Comptant ocells i papallones o l’ús de bioindicadors per a l’avaluació del medi natural (1)

En aquest primer article pararem la nostra atenció en un dels grups d’indicadors emprats per avaluar els sistemes naturals, els anomenats bioindicadors, mentre que en un segon article ens fixarem en alguns exemples de fonts d’informació i obtenció de les dades necessàries per poder calcular-los.

Els bioindicadors s’emmarquen dins el conjunt dels indicadors de sostenibilitat  (sobre els quals ja hem parlat en algun altre article), concretament en el grup dels indicadors que han de servir per avaluar l’estat i les tendències del medi natural i, encara que no ho sembli, és un dels més desenvolupats a casa nostra gràcies a la feina d’institucions o persones (en molts casos voluntària) que es dediquen, per exemple, a sortir al camp per comptar ocells o papallones.

Tot i que per dissenyar bioindicadors s’empren tot tipus d’organismes (microbians, vegetals, animals) són precisament els ocells i les papallones dos dels grups faunístics més emprats en el seu disseny per dues raons fonamentals: en primer lloc perque reflecteixen acuradament l’estat del medi natural o els impactes que s’hi produeixen i, en segon, perque són organismes molt fàcils d’observar cosa que n’afavoreix la recopilació de dades significatives i prou fiables. Centrant-nos doncs en els bioindicadors basats en ocells i papallones podrem veure com els trobem incorporats a sistemes d’indicadors tant a nivell de Catalunya com dela Unió Europea.

Ens fixarem en primer lloc en el que ha estat fins ara la proposta més rigorosa per avaluar el medi natural a Catalunya, l’Informe sobre l’estat i les tendències del medi natural a Catalunya 2010 elaborat per la Institució Catalana d’Història Natural.  En aquest estudi els indicadors basats en ocells i papallones ocupen un lloc destacat doncs formen part fonamental de diversos conjunts d’indicadors: entre els referits a la fenologia de les espècies amb tres (període de vol dels lepidòpters diürns, primeres arribades d’ocells i períodes de reproducció d’ocells) dels cinc indicadors escollits, ocupant tots els indicadors sobre tendència en les poblacions de les espècies (Ocells, Lepidòpters diürns) i amb dos dels cinc indicadors triats per avaluar l’estat de conservació de les espècies (ocells nidificants, odonats).

Per altra banda, dins el sistema d’indicadors oficials emprat per la Comissió Europea, l’Eurostat, la meitat dels indicadors sobre biodiversitat (2 de 4) es basen en el recompte d’ocells, concretament són els referits a l’Índex d’ocells comuns (es tracta d’un índex agregat que incorpora l’abundància i la diversitat d’una selecció de les espècies més representatives d’uns hàbitats concrets depenent de cada estat) i l’Índex d’ocells agrícoles (índex de característiques semblants però centrat en els ocells dependents de medis agrícoles, 40 espècies en el cas de Catalunya). I cal dir que són dels que tenen un nivell més alt de resposta i d’actualització. Gràcies a la feina feta per entitats de casa nostra, l’Idescat també pot oferir l’Indicador sobre ocells agrícoles dins l’apartat d’Indicadors de la UE.

Un segon exemple d’aplicacions del seguiment que es fa de la biodiversitat i, per extensió, de la qualitat i tendències del medi natural, el trobem en els treballs que es fan per establir els avenços i efectes del canvi climàtic. Concretament, gràcies al seguiment dels canvis en la distribució de les comunitats d’ocells i de papallones a escala europea (Nature Climat Change, Gener de 2012) s’ha pogut comptabilitzar de quina manera el CTI (Community Temperature Index o temperatura associada a cada comunitat) ha augmentat entre 1990-2008 en una magnitud equivalent a uns desplaçaments cap al nord (en promig) de 37 km en els cas dels ocells i de 114km en el de les papallones. A aquest procés se l’anomena deute climàtic i mostra el grau de desacoblament espacial entre ambdues comunitats que pot tenir unes conseqüències molt negatives per al funcionament dels ecosistemes que, de retruc, pot ser nefast per a la conservació de la biodiversitat europea.

Desplaçament de la temperatura associada a la comunitat de papallones. Font: Bloc CREAF

Desplaçament de la temperatura associada a la comunitat d'ocells. Font: Bloc CREAF

En aquest article hem vist algunes de les aplicacions en forma de bioindicadors que es poden extreure del seguiment que es fa de la biodiversitat a Catalunya. En la segona part de l’article, que publicarem més endavant en aquest mateix blog, ens centrarem en dos dels projectes de seguiment actualment en curs a Catalunya, en algunes de les metodologies emprades en el tractament de les dades i en l’exemple que ens proporciona el seguiment de l’avifauna que es fa al municipi de Terrassa.

Enric Sanllehi i Bitrià, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

Recapitulant: 65 posts després…

Tot just ara fa un any i mig que, gràcies a una eina com són els blogs, des del nostre projecte varem començar a publicar regularment, un per setmana, petits apunts o articles divulgatius de l’estadística municipal i de l’experiència adquirida des dels observatoris locals de promoció econòmica i dels observatoris més transversals des del punt de vista temàtic. El fruit d’aquest treball és una llarga llista de 65 posts que podem revisar en l’índex de posts.

Habitualment, des dels observatoris locals venim realitzant –des de fa ja prop de dos dècades en algun cas– publicacions amb uns formats i continguts més o menys estandaritzats en el nostre àmbit d’actuació, com són els anuaris estadístics, els informes socioeconòmics periódics (trimestrals, semestrals, anuals), els fulls de dades mensuals, els fulls del mercat de treball.  Poc a poc, uns més que d’altres, han anat assumint publicacions o informes més de caire temàtic, de caire econòmic primer, i poc a poc de quasi tots els àmbits de les ciutats: demografia, habitatge, consum, medi ambient, sostenibilitat, mobilitat, etc…

Els primers solen consistir en moltes dades i taules i sintetiques descripcions d’aquestes. Els segons en anàlisis més aprofundits i anàlisi més interpretatius de les dades.

En els dos casos, però, les publicacions solen circular, sobretot, entre alguns responsables municipals del nostre municipi i als investigadors i acadèmics, no arribant gaire al gran públic, a altres municipis, a altres territoris, a altres contextos.

Pero la posada en marxa del blog, amb el tarannà més informal que comporta la mateixa eina i estructura formal, ens ha permès generar un altre tipus de publicacions, un altre tipus de contingut, caracteritzats, si mirem endarrere i rellegim els posts, per:

• Una un to més informal i directe.
• Amb un to sovint més opinatiu i d’autor i plural. Qu es veu amplificat pel fet de que hem compartit publicació gent diversa en experiència i en perspectiva i formació: geògrafs, sociòlegs, estadístics, economistes, gent amb formació més empresarial, etc.
• Amb autoreflexió sobre el nostre paper, el dels observatoris i l’estadística local. Ens psicoanalitzem una mica.
• Amb un llenguatge, estil i continguts de caire menys especialitzat, més accessible en el gran públic, a tota mena de lectors, propers i distants.
• I, molt especialment, amb una marcada vocació didàctica i divulgadora de l’existència ja d’un corpus important de estadístiques i quantificacions dels denòmens de les nostres ciutats. No tot s’acaba doncs als grans organismes de producció d’estadística oficial com l’Idescat, l’INE i l’Eurostat. La ciutat, el municipi, també existeix!
• Amb canals de interacció i debat amb els nostres lectors i usuaris de l’estadistica que produïm; la newsletter, els comentaris (pocs encara) als posts.

