern Local, i en especial l’article 84 que regula les competències municipals). Experts defensen que l’Estatut català salvaguarda les competències de les administracions locals catalanes i ara per ara caldria continuar aplicant l’actual Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Però, si finalment fos d’aplicació la modificació de les bases de competències municipals suposaria un descens de la prestació de serveis municipals i, segons apunten els documents de l’avantprojecte de llei en l’àmbit educatiu, podria suposar per als ajuntaments deixar el manteniment de les escoles públiques de primària i la prestació dels serveis d’escoles bressol, centres d’ensenyaments artístics i d’altres suports educatius.

CERTIFICAR L’EXPERIÈNCIA LABORAL … Validació, vocació i canvi social

L’Ajuntament de Granollers en el marc del II Pla estratègic està desenvolupant el projecte Baula “Mediació entre l’empresa i el sistema de Formació professional i superior per a la millora de la inserció laboral dels joves” encarregat a Mercè Chacón responsable de l’empresa Krikos 21 a qui hem demanat que ens parli del nou concepte de certificació laboral.

PRESENTACIÓ

Cada vegada es planteja amb més insistència la necessitat de buscar instruments que ens ajudin a millorar la empleabilitat de les persones i a posar en valor les capacitats professionals de la població activa, amb disponibilitat d’ocupabilitat, en els territoris. El canvi econòmic i en conseqüència el canvi social ho estan exigint de manera immediata.

En aquest sentit, dimensionar les competències i capacitats de les persones, la experiència i coneixements adquirits per la via formal i no formal al llarg de la seva trajectòria professional, és fonamental per aconseguir millorar les possibilitats d’ocupació.

Aquesta qüestió és una de les prioritats del Consell d’Europa i dels països del nostre entorn. Els dies 9 i 10 del mes d’abril s’ha portat a terme el primer seminari per desenvolupar les accions activades per les Recomanacions del Consell sobre la validació de l’aprenentatge no formal i informal que es van publicar en el Official Journal of the European Union del 20 desembre de 2012. En aquest document es reconeix l’important paper que el procés pot tenir en el replantejament de l’educació, en la millora de l’oferta de qualificacions en el mercat laboral, en la promoció de la mobilitat i en l’avanç de la competitivitat i el creixement econòmic.

Classificació d’ocupacions i ocupacions de futur

Els darrers canvis en la classificació d’ocupacions s’han produït en 1974, 1994 i 2011. Això per sí sol ja és indicador de la velocitat amb la que evoluciona el mercat de treball: en una generació i escaig hi ha hagut prou canvis a les ocupacions com per actualitzar la classificació dos cops. Aquests canvis tenen diferent naturalesa: aparició de noves ocupacions, desaparició d’altres, ocupacions preexistents però que s’especialitzen, i/o que es tecnifiquen, amb el que les competències per a desenvolupar-les canvien, ocupacions que requereixen una diferent qualificació acadèmica, ocupacions informals que es regularitzen, etc.

La realitat és que amb prou feines les classificacions d’ocupacions del present es poden ajustar bé a la realitat present. En un recent article en aquest mateix bloc ja se’n fa una dissertació i exemplificació de la dificultat de concretar les classificacions. En aquell cas es tractava de la relativa a les activitats econòmiques segons l’IAE, i la necessitat que tenen a l’Ajuntament de Terrassa de fer-ne una de més manejable i entenedora, entre altres, pel seu portal web.

En el cas de la Classificació Catalana d’Ocupacions de 2011 és una adaptació de la CNO-2011 a nivell d’Espanya, que alhora és una adaptació de la CIUO-2008 de l’OIT, adoptada per la Unió Europea. Aquí es pot veure en forma de manual. A la nova versió de 2011 es mantenen els 10 grans grups i com a novetat es defineixen explícitament cadascun dels nivells de competències associats a aquests grups. Aquests nivells de competències estan associats a requisits d’educació formal, en alguns casos es pot suplir per  experiència o formació en el lloc de treball.

Com a exemple de la dificultat d’encabir totes les ocupacions sota una classificació seguirem el fil d’unes ja esmentades en el post previ relatiu a aquests temes.

Municipis i deutes

Ja fa mesos que el binomi municipi i crisi econòmica es tema de conversa entre la societat. La disminució dels ingressos, la baixada de les llicències d’obres, la reducció de la recaptació, la limitació d’endeutar-se, la reducció de la plantilla de personal,… són frases que se senten actualment en l’argot popular i en sector de l’administració pública.

Aquests temes també es poden sentir entre les institucions responsables d’ordenar i regular el sector de les administracions locals. La situació econòmica actual ha posat en qüestió l’organització territorial del país i ha posat l’accent, entre d’altres qüestions, en una reforma de l’administració. Si ens fixem en l’endeutament, un dels pilars de l’economia del sector públic a l’estat, podrem observar com la  majoria de l’endeutament de les administracions públiques espanyoles correspon a l’Estat (76%), tal i com es pot veure en el gràfic següent (amb dades extretes del Banc d’Espanya, 2010), mentre que l’esglaó local només és el responsable del 5,5% del l’endeutament del sector públic espanyol, tot i que sembla ser aquest nivell  el que està més en el punt de mira del binomi crisi econòmica i reforma de l’administració pública.

