Canviant de paradigma econòmic

4 abril 2014

mapa_hpi

Ja fa més de tres anys que des d’aquesta Web plantejàvem i parlàvem sobre una nova perspectiva d’anàlisi de l’economia i l’activitat dels països. Des del principi bàsic i senzill, però ple del sentit comú, que estar aturat en un embús durant hores o fumar-se dos paquets de tabac al dia mai pot contribuir al benestar d’una societat, però que en canvi sí contribueixen en l’increment del PIB, cada cop hi ha més veus que aposten per la necessitat d’aplicar una alternativa d’indicadors que mesurin de manera més efectiva l’estat global de les persones. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La realitat de la racionalització bancària

2 gener 2014

banc_nacional_dinamarcaFoto: Banc Nacional de Dinamarca

Ara ja fa més de dos anys varem publicar una noticia que parlava del procés de racionalització que les entitats de crèdit de l’Estat Espanyol havien de portar a terme. Al llarg d’aquella notícia, sobre dades base de l’any 2007, es plantejava que la xarxa d’oficines bancàries estava totalment sobre dimensionada en comparació amb la que existia a la Unió Europea, concretament en la classificació UE-15, quedant Espanya amb un número d’oficines per cada 10.000 habitants que duplicava els resultats globals dels països UE-15, sense que hi hagués cap país que s’apropés a la ràtio espanyola.

Així mateix, en l’anàlisi realitzat en base a les dades dels municipis que confeccionaven la Xarxa del Perfil de la Ciutat en aquell moment, vam observar com també es superava de manera clara les ràtios europees, arribant inclús, com és en el cas de Mataró, a tenir més de 18 oficines bancàries per cada 10.000 habitants en el període comprés entre l’any 2007 i l’any 2009.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Estimem molt la taxa d’atur

28 octubre 2013

Obtenir la taxa d’atur que sigui aplicable a escala local, actualitzable amb freqüència, comparable interterritorialment i que sigui un mètode barat, exclou les metodologies que inclouen una enquesta. Calcular-la a escala local és una quimera sobre la que s’ha anat fent progressos i aproximacions a partir de fonts d’informació registrals.

Ens queden els registres administratius on es puguin recollir variables assimilables a la població aturada i la població ocupada.

1 EPA

Aquest post és un breu exercici de comparació de dos mètodes, aplicats com a exemple a una comarca i un municipi. També s’apliquen a Catalunya per a poder posar-ho en relació als resultats de l’EPA. A partir d’aquest exercici és pot concloure que:

- Els nivells d’atur són força diferents entre funció de la metodologia utilitzada: EPA, Taxes d’Activitat i Afiliació.

- Les fluctuacions són més altes en el cas de l’EPA (l’atur es copsa mitjançant enquesta).

- La posició relativa de cada territori es manté comparant els mètodes aplicats a escala local: les taxes fluctuen de forma semblant.

- La taxa d’atur del municipi estaria aproximadament un punt percentual per sobre la de Catalunya, i unes dècimes de punt per sota la taxa de la comarca.

La tendència d’evolució ha estat similar en els tres territoris, mantenint-se les diferències entre els mateixos. S’ha produït augment de l’atur de juny de 2012 a març de 2013 i disminució de març a juny en 2013. Això darrer ja havia succeït de març a juny de 2012. No s’inclouen les taxes de setembre 2013 atès que pel càlcul d’una d’elles calen dades d’afiliació, no publicades a dia d’avui.

En definitiva una opció seria, a l’hora d’estimar la taxa d’atur local, tenir en compte el diferencial (calculat amb un mètode consensuat) d’aquest àmbit territorial respecte Catalunya. Aleshores si el càlcul de la taxa d’atur més reconegut i estès és el que proporciona l’Enquesta de Població Activa (EPA), a nivell local es podria aplicar el diferencial estimat respecte la taxa catalana que mostra l’EPA.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Ens assemblem o no els municipis del Perfil de la Ciutat?

27 setembre 2013

Quan disposem d’un volum important d’informació (variables i registres), amb l’anàlisi clàssica descriptiva pot ser molt complicat (o quasi impossible) extraure’n alguna conclusió conjunta. És en aquest punt que ens pot interessar fer servir algun mètode (estadístic) que ens permeti sintetitzar (o agrupar) la informació disponible, per tal de facilitar la nostra anàlisi i arribar a conclusions a les quals amb l’estudi univariant habitual no seria possible d’arribar.

Vegem-ho amb un exemple: prenem la taula d’indicadors del capítol de Demografia del darrer Informe del Perfil de la Ciutat. Les dades que obtenim per al conjunt de municipis analitzats són les que s’observen en el quadre següent:

Taula

Amb aquesta informació podem veure que Santa Coloma de Gramanet és on menys creix la població en els últims deu anys o que Barberà del Vallès és el municipi que registra una taxa més baixa de població estrangera. Ara bé, intentar una anàlisi conjunta a partir de la visualització directa de la informació no seria un exercici senzill (Barberà i Santa Coloma tenen algun comportament comú?). Així doncs, ens plantejarem emprar un mètode estadístic de síntesi de la informació que ens permetrà resumir-ho en poques variables. L’anàlisi en qüestió és la de Components Principals: Aquesta anàlisi estadística consisteix a sintetitzar la informació disponible, tot reduint el nombre de variables disponibles i agrupant-les.

Així doncs, i fent servir en nostre programari d’anàlisi estadística habitual, R, obtenim els següents resultats després d’aplicar una anàlisi de Components Principals:

Resultats acp

Els resultats mostren que el més raonable seria reduir el nombre de variables a tres components principals. La justificació: amb tres components expliquem el 89% de tota la informació disponible, percentatge més que suficient (de fet, amb dues ja disposem d’un 71%, percentatge que també es podria considerar suficient). El pas següent serà etiquetar cada una d’aquestes components, a partir de la (cor)relació que tenen amb les nostres variables originals.

Component 1: correlacionada positivament amb les variables densitat i mitjana d’edat. Aquesta component resumiria la informació relacionada amb el grau de concentració de la població.

Component 2: la segona component està correlacionada, negativament, amb la variable envelliment. Per tant, aquesta component ens indica els municipis amb un menor pes de gent gran (i, en conseqüència, amb un més pes d’edats joves i madures).