Característiques mig buscades i mig emergides per si soles amb l’esdevenir de l’activitat blocaire de nosaltres, els tècnics municipals.

I que podem dir del contingut?. Doncs que hem tocat de tot i més, i amb estils diferents, sovint seguint els interessos, especialitats, neures i formes de ser de la quinzena d’autors que han escrit, procedents dels deu observatoris.

Hem fet posts merament informatius, anunciant els actes o publicacions que anem fent com a xarxa, més propers a la nota de premsa que a l’article assasistic.

Sovint hem reflexionat sobre el paper de l’estadística municipal. El paper de les dades per a poder avaluar les polítiques públiques.  O per avançar en direcció a la transparència i la millor gestió. O la seva relació amb les ciutats intel·ligents, la tranparència, el retorn al ciutadà. I per millorar la planificació estratègica, la planificació territorial a les nostres corporacions. Altres vegades hem fet articles reflexionant sobre com fer la difussió de la informació i el coneixement que generem sobre la ciutat. Quin ha de ser el nostre paper, quin el del periodista. Com aprofitar les (no tant noves ja) eines 2.0 per a fer-ho. I predicant amb l’exemple. Finalment, a vegades hem gosat i tot parlar de la situació, defectes i virtuds de l’administració pública, del paper de l’administració.

A més de les temàtiques sobre les circunstàncies del nostre ofici i context, que acabem de sobrevolar als dos paràgrafs anteriors, majorment hem parlat sobre les temàtiques que solem descriure i quantificar habitualment a la nostra feina, el les publicacions habitals de les que parlavem al pricipi d’aquest post. La meitat dels posts han estat sobre les temàtiques habituals de la nostra feina: demografia i població (piramides d’edat, mortalitat, etc)  habitatge (lloguer, construcció, dispersió territorial, etc..), economia (anàlisi de dinàmiques econòmiques, mercat de treball, estructura productiva, la crisi, l’ocupació, etc.), territori (urbanisme, dinàmiques metropolitanes, mobilitat), societat (dona i desigualtats, justícia i inseguretat, incllusió i cohesió social),  i ens deixem moltes més encara.

No són pocs tampoc els posts que parlen sobre aspectes relacionats amb les  metodologies i eines pròpies de les ciències socials i l’estadística. Des d’aspectes més concrets, com la diferència entre la taxa d’atur registra i la taxa d’atur estimada (quanta confusió hi ha a la ciutadania!!), a tècniques complexes com anàlisis shift-share, les sèries estadístiques temporals o que vol dir “estadísticament significatiu” (tot un misteri pel 95% del nostre públic habitual).

Finalment també hem volgut explorar tendències, novetats, innovacions que observem en el nostre quefer diari i que, poc a poc, ens permetrà millorar: els mapes temàtics amb eines GIS (fins fa poc ignorats des de les ciències socials i econòmiques) la web 2.0., la microestadística, ,  l’Opendata, les bases de dades de registres administratius, programes de visualització i infografia avançats… Novetats amb les que ens barallem i que anem coneixent i aplicant poc a poc, i que progresivament és ben possible que revolucionin la nostra feina.

Tècnics dels observatoris muncipals de “El perfil de la ciutat”.

La comunicació 2.0 com a eina de difusió

Aprofitant la noticia apareguda en aquest espai, referent a la necessitat de divulgar i ampliar el coneixement arreu del món, creiem necessari un plantejament d’aquesta idea des d’un altre punt de vista que està actualment en auge, com són els canals i les eines 2.0 o també conegudes com a xarxes socials.

Tal i com afirmava, molt encertadament, en Ramon a la seva entrada, ”si es pretén divulgar de forma econòmica i exhaustiva un estudi, renunciar al servei dels mitjans de comunicació és un luxe”, el cert és que moltes vegades aquests mitjans no consideren com a noticia aquell informe, acció o estudi que pot ser rellevant per a la ciutadania, i prefereixen fer divulgació d’altres notícies amb un major component emocional per tal d’aconseguir un impacte més gran en els seguidors dels mitjans.

És per això que les xarxes socials apareixen com un complement perfecte dels mitjans de comunicació tradicionals per tal d’arribar on ells no arriben, per tractar els temes que es queden en una petita columna i per fer-se ressò d’aquelles activitats i estudis realitzats i compartir-los amb tothom que tingui interès per la matèria, aconseguint en alguns casos que aquesta informació que havia passat desapercebuda sigui tema d’interès gràcies al seguiment a través de les tecnologies (un clar exemple d’aquest poder és el moviment 15-M i la seva difusió inicial a través de les xarxes socials). I és que aquest periodisme, que podríem qualificar com de “primera persona”, pot facilitar la difusió i el coneixement des d’un monogràfic sobre l’evolució dels horts urbans en el últims anys a l’àrea metropolitana de Barcelona, fins a la presentació del resultats de gestió d’una entitat. I tot això, amb uns costos de distribució mínims, sense barreres d’accés al document, i treballant amb eines que suposen uns costos directes de software inexistents al tractar-se d’eines i aplicacions en versió ‘online’ i accessibles des de qualsevol punt amb connexió a Internet.

D’entre les diverses eines 2.0 existents, les que trobem més adients per a la tasca de divulgar són Twitter, Facebook i els blogs (WordPress o Blogger). De fet, aquestes últimes eines van ser les escollides per la Xarxa del Perfil de la Ciutat per fer difusió sobre els seus informes, estadístiques i notícies rellevants que es generaven en el si dels municipis que conformen la Xarxa, amb la intenció de donar a conèixer la seva existència i activitat als seus conciutadans, i a totes les persones interessades en el coneixement i desenvolupament econòmic i social dels municipis.

D’entre els aspectes positius que trobem en l’utilització de les eines de divulgació en “primera persona”, considerem com a important la imatge de transparència que de l’ús d’elles es desprèn. Amb un caràcter de lliure accés i de comunicació bidireccional amb els lectors, les xarxes socials apropen el paper que juguen les administracions públiques en l’actual societat obrint les activitats que es realitzen en elles, i facilitant que hi hagi un control més exhaustiu de la gestió i resultats de les mateixes per part dels ciutadans.

Malgrat les bondats d’aquesta nova dimensió comunicativa, val a dir que hi ha consideracions a tenir presents en el moment de fer el salt cap a la divulgació 2.0. D’una banda, ens trobem amb la seva gestió. En primer lloc, es tracta de comunicació directa i bidireccional (ja no val indignar-se en el sofà de casa amb el desenvolupament d’una acció que creus inoportuna, sinó que ara pots mostrar el teu rebuig en només 5 segons), que té múltiples arestes (l’impacte indirecte pot ser exponencial, tant en sentit positiu com negatiu), i que ha de saber-se controlar per evitar que el missatge quedi embrutit per la pròpia difusió. D’una altra banda, és molt important determinar la tipologia d’informació amb la que es nodrirà l’espai 2.0, així com els terminis tant de actualització de la informació com de resposta a les qüestions plantejades, ja siguin referents als estudis dels que es fa difusió com als propis de l’entitat o empresa. A més, no s’ha d’oblidar que tot i parlar de “periodisme en primera persona”, aquest no es desenvolupa, en la majoria dels casos, per periodistes acreditats, sinó que la feina de difusió recau sobre persones titulades en altres àmbits i que per tant no sempre s’escollirà la millor forma de comunicació d’un missatge. És per això que s’ha de tenir molta cura a l’hora de definir la temàtica i els objectius a assolir abans de donar el pas cap a la comunicació 2.0.