Així doncs, i fruit d’aquesta situació, les propostes de reforma de l’administració local no s’han fet esperar. D’aquesta manera, el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, va fer públic el passat 15 de febrer de 2013 un proposta de “Reforma para la racionalización y sostenibilidad de la administración local” amb l’objectiu d’aconseguir clarificar les competències entre les administracions, racionalitzar l’estructura organitzativa, exercir un control econòmic i pressupostari rigorós i promocionar la professionalitat i transparència en la gestió pública local. En un altre sentit, el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya també treballa en la nova Llei de Governs Locals, que acompanyada de la nova Llei de Finances Locals, ha de reformar la administració local, i sobretot dotar-la del finançament que necessita.

Afinadors, rellotgers, ortopedes i toreros… Classificacions estadístiques i comunicació de la informació econòmica

Les classificacions o codificacions (i les seves equivalències) són l’ordre de l’estadística, que és tant com dir que l’estadística no existiria sense les classificacions. De fet, aquesta asseveració pot aplicar-se a tot el mètode científic inductiu, que prové de l’observació de les coses, de persones o de fets, en tant que l’estadística es pot considerar com un conjunt de tècniques, transversal a totes les ciències, al voltant del qual es gestiona la captació, classificació, presentació i anàlisi de fenòmens de forma ordenada, quantificada, amb la finalitat de processar el coneixement, obtenir conclusions i aplicar-les, en última instància, a la presa de decisions. Les classificacions són, per tant, l’essència de l’estadística i, a vegades objecte de maldecaps dels observadors, quan obviem habitualment que emprem codificacions censals que poden o no ajustar-se a la matèria d’estudi que en aquell moment estem treballant. Sovint -massa sovint-, passem per alt la cuina que hi ha rere les classificacions, especialment quan no les creem nosaltres mateixos sinó que venen dades per una convenció. Només sabem dels seus constrenyiments quan, en fer un estudi, ens adonem que la classificació oficial no concorda exactament amb les nostres necessitats d’anàlisi i ens obliga a emprar altres vies d’abordatge, com la que, sense restriccions, ens mostrava en Ramón Culleré fa unes setmanes amb l’exemple de l’Afinador de pianos.

De fet, classificar és tan vell com ho és l’exercici científic o pseudo-científic (sovint relacionat amb una finalitat fiscalitzadora o recaptatòria), perdent-se, doncs, en el túnel del temps. I és un exercici humà: les classificacions estan fetes per persones o per equips de persones i, malgrat l’expertesa tècnica i la saviesa d’aquelles, les seves conclusions (que un cop acordades afecten per un temps la comunitat estadística) no estan mai exemptes de subjectivitat. Així, és de creure que els classificadors s’han degut molt sovint a vel·leïtats personals, que a voltes s’han plasmat en les classificacions, la qual cosa fa que unes presentin molt detall sobre determinades activitats que personalment els han pogut ser més pròximes i que, per contra, n’hi trobem mancança en altres que els hi devien ser més alienes. Això és especialment evident quan la matèria d’estudi és de caire econòmic o social, i més encara quan l’activitat estudiada és transsectorial o transgredeix l’enfocament clàssic de la classificació sectorial.

Haurem de parlar, per tant, d’una psicologia de les classificacions (o dels classificadors), o d’una espècie de metaclassificacions, que en definitiva no són tan obvies i poden afectar enormement la nostra feina com a observadors de la realitat local. No endebades, com deia l’eminent Milton Santos (geògraf brasiler, estudiós de l’evolució del fenomen urbà) és quan s’augmenta d’escala que els intersticis de la ciència es fan més evidents: “Quant més petit és el lloc examinat, tant més gran és el nombre de nivells i determinacions externes que incideixen sobre aquell. D’aquí la complexitat de l’estudi del més petit” (“Espacio y método”, Geocrítica 65, UB, 1986). El mateix es pot aplicar quan s’augmenta la concreció de l’objecte d’estudi.

Serà per això de les dèries terrenals que en la codificació vigent de l’IAE a 5 dígits (informació tan recurrent per als estudis locals, des de la implantació de la Llei 39/1988, Reguladora de les Hisendes Locals) hi trobem fins a 9 epígrafs diferents per activitats relacionades amb la Fabricació de rellotges (epígrafs de 1-3991 a 1-3999), mentre que, per contra, en d’altres casos, per exemple el Comerç d’aparells òptics i el Comerç d’aparells ortopèdics els negocis apareixen agrupats en un únic epígraf, quan tant s’evidencia que són negocis força més diferenciats entre sí. I així podem trobar força exemples de diferent nivell de detall entre les classificacions que presenta aquella codificació, dels quals potser el més curiós sigui l’especificat a les activitats artístiques relacionades amb espectacles taurins (fins a 6 tipus diferents, del 3-510 al 3-590; als que s’ha d’afegir algun altre més entre els codis genèrics), especialment tenint en compte la gran transcendència d’aquelles activitats per a l’economia catalana. Per entendre aquests contrastos potser hauríem de saber més sobre les circumstàncies que influenciaren el classificador… que, en el nostre cas, ens pot fer pensar que provenia d’una família de rellotgers, afeccionats a les curses de braus!