Component 3: la tercera component està correlacionada positivament amb les variables taxa de fecunditat, taxa de natalitat i percentatge de població estrangera. Aquesta component ens indicaria els municipis amb un % de fecunditat més elevat.

Ara ja tenim sintetitzada la informació disponible, tot reduint el nombre de variables inicials (9) en 3 (components). El pas següent en la nostra anàlisi serà agrupar els nostres municipis a partir de les noves variables (components) obtingudes, donant resposta, així, al grau de semblança que tenen els municipis. És el que es coneix com a Anàlisi Clúster. Aquesta tècnica estadística és, en realitat, un conjunt de tècniques estadístiques que tenen com a objectiu agrupar elements semblants en grups o clústers. En aquest cas, el que emprarem serà el mètode jeràrquic o de classificació.

Utilitzant R, el resultat d’aplicar aquest mètode s’obté a continuació (en forma de gràfic):

Dendo

Amb el gràfic s’observa que els nostres municipis es poden classificar en cinc grups:

Un primer integrat pel municipi de Santa Coloma de Gramanet.

Un segon integrat pel municipi de Vic.

Un tercer integrat pel municipi de Manresa.

Un quart format pels municipis de Barberà del Vallès, Mollet i Rubí. Aquests municipis, doncs, formen un clúster de municipis que es caracteritzen per tenir una població més jove respecte de la resta de municipis analitzats.

I el cinquè clúster està integrat per la resta de municipis: Girona, Granollers, Lleida, Mataró, Sabadell, Terrassa i Vilafranca del Penedès. En aquest cas, aquests municipis no es caracteritzen per destacar, ni en un sentit ni em l’altre, amb cap de les components seleccionades.

Així doncs, i com a conclusió final, la utilització d’aquestes tècniques estadístiques ens ha permès veure el grau de semblança (o diferència) entre els municipis que formen part del Perfil de la Ciutat a partir d’una sèrie de variables originals, tot agrupant-les i generant-ne de noves a partir de les correlacions que s’estableixen entre les variables inicials i les components finals.

Observatori de l’Economia Local de Sabadell


Les economies locals de la província de Barcelona. Impacte de la crisi i vocacions productives de futur per als territoris

26 juliol 2013

PRESENTACIÓ

El passat 19 de juny es va presentar l’estudi Les economies locals de la província de Barcelona. Impacte de la crisi i vocacions productives de futur per als territoris, elaborat per tècnics de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona. Es tracta d’un estudi que per la temàtica i la metodologia emprada ens ha semblat molt interessant, i per això hem demanat a dos dels autors de l’estudi que ens fessin cinc cèntims.

INTRODUCCIÓ

En aquest apunt es presenta un extracte de l’estudi que analitza les economies locals a la província de Barcelona centrat en l’impacte de la crisi i les vocacions productives dels territoris. Aprofundeix en la dinàmica microeconòmica de la demarcació amb una perspectiva pràcticament inèdita fins a dia d’avui, tant per la recepció del concepte de vocacions productives a la gestió local com per l’escala d’anàlisi, basada en els 31 sistemes territorials delimitats pel planejament territorial de Catalunya.

L’informe vol constituir una eina de suport a les entitats locals en la definició i valoració de les estratègies econòmiques (especialitzacions, pautes de diversificació, sectors, criteris d’intervenció en l’estructura econòmica, etc.). Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Les activitats agràries en el punt de mira: un ressorgir de la pagesia als espais periurbans de les ciutats industrials?

24 maig 2013

En els darrers anys assistim a un creixent i renovat interès per allò que succeeix en els entorns immediats de les nostres ciutats, en aquells espais de transició, de difuminació, entre la ciutat i el camp que l’envolta; uns espais que han estat profundament alterats en els darrers decennis de resultes d’unes pautes d’ocupació del territori i del seu ús que han convertit en un anacronisme l’ancestral dualisme entre el món rural i el món urbà.

El model de ciutat dispersa en el qual s’ha materialitzat aquestes pautes d’apropiació del territori ha motivat la competència, especialment en entorns metropolitans, per part d’usos i funcions pròpiament urbanes (la residència, l’activitat industrial i terciària, la xarxa d’infraestructures), en detriment d’aquells usos i funcions que tradicionalment havien estat hegemònics en aquests indrets (els usos agraris i forestals), configurant-se, d’aquesta manera, a les perifèries de les nostres ciutats, uns espais d’hibridació que estan en un estat de permanent tensió.

Horts marginals a la llera del riu Ripoll. Fotograma del doc. de Pau Faus, "La ciudad jubilada", 2009 (http://vimeo.com/9317178)

Horts marginals a la llera del riu Ripoll. Fotograma del doc. de Pau Faus, “La ciudad jubilada”, 2009 (http://vimeo.com/9317178)

Com a conseqüència d’aquesta dinàmica competitiva per a l’ocupació i apropiació del territori, recolzada en la situació de subordinació d’aquests espais lliures a les necessitats d’expansió urbanística de les ciutats, l’activitat agrícola localitzada en aquestes zones de contacte i transició, que tradicionalment s’havia vist afavorida per l’existència d’importants rendes de proximitat derivades precisament de la seva posició en relació als mercats urbans, s’ha vist empesa a una pèrdua constant i irreparable de sòl fèrtil, en quantitat i qualitat, que ha comportat la generació de creixents espais agrícoles marginals abocats a una activitat que, en general, resulta escassament competitiva. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


The Global Competitiveness Report, anàlisi multifactorial que permet descobrir “curiositats”

17 març 2013

Des de fa uns quants mesos, diria que anys, ens estan bombardejant per tot arreu amb el missatge de que tant Espanya com Catalunya són països poc competitius, amb una manca de productivitat important i on el que és més necessari de tot és reformar el mercat laboral per tal de facilitar la tasca de contractació (i acomiadament) als empresaris i empresàries.

De fet, la més important de totes les reformes dutes a terme per part de l’actual equip de govern  d’Espanya ha estat la modificació de les condicions i estat del mercat laboral, tot canviant les relacions que fins el moment hi havia entre l’oferta i la demanda, això és, treballadors i empresaris, amb l’argument que es tractava del component amb una pitjor situació per ajudar al país a sortir de la crisi.