Un bon exemple de feina ben realitzada, utilitzant més d’una eina de divulgació 2.0 és el Vapor Llonch, empresa municipal de Promoció Econòmica de Sabadell. Aquesta, té un espai al Facebook en el que cada dia ofereix informació estadística del municipi, ofereix informació de l’Ajuntament de Sabadell, i presenta les activitats que es realitzen en les seves instal·lacions per citar alguns exemples. A més, també utilitza aquesta pàgina per dinamitzar i fer difusió del blog de l’Oficina d’atenció a l’empresa i l’autònom/a. La pregunta important és: Quants mitjans de comunicació tractarien aquesta informació de manera freqüent? Quin seria el cost de publicar més de 2.000 exemplars de cada acció realitzada? Facebook i el Blog ho fan de franc, i arriba, al menys, a tot aquest volum de persones.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Anàlisi de sèries temporals: Evolució de la contractació laboral registrada

Definició de sèrie temporal a la Wikipèdia: seqüència de dades, observacions o valors mesurats en determinats moments del temps, ordenats cronològicament i, normalment, espaiats entre si de manera uniforme.

L’objectiu d’aquest post no és modelitzar una sèrie temporal (tasca que aniria molt més enllà d’una simple entrada en un blog) sinó mostrar els diferents components que configuren una sèrie temporal i analitzar-ne el seu comportament. A partir de l’anàlisi d‘aquests components, a més, podrem elaborar uns indicadors que ens permetran una lectura molt més acurada i precisa del comportament de les observacions en tot el període analitzat. I la millor manera de mostrar tota aquesta metodologia serà amb un cas pràctic: l’evolució de la contractació laboral registrada a Sabadell des de gener de 1998 fins la darrera dada disponible.

Per començar, representarem gràficament les observacions de què disposem:

L’anàlisi “a simple vista” del gràfic ens mostra algunes coses:

• Un primer període, comprés entre el mes de gener de 1998 i desembre de 2007, en que el nombre de contractes es manté al voltant dels 5.000 – 7.000 contractes, amb una major volatilitat en el primer tram del període (amb pics màxims i mínims més accentuats).
• Un segon tram, de descens continuat de la contractació, entre gener de 2008 i gener de 2009.
• I un tercer i últim període, de febrer de 2009 en endavant, en que la xifra de contractes s’estabilitza al voltant dels 3.000 – 4,000 contractes.

Per arribar a aquestes conclusions el que hem fet és observar la tendència de la sèrie, és a dir, observar el comportament de la sèrie a llarg termini. Resulta obvi, però, que l’alta volatilitat que s’observa al llarg de la sèrie dificulta una lectura clara i precisa del comportament d’aquesta. La volatilitat s’explica a partir de dos dels components en què es configura una sèrie temporal, l’estacionalitat i l’aleatorietat. El segon, com el seu propi nom indica, és incontrolable. El primer correspon a les oscil·lacions de curta durada (inferiors a un any).

Finalment, no es detecta el darrer dels components que configuren una sèrie temporal, el cicle tendència (oscil·lacions amb periodicitat superior a un any). Aquest component és més difícil d’observar i respon a casos més concrets, com ara els cicles econòmics.

Un cop analitzats els components, el següent pas serà determinar quin tipus de model segueix la sèrie amb la que estem treballant. N’hi ha de dos tipus: l‘additiu (les dades originals són conseqüència d’una suma dels diferents components que configuren una sèrie) o multiplicatiu (les dades originals són conseqüència d’un producte dels diferents components que configuren una sèrie). Una manera senzilla i ràpida de determinar-ho és fixar-nos en les fluctuacions de la sèrie; si aquestes són constants, el model és additiu, si l’amplitud varia amb la tendència, aleshores el model és multiplicatiu. En el cas en què estem treballant, podem afirmar que el model és multiplicatiu.

Arribats a aquest punt, el que farem ara és calcular la tendència, “extreure-la” de la sèrie original i calcular els índexs de variació estacional. Quina informació ens dóna un índex de variació estacional? Quant per sobre o per sota de la mitjana anual dels contractes se situa cada mes de l’any. Però això ja ho veurem més endavant.

Un mètode senzill per calcular la tendència en una sèrie temporal és el mètode de les mitjanes mòbils (n’hi ha més, però no ens hi centrarem). En què consisteix? En suavitzar les variacions de la sèrie. I la manera de fer-ho és calculant la mitjana d’un seguit d’observacions. En aquest cas realitzarem una mitjana mòbil d’amplada 12; ja que treballem amb una sèrie amb observacions mensuals, amb una mitjana mòbil d’amplada 12 aconseguirem eliminar l’efecte de l’estacionalitat que es produeix al llarg de l’any (fet comprovat prèviament amb la visualització de les dades originals).

Ara bé, aquesta mitjana mòbil que hem calculat no té una referència temporal exacte, sinó que se situa entre dos moments temporals (en aquest cas, mesos). Per exemple: per les 12 primeres observacions, el valor de la mitjana mòbil se situa entre juny i juliol. Per “arreglar-ho”, caldrà fer una nova etapa de mitjanes mòbils per tal de centrar les dades. De nou, seguint amb el mateix exemple; la mitjana del punt mig d’entre juny i juliol i d’entre juliol i agost ens ofereix un valor que assignarem al mes de juliol. I així successivament per tots els mesos següents.

El resultat final d’haver fet aquest exercici es mostra en la següent taula:

I en el següent gràfic:

L’anàlisi de la tendència ja ens està assenyalant algunes diferències respecte de la lectura de les dades originals: Per exemple, en el darrer període, hi ha dues tendències en l’evolució de la contractació laboral, una de creixent, entre mitjans de 2009 i mitjans de 2010, i una de decreixent, des de mitjans de 2010 en endavant. També s’observa que el primer període, el més llarg, seguia una certa tendència creixent, fet que no es visualitzava amb claredat amb les observacions originals.

Un cop calculada i analitzada la tendència, l’extraiem de la sèrie original. Com ho fem? Fent el quocient entre el valor original i el valor sense tendència (això és així ja que el model de la sèrie és multiplicatiu. Si fos additiu aleshores calcularíem la diferència entre el valor original i el valor sense la tendència).

Gràficament queda representat de la següent manera:

Un cop tenim la sèrie sense la tendència, calcularem els índexs de variació estacionals bruts. El seu càlcul es realitza de la següent manera: Per exemple, pel mes de gener, es calcula el promig de tots els mesos de gener que hi ha disponibles a la sèrie. Un cop obtenim aquest valor per cada mes (que no deixa de ser un índex de variació estacional brut), calculem el promig dels 12 mesos. Així, ara ja podem calcular l’índex “net”, tot dividint cada mes pel valor mitjà anual.

El resultat final de tots aquests càlculs el podem visualitzar en el següent full de càlcul:

Així doncs, amb els indicadors obtinguts, es poden extreure algunes conclusions, com ara que el mes en el que es registra un major nombre de contractes laborals és octubre, amb un 31,96% per sobre de la mitjana anual. O bé que el mes d’agost és el moment de l’any en que menys contractes laborals se signen, amb un 76,9% de la mitjana anual.

El següent pas de l’exercici seria poder fer previsions, però això ja ho deixem per un altre dia …

Observatori de l’Economia Local de Sabadell

Periodista, ajuda’m a divulgar-ho!

En la societat actual, molts agents elaboren estudis. Una investigació científica, una crítica del nou codi penal, una anàlisi del Quijote i un tractat del clúster de la producció del blat de moro a les terres de ponent mantenen en comú un aspecte; tots quatre generen coneixement.