Tanmateix, en aquestes vicissituds tant ens hi trobem quan tractem de fer un estudi sobre una activitat molt determinada (per exemple. estudiar el mercat dels Afinadors de pianos a Manresa), com quan, des d’una altra perspectiva, ens esforcem a simplificar agrupacions amb finalitats de comunicació de la informació, per exemple, en els casos de generació a internet d’utilitats per a la informació ciutadana (llegendes dels SIG aplicats a portals web, que no admetrien llistats interminables), tenint en compte que els conceptes de les classificacions oficials solen ser inintel·ligibles per als ciutadans de peu. I aquest exercici tampoc és baladí ni està mancat de dificultat.

Per al cas de la codificació de l’IAE, el repte que es planteja és el de l’adaptació d’una classificació concebuda per a facilitar la gestió tributària de l’administració local (que en el seu nivell màxim de desagregació conté fins a 1.059 epígrafs), a unes necessitats d’ús de les quals se’n desprenen nous requisits d’organització de la informació força diferents a la gestió administrativa.

A aquest repte ens hi hem llançat recentment, juntament amb d’altres serveis de l’Ajuntament de Terrassa, en el marc del projecte d’elaboració d’un Portal de la Promoció Econòmica, que, per a l’assoliment dels seus objectius previstos, requereix, entre d’altres, d’una reconceptualització del cens d’activitat econòmica administrat pel servei encarregat de la gestió de les llicències i dels tributs municipals.

Hem plantejat una reformulació de manera que, garantint la consistència absoluta de la informació, s’assegurés la complerta reversibilitat del procés i la seva actualització permanent (per mitjans automatitzats), i que havia de cristal·litzar en una nova classificació que suposés guanys significatius en termes d’adaptabilitat i comprensibilitat en ares a la difusió del coneixement sobre l’activitat econòmica a la ciutat. El repte és, per tant, desmuntar l’estructuració multinivell  de la classificació de l’IAE –seccions, divisions, agrupacions, grups i epígrafs- per adaptar-la a la lògica que es desprèn en la conceptualització del projecte a emprendre: la sistematització de la informació a partir de la seva simplificació per tal d’aprofundir en la seva comprensibilitat ciutadana tot maximitzant la seva capacitat explicativa.

D’aquesta tasca (per a la qual hem fet jugar tècnics de diferents serveis implicats en la gestió de la informació econòmica del municipi, en unes quantes i feixugues sessions de treball) n’ha sortit una classificació de l’activitat econòmica estructurada en 110 categories definides per nous epígrafs genèrics que busquen aportar el màxim d’informació a l’usuari final sobre el ventall d’activitats que poden arribar a contenir, de la qual en resulten algunes com els Serveis tècnics i professionals que aglutinen fins a 96 epígrafs de l’IAE, les activitats de Comerç a l’engròs que en conté fins a 62, o la Indústria alimentària que agrupa 54 epígrafs, totes elles amalgamant tant activitats empresarials com professionals o artístiques.

Situació de les indústries tèxtils als polígons del Sud de Terrassa, emprant el Portal SIG municipal

Aquesta proposta de classificació simplificada i entenedora (que té la vocació de constituir la llegenda del mapa de situació en la web) no ha d’obstar perquè quan des del SIG s’accedeixi a la localització dels establiments a través d’icones, al clickar-hi se n’hi recuperi, a més de les dades bàsiques de contacte, informació de detall sobre la classificació de les activitats (5 dígits) que allí s’hi desenvolupen, a banda, és clar, de tota aquella informació associada que permeti a l’usuari afinar la seva tria.

Amb tot, els que hem participat en aquesta aventura, malgrat la nostra experiència en l’anàlisi i presentació de les dades, malgrat la nostra lògica i criteris comuns, no ens hem pogut substraure de les dèries personals, i ho hem pogut plasmar en un debat ric en matisos i en el mateix resultat de la proposta (encara esborrany), fins i tot en posar de manifest les contradiccions mateixes d’un sistema de classificacions (de més de 20 anys de solera) al que segurament li cal una profunda revisió.

Xavier Muñoz i Torrent i Marc Armengol i Rabal, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

SIEM INDI, Indicadors sota demanda

Sovint quan parlem d’indicadors de Ciutat deixem de banda el gruix d’informació referit a activitat econòmica y financera municipal, pensant que estem parlant d’aspectes pressupostaris i comptables; de com i en què gasten els municipis els seus recursos i de quina és la naturalesa i composició d’aquests ingressos i que això no ens aporta massa informació sobre la realitat humana i física dels territoris. Aquests estats comptables reflecteixen però, entre altres, dades agregades de la gestió d’impostos, taxes i preus i ens permeten conèixer aspectes com la capacitat i l’esforç fiscal que exerceix o realitza el municipi sobre població (IBI, Vehicles…) i empreses (IAE, ICIO…) de manera que en part en condiciona la seva realitat.

Tots coneixem que els municipis de la província de Barcelona disposem des de l’any 1983 de l’informe SIEM. Dins la línia d’assistència tècnica als municipis, el Servei d’Informació Econòmica Municipal de la Diputació de Barcelona elabora anualment un informe econòmico financer individualitzat per a cada municipi acompanyat d’una anàlisi comparativa en relació amb la mitjana del grup de municipis del seu entorn socioeconòmic més proper i de característiques semblants.