No obstant aquests missatges, difosos per la gran majoria de mitjans de comunicació del país de suposades diferents corrents ideològiques (per no mencionar els forans), així com també per un número important d’institucions i organitzacions amb pes en el territori, hi ha indicadors i estudis amb resultats que fan posar en dubte aquesta qüestió que a base de ser repetida sembla inqüestionable.

Un d’aquests estudis és el ‘Global Competitiveness Report 2012-2013‘, que es va presentar a finals del tercer trimestre del 2012 a Ginebra. L’estudi, en el que no entrarem massa en la seva formulació metodològica, ja que considerem que ni és el motiu del post, ni és fàcil entrar a la “cuina” d’aquest tipus de treballs comparatius, comprova la competitivitat global dels països, 144 en aquesta última edició, a través de l’anàlisi de 12 factors principals, que s’agrupen en tres grans grups: a) Requisits bàsics; b) Potenciadors d’eficiència; i c) Factors d’innovació i sofisticació. Alhora, els principals factors estan construïts a través de l’anàlisi de variables que conformen l’agregat i que ponderadament afecten al resultat final.

IMATGE D’EXEMPLE DE LA PONDERACIÓ DE LES VARIABLES

exemple_calcul_variables

A través dels resultats que en ell apareixen, comprovem com Espanya es situa en el número 36 del rànquing total de competitivitat, quedant per davant de països com Itàlia (42), Portugal (49), Rússia (67) o Grècia (96). Ara bé, més enllà de la posició en el rànquing, que ens és útil per comparar-nos amb els altres països, si volem saber el per què estem on estem és important conèixer quina és la puntuació (en una escala de 1 a 7) que els països reben en cada factor analitzat en el ‘GCR-2012/13′. I és a través d’aquest anàlisi com descobrim que, tot allò que ens “comuniquen” els mitjans de difusió només és cert parcialment. En els següents quadres observarem els resultats, per a 20 països seleccionats, dels 12 factors amb la posició i, el que és més important, la puntuació que aporta cada factor al resultat global.

El primer bloc, referent als factors considerats com ‘Bàsics’, comprovem com en el cas d’Espanya sobresurten el nivell de les infraestructures amb prop d’un 6 (val a dir que som el país de l’AVE i les autopistes), així com la situació de la sanitat (tant posada en dubte) i l’educació primària, que es situa per damunt d’un 6. En canvi, la puntuació que reben les institucions i l’efecte de l’entorn macroeconòmic, es queden en un aprovat més que justet, amb poc més d’un 4.

taula_bloc_1

En el segon bloc d’anàlisi, l’identificat com els ‘Potenciadors de l’eficiència’, és on trobem les ‘curiositats’ esmentades a l’inici. I es que, tal i com ens mostren les taules, el tan injuriat mercat laboral d’Espanya obté una puntuació sensiblement millor que no pas la situació del mercat financer del país, però en canvi aquest últim no es veu avocat a tantes crítiques per la premsa i institucions, ni està subjecte a noves obligacions a causa de la seva mala situació, ni se li obliga a tenir les pèrdues a las que s’ha obligat als principals participants del mercat laboral, els treballadors.

En línies generals, els factors potenciadors de l’eficiència d’Espanya obtenen uns resultats comparativament pitjors que no pas els requeriments bàsics, amb una nota promig de 4’66 per un 5’11 del primer bloc.

taula_bloc_2

El darrer bloc que compon l’estudi és en el que Espanya obté pitjors resultats (4’14 punts), tot i que comparativament (posició en el rànquing) estigui millor que en els anteriors blocs. Aquesta puntuació demostra un endarreriment del país en innovació, així com en la capacitació i competitivitat dels empresaris per desenvolupar els seus negocis.

taula_bloc_3

Per concloure, dir que les pretensions d’aquesta notícia s’han centrat en dos aspectes principals:

1) Donar a conèixer el Global Competitiveness Report, considerant-la com una bona i potent eina d’anàlisi multifactorial que permet establir, a nivell comparatiu, la posició dels països a través dels principals indicadors que afecten en el funcionament i desenvolupament de les seves economies;

2) Presentar i demostrar que allò que es ven i difon als mitjans és a vegades una veritat a mitges, ja que no s’ofereix la mateixa duresa i radicalitat al funcionament del món financer com sí es fa amb i s’ha fet amb l’estructura i funcionament del mercat de treball, apareixent el factor financer en el GCR com el que treu pitjor nota d’Espanya després del factor de recerca i innovació.

Sergio López Ordovás

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls


Consums energètics i emissions de CO2 dels municipis

24 febrer 2013

Des de fa un any i escaig, l’Observatori de la Ciutat de l’ajuntament de Rubí participa en el projecte Rubí Brilla (www.rubi.cat/rubibrilla ; @rubibrilla). Aquest vol fer de Rubí una ciutat pionera i destacada en estalvi energètic, eficiència energètica i ús d’energia de fonts renovables. És una aposta política d’aprofundiment i expansió dels objectius del Pacte d’Alcaldes (Covenant of Majors), una aposta per a la sostenibilitat, en forma d’acord, que ja han signat prop de 5000 municipis d’Europa. A la província de Barcelona són quasi 200 municipis els adherits. La majoria de municipis de el perfil de la ciutat ho són.

L’objectiu principal del Pacte d’Alcaldes és reduir el 20% les emissions de CO2 el 2020 i que (almenys) el 20% de l’energia consumida sigui d’origen renovable.

Com dèiem, el projecte Rubí Brilla vola anar més enllà, dissenyant i aplicant mesures que vagin més enllà de l’àmbit estricte de la corporació municipal. Vol desenvolupar accions en tots els àmbits: instal·lacions municipals, comerços, indústries i habitatges. A grans trets, el projecte pretén promoure l’estalvi energètic, l’eficiència energètica i l’ús d’energia d’origen renovable, amb el doble objectiu de ser més sostenibles i ser, també, més competitius (l’energia és el segon recurs més important en els costos de producció després dels ¿recursos? humans).