Bona part dels estudis que s’elaboren es sufraguen amb fons de l’erari públic, ja siguin universitats, instituts d’estadística o administracions locals. Quan l’erari públic finança la despesa de l’estudi, per ètica, és apropiat fer una difusió del coneixement que s’ha generat i aquesta tasca de difusió ha de ser considerada com una tasca més del propi estudi.

Dos paràmetres han de ser tinguts en compte a l’hora de fer la difusió: El cost i l’abast de la difusió. Hi ha multitud de maneres de difondre informació. Una d’elles és mitjançant una jornada en el marc de la qual es presenta l’informe; s’ha de tenir en compte, però, que sovint, bona part dels assistents a aquestes jornades són professionals especialitzats en la matèria que ja coneixen l’existència de l’estudi. Una segona alternativa per fer difusió consisteix en penjar la publicació elaborada a la pàgina web de l’ens; es tracta d’una forma de difusió ben econòmica però amb un abast incert ja que els estudis són difícils de ser localitzats a la gran biblioteca de proporcions siderals que és internet. Una tercera alternativa de difusió és mitjançant una distribució del tiratge imprès de l’estudi via tramesa postal; una alternativa cara.

Si es pretén divulgar de forma econòmica i exhaustiva un estudi, renunciar al servei dels mitjans de comunicació és un luxe. Tenint en compte que els mitjans de comunicació cerquen, infatigables, primeres matèries per arreu, un exèrcit de professionals amb un bagatge secular en difusió d’informació està disposat a mobilitzar-se a canvi de notícies.

Per a que la relació entre els mitjans de comunicació i els generadors d’informes sigui simbiòtica cal que uns siguin conscients de les necessitats dels altres. Un vol difusió de l’informe i l’altre vol una notícia. La publicació d’un informe no és pas una notícia; conseqüentment, els mitjans de comunicació mai no difondran un titular del tipus ‘S’ha editat la desena edició de l’Anuari estadístic de Manresa’. La notícia ha de ser dins la publicació que es presenta. Ara bé, pretendre que el periodista dediqui bona part de la seva jornada laboral a omplir només mitja pàgina del diari és una quimera. Així doncs, ja es pot descartar que el periodista revisarà les cinc-centes pàgines de quadres d’un anuari estadístic o es llegirà un informe socioeconòmic de més de dues-centes pàgines per sintetitzar-les en una foto, un quadre i un redactat de cinc mil caràcters. L’única alternativa per satisfer els de premsa és oferir una síntesi de les principals conclusions de l’informe. A partir de la síntesi, els mitjans de comunicació faran una tria per noticiar els aspectes que ells considerin més atractius amb un titular que capti l’atenció del lector. Evidentment que s’ha d’explicar bé allò que es vol difondre als companys de premsa, però un cop s’ha exposat una bona síntesi de l’estudi, la tasca s’ha acabat i fins aquí ha arribat la responsabilitat de l’equip de treball.

Si després no agrada l’enfocament que el diari ha donat a la notícia, pega. Si el titular no és adequat, pega. Si l’article del diari apareix farcit d’inexactituds, pega. Independentment del titular del diari i del contingut de l’article, la difusió ja està feta. L’autor de la informació generada només té la responsabilitat de vetllar pel rigor del seu estudi i per explicar-lo bé a premsa.

Un cas concret. No fa pas gaire, la UNFPA (United Nations Population Fund) va presentar l’interessant informe de l’estat de la població mundial del 2011. Aquell dia els informatius van dedicar importants espais al tema. Malgrat que els d’UNFPA havien posat un rètol ben gros al costat d’un bebè que deia que es tractava SUPOSADAMENT del bebè set mil milions, ‘Salubong… Welcoming the Philippines’ Symbolic 7 Billionth Baby’, el titular dels informatius va ser que l’habitant 7.000.000.000 és de Filipines i es diu Danica May Camacho. Un titular imprecís en el sentit que van ometre el ‘suposadament’, però ben efectiu en el sentit que va fer saber al públic que existeix l’estudi. Es suposa que qui ha decidit gastar cent euros en el rètol que diu ‘simbòlic 7.000.000.000’ deu estar ofès amb el titular, però el seu enuig no té major transcendència. Si el titular ha de ser una síntesi del que diu l’informe, el titular és erroni; si el titular serveix per fer saber al gran públic de l’existència de l’informe, el titular és encertat.

Els mitjans de comunicació que tracten aspectes menys transcendentals van estar més precisos. Tinc entès que el diari Sport, per una banda, va mencionar, en pàgines interiors, que el nen de Laos que surt a la foto portant una gibrella al cap farcida d’ampolles de refrescos per vendre a la pàgina olímpica (pàgina 92) de l’informe de l’estat de la població mundial del 2011 vesteix una samarreta del Barça. L’Anne Igartiburu, per altra banda, va dedicar deu minuts del glamurós programa ‘Corazón, corazón’ a parlar sobre la Danica, ‘una nena d’origen humil, però amb un futur esperançador’.

Independentment que el públic s’assabenti a partir dels informatius, del diari Sport o del programa ‘Corazón, corazón’ de l’existència de l’informe, el veritablement interessant és que tothom sap que existeix l’informe. Sabent de la seva existència, trobar-lo és bufar i fer ampolles.

La responsabilitat del rigor d’un estudi i de vetllar per una difusió econòmica i àmplia recau en el coordinador. La responsabilitat de la redacció de la notícia recau en els mitjans de comunicació. Si el coordinador de l’estudi pretén influir en l’enfocament del tractament periodístic que s’ha de donar a l’informe, s’equivoca. No és la seva feina.

Ramon Culleré

Sistema d’informació d’activitat econòmica

Ajuntament de Manresa

Una proposta d’estudi de la mortalitat a nivell de secció censal: el projecte d’atles de mortalitat de Mataró 2000-2009 (II)

El post de la setmana passada finalitzava explicant l’ús de mètodes bayesians de suavització espacial per tal de mitigar l’efecte distorsionador de les fluctuacions aleatòries. Però abans de continuar explicant tota la metodologia estadística, creiem important descriure dos moments del projecte que ens semblen cabdals per tots aquells que vulguin posar-lo en marxa.

En primer lloc, l’obtenció de la base de dades amb l’adreça de la persona difunta per part del Registre de Mortalitat de Catalunya. Cal apuntar que es tracta d’una cessió temporal que implica seguir un complex i llarg procediment administratiu que acaba concretant-se en la signatura d’un acord de tractament de dades i un seguit d’autoritzacions que de forma explícita indiquen el tipus d’ús que es pot donar a les dades i les persones autoritzades per poder-ho fer entre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l’entitat sol·licitant de les dades, en aquest cas concret l’Ajuntament de Mataró. Paga la pena destacar que entre els aspectes més rellevants de l’acord està l’obligació de destruir la base de dades al complir-se els sis mesos de la seva cessió. Certament es tracta d’un farragós procediment administratiu, que dista molt d’altres processos per aconseguir registres individualitzats anonimitzats com és el cas, per exemple, de la Mostra Continua de Vides Laborals que proporcionala Seguretat Social.