Els indicadors de l’activitat financera municipal de l’informe s’estructuren en els grups d’indicadors següents:
- Situació econòmica i financera
- Fiscalitat i capacitat d’estalvi
- Esforç inversor i endeutament
- Previsió pressupostària i gestió d’ingressos i despeses
- Solvència i marge de maniobra

En paraules de la pròpia Diputació “L’única condició per participar-hi és contestar el qüestionari que anualment es tramet als interventors municipals. Un cop es disposa d’aquests qüestionaris, es procedeix a fer l’adequat tractament de les dades, del qual s’obté com a resultat final l’informe anual, que és tramès a l’alcalde de cada municipi participant, així com també a l’interventor”.

Fins aquí res de nou. Segurament el que s’exposa a continuació, tampoc és nou per a molts dels professionals dels observatoris atès que ja fa anys que està a l’abast dels ens locals. No obstant intuïm que encara hi ha bastant desconeixement de l’aplicació que la Diputació va posar a disposició a través del portal de la Xarxa Telemàtica Provincial (XTP), donat que l’accés a la mateixa és restringit i en la majoria dels municipis s’ha adreçat a responsables d’intervenció i comptabilitat municipal.

Es tracta d’una millora qualitativa important la que va incorporar el SIEM a través de la Xarxa. L’aplicació s’anomena SIEM_INDI, Indicadors sota demanda i incorpora la possibilitat de construir el grup de comparació a demanda, amb un mínim de 4 municipis, a més del propi, i un màxim de 14. La serie de dades comença l’any 2000 i en aquests moments les últimes dades disponibles corresponen a l’any 2011.

És una aplicació molt senzilla en la que cal fer la selecció de l’edició desitjada (anual, a partir de 2000), l’indicador desitjat i els municipis participants. Mostra els resultats en pantalla i en un full de càlcul.

Tant amb el SIEM com amb el SIEM_INDI la Diputació tracta la informació de manera confidencial, no mostra les dades dels altres ajuntaments de manera que dona el valor del municipi, el de la mitjana del grup seleccionat, el mínim i el màxim.

Malgrat gairebé tota la informació es publica municipi per municipi per part d’altres ens (el Ministeri d’Hisenda publica amb força desagregació les dades de pressupostos i liquidacions) o publicacions oficials (al BOP es publiquen les Ordenances Fiscals, per exemple), l’aplicació del SIEM_INDI és una gran avantatge encara que tant sols considerem l’estalvi de temps que suposa la manipulació de les dades.

Mostrem a sota la taula dels quatre indicadors disponibles a l’aplicació relatius a l’Impost de Bens Immobles per a Granollers i el grup dels municipis del Perfil de la Ciutat de la demarcació de Barcelona.

Maite Centelles Farré
Servei de Processos estratègics i programació de l’Ajuntament de Granollers.

Nivell acadèmic de mares i pares. Estudies o treballes … ?

Fa tot just un any l’Idescat va incorporar noves dades a les estadístiques sobre moviment natural de la població, entre altres, les de “Nascuts vius segons el nivell d’instrucció de la mare i el pare”. Aquestes noves estadístiques recullen les xifres municipals dels naixements i les seves característiques, i completen, juntament amb els matrimonis i les defuncions, les dades bàsiques del moviment natural de la població de Catalunya. Són a l’abast pels municipis de 5.000 i més habitants i disponibles a partir de 2007.

Són poques les fonts que aporten informació actualitzada i exhaustiva del nivell acadèmic de la població quan volem fer anàlisis a escala municipal. La que hem esmentat al paràgraf previ permet l’anàlisi del nivell d’instrucció d’un col·lectiu de la població, els que han estat mares i pares en un any determinat. En aquest cas permet veure la relació entre el nivell acadèmic de la mare i del pare, és a dir, si és fruit de l’atzar o no.

L’Idescat publica la informació desglossada en 9 nivells acadèmics, que hem agrupat en 4: fins a primaris, secundaris obligatoris, secundaris no obligatoris i universitaris. L’agrupació permet comparar nivells suficientment diferents. Seria menys rellevant, per exemple, el cas en el que els membres de la parella tenen un Cicle formatiu mitjà i un superior, respectivament. D’altra banda, amb l’agrupació de nivells l’anàlisi és més consistent, atès que hi ha més casos per a cada combinació (nivell de la mare – nivell del pare).

A la taula precedent s’observa com els casos més freqüents es donen en aquelles combinacions en el que el nivell acadèmic de mare i pare coincideix (representats per les caselles en gris). Quanta més diferència entre nivells acadèmics, la freqüència és menor. Els casos menys freqüents es donen en els extrems, tres nivells acadèmics de diferència. Corresponen a pares universitaris i mares amb estudis de primària o menys, 63 casos, i a l’inrevés, 102 casos.

Agrupant els casos segons la diferència de nivell acadèmic (gràfic següent) i fent la distribució, s’observa com al voltant del 55% de naixements són de mares i pares amb el mateix nivell d’instrucció (si aquests estan aplegats en quatre grans grups). Aquesta proporció es similar tant a escala de Catalunya com del conjunt de municipis de la Xarxa Perfil de Ciutat. Entre els municipis de la Xarxa els valors es mouen entre el 50% i el 62%, diferències en bona part degudes a la dimensió.