En aquest context, òbviament, el que cal és poder mesurar l’energia produïda i l’energia consumida a nivell de municipi. És en aquesta tasca que ha intervingut l’observatori municipal. I aquest article pretén compartir el que hem après sobre les fonts de dades estadístiques disponibles sobre energia i emissions de CO2 a nivell municipal i sobre que ens poden donar. Avençàvem fa uns mesos en un post anterior d’aquest mateix bloc:

Les companyies energètiques no publiquen res! A nivell de consum energètic als municipis sols  hem trobat les dades elaborades per l’ICAEN a partir de les dades que li subministren les diferents companyies: consum anual d’energia elèctrica i gas natural canalitzat al municipi, i per sectors (residencial, comerç, industrial).  Són dades sempre agregades a nivell de tot el municipi, i publicades amb 3 anys de retard. Ara mateix sols tenim les dades fins el 2008.  Dades que l’ICAEN no publica però que si ens han facilitat. Resulta curiós que estiguin publicades a nivell municipal les dades de generació d’energia (un fenomen intranscendent dins el sector energètic actualment), però no les de consum energètic, molt més importants i transcendents des de tots els punts de vista. Quedi clar, en tot, cas, que l’ICAEN aquí fa una feina impagable i voluntària, i que supleix la feina de producció d’estadística energètica exhaustiva que entenem haurien de fer altres organismes competents, com el Ministerio de Energia o la Comisión Nacional de la Energia.

Avui el que volem es il·lustrar  les dades a nivell municipal que es poden treballar a partir del que facilita l’ICAEN. Aquestes són les principals variables sobre energia que tenim disponibles o podem generar. Les il·lustrem amb un gràfic ja sigui de Rubí ja sigui de ciutats del Perfil de la Ciutat (quan disposem d’aquesta feina feta)

1) Energia produïda. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Precisament, l’energia produïda, com apuntàvem, és l’única dada publicada o disponible sobre energia a nivell municipal!! Es podria dir que, donat que pràcticament no hi ha producció d’energia distribuïda (a Rubí hi ha 6 instal·lacions fotovoltaiques que bolquen llum a la xarxa), i tota està centralitzada en grans centrals de producció (nuclears, tèrmiques, elèctriques…), és una dada d’escàs interès, però a mesura que s’incrementi l’autoconsum i la generació distribuïda d’energia renovable (que ho farà!), aquesta serà una estadística força rellevant. Indispensable. De moment podem simplement constatar que no hi ha producció energètica als nostres municipis: de cada mil kilowats que consumeixen els nostres municipis sols en produeixen un.

2) Consum energètic al sector domèstic. Diversos municipis.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Com pot comprovar-se en els gràfics, durant la darrera dècada del XX i la primera del XXI es dona un patró de consum similar a tot els municipis. Un increment constant del consum energètic per càpita, que sols s’ha estabilitzat i/o baixat durant els anys de crisi: les mini-crisis del 93-94, 00-01 i la super-mega-crisis actual provoquen descensos en el consum energètic per càpita. Com és sabut, els consums d’inputs productius com les matèries primeres (ciment, ferro…) i l’energia són els primers en indicar les crisis. El que sobta d’aquest fenòmen és que la energia avança aquest comportament (descens de consum) ja ¡¡el 2006!!, dos anys abans de l’inici de la crisi el darrer trimestre del 2008. Una anticipació per la que jo no trobo explicació. A veure si a través dels comentaris del post algú ens il·lumina.

Un segon fenomen a observar  és la insostenibilitat del sistema: en poc més de 15 anys hem duplicat el consum energètic per càpita, en un moment en que comencen a esgotar-se les matèries fòssils originàries (carbó, petroli, gas…). Segurament això explica part del fort  increment del preu de l’energia de la darrera dècada (la llum ha pujat un 70-80% els darrers 6-8 anys), tot i que és quelcom que també té molt a veure amb que estem a un mercat oligopolístic amb connivència entre els alts directius del sector i les elits polítiques. Ja és tristament conegut que quasi tots els expresidents de govern i exministres d’hisenda espanyols estan a consells d’administració d’alguna de les grans energètiques agrupades en Unesa. Unesa es mordor si els hobbits volem energia barata i energia renovable…. aquest no és ni “su negocio” ni “su negociado”  ;)

3) Consum energètic segons tipus d’energia (gas, electricitat). Rubí.

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

El gas es pot transformar a Kilowats-hora equivalents aplicant una constant coneguda a la quantitat de gas.

Si mirem l’evolució del consum energètic segons forma d’energia consumida s’observa un patró de increment pràcticament calcat entre el gas i la electricitat, però més intens en l’electricitat, de manera que al llarg del període es produeix una inversió de papers: el 1992 la font majoritària era el gas, ara ho és l’electricitat. Els dos darrers punts ens donaran llum sobre quina és la causa, o on està l’origen del creixement de la demanda.

4) Emissions de CO2. Rubí.

evolucio_emissions_1992-2008

Estem parlant en aquest indicador d’emissions causades per la producció, distribució i consum de l’energia consumida a Rubí, no d’emissions efectivament emeses directament al municipi en forma de CO2. Les emissions totals causades del municipi les hem obtingut aplicant una constant (un multiplicador) estandar als hilowats-hora  de llum i als kilowatts-hora equivalents de gas consumits.

Les emissions es negocien i comptabilitzen a nivell dels estats, en el conegut mercat de emissions en que els estats compren drets d’emissió a països que no arriben als seus topalls. Però en breu, les empreses que provoquin més emissions acabaran pagant elles també directament, amb impostos verds, les seves emissions. Aquest fet afegeix interès a que els municipis sapiguem que emetem al nostre municipi, doncs estem parlant de costos per a l’economia local. Les emissions ja no seran algo “eteri” que es parla a cimeres mundials…

5) Consum de gas canalitzat per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

Les dades de l’ICAEN venen sectoritzades, pel gas canalitzat, en aquests tres sectors segons tipus de client o polissa de subministrament: client domèstic, comercial, industrial.

Segurament no és conegut que el gas canalitzat és consumit, majoritàriament, per la indústria. Tot i així el gran increment del consum en el període analitzat es dóna en el domèstic. Mentre el gas canalitzat puja lleugerament (però el saldo és zero si agafem els extrems), el domèstic quasi es triplica. El consum domèstic de gas també nota les crisis: engeguem menys la calefacció quan costa arribar a final de mes…

6) Consum d’energia elèctrica per sectors. Rubí.