En segon lloc, per poder fer l’agregació de les adreces a nivell de secció censal, calia depurar i georeferenciar una base de dades de més de vuit mil registres, en la qual aquestes adreces estaven posades de totes les maneres imaginables. Així mateix, un cop homogeneitzades les adreces i agregades per secció, cal automatitzar d’alguna manera el tediós procés de càlcul de les freqüències esperades i de les raons de mortalitat estandarditzades (RME), que recordem, implica l’estandardització per sexe i edat de cada causa i per cada secció censal. En aquesta etapa prèvia fonamental voldríem destacar el paper i l’ajuda de Toni Braza Moreno, company diplomat en estadística i programador informàtic que ha estat treballant estretament amb el Servei d’Estudis i Planificació en el marc d’un pla d’ocupació durant la segona meitat del 2011.

Per a fer l’anàlisi pot seguir-se el protocol elaborat en el projecte MEDEA.  A partir dela RME es calculen el riscos relatius suavitzats (RRs) per a cada secció censal mitjançant models condicionals autoregressius desenvolupats per Besag, York i Mollie. Es tracta d’un model lineal espacial de Poisson amb casos observats com a variable dependent, esperats com offset, i dos termes d’efectes aleatoris que es tenen en compte: el primer, els efectes que varien de forma estructurada en l’espai (contiguïtat de les seccions censals); i el segon, una component que modelitza l’efecte que varia entre les seccions censals d’una forma desestructurada (heterogeneïtat de les seccions censals). El model pren la forma següent:

O[i] ~ dpois(mu[i])

log(mu[i]) <- log(E[i]) + alpha + S[i] + eta[i]

On; O[i] és el nombre de casos observades a la secció i; E[i] són els casos esperats a la secció i; mu[i] és el risc relatiu en la secció i; alpha és la constant; S[i] és l’efecte aleatori espacial i eta[i] l’efecte aleatori no espacial.

L’efecte aleatori no espacial se suposa distribuït normalment amb mitjana zero i variança constant. Per a l’efecte aleatori espacial, s’utilitza un model condicional autoregressiu CAR. Aquesta aproximació, la més habitual i computacionalment més senzilla, aproxima la dependència espacial com un promig de l’efecte espacial de les seves àrees veïnes, tal i com vam plantejar Clayton i Kaldor. Aquesta distribució pren la informació a priori de totes les seccions i, posteriorment, per a cada secció, fa una estimació del risc relatiu suavitzat (RRs) que és un compromís entre la RMEbruta i la informació de les seccions que l’envolten. A grosso modo, el model el que fa és equiparar el valor d’aquelles seccions amb pocs casos i poca població al valor promig obtingut per les seves seccions veïnes, mentre que aquelles que compten amb una població prou gran i un nombre de casos prou elevat mantenen els seus propis valors o es veuen menys afectats. D’aquí que en aquests models sigui central la definició de l’estructura d’adjacències o de seccions veïnes.

El procés d’establiment dels valors a posteriori pels Riscos Relatius suavitzats és considerablement complex des del punt de vista computacional. Per aconseguir-ho es necessita estimar els paràmetres del model jeràrquic, per fer això s’empren tècniques de simulació; en aquest cas es fa servir el Gibbs Sampler, que pertany a la família de mètodes de Monte Carlo i Cadenes de Markov (MCMC), mitjançant el programa WinBUGS. Per fer això, i seguint el projecte MEDEA, en l’ajust es fan servir 3 cadenes, 200.000 iteracions amb un bur-in de 20.000 (nombre d’iteracions que es deixen de banda) i un thinning igual a 30 (nombre d’iteracions a partir del qual es guarden els paràmetres estimats). Un cop aplicat mitjançant aquest programa l’algoritme, s’obtenen les estimacions a posteriori dels riscos relatius, és a dir, les RME suavitzades ila PrP (probabilitat quela RME suavitzada sigui major que la unitat).

Intentar replicar només una part del projecte MEDEA suposa esforç considerable per a un ajuntament com el de Mataró, però tal i com diu la cançó de Lluis Llach, Ítaca, musicant el poema de Kavafis: “Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”.

 

Xavier Posada Arribas

Servei d’Estudis i Planficació

Ajuntament de Mataró

 

Una proposta d’estudi de la mortalitat a nivell de secció censal: el projecte d’atles de mortalitat de Mataró 2000-2009 (I)

En el post d’aquesta setmana i el de la propera, volem presentar el projecte de construcció d’un atles de la mortalitat de Mataró pel període 2000-2009. L’atles s’ha d’entendre com una eina que ha de permetre una anàlisi dels patrons geogràfics de la mortalitat a nivell de secció censal, sexe i causa de mort dels residents a Mataró no empadronats en residències de gent gran. Les dades de defuncions que nodreixen l’atles procedeixen del Registre de Mortalitat de Catalunya (RMC) del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Els antecedents que ajuden a comprendre perquè el Servei d’Estudis i Planificació (SEP) de l’Ajuntament de Mataró es proposa portar endavant un projecte com aquest fan referència a raons tan de caràcter intern com extern. A nivell intern, des de fa alguns anys, el SEP ha realitzat diferents anàlisis agregades de la mortalitat pel conjunt de la ciutat a partir de les dades facilitades pel RMC. La metodologia d’explotació de les dades segueix la dels informes que anualment publica el RMC pel conjunt de Catalunya, les comarques i les Regions Sanitàries. Entre els temes que s’analitzen estan la mortalitat general, la mortalitat per causes (gran agrupació per 20 grups i 73 causes individuals seguint la classificació internacional de malalties (CIM10). Les comparacions dels patrons de mortalitat amb Catalunya es fan d’acord amb mètodes d’estandardització directa (“població tipus”) o indirecta (“taxes tipus”) segons sigui el cas, mortalitat evitable (prematura) segons llista del RMC i en base a la llista de consens, anys potencials de vida perduts, mortalitat infantil. La possibilitat de comptar amb un registre més acurat de la mortalitat perinatal (<7 dies + nascuts morts) i neonatal (<28 dies) permet ajustar de forma més precisa les estimacions que fem de l’esperança de vida en períodes de cinc anys dins de cada Estudi anual de la Població de Mataró.

A nivell extern, cal apuntar l’emergència de diferents experiències d’atles de mortalitat locals en àrees petites a nivell municipal i de comunitat autònoma, essent en el context espanyol, el referent teòric i metodològic de tots ells el projecte MEDEA (mortalidad en áreas pequeñas españolas y desigualdades socio-económicas y ambientales). Aquest és un projecte que ha implicat a deu equips universitaris de recerca en l’estudi de les desigualtats en la mortalitat en diferents ciutats espanyoles en el període 1996-2003, posant en relació la desigualtat de salut amb altres desigualtats socioeconòmiques. Es tracta del primer estudi que pren la secció censal com unitat socio-territorial bàsica d’anàlisi i que fa servir mètodes estadístics que tenen en compte l’estructura geogràfica de la ciutat objecte de l’anàlisi. Les exigències d’aquest tipus d’anàlisi permeten entendre perquè la seva aparició i consolidació ha estat paral·lela a l’extensió dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) i a la major potència dels sistemes informàtics.

L’aposta del SEP és veure fins a quin punt és possible replicar els plantejaments teòrics i la metodologia d’anàlisi en una ciutat de grandària inferior a les del projecte MEDEA, com és el cas de Mataró, i veure quines són les principals dificultats a què cal enfrontar-se en un projecte d’aquest tipus. Conscients de les nostres limitacions, hem dirigit els nostres esforços a esbrinar els patrons geogràfics d’algunes causes de mortalitat però no hem entrat en l’elaboració i menys encara en la combinació dels indicadors de mortalitat i dels de privació espacial, qüestió aquesta que en canvi és central en el projecte MEDEA (Atlas de mortalidad en ciudades de España 1996-2003) i en els atles de major abast sorgits a partir d’aquell projecte.