És més rellevant comparar la distribució de la Xarxa, o Catalunya, respecte aquella en que el nivell d’instrucció de mares i pares fos fruit de l’atzar (vegeu gràfic següent). En aquesta distribució atzarosa, en el 25% de combinacions tindrien el mateix nivell acadèmic. També, per exemple, només en el 6,3% la mare tindria 3 nivells acadèmics més que el pare, atès que només pot succeir quan la mare és universitària i el pare no té els estudis obligatoris.

No descobrim res, ni és l’objectiu d’aquest article, dient que hi ha correlació entre el nivell acadèmic dels membres d’una parella, més encara entre les que tenen fills en comú, només cal veure la distribució observada per Catalunya i la Xarxa Perfil Ciutat i la distribució esperada en cas que aquesta es produís per l’atzar.

En quina mesura, però, no és fruit de l’atzar ? O d’altra manera, quin és el llindar que ens diu que una distribució observada és significativament diferent a una distribució esperada ? O quin és la bondat d’ajust entre ambdues distribucions ? Per a comprovar-ho es pot fer ús d’un contrast d’hipòtesis utilitzant la distribució de Ji-Quadrat. Aquest estadístic es calcula amb l’agregació de les diferències entre els valors observats i esperats (elevats al quadrat i dividits pels valors esperats per a relativitzar-ho). En el cas de la Xarxa Perfil Ciutat el valor del Ji-Quadrat seria 8.517,78, valor superior a 12,95 (corresponent a un nivell de confiança del 95%, amb 6 graus de llibertat). Només si fos inferior a aquest valor, amb aquest nivell de confiança, podríem acceptar la hipòtesi de que el nivell acadèmic dels membres de la parella és fruit de l’atzar. Sent el valor tant superior se’n pot deduir que encara és vigent allò de “estudies o treballes ?”.

Observatori Econòmic i Social

Fundació Barberà Promoció. Ajuntament de Barberà del Vallès

Anàlisi dels resultats a les Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 dels municipis membres de la xarxa del Perfil de la Ciutat

El passat 25 de novembre de 2012 es van celebrar les darreres Eleccions al Parlament de Catalunya. En aquest sentit, aquest article pretén realitzar una anàlisi d’alguns components del sistema electoral i dels resultats de les mateixes als municipis membres de la xarxa “El Perfil de la Ciutat” per aprofundir en la seva vessant política i sociològica.

Abans d’entrar en aquesta anàlisi convé remarcar que l’article ha pres com a font les dades que ofereix el Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya a través del web específic www.parlament2012resultats.cat. Totes les dades referides en aquest article es corresponen als catorze municipis membres de la xarxa El Perfil de la Ciutat (Barberà del Vallès, Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Mataró, Mollet del Vallès, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú), i quan s’indica “Total” es correspon a la suma o mitjana dels municipis anteriorment citats i no al total de Catalunya o d’una circumscripció electoral determinada. També es important conèixer que no s’han tingut en compte les circumscripcions electorals actuals, sinó que s’ha considerat als catorze municipis com a una única circumscripció electoral. Tanmateix, l’ordre dels partits polítics d’aquest article està en funció del nombre total de vots que han aconseguit en aquests municipis de la xarxa, i només hi ha una anàlisi de detall dels partits que finalment han aconseguit representació parlamentària.

En primer lloc, hom analitzarà algun dels components del sistema electoral. El quadre 1 mostra algunes dades bàsiques sobre aquestes eleccions als municipis de la xarxa. Podem destacar que la població d’aquests catorze municipis suposa un 17,81% de la població de Catalunya (IDESCAT, 2011), i que la població amb dret a vot (cens electoral) d’aquests municipis suposa el 17,06% respecte al total de població amb dret a vot de Catalunya.

Si s’analitza la relació entre Cens Electoral (format pel CER -Cens d’electors residents- i el CERA -Cens d’electors residents absents que viuen a l’estranger-)  i el Padró Municipal d’Habitants (total de població que resideix en un municipi) podem veure algunes diferències entre municipis. Així per exemple, Vic és el municipi amb una relació menor, és a dir, que només el 62% de la seva població té dret a vot. Aquesta relació o dada és de caràcter molt indiciatiu, i podem afirmar que aquesta frase no és del tot certa, ja que el Cens Electoral no incorpora per exemple els estrangers (els que no tenen nacionalitat espanyola), mentre que el Padró Municipal d’Habitants sí que els recull. Així doncs el Cens Electoral de Vic no recull el 38% de la població del municipi (els menors de 18 anys i els estrangers que no poden votar a les Eleccions al Parlament de Catalunya), però sí que incorpora els espanyols residents a l’estranger, i que en canvi no consten al Padró. La mitjana d’aquesta relació dels municipis membres de El Perfil de la Ciutat és de 68,7%. En sentit contrari, Barberà del Vallès és el municipi que registra una relació més alta,  del 76%, fet que suposa que gairebé ¾ de la població del municipi té dret a vot.

 

Si analitzem la relació entre número de votants i meses, podem veure com la mitjana de El Perfil de la Ciutat se sitúa en 631 votants per a cada mesa electoral. Destaca Vilanova i la Geltrú, on hi hem d’afegir de mitjana més de 100 votants per cada mesa o Sabadell amb 78 votants més per mesa. En canvi Santa Coloma de Gramenet, Vilafranca del Penedès, Mollet del Vallès, Granollers o Girona s’entén que tenen una densitat inferior, ja que la majoria tenen entre 129 i 30 votants menys per mesa.