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l'ICAEN

Font: Observatori de la Ciutat de Rubí a partir de dades facilitades per l’ICAEN

La sectorització de les dades en el consum elèctric és diferent, en 6 sectors. Aquí hem fet el gràfic dels quatre sectors amb més consum: domèstic, terciari, industrial i construcció (possiblement recull la “llum d’obra”). Com sempre el patró ja explicat abans de creixement constant de consum de tots els sectors, menys els anys de crisi en que baixa el consum.

El que a mi em va sorprendre, quan varem treballar les dades, és que el sector domèstics representa sols el 20-25% de tot el consum elèctric!! La gran consumidora d’electricitat és la empresa industrial. Òbviament quan veus el consum agregat i el brutal increment del preu de l’electricitat des del 2004 te n’adones que fer polítiques d’eficiència i estalvi energètic dirigides a les empreses del teu municipi és ajudar-les a ser competitives d’una manera més important del que pot semblar a priori. La majoria d’empreses industrials consumeixen molta electricitat (la majoria de màquines de producció van amb llum). Hi ha alguns sectors industrials en que l’electricitat pot ser fins el 90% del cost de producció.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat,  Ajuntament de Rubí


On es vota com Catalunya?

8 febrer 2013

Fa un mes, en Josep Coma de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, va tractar el tema dels resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: Anàlisi dels resultats a les Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 dels municipis membres de la xarxa del Perfil de la Ciutat. Jo tornaré a incidir sobre el mateix tema, però aprofundiré una mica des del punt de vista “geogràfic”. I què vol dir aquest aprofundiment geogràfic? Doncs res més que analitzar els resultats electorals a nivell de secció censal per a tot Catalunya. A més a més compararé els resultats de les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya (2010 i 2012) a nivell de secció censal. Finalment identificaré aquelles seccions censals que presenten una distribució dels resultats electorals similar a la registrada per al conjunt de Catalunya.

1. Les dades.

  • El Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya posa a l’abast de la població els fitxers dels resultats electorals de Catalunya a nivell de mesa electoral (enllaç). Com ja he esmentat anteriorment, l’anàlisi que realitzo és a nivell de secció censal, per tant he hagut de sumar els resultats de les diferents meses electorals que pertanyen a una mateixa secció censal.

A l’hora de computar els resultats de tot Catalunya no he tingut en compte als absents residents, ja que no puc situar en un mapa els resultats d’aquest col·lectiu de població.

  • L’Idescat disposa dels mapes de les seccions censals. A través d’un fitxer shapefile, corresponent al seccionat de Catalunya del 2011 he representat els resultats electorals al Parlament de Catalunya dels anys 2010 i 2012. Atenció, cal tenir present que la divisió per seccions censals no és inamovible; ans el contrari, és relativament habitual que una secció censal es divideixi en dos, o que dues seccions censals es fusionin en una. Aquests canvis fan que el mapa de seccions censals canviï d’un any per l’altre. Així, per a les eleccions del 2010 a Catalunya hi havia 5.016 seccions censals; i a les eleccions del 2012 n’hi havia 5.046. El mapa del seccionat de Catalunya del 2011 disposa de 5.017 seccions censals.

Com ja he dit anteriorment, els mapes que es presenten en aquest post corresponen al seccionat del 2011, per tant els mapes dels resultats electorals del 2010 i 2012 no s’ajustaran exactament al seccionat que els hi hauria de correspondre –el del 2010 i el del 2012–. Malgrat aquests “problemes”, crec sincerament, que els mapes que mostraré són una imatge molt fidel a la realitat electoral de Catalunya.

2. Els càlculs.

  • A les eleccions del 2010 s’hi van presentar 39 candidatures, de les quals només 7 van aconseguir representació parlamentària. A les eleccions del 2012 s’hi van presentar 18 candidatures, i novament només 7 van aconseguir entrar al Parlament; d’aquests 7 partits que han entrat al Parlament de Catalunya al 2012, 6 ja havien aconseguit representació en les eleccions del 2010. Per als dos anys he calculat, per cada secció censal, el percentatge de vots dels set partits polítics amb representació parlamentària, el percentatge de vots en blanc, el percentatge d’abstenció i el percentatge de vots de la resta de partits polítics i de vots nuls. Per cada secció censal, la suma del percentatge de les 10 variables descrites anteriorment dóna 100%.
  • Per cada secció censal he calculat la diferència del percentatge de cadascuna de les 10 variables respecte a Catalunya, i aquesta diferència l’he elevat al quadrat. La suma de les 10 “diferències” elevades al quadrat en cada secció censal permet obtenir un indicador de les seccions que presenten un “perfil electoral” més similar o més diferent a la mitjana catalana.

3. Els resultats.

A continuació podeu veure els mapes del percentatge de vots respecte el cens electoral dels 6 partits polítics que han obtingut representació al Parlament en les dues darreres eleccions (la CUP i Solidaritat aconsegueix representació únicament en una de les dues escomeses electorals). També hi ha el mapa del percentatge d’abstenció.

Les imatges dels mapes que apareixen en aquest post han estat elaborats amb el SIG Geomedia 6.0, però donat que hi ha seccions de mida petita (sobretot en les grans ciutats de Catalunya), per tal de poder veure en detall qualsevol secció censal de Catalunya he incorporat a sota de cada mapa un enllaç per accedir als mapes temàtics a través de Google Fusion Tables, ja que wordpress no permet incrustar mapes provinents de Fusion Tables.

El criteri que he seguit a l’hora de definir els punts de tall dels intervals ha estat que a les eleccions del 2010, el nombre de seccions censals que aparegui en cadascun dels 6 intervals fos aproximadament el mateix (al voltant d’unes unes 800 seccions censals). Per poder veure les diferències entre eleccions, he mantingut els mateixos rangs a les eleccions del 2012.

  • CIU: a les eleccions del 2012 s’observa un augment del percentatge de vots a les seccions censals del centre de Catalunya i de la banda de Girona. Però la davallada patida per CIU es centra principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona, tal i com s’observa amb “esblanqueïment” de les seccions censals de Barcelona i del seu voltant.