L’enfocament tradicional d’aquests atles ha estat la representació de les raons de mortalitat estandarditzada (RME). Aquesta és la raó entre la mortalitat observada i la mortalitat esperada si el risc per a cada grup d’edat fos el mateix que en certa població de referència. Aquesta raó és un estimador del risc relatiu (RR) d’una àrea en relació amb el del grup considerat de referència. En el cas de Mataró, les taxes tipus de referència per fer l’estandardització són les de Catalunya de l’any 2005 per sexe, trams d’edat i causa de mortalitat. Prenem aquest any per trobar-se en el mig del període objecte d’estudi 2000-2009.

No obstant això, l’ús directe de les RME presenta un problema: depenen en gran mesura de la grandària poblacional de l’àrea d’estudi; de manera que àrees amb poca població mostren fortes oscil·lacions dels paràmetres de mortalitat estimats; fenomen aquest que ocorre amb major freqüència quan les seccions censals sobre les quals s’obtenen aquestes taxes són petites, fent que les nostres interpretacions del patró geogràfic puguin ser errònies. Això és el que explica perquè en aquest tipus d’estudis s’empren mètodes bayesians de suavització espacial que permeten eliminar o mitigar l’efecte distorsionador de les fluctuacions aleatòries. Cal recordar que l’essència dels enfocaments bayesians, a diferència dels mètodes estadístics tradicionals, és que no es limiten a la informació empíricament conseguida sinó que la combinen amb els criteris que posseeixi a priori l’investigador/a. D’aquesta integració s’obté una visió a posteriori que constitueix la base de les inferències següents.

En aquest post s’han presentat algunes nocions i bases utilitzades per a la construcció d’un atles de mortalitat a nivell local. En el post de la setmana vinent s’explicarà el procés administratiu i estadístic inicial per al cas concret de Mataró.

 

Xavier Posada Arribas

Servei d’Estudis i Planficació

Ajuntament de Mataró

Indicadors de benestar social

Tornant a temes tractats en anteriors ocasions, ens detindrem en aspectes relacionats amb indicadors de benestar social. En aquella ocasió ja dèiem que la informació és escassa, especialment quan es vol analitzar a nivell municipal. A més, també és possible que calgui un replantejament de la definició d’alguns paràmetres d’índole social tal com comentava dies enrere Xavier Muñoz amb els conceptes essencials en la planificació estratègica.

Existeix un plantejament per intentar generar un consens sobre aspectes socials com poden ser el concepte del benestar i de la vulnerabilitat social. Una d’aquestes fórmules, és la metodologia promoguda des del Consell d’Europa anomenada de “Territoris de coresponsabilitat”. En aquests i mitjançant una metodologia participativa, s’haurien d’alinear les diferents visions de l’Administració local, les entitats d’acció social i voluntariat i la ciutadania en la seva diversitat, per tal d’elaborar una visió consensuada del benestar en totes les dimensions (seguretat, alimentació, treball, salut, educació…). Un exemple sortit d’aquesta proposta ha estat la portada a terme pel municipi de Mulhouse a través del projecte Together.

Per tal de combatre l’exclusió social i la pobresa, problema de tota la societat, cal implicar totes les parts afectades (poders públics, ONG, empreses, rics i pobres) i així, poder construir una societat cohesionada. L’aplicació d’aquesta estratègia del Consell d’Europa requereix el desenvolupament d’indicadors per definir i mesurar el benestar de tots, en particular en cooperació amb els propis ciutadans. Per això, es va crear el mètode que es pot consultar al portal Spiral.

En aquesta web s’hi pot trobar des de la Guia Metodològica per al desenvolupament concertat d’indicadors de cohesió social, com el marc inicial i les eines metodològiques per facilitar la seva aplicació. També la idea dels territoris de la coresponsabilitat és a dir, àrees específiques on els processos de consulta s’han establert amb el propòsit de desenvolupar un enfocament de responsabilitat compartida per al benestar de tots.

Per tant, el plantejament del Consell d’Europa és un mètode per al desenvolupament concertat dels indicadors de progrés, amb l’objectiu de fomentar la responsabilitat compartida per al benestar de tots implica assegurar que les parts interessades prenguin part. Això es fa en una primera etapa mitjançant la creació d’un grup que coordini les parts involucrades. Sempre tenint en compte amb el principi que la definició de benestar s’ha de basar en la manera com els ciutadans ho veu. La segona etapa consisteix a elaborar indicadors de progrés / benestar sobre la base dels criteris assignats a cada un dels indicadors identificats. Tenint en compte que un indicador de progrés ha de ser capaç de mesurar entre el que pot considerar-se una situació molt dolenta i una situació ideal, que correspon a l’objectiu a assolir.

Es va comprovar que vuit dimensions de benestar es repeteixen sistemàticament amb els criteris proposats pels ciutadans i que, dins de cada un d’aquests, hi ha una sèrie d’indicadors que difereixen en diferents graus segons el context. Aquestes vuit dimensions que figuren aquí fan que sigui fàcil de classificar els criteris per al benestar i preparar un conjunt consolidat d’indicadors. Així, és possible, amb l’ajuda d’un petit equip tècnic que classifica els criteris, per obtenir una imatge completa de tots els proposats i centrar el debat directament en la classificació proposada en dimensions i indicadors pels grups heterogenis de ciutadans.

Aquesta metodologia la va aplicar el municipi de Mulhouse per avaluar la situació i analitzar els impactes en el marc del projecte Together. L’enfocament de la coresponsabilitat té sentit per assolir l’objectiu de la inclusió social:

- Centrant-se en el benestar de tots gràcies als indicadors elaborats amb els ciutadans, les ofertes d’enfocament proposat pel problema de l’exclusió social en tots els seus aspectes, és a dir, economia, relacions socials, social i l’equilibri personal, la ciutadania, etc. d’aquesta manera, l’enfocament permet identificar les situacions d’exclusió.

- El principi de la coresponsabilitat vol dir que el disseny d’accions que vinculen les intervencions dels diferents actors que treballen sovint sobre temes específics, que no estan prou coordinats entre si. Tenint en compte l’exemple de contracte multipartit social permet associar diferents tipus d’actors per a la inclusió social, donant un resultat molt més fort per al procés d’inclusió.

Fins ara, alguns països europeus han desenvolupat la idea de la promoció de la coresponsabilitat per tal de millorar el benestar de tots i per evitar situacions d’exclusió complements. En tot cas, Mulhouse va ser pioner d’aquest mètode, definint-lo amb més precisió i després participant en la seva difusió a altres ciutats.

La construcció d’indicadors de progrés / benestar

Una vegada més, els experiments realitzats en diversos contextos han anat fent possible arribar a algunes normes per a l’establiment dels indicadors, que els fan més fàcil per crear. En particular, es creu que la manera més senzilla i eficaç és considerar cada criteri proposat pels ciutadans dins de les 8 dimensions com una variable bipolar (negatiu/positiu o malestar/benestar) o que poden ser classificats en una de les quatre categories, cadascuna d’elles permet definir la transició d’una situació a una altra. Si prenem un determinat indicador, com la salut, la primera categoria es compon de criteris basats en condicions (per exemple, tenir accés als serveis de salut i els serveis de salut), la segona categoria es compon dels criteris de la possessió (d’estar malalt / sa); la tercera categoria conté totes les els criteris relatius a la qualitat (qualitat dels serveis o de la salut en si), mentre que la quarta categoria es refereix a la sostenibilitat (el que garanteix la salut a llarg termini, per exemple, les mesures de prevenció, l’alimentació saludable, l’accés als plans d’assegurança complementari, el control de la qualitat del servei, etc). Sobre aquesta base, una molt mala situació pot ser definida com aquella en què tots els criteris són negatius, una mala situació com aquella en la qual només els criteris de la primera categoria (les condicions) són positius i una situació mitjana, com aquella en la qual els criteris de possessió són positius (per exemple, el fet de no estar malalt i tenir accés als serveis de salut), una bona situació és aquella en què hi ha criteris positius de qualitat i, finalment, la situació ideal és aquella en la qual tots els criteris, incloent la sostenibilitat, són positius, és a dir una situació en què es garanteix l’accés i la qualitat en el llarg termini.