Si ens fixem en l’abstenció d’aquesta contesa electoral, es pot veure que la diferència entre el municipi de la xarxa amb major abstenció i el que en registra menys és de gairebé 12 punts. Destaca l’abstenció a Santa Coloma de Gramenet (36%), Rubí (36%), Lleida (34%) o Mollet del Vallès (33%), mentre que és menor a Vic (24%), Girona (28%), Vilafranca del Penedès (28%) o Granollers (28%).

Si passem a analitzar el sentit dels vots, i ens aturem en els vots de “protesta” que representen els vots que no van a parar a cap candidatura, podem veure que el vot en blanc representa un 1,45% molt similar al total de Catalunya que és d’un 1,44%, mentre que els vots nuls són un 0,85%, un -0,05% respecte als registrats a Catalunya. El vot en blanc destaca a Lleida on supera el 2%, mentre que el vot nul també ressalta a Lleida amb un 1,2%.  Vic, al contrari, registra el percentatge més baix de vot en blanc (0,9%) i de vot nul (0,4%).

En segon lloc, deixant ja els components del sistema electoral, i passant a analitzar els resultats, és a dir els vots a les candidatures, podem copsar el perfil sociopolític dels municipis de la xarxa.

Si ens fixem en el mapa electoral dels diferents municipis, aquesta en seria la radiografia:

Convergència i Unió (CiU) queda en primera posició a Vic (49%), Manresa (42%), Girona i Vilafranca del Penedès (40%), Granollers i Lleida (32%), Mataró i Vilanova i la Geltrú (28%), Sabadell (26%) i Terrassa (25%), mentre que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ho fa a Santa Coloma de Gramenet (29%), Barberà del Vallès i Mollet del Vallès (21%) i Rubí (20%).

A partir d’aquest quadre podem establir diferents tipologies o perfils de municipi segons el vot a candidatures en aquestes eleccions. Barberà del Vallès i Santa Coloma de Gramenet, propers al cor de la metròpoli barcelonina, tenen un binomi PSC+PP, mentre que Mollet i Rubí tenen un perfil PSC+CIU. Si ens allunyem de la primera corona metropolitana, apareix un perfil on el PSC deixa de ser primera força en favor de CIU. Així el perfil CIU+PSC és el propi de ciutats com Granollers, Mataró, Sabadell, Terrassa o Vilanova i la Geltrú, ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana. El binomi CIU+ERC es defineix a Girona, Manresa, Vic i Vilafranca del Penedès, a la tercera corona, mentre que a Lleida apareix un perfil CIU+PP.

Si ens aturem un moment en la radiografia i fem una anàlisi més de detall, podem fer diverses consideracions. El vot a Convergència i Unió (CiU) és important a Vic, Manresa, Girona i Vilafranca del Penedès (entre el 40 i 50% de vot), mentre que a Santa Coloma de Gramenet, Barberà del Vallès, Mollet del Vallès i Rubí és on suma menys vot percentual (menys del 20%).

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) suma més vots percentuals a Santa Coloma de Gramenet (29%), Terrassa (24%) i Mollet i Barberà del Vallès (21%), mentre que Vic (6%), Girona (10%) o Manresa (11%) no superen el 12%.

El Partit Popular de Catalunya (PP) té majors vots en percentatge a Santa Coloma de Gramenet i Lleida (17%) i Barberà del Vallès (16%), i on menys suma és a Vic (6%), Manresa (9%) i Girona (10%).

Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí (ERC-CAT SÍ) té un pes relatiu superior a Vic (20%), Girona i Manresa (17%) i Vilafranca del Penedès (16%), en contraposició a Santa Coloma de Gramenet (6%), Barberà (9%) o Mollet del Vallès (10%).

Pel què fa a Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) té els millors resultats a Barberà del Vallès (15%), Mollet del Vallès i Santa Coloma de Gramenet (14%). A Vic (5%), Manresa o Girona (7%) és on obté pitjors números relatius.

Respecte a Ciutadans – Partido de la Ciudadanía (C´s) treuen bons resultats a Rubí i Barberà del Vallès (12%) o a Santa Coloma de Gramenet (11%). A Vic (3%) o Manresa i Vilafranca del Penedès (4%) és on C´s treu menys vots percentuals.

Finalment la Candidatura d’Unitat Popular (CUP-Alternativa d’Esquerres) obté els millors resultats a Vilanova i la Geltrú (7%) o Vilafranca del Penedès i Girona (6%), mentre que a Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o Mollet del Vallès sobrepassa per poc el 2%.

Després d’aquesta anàlisi en vots percentuals, podem veure el pes absolut de cada candidatura en el conjunt de municipis membres de la xarxa. CIU representaria un 27,7% dels vots, el PSC un 17,9%, el PP un 12,4%, ERC-CAT Sí un 12,2%, ICV-EUiA un 10,2%, C´s un 8,2%, la CUP un 3,4%, mentre que de la resta de partits cap sobrepassa el 3% de vots (Plataforma per Catalunya un 2,4% o Solidaritat Catalana per la Independència un 1,2%, entre d’altres).