CIU

CIU 2010

CIU 2012

  • ERC: guany generalitzat a gairebé tot Catalunya del percentatge de vots a les eleccions del 2012. El criteri que he utilitzat en la mapificació (que hi hagi aproximadament el mateix nombre de seccions censals en cadascun dels sis estrats en les eleccions del 2010) fa que l’increment generalitzat de vot que ha rebut ERC al 2012 se situï per sobre del 6,3% en moltes seccions censals de Catalunya, i per tant el mapa de Catalunya mostra en la seva pràctica totalitat una tonalitat “verd oliva”.

ERC

ERC 2010

ERC 2012

  • PSC: pèrdua generalitzada del percentatge de vots al 2012. Al 2010, la zona de ponent de la província de Lleida i la zona de les Terres de l’Ebre, aconseguien un percentatge de vot prou important; al 2012, aquestes dues zones han perdut pes –tal i com es veu amb “l’esblanqueïment” de les seccions censals–. Respecte al 2010, el percentatge de vot al PSC en el 2012 només es manté en les seccions costaneres que van de Tarragona a Barcelona, i en l’eix que va de Barcelona a Manresa.

PSC

PSC 2010

PSC 2012

  • PP: a les eleccions del 2012 s’observa un augment del percentatge de vots en les seccions censals que van des de les Terres de l’Ebre fins a Lleida. També s’observa un guany en el percentatge de vot en les seccions censals costaneres.

PP

PP 2010

PP 2012

  • ICV: respecte al 2010, el percentatge de vots obtinguts per ICV a les eleccions del 2012 creix en les seccions del litoral i prelitoral català. Es destacable “l’enverdiment” que presenta el mapa corresponent a les eleccions del 2012 a les seccions censals de Barcelona i del seu entorn.

ICV

ICV 2010

ICV 2012

  • Ciutadans: el mapa del 2012 presenta un “enmarroniment” generalitzat a tot Catalunya, si bé cal destacar que el major percentatge de vots s’ha aconseguit en les seccions censals del litoral català (des de Monroig del Camp fins a Tossa de Mar), i en l’àrea metropolitana de Barcelona. També a Lleida capital i el seu voltant, i a la Vall d’Aran aconsegueixen millorar el percentatge de vots aconseguits.

Ciutadans

Ciutadans 2010

Ciutadans 2012

  • Abstenció: reducció generalitzada de l’abstenció a les eleccions del 2012 respecte les del 2010.

Abstencio

Abstenció 2010

Abstenció 2012

4. Les diferències amb Catalunya.

En el següents mapes he pintat en tonalitats verdoses les seccions censals que presentaven una distribució del vot als partits polítics (i també l’abstenció) més similar al conjunt de Catalunya. En tons vermellosos hi ha les seccions censals més diferents respecte al resultat registrat al conjunt de Catalunya. Al 2012 s’observa un envermelliment a Catalunya respecte el 2010, en especial a la província de Lleida i de Girona. Les seccions censals del litoral català, entre Cambrils i Blanes, mantenen al 2012 un to verdós, el que significa que són seccions que presenten una distribució del vot molt similar a la de Catalunya.

Diferencies

Diferència amb Catalunya 2010

Diferència amb Catalunya 2012

En els mapes que apareixen a continuació he assenyalat les 100 seccions censals, de cadascuna de les conteses electorals, que presenten una menor diferència respecte a Catalunya. D’aquestes seccions censals, n’hi ha 32 que apareixen entre les 100 en menor diferència respecte a Catalunya tant a les eleccions del 2010 com a les del 2012.

Les 100 seccions

100 seccions amb menys diferència amb Catalunya 2010

32 seccions que apareixen entre les 100 amb menor diferència amb Catalunya a les eleccions del 2010 i del 2012

100 seccions amb menys diferència amb Catalunya 2012

Les 32 seccions censals que he fet esment anteriorment, pertanyen a 23 municipis diferents de Catalunya. D’aquests 23 municipis n’hi ha 5 que pertanyen al Perfil de la Ciutat. Així trobem a Granollers i Lleida amb tres seccions censals cadascun, Vilanova i la Geltrú amb dues seccions censals, i Mataró i Mollet del Vallès amb una secció censal.

Les 32 seccions 2010 i 2012

La pregunta que ens hem de fer a continuació és òbvia: perquè aquestes seccions censals presenten una distribució del vot molt similar a la de Catalunya? Bé, la resposta la deixo per algú altre…Però potser seria interessant comparar els resultats electorals obtinguts a nivell de secció censal amb l’estratificació que realitzen López i Lozares de les seccions censals de Catalunya a partir de les dades del Cens del 2001 per tal de construir la mostra per a l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya http://www.iermb.uab.es/htm/descargaBinaria.asp?idPub=115

Gerard Reverté Calvet

Servei d’Estudis i Planificació

Ajuntament de Mataró

[1] Vull agrair a Carles Feiner Alonso de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda haver-me cedit el mapa de les seccions censals de Catalunya.

[2] Recomano la lectura del post de Carles Boix titulat “Els resultats electorals, la millor enquesta. 25-N: qui va votar què?” publicat al Bloc de l’Any Internacional de l’Estadística 2013.


Formació Professional adaptada al mercat de treball. És possible?

2 desembre 2012

EL PARADIGMA.

Quan es parla de “recursos humans” i economia, o de “treballadors” i economia, la teoria de fons que estructura les idees que en tenim des de “el sentit comú” [1] provenen majorment d’alguna variant de la teoria del capital humà, formulada a mitjans dels 60 i que té una perspectiva economicista, i reduccionista al meu parer, del paper dels recursos humans a les empreses. Per aquest enfocament els treballadors son un factor de producció més. Per rendibilitzar-lo, fer-lo més productiu, cal formar-lo. Formar s’equipara a increment de productivitat i, per tant, de competitivitat i, finalment, creació d’ocupació. Aquesta és la seva justificació com a política “activa” d‘ocupació. Vaja, que la formació és important….,  la formació és crucial…., la formació és la monda…., la formació mola…, la formació és superguai… amb la formació al fin del mundo i más allà.