Aquest enfocament pot aplicar-se a tots els indicadors. Com és el cas amb tots els aspectes del mètode que es deriven dels experiments, no és un enfocament prescriptiu i es limita a suggerir què es pot fer. Els interessats en cada àrea o institució és lliure de prendre com a base o seguir el seu propi camí, quan l’elaboració d’indicadors de progrés / benestar.

En resum, amb aquest article simplement hem intentat aportar una metodologia i un cas pràctic de treball de casos que s’estan duent a terme amb indicadors de benestar social.

Servei de Processos estratègics i programació de l’Ajuntament de Granollers

Els gràfics nostres de cada dia

Pintar un quadre és fàcil, el més bàsic consisteix en llençar un pinzell contra el llenç, una altra cosa és pintar un bon quadre. Amb els gràfics dels fulls de càlcul igual, amb tres clics ja se’n pot fer un. Una altra cosa és adaptar-lo perquè l’usuari capti l’essència del que volem transmetre i ho faci gairebé d’un cop d’ull.

Mostrar informació numèrica en un gràfic és la manera visual de sintetitzar informació, que ens ha de permetre transmetre una o més idees fàcilment en front de forçar al destinatari a memoritzar una relació de dades i/o text. Si ha de suposar un esforç d’interpretació pel destinatari no és un bon gràfic, o bé no s’ha utilitzat l’idoni.

En aquest post detallem tres exemples de graficació d’informació numèrica amb el full de càlcul més estès, que és prou versàtil per a fer bona part dels gràfics dels informes socioeconòmics, estudis d’investigació social, etc.

Les icones

El “format condicional” és una eina molt útil per visualitzar informació numèrica sense haver de fer un gràfic, amb força combinacions d’icones i formats. Sovint ens podem trobar, però, que la combinació que volem no es troba entre les predeterminades o que simplement volem un disseny diferenciat. És possible a partir d’una fórmula i un format determinat mostrar amb icones un interval de valors. Un exemple és la taula de sota “Nivell acadèmic”, on les icones (triangles) es modifiquen en funció de la xifra absoluta i de la variació percentual, amb la fórmula condicional:

=SI(E9<51;” “;SI(F9>0,05;”p”;SI(F9>0,01;”r”;SI(F9>-0,01;”D”;SI(F9>-0,05;”s”;”q”)))))

El primer condicionant de la fórmula determina si ha d’aparèixer o no una icona (entre les cometes hi ha un espai), en l’exemple d’aquesta taula, per sota del valor 51 es considera que millor no aparegui. Els següents condicionants determinen quina lletra/icona apareixerà. La fórmula no accepta directament icones però s’hi poden posar lletres a les que, aplicant una altra font de lletra, es converteixen en les icones que volem (vegeu “Equivalències entre fonts Arial i Windings 3”). Un cop donem el format de color al triangle el programa els atribueix directament en les cel·les contigües.

      

Variables de diferent nivell

Sovint volem comparar l’evolució de dues variables que estan relacionades, com empreses i assalariats o renda i consum. Si tenen nivells força diferents al fer-ne un gràfic pot ser que l’ull humà no distingeixi si una variable ha augmentat o s’ha mantingut estable (vegeu variable “Empreses” al gràfic de sota, dades inventades per l’exemple). Si com a destinataris del gràfic no tenim més dades interpretarem que mentre les empreses s’han mantingut estables, el nombre de treballadors ha augmentat aproximadament un terç. L’habitual és que el gràfic vagi acompanyat d’un text explicatiu on apareguin les taxes de variació, però si el gràfic no sintetitza i millora el text o la relació de dades en una taula, no paga la pena fer-lo.

Una bona opció per visualitzar conjuntament l’evolució de dues variables de diferent nivell és l’ús d’un segon eix, “eix secundari”. Pot ser una bona opció si es té en compte un aspecte important: el quocient entre el nivell màxim i mínim dels dos eixos d’ordenades ha de ser el mateix. Dels dos gràfics de sota, el de l’esquerra no ho compleix atès que 780/540 no és igual a 55/45. El de la dreta sí, on 780/540 = 65/45.

Amb el gràfic de l’esquerra es pot interpretar que ambdues variables han evolucionat gairebé en paral·lel, que tenen pendent similar. La realitat és que el pendent dels “treballadors” és superior al d’”empreses”. L’increment en el període sencer ha estat del 28% i 13%, respectivament. La interpretació real és que el nombre d’empreses hauria crescut, i els treballadors ho han fet en més proporció (com mostra el gràfic de la dreta) amb el que ha augmentat la dimensió mitjana de les empreses. Els dos primers gràfics no mostren ben bé això.

Altres coses que poden millorar el gràfic, que guiïn al destinatari a l’hora de fer-ne una “lectura” i que li donin informació sense que hagi de pensar, són, per exemple: mostrar el valor de les variables per cada any i posar amb el mateix color tots els ítems de cada variable (nom, xifra, eix d’ordenades,..).

Distribució de respostes

És possible graficar força dades com quan volem reflectir la distribució de respostes (molt, bastant, neutre, poc, cap) per a diversos ítems d’una mateixa pregunta. Fer-ho com el següent gràfic, relatiu al grau d’influència de diversos factors en la marxa d’una empresa, segons una enquesta a autònoms, implica un esforç de lectura.

Per ajudar al lector es poden fer les següents millores:

-      Barres en lloc de columnes, que en aquest cas ajuden a la lectura atès que estem acostumats a llegir d’esquerra a dreta.

-      Millor barres acumulades donat que es tracta d’una distribució percentual de respostes.

-      Atribució de les xifres a cadascuna de les respostes.

-      Atribució de colors estil “semàfor”.

-      Ordenar els ítems segons respostes de més a menys influència (per això ponderar el nombre de respostes atribuint un valor a cadascuna (cap=1, poc=2, …, molt=5).

-      Si a més utilitzem cercles o fletxes podem fer que l’usuari es centri en la informació més rellevant o diferenciadora.

Així del gràfic se’n desprèn més fàcilment que el factor relativament més influent amb diferència entre els exposats és la situació del mercat. El segueixen dos factors que tenen similar grau de resposta entre cap-poca i bastant-molta influència, la productivitat i l’estratègia. Finalment els tres factors relativament menys influents serien els recursos humans i la relació tant amb les empreses clients com les empreses proveïdores.