Finalment, dir que en un hipotètic Parlament de El Perfil de la Ciutat la composició seria:

Josep Coma, Servei de Plànol i Estadística de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Eines d’anàlisi: R i R-Commander

Més enllà de l’habitual anàlisi comparativa dels diferents municipis que integren la xarxa del Perfil de la Ciutat, l’anàlisi de mètodes o tècniques o bé l’opinió sobre temàtiques concretes, també hi ha la voluntat, des d’aquest blog, de presentar i/o difondre eines que ajudin a una millor interpretació de la informació disponible. I si aquestes eines són lliures i de distribució gratuïta, encara millor.

Així doncs, el post d’avui el dedicaré a presentar (no és un manual!) una eina que pot resultar molt útil per a tothom que treballi amb dades i requereixi eines que vagin més enllà de l’habitual full de càlcul. Aquesta eina és l’R, un programari lliure i gratuït que es basa en el llenguatge de programació per poder fer anàlisi estadística. Us el podeu descarregar des de l‘enllaç següent:

http://www.r-project.org

De l’R ja fa temps que se’n parla, sobretot en l’àmbit universitari, ja que és una eina gratuïta, potent i lleugera. Un exemple d’això que dic el visualitzem en el següent gràfic, on queden comptabilitzats el nombre de posts que parlen d’R en el blog r-bloggers en els últims anys:

Quan dic que R és una eina potent, em refereixo a què, actualment, al repositori d’R hi ha disponibles més de 4.000 paquets diferents. Cap software estadístic comercial actual disposa d’aquesta àmplia gamma de paquets d’anàlisi, i no únicament estadístic, sinó que també permet fer anàlisis demogràfics, o de programació lineal, o càlculs financers, etc. Quan dic que R és una eina lleugera, em refereixo a que quan s’arranca un software estadístic comercial actual, el programari triga un temps (depenent de la potència de l’ordinador) en carregar tot el programa; en canvi amb R, el programa es carrega molt ràpidament, ja que no instal·la tots els paquets disponibles sinó únicament uns paquets bàsics; és l’usuari qui en funció de l’anàlisi que vulgui fer ha de carregar el paquet adient.

Tal com dic a la introducció, R és en llenguatge de programació. Això vol dir que qualsevol que vulgui utilitzar aquesta eina necessita certs coneixements previs de programació (informàtica). Per evitar que potencials usuaris “fugin” d’aquesta eina (més pel fet de no disposar d’aquests coneixements previs de programació, i no tant d’estadística), hi ha la possibilitat de poder descarregar i instal·lar (des del mateix entorn) l’R Commander. Què és l’R Commander? És una interfície tipus finestra que cobreix la major part de les anàlisis estadístiques més habituals en uns menús desplegables, als quals estem bastant acostumats els usuaris que hem treballat alguna vegada amb un paquet estadístic basat en aquest tipus d’entorn.

Així doncs, amb l’R Commander podrem realitzar una anàlisi estadística sense haver de tenir un cert domini de llenguatge de programació i en un entorn en què el seu ús ens és familiar. A més, alhora que l’utilitzem, ens podrem familiaritzar amb el llenguatge de programació, ja que el programa incorpora una pantalla on podem anar veient la majoria d’operacions que anem realitzant amb els menús. Això ens permetrà anar aprenent llenguatge de programació (sintaxi), que ens podrà ser útil per a posteriors anàlisis sense la necessitat d’haver de recórrer, de nou, a l’ús dels menús desplegables. Si voleu aprofundir una mica més sobre R i R-Commander, la Universitat de Cadis ha editat un llibre gratuït titulat Estadística bàsica con R y R-Commander.

Sense entrar en aspectes funcionals de l’eina (hi ha manuals disponibles des del mateix enllaç on et pots descarregar el programa), un aspecte que m’agradaria destacar d’aquesta eina és la seva facilitat en la importació de fitxers de dades des d’altres entorns (fulls de càlcul, bases de dades, txt), entorns, tot sigui dit, en què és habitual que hi tinguem la majoria de la informació emmagatzemada.

Per acabar, i tal com he dit des del principi, aquest post té com a objectiu presentar (que no fer de manual) una eina disponible a la xarxa que permet fer anàlisi quantitativa i estadística, en un entorn conegut, i sense la necessitat d’haver d’adquirir un programari estadístic que requereixi de llicència comercial, aspecte, aquest últim, que pot apropar “per a tots els púbics” funcionalitats que fins ara només estaven a l’abast d’una minoria.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell

Les enquestes electorals. Quins elements del disseny metodològic determinen la interpretació dels resultats?

Quant s’acosta una campanya electoral els mitjans de comunicació i centres d’estudis públics ens bombardegen d’enquestes per conèixer la intenció de vot. Aquestes tenen l’objectiu de donar un pronòstic sobre que passarà el dia oficial de les eleccions. Si les observem totes com a conjunt podem extreure’n i conèixer quines són les dinàmiques que es repeteixen i, per tant, ens permeten parlar de la  tendència de vot per a cada partit.

Però la intenció de parlar de les enquestes electorals és perquè la gran majoria de persones, i absolutament tots els mitjans de comunicació i tots els partits polítics, llegeixen totes les enquestes com si aquestes fossin i s’haguessin dissenyat metodològicament igual. No tots els sondejos electorals són iguals. No tots representen de la mateixa manera l’univers o població d’anàlisi (en el cas de les enquestes electorals es refereix al conjunt de la població cridada a votar), no totes les enquestes determinen o tenen el mateix marge d’error, i no totes tenen el mateix nivell de confiança i grau d’homogeneïtat.