Hi ha experts i teories que critiquen els plantejaments de “capital humà”, i fins i tot, i més concretament, que fer formació sigui bona per se per al mercat de treball i per a l’economia. Peró aquest és un altre debat que avui no tocarem. Sols apuntar, a tall d’exemple, que hi ha una manifesta devaluació del valor de mercat dels títols quan hi ha un excés de formació. Un excés de formació no implica augment de productivitat per se. Un treballador subocupat (conseqüència directa de l’excés d’oferta formativa al mercat de treball) és un treballador desmotivat. I des del punt de vista de les necessitats del mercat de treball fa temps que està diagnosticat que a Espanya, i a Catalunya, hi ha excés de titulats universitaris. L’increment de productivitat del factor humà també s’aconsegueix, i sovint millor, per canvis organitzatius i de cultura empresarial, de relacions laborals, de clima… O per sistemes de formació més informals que els clàssics “cursos” d’aula i professor. S’aprèn treballant.. o si ho voleu més fashion… learning by doing.

En conclusió, les polítiques de formació de les administracions, tant des dels àmbits administratius d’educació com dels d’economia/treball, parteixen de la relació causal explícita:

rrhh més formats -> més productivitat -> més ocupació

LA REALITAT (FINS ARA) DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES .

Peró més enllà de la teoria… com es forma professionalment per al mercat de treball? Quins son els programes i accions de les administracions públiques enfocats a formar “rrhh”?.

Per una banda existeix, des de fa moltes dècades, la formació reglada clàssica, amb els dos nivells professionalitzadors per excel·lència, els estudis professionals mitjans (Cicles Formatius de Grau Mig i Superior) i els estudis superiors o universitaris. És a dir, el ministeris i conselleries d’educació. El sistema educatiu tal com el coneixem ara es va estructurar a la segona mitad del s. XX, a la gloriosa època (al món occidental democràtic) de construcció de l’Estat del Benestar de postguerra.

Per altra banda, des de fa sols dos dècades s’ha creat un altre àmbit paral·lel de formació professionalitzadora des dels ministeris/conselleries de treball (darrerament absorbides per les d’economia): la promoció econòmica i les polítiques actives d’ocupació (PAO). De les quals la formació professional n’és l’epicentre: formació ocupacional (FO) (per aturats) i formació contínua (FC) (per ocupats). Des d’elles ha nascut tot un nou aparell burocràtico-subvencionador dedicat també a la formació per al treball. Polítiques que van néixer com “extraordinàries” o conjunturals, com reacció a la crisi dels 80. Peró que varen venir per quedar-se donat que la plena ocupació a Espanya no s’ha vist ni de lluny ni després de dècades de bombolles i creixements extraordinaris. No se sap massa ben be per a què, però aquí estan les PAO!!.  Així, des de finals dels anys 80 es destinen molts recursos (moltíssims!) a fer, primer, formació ocupacional, dirigida fonamentalment a treballadors a l’atur demandants d’ocupació. Un xic més tard es va desenvolupar la  formació contínua per a treballadors que estan ocupats per a reciclar-se i estar “al dia”. Tot plegat, un autèntic outsorcing dels costos de formació de les empreses via subvencions públiques a  tercers (entitats i empreses) que executen (i sovint dissenyen) la formació professionalitzadora. A diferència de la formació professional reglada, que funciona via pressupostos ordinaris i en base a continuïtat d’oferta, la FO i FC es basen en convocatòries anuals de subvencions a centres i entitats que volen impartir-les. Són les entitats les que es postulen i decidixen quins cursos (qualificacions) volen impartir. Estem doncs dins l’àmbit de la lògica de la subvenció. L’objectiu real immediat de les entitats és aconseguir la subvenció. I omplir els cursos! per a cobrar-la.

Tenim doncs dos àmbits institucionals completament separats en origen que tenen una actuació sobre el mateix objectiu: la formació per al treball de les persones. Cadascú amb les seves estructures polítiques, objectius, plans, línies estratègiques i programes. Per acabar-ho d’adobar, dins dels dos àmbits  hi ha subestructures de gestió de la formació molt autònomes en el seu funcionament: els consorcis per la formació tripartita (amb tres agents implicats: administració, sindicats i patronals), i les universitats, amb la seva autonomia en la planificació i proposta de carrerres (cicles) i masters i postgraus (la darrera bombolla formativa!). I també, en el cas de la formació inclosa en les PAO (formació ocupacional i contínua) els milers de centres que programen formació i la “presenten” a les diferents convocatòries de subvenció. Pel que fa a la formació que es fa des de les institucions polítiques lligades al treball i l’ocupació, la formació ocupacional i la contínua, dependen de subvencions i programes anuals. Pero d’ordres reguladores diferents, que generen diferents programes, diferents lògiques. Total, que ens queda un “galimaties” com el següent –i això sols amb un nivell administratiu, l’autonòmic… obviant el ministerial:

Esquema procedent de l’estudi “Els sectors emergents”, de la Fundació Barcelona Formació Professional

Com es fa doncs per aconseguir l’adaptació de la formació professional al mercat de treball?. Es possible? Ha estat mai una prioritat?

Per una banda, tenim una enorme i poc interconectada maquinària administrativo-legal de producció d’oferta de formació professionalitzadora, amb fortes inèrcies pròpies en cadascuna de les seves variants i una enorme càrrega burocràtica, i que fins ara no ha tingut pràcticament temps (ni interès) per a fer diagnòstics seriosos de l’ajustament entre la oferta de formació des de l’administració i la demanda de formació des del món de l’empresa. S’han fet centenars (potser milers) d’estudis parcials (sectorialment o territorialment) de detecció de necessitats formatives (per aquestes coses també hi ha subvencions), i sempre des d’algun dels àmbits específics. Res integral, res integrador, res transversal….   si més no fins ara.

Per altra banda, tenim un mercat de treball amb una enorme varietat i complexitat i en que les professions i les competències canvien en pocs anys en bona part dels sectors i ocupacions. Surten nous sectors i ocupacions literalment d’un dia per l’altre en alguns sectors. Pensem en les TICs. Pensem en els community mànager, o en els desenvolupadors d’Apps per a mòbils, o en els dissenyadors de derivats financers que operen en el mercat secundari… millor dit en el mercat quaternari, que potser és on ens portaran.  Estudiar aquesta realitat econòmica de forma continuada requereix de grans esforços i recursos dedicats a l’anàlisi i la diagnosi, un aparell de monitorització integrat dins el sistema de gestió de l’oferta de formació.