Observatori econòmic i social. Fundació Barberà Promoció

Ajuntament de Barberà del Vallès

Competitivitat, cohesió, governança territorial… Revisant l’ús de conceptes essencials en la planificació estratègica

Tot sovint, el discurs de les polítiques de promoció econòmica (i també en l’ordenament territorial) sol abillar-se de conceptes que, tenint un rerefons transcendental per a la definició estratègica, acaben reduïts a mers elements de la retòrica, segurament per manca de concreció. Ens hem cansat de proclamar, per exemple, que no es pot plantejar realment la competitivitat del territori sense la cohesió social de la comunitat que hi viu (d’aquí que sigui tan important concentrar esforços per aconseguir fargar les bases de les nostres societats, en termes d’igualtat d’oportunitats i d’equitat d’accés als recursos que permeti elevar la capacitat creativa i innovadora dels ciutadans), malgrat no es delimiti amb exactitud quin són els objectius de cohesió, ni de sostenibilitat, ni de competitivitat, ni com s’expliciten en números. El discurs emprant aquells conceptes no resulta gens trivial, ans el contrari, per tal com la definició dels conceptes ens ha d’apuntar necessàriament a la clarificació dels objectius de les polítiques i també a la forma de la seva gestió.

Malgrat aquestes evidències, tant dels usos retòrics com de la importància real dels conceptes, es posa de manifest la dificultat efectiva de definir aquells amb concisió, per tal com els significats varien en funció de qui els digui i on els digui; això és en funció de la formació acadèmica o la tradició professional o ideològica de qui els estigui emprant, i també en funció de la seva situació en el mapa (no és el mateix parlar, per exemple, dels elements de qualitat de vida als països escandinaus que a les comunitats mediterrànies) i àdhuc en referència a una  determinada escala. Tant és així que sobre la majoria d’aquests conceptes hi ha força disparitat de definicions i matisos, que, a més, no se suporten sobre cap estàndard estadístic o indicador que delimiti el seu grau, per exemple, sobre si un territori és més o menys competitiu que un altre en un determinat àmbit. Això ja ho hem pogut constatar en escreix en el temps que treballem en la definició del Perfil de la Ciutat i en el seguiment de diferents iniciatives semblants d’abast europeu (Urban Audit, LifeProfiles, Sustainable Cities’ European Common Indicators, etc), que en el fons no han perseguit altra cosa que convenir, amb el contrast d’indicadors, una sèrie de conceptes que tenen a veure amb el seguiment de la realitat socioeconòmica de les nostres ciutats (allò què nosaltres hem transfigurat en indicadors de qualitat de vida) i, també, per extensió, dels efectes de les polítiques esmerçades pels seus governs i les seves institucions.

La manca de definició unívoca (o de definicions alternatives formalitzades) ha empès la Unió Europea, a través del programa ESPON (European Observation Network for Territorial Development and Cohesion), a activar el projecte anomenat CaDEC (Capitalisation and Dissemination of ESPON Concepts), que té com a finalitat clarificar i, posteriorment, difondre el significat dels conceptes principals que s’usen en la planificació econòmica i física als efectes d’utilització homogènia a Europa. Àrdua feina aquesta,  que ens pot semblar incommensurable però pertinent. Ja només pels reptes teòrics i també d’aplicació que planteja, ben val la pena donar un cop d’ull als seus propòsits i a la seva metodologia.

Un exemple dels productes ESPON: el mapa del mes. En aquest cas, el del novembre de 2011, representa el benestar i la desocupació a la Unió Europea (NUTS 2/3)

En aquest ordre de coses, el proppassat 18 de novembre, se celebrà a la seu de l’Observatorio de la Sostenibilidad en España (OSE), a Alcalá de Hernares, la primera trobada de nivell estatal corresponent a la fase inicial d’aquest projecte, per reunir 13 experts (tot conformant un bon melting pot de professionals relacionats amb la planificació, on hi predominava els planificadors regionals) i debatre un primer abordatge des d’una perspectiva multidisciplinària. Entre aquells experts s’hi trobava un membre de la Xarxa El Perfil de la Ciutat, que, d’altra banda, també era l’únic que representava una administració municipal.

És encara molt aviat per parlar dels primers resultats de les deliberacions -que, a més, correspon fer-ho amb capacitat als organitzadors-, d’altra banda sobre uns conceptes que, tractats des de diferents perspectives, no són de tan fàcil discerniment, ni la seva quantificació tan evident. Tanmateix és de destacar l’arquitectura metodològica per la qual el projecte es regeix: (1) construcció d’una xarxa d’informació entre els socis del projecte, a nivell estatal; (2) un procés de difusió sistèmica basat en una mescla interactiva d’inputs top-down i iniciatives bottom-up que contribueixi a identificar les necessitats per a futurs projectes ESPON (per tant es tracta d’una acció estructurant), i (3) una aproximació diversa que implica: garantir un cert nivell de comparació entre els diferents target groups identificats en els diferents països amb l’objectiu d’assegurar el caràcter transnacional del projecte; ajustar l’elecció dels target groups en els contexts nacionals amb la finalitat d’obtenir una àmplia difusió i capitalització (introducció, assumpció, aplicació) dels conceptes treballats a cadascun dels 9 països participants en el projecte; combinar grups de treball nacionals i transnacionals evitant exclusions per raó de llengua, i intercanviar experiències considerant la diversitat de les propostes en relació als diferents contextos.

La discussió s’ha basat en la resposta a una enquesta llançada al target group, en la seva síntesi inicial de resultats i en el seu tractament en grup, per tal d’arribar a una nova síntesi, que haurà de ser posada de relleu en un grup de treball transnacional. Nosaltres vam respondre l’enquesta a finals del proppassat juliol, tractant d’ajustar els significats a les feines que desenvolupem a escala local i supralocal. L’enquesta demanava la definició de conceptes essencials en la planificació, utilitzats àmpliament i tan interconnectats com: cohesió territorial, competitivitat regional, avaluació de l’impacte territorial, policentrisme, sostenibilitat, governança territorial, cooperació territorial i desenvolupament rural-urbà. Es reclamava la nostra relació amb l’ús d’aquests conceptes en els nostres activitats habituals i el significat que per a nosaltres tenia; a banda de reclamar quin era el nivell d’utilització dels productes ESPON en aquells treballs.

En la rebotiga del projecte hi rau -tal com expressà el coordinador de la reunió, el prof. Joaquim Farinós (Departament de Geografia, Universitat de València)- la necessitat de manteniment d’uns mínims en l’ordenament del territori a Europa, en un moment molt complicat per a la Unió que afecta els processos de planificació (que s’endevinen a la baixa), malgrat es posin de relleu nous reptes i noves necessitats associades a les dinàmiques territorials que exigeixen reconceptualitzacions i nous mètodes d’anàlisi. La reconceptualització ha de representar un avenç i un reforçament en el camp d’actuació dels professionals del territori. Es parlà de trobar “aliats” en el marc europeu mitjançant l’establiment de punts focals (essencials de l’ordenament del territori) generant xarxes en el tractament d’aspectes com la planificació espacial o la detecció de soft spaces. Això és, determinar quin tipus de material de base es precisa per a la correcta aplicació dels conceptes, útils per als ordenadors del territori, com poden ser els emprats a bastament en estudis i documents que substancien la planificació, així com el discurs polític en tractar vells i nous objectius de benestar.

Davant dels reptes, sembla del tot rellevant que els professionals dels observatoris també s’interroguin sobre cadascun d’aquells conceptes (i d’altres d’essencials que s’hi puguin afegir) i sobre les seves evidents interrelacions. Per tant, és altament recomanable tornar a la reflexió conceptual per revisar els antecedents teòrics i per reconstruir els preceptes principals del desenvolupament territorial i de la bona gestió pública, i reincorporar-los al discurs de continguts, a l’operativitat dels programes i als patrons d’avaluació, en un moment en el qual alguns d’aquests preceptes podrien constituir matèria d’oblit premeditat.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)