A part, hi ha altres elements de les enquestes electorals que no es determinen per qüestions estadístiques o una visió d’investigació quantitativa,  sinó que es determinen sota criteris qualitatius i interpretables, com són l’anomenada “cuina” i de quina manera es formulen determinades preguntes als entrevistats.

L’objectiu d’aquest article és destacar els elements més importants en el disseny metodològic d’aquest tipus d’enquestes, ja que aquests són els que determinen, o haurien de determinar, la seva interpretació posterior. Dels diversos elements, i per no cansar al lectors, en destaco quatre: l’elecció de la mostra, el disseny del qüestionari, com formulen els entrevistadors les preguntes i l’anomenada “cuina”.  D’aquests, tres són controlables i normalment consultables per tenir en compte alhora d’interpretar els resultats. Un d’ells, la manera com es formulen les preguntes als enquestats, no la podem conèixer de cap de les maneres, tot i que es pot  determinar si es dirigeixen o no les respostes.

Evidentment hi ha molts altres elements que es poden destacar, però quan parlem de la interpretació d’enquestes electorals, considero que aquests són els més rellevants. Segurament una persona més avesada a l’estadística, la metodologia quantitativa i el disseny d’aquest tipus d’enquestes en destacaria d’altres.

A. L’elecció de la mostra: marge d’error i la grandària de la mostra.

La mostra és el conjunt d’individus o elements d’una població, triats per obtenir informació sobre el conjunt de la població i, sota determinades condicions, poder-la generalitzar a la resta de la població. La mostra ha de ser part de l’univers o població d’estudi i de grandària proporcionada a l’univers. D’aquesta manera, es diu que la mostra ha de ser equilibrada, és a dir, que aquesta s’assembli a la població d’estudi.

Així, per fer una enquesta necessitem definir la nostra mostra. Aquesta pot ser més gran o més petita (entrevistarem a més o menys persones) depenent del marge d’error que estiguem disposats a admetre. L’error mostral és el grau d’exactitud o precisió que els investigadors estan disposats a acceptar en la lectura dels resultats finals.

Per tant, en una enquesta electoral on normalment s’utilitza un mostreig aleatori simple, depenent l’error estadístic que vulguem assumir, la mostra serà més o menys gran:

Observant el quadre veiem que no serà el mateix analitzar els resultats d’una enquesta amb una mostra de 400 unitats, que una de més de 2.000. Així, si una enquesta amb més de 2.000 unitats pronostica un resultat d’intenció directa de vot del 20%, l’error estadístic associat indica que la lectura que hem de fer és un rang del 18% al 22%. Si algú intenta llegir l’enquesta al seu favor, és a dir, dient que la intenció directa de vot pot ser del 22%, s’estaria equivocant ja que, estadísticament, aquest increment podria ser purament casual i explicable en termes de marges d’error.

B. Disseny del qüestionari: com plantegem les preguntes?

La manera en que es formulen les preguntes en un formulari pot afectar les respostes o evitar respondre algun tipus de qüestió. Per exemple, fa poc repassava una enquesta on una pregunta deia: Tenint en compte el context del país les retallades són inevitables, quines creu que no són assumibles? Tal i com està plantejada aquesta pregunta, la resposta donava opció a dir si eren més assumibles retallades en educació, sanitat… però no donava l’oportunitat d’expressar que no s’havia de retallar i si l’entrevistat pensava que hi havia alternativa. També és habitual dirigir respostes depenent l’ordre de les preguntes.

C. La manera com formulem les preguntes als enquestats: l’equip d’entrevistadors.

En parlaré poc perquè és difícil de controlar i demostrar, però cada equip d’entrevistadors ha de saber i tenir ben clar tres màximes alhora de fer enquestes: repetir les preguntes de forma literal (tal i com estan formulades al qüestionari), realitzar aclariments a les preguntes sense influir en les respostes i registrar les respostes de l’entrevistat de forma literal.

D.      L’anomenada “cuina” en les enquestes electorals.

La “cuina” és el que es coneix com la manera en què els investigadors que realitzen una enquesta electoral transformen la intenció de vot en un pronòstic d’escons per a cada partit. Aquest mètode consisteix en realitzar altres preguntes al qüestionari sobre valoració de candidats, record de vot en altres eleccions, simpatia per un partit polític, autoubicació ideològica, etc.  Aquestes preguntes, més l’anàlisi de l’evolució del comportament electoral de la població d’estudi i l’experiència i percepció de cada equip investigador, s’acaba traduint en aquest pronòstic de diputats. Podríem dir que en aquest cas cada centre d’estudis té la seva fórmula, de manera que  la dita “cada maestrillo tiene su librillo” respon al que fan aquests equips d’investigació.

D’aquesta pinzellada sobre les enquestes electorals considero que el més important és que ens fixem, com en tota enquesta que analitzem, en la grandària de la mostra i el seu marge d’error, ja que aquest error estadístic ens permetrà llegir els resultats en un rang, no de manera absoluta com fan els mitjans de comunicació i els partits polítics. Si els resultats estan molt igualats, serà difícil determinar un guanyador si tenim en compte els errors mostrals, però els titulars de la premsa es tiraran a la piscina.

Albert del Amor Parramón
Consultor i formador a Focus CM, consulting and management

@delamoralbert

Blog: www.albertdelamor.blogspot.com