Des de la meva experiència en el mon de la promoció econòmica, iniciada a mitjans dels 90, i en diverses (bastantes) administracions i entitats, em permeto hipotetitzar, sense por a equivocar-me, que la planificació integral –entesa com a integració dels diferents subsistemes formatius en un procés únic de diagnosi–> estratègia –> disseny de l’oferta de formació adaptada a la demanda– pràcticament no ha existit en sentit estricte. Ni s’ha pretès. Ni existirà em temo si no hi ha canvis sistèmics al funcionament de l’administració i en les prioritats polítiques. Cada ministeri, cada direcció general, quasi-bé cada servei implicat en produir oferta de formació, té les seves metodologies, les seves classificacions de continguts formatius, les seves normatives, les seves formes de decidir en que es fa formació i com. O de decidir a qui li atorga o a qui no la potestat de fer-la. Hi ha tot un seguit de constrenyiments estructurals que acaben incidint més en l’oferta de formació que la teòrica demanda del mercat de treball.

De fet, la meva hipòtesi és que el principal determinant de l’oferta de formació professional es la demanda poblacional de qualificacions, que no té perquè ser adaptada i proporcional a les necessitats de l’economia: la demanda empresarial de qualificacions. Perquè tal i com estan dissenyades les polítiques de formació professionalitzadora, la seva gestió, ens porta a un major pes de la primera demanda. Sols els darrers anys (posem els darrers cinc) s’ha començat a avaluar amb mínim rigor, per exemple, la inserció laboral dels alumnes de la formació ocupacional. Però una cosa és avaluar-la i l’altra que els resultats d’aquesta determinin la oferta.

Ho deixarem aquí en una pregunta capciosa:  si sòc un centre que fa FO o FC que es mig guanya la vida fent formació professional no reglada subvencionada.. i cobro tant per alumne.. de que em preocuparé?

EINES OPERATIVES PER A LA PLANIFICACIÓ INTEGRAL DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL.

Sols en anys molt recents –però no oblidem que la formació professional no reglada comença als 80!– s’han creat estructures per a posar ordre i concert en aquesta selva que és l’oferta de formació professional, en aquest galimaties de les diferents formacions professionals. Les principals el Instituto Nacional de Qualificaciones (1994), depenent del ministeri d’educació, que des del 2009 està construint (i mantenint) el Catàlogo Nacional de Cualificaciones Profesionales, que es pot consultar a la següent base de dades.

El seu equivalent a Catalunya és el Institut Català de les Qualificacions Professionals (ICQP), i el seu corresponent Catàleg de Qualificacions Professionals també consultable via base de dades. Però a banda d’aquesta base de dades també hi ha la base de dades d’especialitats formatives del SOC

¿duplicitat una altra vegada entre departament de treball i d’educació?.

La feina a fer per a estructurar el conjunt de l’oferta de qualificacions professionals és dura. Una mostra de la complexitat a la que ens enfrontem és que existeixen, actualment,

És manejable fer un plantejament integrador d’adaptació al mercat de treball  d’aquesta enorme quantitat i varietat de formacions, titulacions, i les estructures en elles implicades?. Francament sembla impossible a no ser que hi hagin canvis sistèmics en la definició de competències i objectius entre els actors implicats. No oblidem que el mercat de treball en alguns sectors canvia ràpid. Són necessàries estructures àgils.

Eines per a diagnosis d’adaptació oferta/demanda de qualificacions.

El que si és possible és fer anàlisis parcials i acotats, per exemple d’un territori o d’un sector econòmic. L’oferta formativa l’haureu de demanar a les respectives administracions, la demanda de qualificacions es pot aproximar (sense massa rigor) a partir de les dades d’ocupació del INSS, perfectament territorialitzades fins a nivells municipals i sectorialitzades fins a CCAE a 2 dígits (els municipis de la província de Barcelona tenim dades desagregades a 3 dígits gràcies a la diputació de barcelona).

Per a tal fi us adjuntem unes taules que us poden ser força útils per analitzar les dades que pugueu aconseguir:

  1. Taula amb la taxonomia (famílies) de cicles formatius del Departament d’Educació [+]
  2. Taula amb la taxonomia (famílies i àrees) de les qualificacions del Departament de Treball [+]
  3. Taula (no oficial) de correspondències entre codis de famílies professionals (oferta de qualificacions) i de codis de les activitats econòmiques segons CCAE[2] a 3 dígits (demanda de qualificacions) [+]

POSTDATA: LA FORMACIÓ PROFESSIONAL COM A POLÍTICA SOCIAL

Res de l’anterior tindria importància cabdal si el discurs legitimador de les polítiques actives d’ocupació no fos la creació d’ocupació (lògica econòmica) si no la igualació d’oportunitats (lògica social). Al meu parer –i aquí reconec que puc ser provocador (s’esperen comentaris al post!!)– les PAO i, per tant la FO i la FC, sols tenen sentit actualment –tal com estan dissenyades ara– en tant que polítiques socials d’atenció als aturats i als treballadors, per a que puguin seguir “connectats” al mercat de treball. En tot cas no son generadores rellevants d’ocupació. Una altra cosa és la formació professional reglada mitja i superior, que compleix altres objectius socials més genèrics.

Josep Vives Jounou

Observatori de la Ciutat – Ajuntament de Rubí

—————————

[1] Com es sap des de la sociologia del coneixement o la filosofia de la ciència, la majoria del “sentit comú” que tenim no és més que coneixement expert o especialitzant vell, antic, que s’ha popularitzat o via la formació obligatòria o via els mitjans de comunicació. I com els mitjans de comunicació s’ocupen molt més de l’economia que de la física o el dret, tots tenim molt “sentit comú” econòmic. Si pregunteu a la gent del carrer us sabran explicar moltes mes coses sobre el concepte de “mercat” que sobre el de “massa” o “velocitat”. L’economia, els seus conceptes i teories està incorporada als nostres cervells sense nosaltres saber-ho.
[2] La Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques 2009 es una taula de més de 1500 codis o epígrafs en la que es pot classificar qualsevol activitat econòmica d’una empresa. És la usada a totes les estadístiques oficials econòmiques i a molts dels registres administratius de relació entre administració i empreses (impostos, llicències, etc..). Podeu veure la seva estructura, jerarquia i metodologia a aquesta pàgina de l’Idescat.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 676 other followers

%d bloggers like this: